PITES, PITES, PITES, PITES...!!

La prova més evident de la debilitat d’un govern és no poder aprovar els pressupostos. El darrer govern de Felipe González va caure precisament per això, al no comptar amb el suport del grup Català del Congrés, aliat tradicional dels socialistes (i després del PP)

Però abans d’arribar a aquest punt, el govern de torn mira d’atraure altres grups per a poder tenir la majoria suficient a l’hora d’aprovar-los, la qual cosa no és sempre fàcil.

I per aconseguir-ho els ha d’acontentar... I com sé fa? Molt fàcil: atenen algunes de les seves peticions. Com una mena de granger que va repartint el menjar a les seves gallines: pites, pites, pites, pites...! I es gallines van picant tot allò que va caient de la ma del granger...

Primer que a ningú, el partit al govern (en aquest cas el PP), mira de convèncer als altres partits de la dreta espanyolista. Actualment el partit que a nivell de l’Estat està més proper a les tesis del PP és, com sabeu el d’Albert Rivera. Després és Ciudadanos qui mira de convèncer al PSOE que actualment ningú sap si és carn o peix. Està clar que la suma dels tres partits seria més que suficient per aprovar-los. També s’ha parlat de que el PSOE podés cedir els vots d’alguns diputats fins aconseguir majoria suficient. De moment sembla que aquesta possibilitat no acaba d’agradar el PSOE.

Els darrers pressupostos aprovats pel PP van comptar amb el vot favorable del PNB que així, va veure com la pluja de milions queia sobre Euskadi. Però aquesta vegada ja ha dit que no els votarà, al menys que el PP retiri l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.

La invitació a votar uns pressupostos a canvi d’alguna contrapartida és una arma de doble tall. Si els hi dones suport i aconsegueixes aprovar les esmenes i aconseguir part dels teus propòsits, bé. Però si hi votes en contra i els pressupostos acaben aprovant-se, després té poden acabar culpant  per no haver-los votat i no haver aconseguit les teves peticions en detriment de determinats col·lectius. Bé, tot plegat una mica enrevessat.

Tal i com s’ha anat dient els darrers dies, Montoro ha mirat de premiar dos dels col·lectius més importants i que, des de la crisi, havien estat els més perjudicats: pensionistes i treballadors públics. Heu de tenir en compte que quan se parla de treballadors públics no només són els funcionaris de l’Estat, sinó també els de les administracions autonòmiques i locals.

Com sabeu en el cas dels pensionistes només hi sortiran beneficiats els que cobren les pensions més baixes. A la resta que ens bombin! En canvi, els treballadors públics ho seran tots però cal dir que els A1, els de superior categoria no han estat mai perjudicats, ja que l’Administració sempre troba la manera de compensar-los. Us sonen les bufandes?    

Si Rajoy no aprova els pressupostos per al 2018 pot prorrogar els de l’any passat i no passaria pràcticament res. Excepte aquelles partides que contemplen millores importants com les que he citat als paràgrafs anteriors. Però no crec que dissolgui les Càmeres i convoqui eleccions legislatives. Però l’oposició bé podria presentar una moció de censura que, des del meu punt de vista ja triguen massa.

ME CATXIS...!!

I quina mala sort que tinc. Ara que el Govern ha anunciat que apujaran les pensions (sempre que s’aprovin els pressupostos, es clar) resulta que a mi no me tocarà ni els premis menors (pedrea en castellà)

I és que amigues i amics, cobro massa pensió. Net passo justet dels 1.200€ mensuals, però el Govern i C’s creuen que guanyo massa... De fet he llegit per algun lloc que la pensió mitjana està justament en aquesta quantitat, però es clar, desgraciadament els que cobren pensions per baix de la meva són majoria absoluta (me pilleu el doble sentit?)

Primer se va anunciar que s’ apujarien un 2. Quan Albert Rivera va anunciar que donaria suport als pressupostos (quina notícia més insòlita!), va presumir que gràcies a ell l’increment per a les pensions baixes seria el 2. Llavors el Govern amb un atac de banyes va afanyar-se a rectificar-lo: les apujarem un 3%.

També s’han anunciat mesures fiscals per aquells que no passin dels 18.000€ (però bruts! ) Que tampoc és el meu cas, ja que bruts guanyo uns 18.300€ (catxis!!)

I per a la resta dels pensionistes què? Evidentment ho trobo injust. Com també és injust que a la renda el topall impositiu estigui a l’IRPF en un 45% a partir dels 60.000€ a l’any (sempre bruts) Per tant si algú guanya 300.000€ també tributarà un 45%! Per tant li queden molts diners encara per a poder viure bé.

Una cosa així ja me passava quan els meus fills estudiaven. Com que guanyàvem massa (tot declarat), mai van tenir cap ajut. Sempre estic a les portes de tot i mai aconsegueixo res.

I als que son com jo els hi diuen classe mitjana? Per què? Per què tenim una pis en propietat? Un pis que vam pagar gràcies a una hipoteca i que quan el vam reformar en vam tenir que fer un altra. Per què tenim un cotxe? Més dels mateix: gràcies als préstecs. O en el meu cas gràcies a que me’l van pagar mons pares...

Per tant, en aquest país has de ser extremadament pobre o extraordinàriament ric. Perquè sinó és així ni tens ajuts de cap tipus ni pots portar un ritme de vida decent.

No obstant, a les pròximes eleccions igual voto el PP o tal vegada C’s... Quan tants milions d’espanyols els voten serà per alguna cosa i no poden estar equivocats. No trobeu que és així?    

M’agradaria pensar que en una Catalunya independent tot aniria millor... Però quan miro cap a un costat i cap a l’altre i veig el que hi ha, no puc més que exclamar: Catxis! No ne veig a cap que m’acabi de convèncer...  

CAP A L’ABISME

Les darreres enquestes publicades vaticinen un triple empat tècnic entre PP, PSOE i C’s. Això vol dir que mentre el PP baixa i el PSOE s’estanca, C’s puja. I Podemos? Podemos també va de baixa...

Aquests sondejos (al menys el que va publicar la Vanguardia el passat dissabte se van fer després de la vaga feminista del 8-M, però quan les mobilitzacions dels pensionistes ja havien començat.

A pocs països del món deu de passar el que passa en aquest: que l’alternativa a un partit de dretes al govern sigui un altre partit de dretes. Abans teníem l’excusa de que mentre l’esquerra se presentava fragmentada a les eleccions (sobre tot aquells partits que estan més enllà del PSOE), la dreta en canvi se presentava unida sota les sigles del PP. Fins i tot una part dels votants d’extrema dreta votaven per Mariano Rajoy.

Però darrerament això ja no passa. Per molt que ho vulguin dissimular, el partit d’Albert Ribera és un partit de dretes al mateix nivell que el PP. Llavors, què els diferencia? La imatge! Mentre el PP és el partit de la corrupció, C’s se presenta com un partit impol·lut... Bé, de vegades només és perquè no s’ha arribat al poder.

És evident que mentre Espanya estigui governada per partits de la dreta, ja sigui el PP, ja C’s, ja tots dos mitjançant un pacte de govern, el tema de les pensions no se solucionarà. Quan un partit guanya se creo legitimat a aplicar les seves polítiques, per dolentes que aquestes siguin per al conjunt dels ciutadans d’un país. Què pensaríeu vosaltres si tot i apujar un 0,25 les pensions, seguíssiu guanyant? Què és el que el poble vol, no?

L’altre dia me deia una veïna que a Espanya li falta molta cultura democràtica. Jo trobo que el que els hi falta a molts de ciutadans és, senzillament, intel·ligència. I no m’agradaria que ningú se sentís ofès, però si a un li donen cops per tots els costats i a sobre encara vota a aquells que li està pegant els cops, ja me direu vosaltres que he de pensar...

Fa uns anys vaig llegir una metàfora que va molt bé amb el que us estic explicant: Si Espanya fos un país de dinosaures, votaríem al meteorit que els va aniquilar!

Aquest matí he llegit un article de CristinaPardo publicar al Periódico que, sobre el PSOE deia això:

És veritat que no podem estar tota la vida reprotxant-los als socialistes la seva esgarrifosa gestió econòmica. No obstant, és xocant que Pedro Sánchez, que en teoria lidera un partit de Govern, aparegui del no res als carrers de Madrid mobilitzant-se al costat dels jubilats, acusant Mariano Rajoy de no fer absolutament res per garantir les pensions i parlant de «la dictadura del 0,25%». Ell, que compartia bancada amb els de la dictadura de la congelació... No entenc què hem fet per haver d’aguantar tantes xorrades.

I té tota la raó. Per a molts antics votants socialistes, entre els que m’incloc, encara tenim molt recent les congelacions que vam patir bé com a treballadors públics, bé com a pensionistes.

A part d’això, Pedro Sánchez no és el líder que necessita l’esquerra. Només fa uns mesos, el defenestrat Pedro Sánchez va recuperar la secretaria general del PSOE davant d’una Susana Díaz que, aparentment representava l’ala més espanyolista del partit. Durant la campanya Pedro Sánchez semblava fer un gir cap a l’esquerra. Però una vegada al poder, les seves propostes se van anar diluint com un terròs de sucre en un got d’aigua. Per tant a ningú pot estranyar que José Antonio Pérez Tapias, un els seus rivals dintre del partit i que en teoria representava la corrent més esquerrana del partit, hagi acabat per abandonar-lo, tal com també ho hem fet altres militants desencantats amb el PSOE, els seus líders i les seves figures històriques.

Si a tot això li afegim que el partit que va sorgir del 15-M (Podemos) tampoc acaba de ser una alternativa real a la dreta, arribo a la conclusió de que a les classes populars ens porten cap a l’abisme.

Què això no passi només depèn dels nostres vots.  

VERITATS COM A PUNYS

Avui 17 de març s’han celebrat diferents concentracions en pro d’unes pensions dignes. Una d’aquestes concentracions ha tingut lloc a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta.

Durant la mateixa s’han llegit dos manifestos. El primer de la Marea Pensionista de les Terres de l’Ebre i el segon, més general, el que s’havia consensuat arreu de Catalunya.  

Tot i que de vegades no ho sembli, ja que vaig amunt i avall fent fotos, estic atent a allò que s’està llegint. Aquest matí els dos manifestos m’han agradat. No sé si tindran l’eficàcia que haurien de tenir, però m’han agradat. En tots dos s’han dit veritats com a punts.

Segurament molts dels assistents heu pensat que eren massa radicals, ja que se deixava en mala situació a la majoria de la classe política d’aquest país: PP, C’s, PSOE. És natural que així sigui, ja que, sobre tot al primer, se notava la ma executora d’un vell militant comunista...

Però si el comunisme és radical, no ho és també el capitalisme? Entre dimecres i dijous va circular pel whatsapp un vídeo d’Albano Dante Fachín recomanant un documental que va emetre el Canal 33 el mateix dijous. El documental titulat 12 d’Octubre, cultura de l’odi i legítima autodefensa, anava sobre la diferent vara de mesurar de la justícia espanyola respecte a les accions comeses pels grups feixistes i les que fan els col·lectius que se’ls hi enfronten.  

Si vau veure el documental (i sinó al final d’aquest cometari us poso l’enllaç) una de les coses que se va dir és que el feixisme és fill del capitalisme. Per tant, si els volem tombar, l’única manera de fer-ho és organitzar-se i lluitar pacíficament contra aquestes ideologies.

És evident que des de fa dècades, en el tema de pensions, passa allò de que a cada bugada s’hi perd un llençol. En el decurs d’aquestes darreres dècades, d’ençà del Pacte de Toledo, per aconseguir una pensió, cada vegada s’han d’haver treballat més anys i a part d’això també s’ha allargat la edat mínima de jubilació. És cert que cada vegada l’esperança de vida és més gran, però no sé si això és suficient argument per a legislar sempre en contra dels ciutadans. Me resisteixo a creure de que és així.

També va en contra dels futurs pensionistes que s’agafin cada vegada més anys per a calcular la base reguladora. Normalment, com més endarrere vas, té trobes en sous més baixos, ja que quan un comença a treballar guanya molt menys que els darrers anys d’activitat. Per tant, a base reguladora més baixa, pensions més baixes. I si a tot això li sumem que quan ja se és pensionista t’apugen les pensions una misèria, a quina conclusió arribeu?

Els jubilats i pensionistes agrupats poden tenir molta força. Segurament molta més de la que molts se pensen, ja que poden fer caure governs.

Jo no sóc partidari de formar un grup polític que ens representi de forma exclusiva. El que fa falta és que hi hagi un partit polític que anteposi els drets socials de tots els ciutadans a les polítiques neoliberals i capitalistes que apliquen TOTS els partits quan arriben al govern.

La societat en general s’ha de mentalitzar el tema pensions ens afecta a tots (o a quasi tots, ja que aquells que als 80 anys encara segueixen actius als consells d’administració de les grans multinacionals, segur que no el afecta) Als que ja estan jubilats i a aquells que encara comencen ara a treballar, però que també els arribarà el dia de jubilar-se per molt lluny que ho vegin.

Fins que la societat no se’n adoni del greu problema que poden tenir en un futur ja no molt llunyà, el capitalisme ens seguirà devorant com ho ha fet sempre. 

Cliqueu AQUÍ si voleu veure el vídeo.        

MÉS RAONS PER A NO VOTAR EL PP

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Aquest escrit, com la majoria dels que faig serà com predicar al desert. És a dir, ningú me farà cas. La majoria dels que m’aguanteu les tabarres perquè segurament no voteu el PP i aquells que el puguin llegir i votin el PP, perquè no trobaran motius suficients.

Saben el per què Zapatero va guanyar les eleccions del 14 de març de 2004? Perquè la ciutadania espanyola va anar a votar en contra de les mentides del PP després dels atemptats de Madrid del dia 11. La participació va ser superior al 77%, més de 8 punts superiors a les de l’any 2000. Segons el CIS, aproximadament un 13% va canviar el seu vot a causa dels atemptats i un 10% dels enquestats va reconèixer que els atemptats havien influït molt a l’hora de votar.

Tot i que el PP no ha deixat mai de mentir, després de recuperar el govern el 2011 a la ciutadania els hi està costant molt més deixar de confiar amb ells i això que durant aquest temps s’han anat destapant la majoria dels casos de corrupció que el afecta fins al punt de que el propi partit ha estat condemnat per finançament irregular. És estrany no? No tant si tenim en compte que el PSOE no és una alternativa vàlida i que Podemos també s’ha anat desinflant després d’un començament esperançador. El més inversemblant de tot és que l’alternativa al PP sigui ara com ara un altre partit de dretes: Ciudadanos. Un fet insòlit al nostre país.

El PP no dissimula. Per a què ho hauria de fer? Tothom sap que és un partit de dretes hereu del franquisme. M. Rajoy s’ha vanagloriat sovint de no haver destinat ni un sol euro per a recuperar els cossos dels republicans que encara hi ha enterrats al costat de les cunetes. En canvi, durant els darrers dies s’ha sabut que s’han destinat 23.000€ a repatriar 29 cossos de membres de la División Azul que, com sabreu, va lluitar al bàndol de l’Alemanya nazi contra l’exercit rus. És veritat que 23.000€ no són molts de diners, però si tenim en compte que per a desenterrar els republicans no hi ha ni cinc, el fet és una veritable hipocresia.

Però sense cap mena de dubte el tema del que s’està parlant més en aquestes darreres setmanes és el de les pensions. Com sabeu, amb el PP amb poder, les pensions estan augmentant anualment un 0,25% i damunt ens envien una carta a casa informant-nos de l’augment.

El jubilats i pensionistes sembla que han dit prou i han sortit al carrer per a demanar pensions dignes i que l’augment sigui, al menys, equiparable a l’augment del cost de la vida. També amenacen a M. Rajoy en deixar-lo de votar...

-Si els jubilats ens unim i deixem de votar el PP...  

Jo no he votat mai un partit dels considerats de drets, ni tan sols d’aquells que s’autoefineixen com de centre. Però darrerament tinc un problema: No sé a qui votar... Quina alternativa real té el PP? Ciudadanos? De veritat creieu que amb C’s les coses canviarien per a millor?

Crec que només a Itàlia (que voten avui) tenen un pitjor panorama que aquí.

Quina tristesa de cos!! 

ALGUNA COSA ESTÀ CANVIANT A CATALUNYA (PER A MAL)

De Faro a Diari de Tarragona. 

De vegades després de llegir el diari (en paper o a través d’algun dispositiu –jo sóc dels primers-) hauríem de meditar sobre algunes de les notícies que hem llegit i segurament ens en adonaríem cap on anem.

Fixeu-vos en aquest titular del Periódico d’ahir dilluns: Ciutadans esllança rere les alcaldies del PSC, que encaixa tranquil el desafiament.

Com podeu veure el titular té dues parts separades per una coma: Ciutadans es llança rere les alcaldies del PSC (primera part) i que encaixa tranquil el desafiament (segona part)

La primera part del titular m’entristeix i me dóna ràbia a la vegada. Des de les primeres eleccions municipals de 1979 els partits representatius de la dreta espanyolista (ja se digués AP o PP –tots dos són fills del mateix pare-) mai podria haver somiat aconseguir la alcaldia d’una gran ciutat i molt menys de l’anomenat cinturà roig de Barcelona (el Prat de Llobregat, Hospitalet, Cornellà, Badalona...) I si, com en el cas de Badalona, Xavier Garcia Albiol ho va aconseguir l’any 2011 va ser perquè la resta de partits no van saber posar-se d’acord.

Però el 21-D ha encoratjat Ciutadans fins creure’s que poden conquerir aquells ajuntaments governats pel PSC o el que és el mateix, per una força espanyolista, antisocial i de dretes. Mai els no nacionalistes haurien arribat tan lluny! De fet, ni per aproximació... A les municipals de 1979 Tortosa va ser la ciutat més gran de Catalunya amb un alcalde que no era ni socialista ni comunista, fruit d’un pacte que arraconava a la UCD i a AP: Vicent Veguer.  

Ara anem per la segona part: que encaixa tranquil el desafiament (el PSC) Si jo fos un alcalde socialista, la veritat és que no hi estria tant. Potser és veritat que tenen al capdavant alcaldes carismàtics. I també és veritat que les eleccions municipals solen ser una altra història, sobre tot als pobles menuts on ja sigui pel carisma de l’alcalde ja sigui pel seu tarannà caciquil (que també!) els resultats poden diferir molt als de les altres eleccions.

Però si C’s guanya a algunes de les ciutats que encara queden en mans del PSC, només voldrà dir una cosa: la pèrdua de valors per part dels socialistes. Els socialistes ja no representarien a aquella classe obrera, normalment vinguda d’altres regions espanyoles que van acabar instal·lant-se a Catalunya allà per les dècades dels anys 50, 60 i 70 per a treballar, sobre tot a la indústria metal·lúrgica.

Amb el procés, la política catalana ha fet un canvi radical: ha fulminat l’esquerra tradicional (tot i que en gran part ha estat per culpa seva) i ha fet créixer tan l’independentisme per un costat i la dreta no catalanista per l’altre. I aquest segon cas és el canvi per a mal que dóna títol al comentari d’avui.

Tabàrnia ara per ara és una mena de broma (només cal veure que un còmic com Boadella se’n ha proclamat president), però potser dintre de poc deixarà de ser-ho per a convertir-se en una preocupació.   

QUAN LES RATES ABANDONEN EL VAIXELL

Tot s’havia mantingut més o menys normal a la dreta espanyola fins que se van saber els resultats de les passades eleccions catalanes del 21-D: Ciutadans 36 diputats (guanya les eleccions per nombre de diputats i també de vots), PP 4 (i amb prou feines, perquè va esgarrapar l’últim precisament a Ciutadans a la circumscripció de Tarragona després de recomptar el vot exterior)

A partir d’aquí el pànic. Una part de les enquestes polítiques que fan normalment els mitjans de comunicació donen com a hipotètics guanyadors, si hi haguessin eleccions ara mateix, a la força que va fundar Albert Rivera. I les que encara donaven la victòria al PP, mentre aquest partit va en caiguda lliure, C’s no para d’augmentar les seves perspectives de vot.

La ciutadania espanyola ha trigat molts anys en donar aquest pas. Tot i la corrupció que ha esquitxat els populars per gran part de la geografia espanyola (València, Madrid, Castella i Llaó, Múrcia, les illes Balears, etc.), el PP mantenia pràcticament intacta la confiança dels seus. És sabut que els votants de la dreta no acostumen a castigar els seus líders polítics, malgrat els escàndols de corrupció com ho fan els votants de l’esquerra.

Però com he dit només començar, els resultats de Catalunya ho van capgirar tot. Els conservadors van veure en C’s un refugi per al seu vot. Tot i que poden haver comès errors, al menys no venen estigmatitzats per la corrupció. I potser una dada molt important: no se’ls han llençat a la jugular com haurien pogut fer, sinó que fins i tot han donat suport als populars quan ha convingut.

Divendres passat vaig llegir que 5 alcaldes de Jaén i desenes regidors han abandonat el seu antic partit com a pas previ de formalitzar els seu ingrés a Ciudadanos segons publica eldiario.es. No seran els únics, ja ho veureu. Quan el vaixell (pirata) s’enfonsa, les rates són les primeres en abandonar-lo.

Tot i això la fugida de militants del PP cap a Ciutadans ja fa temps que va començar. Sense anar més lluny a Amposta fa dos anys Guillermo Martínez que havia estat cap de cartell del PP va pretendre presentar-se amb Ciutadans, tot i que al final aquella llista no va prosperar. Per què? Ho ignoro, perquè tot i que vaig sentir rumors sobre els motius del perquè finalment no s’havia fet una llista de C’s a Amposta, com no deixen de ser rumors, millor no explicar-ho. Per cert, quantes legislatures fa que no hi ha cap regidor del PP a Amposta? El darrer regidor va ser Ramon Chorda que va abandonar el partit a mitja legislatura 1999-2003.

També a Tortosa el cadell de la dreta Jaume Solé abandona el PP per abraçar la nova fe. Hi ha que dir que Jaume Solé era un pepero de pedigrí. Son iaio és un dels personatges més coneguts de Tortosa pel seu espanyolisme exasperant, però també pel seu madridisme.  

VOTAR ALS 16 ANYS

Un col·legi electoral el 9-N.

Podemos i Ciudadanos, morats i taronges estan decidits a reformar la llei electoral espanyola, segurament perquè creuen que podrien guanyar més escons. Una de les reformes seria donar vot a partir dels 16 anys. No me sembla malament. De fet el 9-N (de 2014), la primera consulta independentista que se va fer a Catalunya, tot i no tenir cap valor legal, els joves de 16 anys van poder votar.

És cert que al llarg dels anys, tot i que d’una manera lenta i gradual, l’edat per a poder votar ha anat baixant, sobre tot per a les dones.

Jo mateix no vaig poder votar a les primeres eleccions generals del 15 de juny de 1977 perquè encara no tenia 21 anys que era en aquella època l’edat reglamentària. De fet en tenia 19. En canvi, quan el 6 de desembre de 1978 se va votar la Constitució, l’edat de votar ja s’havia rebaixat als 18, així com la majoria d’edat dels espanyols que també va baixar dels 21 als 18.

Per tant, la primera pregunta que faig és: Si se rebaixa l’edat electoral dels 18 als 16, també s’abaixarà per a tenir la majoria d’edat. Aquest fet és molt important, perquè amb la majoria d’edat, legalment, pot fer de tot sense que ningú t’hagi de donar permís: fer-te empresari, comprar propietats, comprar armes de foc (sempre de que disposis del corresponent permís administratiu), casar-te... Hi ha coses que als 16 anys també se poden fer, però abans t’has d’emancipar i això sempre requereix permís dels pares o tutors legals.

A França hi ha una cosa que se pot fer als 16 anys i que aquí no: conduir cotxes. Si bé és cert que sempre has d’estar acompanyat per un adult i s’ha d’enganxar al cotxe un adhesiu especial que simula un menor tutelat conduint.

És evident que al llarg dels anys els joves tenen una cultura i uns coneixement que no tenien abans. Mos pares no van acabar els estudis primaris, mentre que els meus fills tenen carrera i màsters. Des de sempre han tingut més accés a la informació i per tant, capacitat de valorar les diferents polítiques. A principis de 1977, d’haver pogut votar, no tenia clar encara per qui ho hauria fet. En canvi mons fills des de ben joves ho han tingut molt clar sempre. Per tant crec que als 16 anys un jove pot estar suficientment preparat per a poder votar lliurement l’opció que li sembli més bona.

Què no tothom als 16 anys tindran aquestes mateixes capacitats? Ni als 25, ni als 50, ni als 70... O és que no havia gent que votava a Suárez o Felipe per guapos? Una vegada un amic més gran que mon pare me va dir: Jo voto el PP perquè si no ens donen aquells que tenen, qui ens ho donarà?

Igual no usava correctament la paraula donar i les seves formes verbals... 

MAMBO!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

-7, 8, 10, 15 o 20 persones... Mambo!! 

Aquest és el límit que posa el President Rajoy a la corrupció al PP després de Ricardo Costa (Ric per als amics) cantés... Potser no un mambo, ni la Traviata de Verdi, ni tampoc com una almeja... Però va cantar amb un intent de salvar el seu coll i al mateix temps el de Francisco Camps (Paco per als amics), ja que els càrrecs que sé li poden imputar al que va ser President de la Cheneralitat, ja estan prescrits.

Des de que va esclatar el cas Gürtel, segurament el més sonat de tots els que estan esquitxant el PP, Rajoy i els seus van trampejant el temporal com poden. Normalment amb molta més pena que glòria perquè quasi no queda ningú que se cregui... Però encara són molts els que, malgrat tot, els continuen i continuaran votant.

Mentre Pablo Iglesias pressiona a Pedro Sánchez per a presentar una moció de censura, el líder socialista sembla estar més per la labor de reformar la Constitució. El que haurien de fer és seure’s a una taula i jugar una partida de dominó o de mus, que potser és mes castís. I de passada convidar a totes les altres forces, inclosos Ciudadanos. I si Ciudadanos no està per la labor, que quedin ben retratats i anar a per ells com si fossin els únics rivals a batre a les pròximes eleccions.

Però mentre l’esquerra estigui dividida i s’anteposin els interessos de partit per sobre dels del conjunt de la ciutadania, anem malament. Malament no, de mal en pitjor, perquè al menys que passi una hecatombe (i pel que sembla els casos de corrupció no ho són) veig a la dreta instal·lada al poder per molt de temps. I ja sabeu això que significa: Retallades, precarietat, pensions baixes, llistes d’espera hospitalàries, favors als seus, etc., etc.

Jo mai he votat un partit de dretes, mai. Encara que podem trobar molta gent que podria dir el mateix, jo no n’estaria tant segur de que ens estiguessin dient la veritat. Només cal fer comparatives de diferents comicis: municipals, autonòmics i generals (deixem els d’Europa que pràcticament no compten per a res) ens en adonaríem de les diferents tendències que hi trobaríem. Això vol dir que hi ha gent que vota segons siguin les eleccions. A Catalunya per exemple va estat guanyant Jordi Pujol per avantatges aclaparadores durant molt de temps i, en canvi, quan arribaven unes eleccions generals guanyava el PSC. A Amposta va governar CiU durant 7 legislatures seguides i pocs reconeixien que votaven primer a Roig i després a Ferré. És la hipocresia de l’individu.

Si els ciutadans (en general) votessin amb criteri, potser otro gallo nos cantaria!  

Ah! I per cert... No me val allò de que: ‘pos’ mira que les esquerres... Jo també estic molt decebut, però abans votar nul o a un partit que no té la més mínima possibilitat de obtenir representació (potser també ho estic fent malament) que votar a aquells que se’ns riuen a la cara (volia posar una expressió molt més grollera, però m’he contingut de fer-ho) 

L’ESQUERRA S’ESTANCA

Després del moviment del 15-M (de 2011) una pregunta estava a l’aire: Beneficiarà o perjudicarà al PSOE? De respostes n’hi van haver per a tots els gustos, però me quedo amb una: a la curta el perjudicarà, però a la llarga el PSOE sé reforçarà.

Aquest any se compliran 7 anys des d’aquell 15-M. 7 anys poden semblen pocs, però en política són molts. Són quasi dues legislatures (sempre que s’esgotin) i el PSOE  a Espanya i el PSC a Catalunya sembla que no acaben d’aixecar el cap.

Durant aquests anys dintre del panorama polític espanyol la veritat és que han canviat moltes coses. El PSOE va ser per pèls el partit més votat de l’esquerra quan abans era l’hegemònic sense cap tipus de discussió possible. Una nova força política sorgida precisament del moviment del 15-M va tenir una forta embranzida que fins i tot va estar a punt de quedar segona a les darreres eleccions generals pel darrere del PP. Durant la campanya alguns sondejos d’opinió li atorgaven aquest segon lloc. Però darrerament s’està desinflant tant que el seu fundador Pablo Iglesias està pensant en canviar-li el nom. Li suggereixo un: Casi Podemos!    

En canvi el PSOE sembla molt més preocupat per aguantar aquest segon lloc que ser una alternativa real al PP de Mariano Rajoy. Des del meu punt de vista me sembla del tot inaudit, però és el que aparenta. Mireu que us dic: si algú no li poso remei, no m’estranyaria que quan se tornin a convocar eleccions el PSOE quedés tercer per darrere del PP i C’s (és igual l’ordre)

Han tingut anys per a refundar-se i el que és més important, retornar als seus principis i valors per atreure nous votants i recuperar els que ha perdut al llarg d’aquest 7 anys que han estat molts.

La pèrdua de militants (tot i que no h diran) ha estat constant. El darrer conegut és Pérez Tapias que fins i tot li va arribar a disputar la secretaria general a l’actual líder Pedro Sánchez.

Parlant de Pedro Sánchez la veritat és que m’ha decebut molt. No és el líder que necessita l’esquerra espanyola. Així com tampoc és el líder que aparentava ser quan feia campanya competint amb la inqualificable Susana Díaz. Fa uns mesos, quan estaven enfrontats en plena campanya, ja vaig dir que Pedro Sánchez no era un gran líder, però era el millor que tenia el PSOE. Aparentment no me vaig equivocar.  

Avui mateix el PSOE ha exigit la dimissiódel directori general de la DGT, que depèn del Ministeri de l’Interior,  per la seva pèssima gestió durant les darreres nevades. Darrerament sembla que només estan per demanar dimissions i reprovacions. Igual se pensen que fer oposició al govern corrupte del PP se tracta només de donar algun titular de tant en tant.

Mentre estava escrivint l’article d’avui encara m’he assabentat d’una altra notícia. Eldiario.es publica el següent titular: El PSOE fitxa per a les eleccions de 2019 a l’exlider regional d’IUexpulsat pel seu paper a Caja Madrid. Aquest senyor evidentment té nom i cognoms: Gregorio Gordo Pradel.

L’altre dia li explicava a un amic que la piràmide del PSOE sé sembla cada vegada més a la d’una població envellida amb molt poca base.

Si continuen així sense posar-li remei, me sembla que dintre de poc sé quedaran els quatre càrrecs que queden i els seus fidels, aquells que passi el que passi els voten. Quina pena! 

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

REPARTIMENT D’ESCONS

Cartells de C's enganxats a Amposta. 

Una de les polèmiques que sorgeixen de tant en tant, sobre tot quan algun partit no està d’acord amb els escons que li han atorgat el repartiment de vots després d’unes eleccions, és el mètode que es fa servir per a fer-ho, en aquest cas, tant a Espanya com a Catalunya que no compta amb una llei electoral pròpia, és la llei d’Hondt.

La llei d’Hondt reparteix proporcionalment els escons a partir de certes premisses afavorint les candidatures que més vots han tret i excloent a les que no han obtingut un mínim d’un 3% de vots.

Però el principal handicap no és la forma de repartiment, sinó el valor dels vots a cada circumscripció. Per a obtenir un representant tant al Congrés dels Diputats com al Parlament sé necessiten molts més vots a la circumscripció electoral de Barcelona que coincideix amb la província que no a les altres tres restants. Hi ha partit que creu que aquesta forma de repartir els escons els perjudica, en canvia a d’altres els beneficia. Recordo que la darrera vegada que es va presentar el Molt Poc Honorable Jordi Pujol, Maragall, el seu rival polític va treure molts més vots, però en canvi menys escons. Això va ser així perquè a Maragall que havia estat alcalde de Barcelona, va tenir molt de suport a la capital catalana i al conegut com a cinturó roig. En canvi Pujol va obtenir molt més vot rural. Que les passades eleccions del 21-D l’Arrimadas guanyés en vots i escons davant els hereus de Convergència i ERC té, des del meu punt de vista molt de mèrit.

Tot i no existir a Catalunya una llei electoral, fa anys quan aquest tema va ser molt controvertit, hi van haver diverses propostes. Els resultats utilitzant els altres mètodes variaven ben poc però si que és veritat que el PSC solia sortir-ne una mica beneficiat.

És difícil trobar una forma de repartiment que deixi a tots contents, però si una vegada beneficien a uns, potser una altra beneficiaran els altres, ja que com s’està veient darrerament no hi ha un partit hegemònic a Catalunya tal com va passar durant moltes legislatures en les que CiU guanyava per majoria absoluta.

Aquells que proposen que valgui el mateix un vot a la circumscripció de Barcelona que a la de Tarragona, per exemple, conscient o inconscientment s’equivoquen, perquè de ser així, la circumscripció de Barcelona tindria molts més representants que els que té ara i les altres demarcacions bastants menys.

Actualment la demarcació de Barcelona escull a 85 diputats al Parlament, la de Tarragona 18, la de Lleida 15 i la de Girona 17. Si ho sumeu veureu com sumen els 135 escons que té el Parlament. Si l’escó costes a tot a reu igual, potser a la província de Barcelona arribarien als 100 o més en detriment de les altres que rondarien els 10. Trobeu que seria just?

Una possible solució seria que cada territori (aquí podríem parlar de les vegueries de les que mai hi ha hagut la voluntat necessària de crear-les) tingués d’entrada un mínim de representants i d’aquesta manera se garantiria que totes hi estiguessin representades.

Us heu parat a pensar quants representants hi haurà de les Terres de l’Ebre quan sé constitueixi el nou Parlament? Sinó m’he errat 3... 3 de 18! Tot i que en algun cas he vist a la Carme Forcadell comptar-la com a ebrenca perquè va néixer a Xerta, però se va presentar per Barcelona.

Cap dels 18 va sortir escollit a la llista de C’s, tot i treure’n 6 i guanyar les eleccions també a Tarragona.

I és que els partits polítics, en general, també són centralistes en aquest aspecte i els caps de llista sempre solen ser del Camp de Tarragona, principalment de Tarragona i Reus.

Com heu pogut comprovar amics ebrencs, els del nostre territori ho tenim bastant magre...     

PER A AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

https://www.naciodigital.cat/eleccions2017

https://delcamp.cat/politica/divuit-diputats-tarragona

NO VA SER UNA BONA NIT

De Napi a Diari de Tarragona. 

El dia ja no era bo... Al menys per a mi. Un cop més fins el darrer moment no vaig decidir el meu vot que, finalment va ser un dels perdedors de la nit.

-És la vegada que voto amb menys il·lusió –vaig dir ahir sovint-.

No és veritat. Ja fa algunes eleccions que no voto amb gens d’alegria. Com es diu sovint, estic orfe de vots. El meus, els de tota la vida fa temps que han perdut el rumb i el més trist de tot és que sembla que no se’n adonin. Anit van tenir una bona prova del que estic dient. A veure si finalment prenen decisions encertades.

No va ser una bona nit perquè per primera vegada va guanyar un partit no nacionalista. Finalment l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat, però a ningú sé li escapa que tindrà un gran pes al Parlament. Ciutadans va guanyar en vots i escons una situació impensable només fa uns mesos. Van ser els grans vencedors, però com diuen molts avui, la victòria va ser agredolça.

No va ser una bona nit per a ERC. Fins fa uns dies semblava que ho tenien tot de cara. Tothom els hi donava una victòria prou còmoda i àmplia respecte a C’s però també respecte a JuntsxCat. Al final tercers. Fa uns anys, els resultats d’anit haurien estar uns excel·lents, però ara no. Les victòries parcials d’alguns territoris com ara a les comarques del Montsià, Baix Ebre i la Ribera d’Ebre, no satisfà suficientment a la formació republicana. La d’anit havia de ser una victòria global i no parcial.

No va ser una bona nit per al PSC. Totes les enquestes li donaven a la llista transversal d’Iceta més de 20 diputats. Al final van ser 17, un més dels que va treure l’any 2015 i uns 50.000 volts més. L’efecte d’Units per Avançar no va donar els fruits que esperaven. En aquest país tothom vol ocupar l’espai del centre, però en unes eleccions tan polaritzades con les d’ahir, l’espai del centre es va quedar sense pràcticament votants.

No va ser una bona nit per a En Comú Podem tot i l’esforç d’un bon candidat com és Xavier Domènech. Domènec defensava la Catalunya social en front dels dos grans blocs: els independentistes i els que no ho són. Però aquestes eleccions no anaven d’això. Per a uns anava de dignitat, per a d’altres d’humiliació i d’altres, simplement d’aturar l’independentisme. Quasi ningú se’n va sortir.     

No va ser una bona nit per a les CUP. Sempre s’ha dit que és la formació a la que menys l’importa tenir més o menys escons. De totes formes tornaran a ser clau i d’una situació en la que molt provablement ni Puigdemont ni Junqueras podran presidir la Generalitat, segurament tornaran a vetar l’opció de Mas que, per cert, anit el tenien ben amagat. 

Fins i tot no va ser una bona nit per a JuntsxCat ja que van jugar la carta del President Puigdemont i no cal ni dir-ho ho tindrà molt difícil per a poder ser investit.

I, finalment, no va ser una bona nit per al PPC. La patacada que es va pegar Albiol i els 155 de Rajoy van ser majúscules. Mai en la seva història els populars havien tret uns resultats tan dolents. En part, segurament, pel vot útil de la dreta cap a Inés Arrimadas i Ciutadans. Davant els pronòstics d’uns excel·lents resultats, molts dels antics votats del PPC van optar per l’opció que més possibilitats tenia d’aturar l’independentisme.

Sense cap mena de dubte aquesta va ser la gran notícia de la nit. Tal com diu un mem que circula per les xarxes socials, el PP és una altra empresa que marxa de Catalunya.   

DESPERTAR A LA BÈSTIA

De Napi a Diari de Tarragona.

S’acusa a l’independentisme de despertar la bèstia de l’extrema dreta espanyola. Des del meu punt de vista, els fatxes d’aquí sempre han estat despertats i controlant la situació. De vegades des de llocs estratègics de l’economia i la política.

Fa anys anava sovint a Barcelona. Algunes vegades aprofitant el pont del Pilar i si per casualitat té trobaves prop del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, te’ls podies veure amb tota la parafernàlia que requeria l’ocasió en commemorar un dia tant significat per a ells.

Un dels llocs on més fatxes hi ha per metre quadrat és València. Quan l’any 2002 la PDE va organitzar una manifestació a València, els fatxes, tal com tenien costum fer quan algú anava en contra dels seus interessos, sortien al carrer per a contramanifestar-se. No era un grup molt nombrós, però prou sorollós i evidentment irrespectuós amb els manifestants.

I si la bèstia no fos l’extrema dreta espanyola? I si la bèstia fos simplement l’espanyolisme presenta Ciutadans?

Sempre s’ha dit que els votants del PSC del cinturó roig de Barcelona s’abstenien a les autonòmiques perquè consideraven que no eren les seves eleccions. D’aquí que sempre guanyés per golejada CiU i, en canvi, quan es tractava d’unes eleccions generals acudien en massa a recolzar a Felipe. Sí, a Felipe... Ni a Almunia, ni a Zapatero ni a Pedro Sánchez... A Felipe! Ja que els andalusos i extremenys que van arribar a Catalunya allà pels anys 50, 60 i 70 votaven a Felipe Gonzàlez, per això que aquest acudís pràcticament sempre als mítings de tancament de campanya que sé feien a Barcelona.

Però darrerament el cinturà roig de Barcelona ja no vota tant el PSC. No sé si serà perquè un bon grapat d’aquells militants i simpatitzants socialistes s’han mort i els fills ja no pensen com ells, o per algun altre motiu. Però l’ascens vertiginós de C’s a les darreres eleccions del mes de setembre de 2015 va fer donar un tomb radical al panorama polític català més enllà de l’independentisme.

Actualment sembla que C’s és l’única força que pot plantar cara a l’independentisme i segurament per això les enquestes li atorguen una alta intenció de vot, fins al punt de que per exemple eldiario.es parlava ahir de que podrien guanyar les eleccions que s’estan celebrant avui.

Quan un partit no agrada a un sector determinat de la població, normalment és perquè se’l tem. Aquest és el cas de Ciutadans on la seva líder a Catalunya (amb el permís d’Albert Rivera) concentra la majoria de les antipaties del sector independentista.

Les eleccions d’avui seran les del 80% de participació. Aquesta és la xifra que s’ha pronosticat com a sostre ja que en tots els casos hi ha una abstenció conjuntural que passi el que passi no anirà a votar. Sempre s’ha dit que a percentatge més alt guanya l’esquerra, però aquestes eleccions no va d’esquerres i de dretes, va d’independentisme i espanyolisme.

Si l’Arrimadas aconsegueix ser la presidenta serà el fracàs de l’independentisme. Per tant, espero que no sigui així.

Finalment espero que hi hagi una sorpresa de darrera hora. Crec que els sondejos s’equivocaran una vegada més i un partir aconseguirà uns resultats inesperats. Dintre de poques hores el desenllaç.  

INDIGNACIÓ I IGNORÀNCIA

No crec exagerar si afirmo que una gran majoria de ciutadans de Catalunya estem indignats amb l’article 155, la seva aplicació i els seus efectes. Els que pensàvem que l’Estat finalment podria fer ús d’aquest article sabíem que sé suspendria l’autonomia i que per tant el govern seria destituït. Però no pensàvem que es podia anar molt més enllà, com per exemple que s’autoritzés a retornar les obres d’art de Sixena o fins i tot que es pogués retirar un recurs presentat per la Generalitat.

També estem indignats de veure polítics catalans a la presó o a l’exili, tot i que a diferència dels seus militants o els ciutadans  ideològicament més propers, els que ens mirem el procés des d’una certa distància, no vivim la situació en tanta passió. Per exemple, jo mai lluiria un llaç groc, tot i que entenc perfectament que se faci.  

Però també estic indignat per algunes comentaris que sovint llegeixo provinents dels sectors independentistes cap als altres partits que no ho són. Quan el procés va començar a caminar l’enemic número 1 era el PSC. Actualment sé li han sumat al carro el PPC i C’s. A tots tres partits comparteixen el mèrit de ser l’ase dels cops, encara que de vegades no tinguin la culpa de la situació que se’ls hi atribueix. Però també ho entenc. Tal com he dit moltes vegades en política s’hi val quasi tot mentre no s’arribi a la desqualificació, a l’amenaça a l’insult o coses semblants.  I més quan estem en campanya electoral com està passant ara.

Fa poc un amic meu, arran de la retirada dels llaços grocs del pont penjant d’Amposta, va publicar una foto del pont quan encara estava guarnit amb l’emblema reivindicatiu amb el següent text: Així és com m’agrada veure el pont. Potser no era conscient però el meu amic s’equivocava. Quan el nus blau deixi d’estar present a la vida quotidiana de la nostra societat voldrà dir que ja no hi ha presos polítics, que tot s’haurà acabat. Per tant li pregunto al meu amic: ¿Prefereixes llaços i companys de partit a la presó o no veure llaços i tenir-los lliures  i fent campanya? S’ha de ser molt curós amb el que sé diu i si cal, abans de publicar-ho, meditar-ho les vegades que calgui.   

També culpava als tres partits esmentats amb anterioritat de que els operaris del Ministeri de Foment els retiressin. Aquí si que s’equivocava del tot. L’únic motiu que tenia d’estar indignat és perquè molts dels llaços van anar a parar a l’Ebre i per tant, en aquest punt sí, estaria d’acord amb que l’Ajuntament d’Amposta presentés una denuncia per infracció mediambiental.

Però el meu amic (i alguns altres que van opinar el mateix) ignora que els operaris del Ministeri de Foment tenen l’ordre de retirar tots els elements superflus que hi puguin haver. També, suposo, els cadenats que col·loquen les parelles per a que el seu amor sigui etern...

Encara que sigui perquè li porto uns quants anys al meu amic, puc afirmar que tinc molt més bagatge polític que ell i per tant pic explicar moltes més coses. Durant anys vaig anar a col·locar pancartes del PSC i recordo que ens els fan fer retirar o bé les van retirar al menys de 4 llocs diferents:

-A la passarel·la de l’avinguda de Santa Bàrbara per ordre de l’ajuntament de l’època (tot i que si que es podien posar per altres motius)

-Al pont de l’N-340 que com el penjant, és competència del Ministeri de Foment. Una vegada vam tenir que anar a buscar-ne una a Tortosa...

-D’un dels ponts del canal que hi ha sortint d’Amposta cap a Sant Jaume perquè la Comunitat de Regants de la Dreta tampoc ho permetia.

-De les baranes que hi ha a l’entrada pel Grau. En aquest cas ens les van treure algun particular que tenia interessos polítics en un partit rival.

-També ens van fer retirar banderoles quan a un carrer ne posaven una més de les que tocava o si, com va passar un cop, aquella farola ja estava ocupada per una del mateix partit que el govern municipal d’Amposta.

Com heu pogut comprovar els precedents venen de lluny. 

LES ELECCIONS DELS SENTIMENTS

Aquesta mitja nit ha començat la campanya electoral de cara les eleccions del 23-D. Unes eleccions del tot atípiques, tal com ja vaig comentar fa unes setmanes. A part d’atípiques seran les eleccions dels sentiments, tal com ho expressa al seu Facebook l’amic Toni Manel Muñoz, més conegut com lo Mascarat:

- La Camamilla ha degenerat fins a un punt que ara s'utilitzen les declaracions del fill de quatre anys d'un polític per a "trencar el cor" a la gent. Esta campanya ja no va de raó, va de tocar sentiments, com si votéssem a l'actor més bo de Hollywood. Instrumentalitzar la innocència i tristesa d'un xiquet de 4 anys per guanyar una campanya electoral, estem més fotuts del que mos pensàvem. Entre d'altres coses, perquè lo pobre xiquet no sap que si ERC guanya les eleccions, ningú li garanteix que son pare torne a casa, i en segon lloc potser és que alguns se deuen pensar que guanyant les eleccions tindrem la República consolidada, més o menys com mos van dir que la tindríem en 22 mesos, després del referèndum, i aquí estem.

No li falta raó... Cada dia que passa és més evident que els sentiments afloren i no només pel costat independentista, sinó dels anomenats constitucionalistes, ja que en aquest cas, a algunes persones els afloren sentiments ocults que potser fa uns anys o potser només uns mesos, no sabien ni que tenien. La unitat de la Pàtria, una i indivisible també és un sentiment encara que com la resta de sentiments hi ha qui no el comparteixi i fins i tot li pugi repugnar.

Aquestes autonòmiques poden ser les més participatives de la història. El que formen part de la majoria silenciosa que, des del meu punt de vista és l’abstencionista, un de cada tres diu que anirà a votar... Està per veure, però és possible.

Recordo que a les eleccions del 14 de març de 2004, després de les mentides del govern d’Aznar pels atemptats de Madrid de 3 dies abans, la gent va anar a votar com feia temps que no passava. (75,66% de participació) i això va permetre al PSOE aconseguir una victòria que només 3 dies abans era impensable. I què va moure a la gent a votar? Senzillament el sentiments, en aquest cas de ràbia en veure com el govern manipulava la informació per a negar que l’atemptat va ser perpetrat pels islamistes, la qual cosa apuntava directament a Aznar i el seu suport a la guerra il·legal de l’Iraq.

De Ferreres al Periódico d'avui. 

A dia d’avui encara segueixen a la presó Junqueras, Forn i els Jordis... A part, Puigdemont i 4 dels seus consellers s’estan a l’exili de Brussel·les amb la incertesa de que els hi pot passar, tot i que avui el jutge del Tribunals Suprem Pablo Llarena hagi anul·lat l’ordre d’extradició internacional que tenien. La llista del president u oficialment Junts per Catalunya jugaran forts aquesta basa. Ningú té dubtes de que són uns mestres de treure petroli de les roques.

Fa unes setmanes ningú donava un duro per la llista del President, però cada dia que passa sembla que pugi en intenció de vot. Això sí, a costa dels seus socis durant la darrera legislatura: ERC.

Poc importaran els programes, segurament més ficticis que reals. Els indepes no podran plasmar les seves veritables intencions i per tant, hauran d’omplir-los amb les conegudes promeses. I per l’altre costat, tot i que aniran carregats de bones intencions, costarà creure que partits que estan més per Espanya i per l’espanyol que acabin confeccionant i governant més tard (si és que ho aconsegueixen) per a Catalunya i els catalans.

Hem de tenir clar que C’s, tot i que el seu líder és d’aquí i es va formar també aquí, és la nova dreta espanyolista. No catalana com ho era Convergència i ho és ara el PDeCAT, sinó, reitero, espanyola, ja que la seva màxima aspiració és arribar a governar Espanya. Catalunya potser només sigui un banc de proves.

És paradoxal que el PP, històricament, ha tret uns resultats paupèrrims a Catalunya i C’s fos el partit no independentista més votat fa dos anys i ara potser, fins i tot, pugui treure més vots que la primera força independentista que sembla que serà ERC. En aquest cas juguen amb el sentiment espanyolista i tot indica que els pot donar bons resultats.

Per acabar us torno a fer una pregunta que ja us vaig fer ahir: Us imagineu a l’Arrimadas de presidenta de la Generalitat? 

PER UN GRAPAT DE VOTS

De Ferreres al Periódico.

L’any 1964 es va rodar la pel·lícula Per un grapat de dòlars i va tenir com a protagonistes destacats a Clint Eastwood, Marianne Koch, Gian Maria Volonté, Wolfgang Lukschy y Sieghardt Rupp.

A partir de 2015 (tot i que ja s’estava preparant des de feia més temps) se’n està rodant un altra que jo anomeno Per un grapat de vots i que té com a protagonistes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Ribera.

Perquè si, amics meus, la situació que estem vivint va d’això, d’aconseguir un grapat més de vots que la resta per a poder tocar poder o seguir-ne tocant, en el cas d’aquells que ja tenen responsabilitats de govern.

La paràlisi existent a Catalunya és més que notòria. Els membres del govern només s’ocupen del dia a dia, d’allò que ja ve rodant des de fa temps. I el Parlament, com sabeu, només es reuneix quan els hi va bé fer-ho als grups de Junts pel Sí i la Cup i el propi govern. Puigdemont ja ha avançat que la propera setmana explicarà al parlament la situació actual de Catalunya (com si a aquestes alçades encara hi hagués gent que no sabés el que passa) En realitat, el que farà Puigdemont serà demana al Parlament que es voti la DUI abans de que l’Estat, tal com va anunciar Rajoy dissabte apliqui l’article 155 de la Sagrada Constitució i l’acabi destituint.   

Els preàmbuls de la pel·lícula venen de lluny. Durant el govern de Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, Rajoy i els seus van portar a terme una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut i ho van fer per un grapat de vots ja que el que pretenien era governar Espanya. Després resultat que els hi va anar tot rodat amb la crisi i la mala gestió que van fer els socialistes.

Els següents dies claus van ser després de la Diada de 2012. Mas que governava Catalunya amb el suport del PP, després de veure l’exitosa manifestació de Barcelona (feia anys que no se’n veia cap d’igual) va pensar que si de sobte es convertia a l’independentisme, guanyaria el grapat de vots necessaris per a poder governar, sinó amb majoria absoluta, al menys guanyar les eleccions amb suficient avantatge per a fer-ho amb el suport d’ERC. Però tal com es diu vulgarment, el tret li va sortir per la culata i Mas (a qui molts dels seus propis votants no es van creure) va perdre vots i, finalment, se va veure obligat a fer un pas al costat.

Un grapat de vots més que la resta de formacions, són els que tenen el sector independentista del Parlament que fan servir a la seva conveniència, sense tenir en compte que un Parlament és la representació de la voluntat popular, no només d’aquells que van votar Junts pal Sí o les CUP.

Els grans partits estatals també estan lluitant per un grapat de vots. El PP de Mariano Rajoy, com ja hem vist, fa servir l’estratègia de l’anticatalanisme per amagar les seves veritables vergonyes, que no són altres que els casos de corrupció que l’han esquitxat per tot arreu. Ciudadanos, tot i ser un partit nascut a Catalunya i tenir un dirigent català (Albert Rivera), han vist que l’única manera que tenen per a guanyar poder és esgarrapar un grapat de vots al PP per a poder ser decisius a la política nacional i per tant, també s’han decantat per una catalanofòbia exasperant que és, com s’ha vist reiteradament, el que dóna vots per les Espanyes.

De Vergara a Eldiario.es. 

Punt i a part (i mai millor dit) és el PSOE. Un PSOE liderat per Pedro Sánchez que potser s’ha oblidat que per a recuperar la secretaria general del partit va comptar amb un bon grapat de vots provinents dels afiliats del PSC. I és que desgraciadament la gent té la memòria que té i sempre s’acaben oblidat de les coses quan aquestes deixen d’interessar.

Amb aquesta situació ha deixat en molt mala situació al PSC que des de fa temps no acaba de tenir les coses clares i quan semblava que finalment havien trobat un suport fiable a Madrid, a les primeres de canvi els ha (ens ha) deixat a l’estacada. I sabeu per què? Per un grapat de vots! Pedro Sánchez és conscient que els vots del socialisme català no el portaran a la Moncloa i, per tant, n’ha d’esgarrapar d’on sigui i aquest és un bon moment per a posicionar-se clarament en contra del que està passant a Catalunya sense importar-li que a Madrid segueixi governant Mariano Rajoy i el PP.