NO M’HO PUC CREURE!!!

Avui ha començat el judici a Mas, Ortega i Rigau per posar les urnes el 9-N de 2014. Un judici que portarà cua i del que ja en parlaré, segurament, els proper dies.

Avui, tot i que fa referència al judici, vull parlar-vos de la compareixença dels tres (ja hi ha qui els anomena els Màrtirs de Catalunya) que va tenir lloc ahir pel matí.

Com no podia ser d’una altra manera, Mas va acaparar la major part del protagonisme i es va erigir el portaveu de tots tres. Algunes de les coses que va dir tenien molta càrrega simbòlica i patriòtica, d’altres en canvi van anar dirigides cap a un Estat central i centralista que no escolta ni aporta solucions. Mas va qualificar l’Estat central de antidemocràtic, poc dialogant i autoritari, entre d’altres coses... Raó no li va faltar a Mas, no. Tot i que, com ja sabeu, no és ni sant ni màrtir de la meva devoció, de vegades (molt poques, la veritat sigui dita) tenim punts de coincidència.

Però mentre escoltava a Mas pronunciar aquestes paraules m’anaven passant pel cap les imatges d’alguns plens de l’època en que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta. D’aquelles actituds arrogants dels seus alcaldes, d’aquella prepotència innata, d’aquell autoritarisme exagerat...

Mas, Ortega i Rigau tenen la mateixa ideologia política que Roig i Ferré, per la qual cosa m’estranya molt que mentre per algunes coses tinguin un nivell tan elevat, per a d’altres el posen arran de terra.

Els conceptes democràcia, diàleg, autoritarisme, etc, són exactament idèntics tan si ens referim a les relacions entre Catalunya i Espanya com als membres d’un mateix consistori.

Però aquesta situació no era exclusivament de l’Ajuntament d’Amposta. Tinc constància de que casos similars es patien i sé segueixen patint a aquelles institucions que van ser durant molts anys feus convergents, com per exemple els ajuntaments Tivissa, l’Ampolla, el Perelló, Arnes, etc.

Però de totes, Amposta s’emportava la palma. Sempre vaig pensar que Roig va ser el fill avantatjat de Pujol i que sinó va arribar a ocupar càrrecs de més rellevància va ser, precisament perquè les maneres xulesques el superaven sovint. No per mèrits, perquè si tenim en compte el paper que els hi va fer a les Terres de l’Ebre, en reunia més que suficients.

I què dir de Ferré? Tot i formar-se al costat del seu mestre Roig, va ser una còpia dolenta. El pretenia imitar en molts aspectes, però mai va aconseguir superar-lo en res.

Us explicaré una anècdota. Quan era regidor de Governació teníem una comissió informativa a la saleta de juntes que hi ha al costat de la sala de plens. Com era habitual, Ferré va arribar tard. El secretari de la comissió (funcionari), en broma li va dir:

-A veure si arribem puntuals...

L’esbroncada que li va pegar va ser d’aquelles que fan història:

-I tu què t’has cregut...? A veure si t’obriré un expedient...

Amb els regidors de l’oposició era pitjor, sobre tot amb els portaveus que eren els interlocutors dels grups als Plenaris. Els menyspreu que de vegades ens mostrava sobrepassaven de llarg els límits de la tolerància. Però al púlpit, l’alcalde sempre té la darrera paraula i, per tant, ens deixava amb la paraula a la boca, sense poder expressar-li el que pensàvem en aquell moment.  

Però quan els hi pica a ells, bé que se rasquen... Me ve una expressió: Quina cara que tenen!!  

PER UN GRAPAT D’EUROS (Catalans)

Catalunya tindrà pressupostos o no en tindrà?

Si no hi ha pressupostos haurà referèndum?

Anem cap a un avançament electoral?

Es tornarà a presentar Mas?

Aquestes deuen de ser les preguntes que més s’estan fent ara mateix la major part de la classe polític catalana.

La CUP estira i no s’arronsa, mentre que Junts pel Sí cedeixen però no el suficient com per acontentar als únics que, pel que sembla, li poden aprovar els pressupostos.

La situació és bastant similar a la de trobar-se a un carreró sense sortida o al nou concurs que s’està fent ara mateix a TV3 en substitució del Gran Dictat: Tot o res. I quan es juga a aquest joc, no cal ni dir-ho, és molt arriscat.

La darrera concessió que JxS ha fet als cupaires ha estat acceptar augmentar de la plantilla de professors per al curs vinent i gravar els vehicles que més contaminen.

Però els diputats de la CUP demanen apujar l’IRPF a les rendes més altes, les que superin els 60.000 euros bruts anuals, així com l’impost de successions i donacions que, evidentment , afectaria més a les famílies amb més patrimoni.

Suposo que tu, amic lector, com jo, la mesura no té sembla malament. Si han de pagar els que més tenen, endavant... Mentre no toquin les nostres butxaques...  Llavors perquè els de JxS no volen. Suposo que algú ha calculat quan es podria recaptar de més i quins forats podrien tapar-se dels comptes de la Generalitat.

Bé, jo aquí matisaria una cosa. Suposo que els que no volen són els del PDEcat (com sabeu l’antiga Convergència. És evident que una part important de la classe benestant han votat tradicionalment CiU. A part és una classe molt influent amb qui volen mantenir una bona relació. Apujar-los els impostos suposaria trencar aquesta situació amb les conseqüències negatives que això podria comportar de cara el futur.

Què pensa sobre aquest tema ERC? Difícil saber quina és l’opinió generalitzada d’ERC, ja que no recordo que s’hagin pronunciat sobre aquest tema, segurament per no erosionar les relacions dels dos partits majoritaris que conformen JxS. Ara bé, si voleu que us doni la meva opinió, ERC estaria molt més prop de les posicions de la CUP que no de la dels seus socis de candidatura i govern.

Fa uns dies vaig llegir unes declaracions d’un dirigent del PDEcat (no recordo qui) que deia que la formació (quan encara era CDC) ja va sacrificar a Mas. Va sacrificar a Mas amb tot el dolor que els va causar la mesura i perquè, tal com deia al començament, quan es juga a tot o res, has d’estar disposat a perdre.

L’aprovació del pressupost està en mans de l’assemblea que les CUP faran dissabte. Ara només s’ha d’esperar que no acabi en un empat a 1.515 com ja va passar a finals de 2015.

Si els militants de la formació anticapitalista donen el vist i plau per aprovar els pressupostos, el més previsible és que vagi tot com està previst. Ara bé, si la resposta és no, s’haurà d’anar a l’avançament electoral que, a hores d’ara sembla que beneficiaria a ERC més que a cap altre partit.

La passada setmana va ser l’aniversari de Sergi Saladiè, diputat per les CUP per Tarragona, i quan el vaig felicitar ja li vaig dir: no cediu ni un mil·límetre. Es clar que no depèn només d’ell.

L’IMPERI CONTRAATACA

Dimarts passat va morir Carrie Fisher, la princesa Leia de la Guerra de les Galàxies, una sèrie de pel·lícules de ciència ficció, de la qual forma part l’Imperi contraataca (1980)  

Uns anys més tard (1987) es va començar a crear a Amposta l’imperi convergent que va durar fins l’any 2015 quan les forces rebels capitanejades per l’actual Alcalde Adam Tomàs els hi va prendre el poder.

Quan encara no han passat dos anys d’aquells fets (24 de maig), l’imperi convergent contraataca en un intent de desprestigiar l’actual equip de govern precisament per on creu que és més feble: l’estat de la via pública i concretament la neteja. Quins collons! Perdoneu-me l’expressió, però és que no me’n ve cap altra més al cap per a expressar el que sento. Fins i tot van crear el hashtaga Twitter #senseprojecte (per a escenificar que l’actual equip de govern d’Amposta no té projecte de ciutat)

Sabeu que vaig estar 8 anys compartint plenari i diferents comissions informatives a l’Ajuntament d’Amposta amb els convergents (ara del PDeCAT) i per tant, quan parlo d’aquella època ho faig amb coneixement de causa. Des del nostre grup, el PSC, sempre reiteràvem la nostra preocupació per l’estat de la via pública. Ho portàvem a cada programa i de la reivindicació en fèiem bandera. Dintre del concepte estat de la via pública incloíem principalment dues coses: la circulació i la neteja. Penseu que alguna vegada ens van fer cas? Si heu respost que sí, ERROR. Pràcticament mai van fer cas als grups de l’oposició i això poden testimoni tots aquells que van compartir la mateixa experiència que jo.

Encara recordo una anècdota que ens van explicar d’aquella època. Un dia un foraster estava comprant al mercat quan li va sonar el mòbil. Sembla ser que el seu interlocutor li va preguntar on estava i aquesta va ser la resposta:

-A Amposta, una ciutat molt bruta...

Ara, després d’un any i mig sense governar, els del PDeCAT sembla ser que han descobert les sopes de frígola i que ja no recorden que van governar l’imperi durant 24 anys i que en aquell temps la ciutat estava tan bruta com ara. Ja sé que al partit hi ha cares noves que sembla que van estar durant uns anys allunyades de la nostra ciutat i, per tant, igual és que no tenen constància d’aquests fets, però dintre del grup municipal de l’Ajuntament n’hi ha qui hi porta tota la vida i per tant hauria de conèixer perfectament com es trobava de deixada la nostra ciutat durant els anys en que van governar (ho torno a remarcar per si no havia quedat clar)  

Un altre dels argument que han fet servir per a votar en contra del pressupost municipal per al 2017 és que s’ha incrementat la pressió fiscal en el capítol de l’IBI (contribució urbana i rústica), un fet que no me quadra, ja que me sembla recordar (i si estic equivocat rectifiqueu-me) que aquest any s’han aprovat diferents bonificacions de l’IBI, a part d’una congelació generalitzada del mateix.

Segons el grup municipal del PDeCAT aquesta pressió fiscal respecte a l’IBI està xifrada en 1,8 milions d’euros... En canvi, un regidor de l’equip de govern m’ha dit que aquest 1,8 euros surt d’una sèrie d’immobles (blocs sencers, m’ha remarcat) que no pagaven IBI.

Si aquest fet és veritat demostraria la desídia d’anteriors equips de govern i fins i tot, penso, se’ls hi hauria de demanar responsabilitats polítiques. Segons el meu interlocutor, l’actual equip de govern exigirà el pagament dels darrers 4 exercicis no prescrits. Tot l’anterior ja ha volat...

Penso amb les coses que es poden fer amb1,8 milions d’euros... I les coses que s’haurien pogut fer durant aquests anysd’exempció a tots aquells propietaris als que no se’ls hi cobrava l’IBI...

I també penso en qui podien ser-ne els titulars... He de ser malpensat? Vosaltres mateixos...

Ara (si voleu) podeu llegir una informacions que va publicar el diari el Punt entre l'octubre de 2009 i el gener de 2010: Els veïns d'Amposta reclamen que s'endureixen les sancions per conductes incíviques

L'Ajuntament d'Amposta ha apujat un 70% l'IBI en els últims deu anys

NOTA: Totes les fotos que apareixen a continuació són dels anys en que governava CiU amb majoria absoluta. 

SOBRE ELS PRESSUPOSTOS CATALANS

El President Puigdemont està més content que unes pasqües: Les CUP han acceptat que es tramitin els pressupostos de la Generalitat per al 2017... Tot i que no hagin garantit el seu suport...

L’aprovació dels pressupostos és un dels fets més transcendentals (tal vegada el que més) dels curs legislatiu. Mireu si és important, que la no aprovació dels pressupostos pot comportar la caiguda d’un govern. Recordo quan CiU no va aprovar el pressupost elaborat pel govern de Felipe González de l’any 1996 y es va haver de dissoldre les cambres legislatives i donar pas a les eleccions que van donar la victòria al PP d’Aznar.  

Davant la manca de suport dels cupaires, Puigdemont va haver de fer una sortida cap endavant i sotmetre’s a una moció de confiança, que va superar. Però podria ser que quan es portin a aprovació al Parlament, per molt socials que es digui que són, les CUP acabin per no donar-los suport i, per tant, a Puigdemont no li quedaria més solució que dissoldre’l i convocar unes noves eleccions. Bé, però tot això més o menys ja ho sabeu...  

Els pressupostos són els grans comptes d’una administració (segurament que això també teniu constància) i que quan s’elaboren han d’estar equilibrats, com una balança. O sigui, la despesa ha d’estar en consonància amb els ingressos. No sé a la Generalitat, però als ajuntaments la meitat de la despesa sé l’emporta el capítol de personal (sous, salaris, seguretat social i d’altres retribucions)

I com es produeixen els ingressos? Varien segons els tipus d’administració. Als Pressupostos Generals de l’Estat pràcticament tots els ingressos són via els impostos que es recapten, principalment IRPF, IVA i Imposts sobre Societats. En canvi a la Generalitat de Catalunya els ingressos propis són molt minsos ja que només una part dels impostos estatals han estat traspassats o sigui, són de competència exclusiva de la Generalitat: Patrimoni, Transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i Successions i donacions. A part estan els que graven el joc, així con altres taxes i cànons. Tot i que per llei l’Estat retorna a Catalunya el 50% de l’IRPF i de l’IVA, la competència a l’hora de recaptar-los és de l’Estat o sigui, de l’Agència Tributària espanyola. Quan després l’Estat retorna aquests diners a Catalunya és el que es coneix com a transferències corrents.

Des del meu punt de vista, una de les contradiccions de l’independentisme català és no renunciar a aquestes transferències de forma immediata. Si realment volen trencar amb l’Estat deixant d’acatar determinades lleis o desobeint les sentències judicials que s’han dictat contra alguns polítics favorables al procés.  

I és que una cosa són els fet i l’altra la pela. Catalunya no podrà ser independent si no té autonomia financera. Està clar que si finalment ens desvinculem d’Espanya la tindrem, però en cap cas serien fets simultanis. Quan Catalunya esdevingui independent (suposem que un dia ho serà), en un primer moment encara haurà de dependre de les transferències que li faci l’Estat.

Ja sé que molts direu: És que són diners nostres... D’acord, però els recapta l’Estat i ens els retorna. Ja sé que direu per això se crearan estructures d’Estat... D’acord, però si es vol obtenir la independència econòmica els catalans haurem de deixar de tributar a Espanya i passar a tributar a Catalunya. Davant de la incertesa d’aquell moment, quants decidiran tributar aquí i, amb el que es recapti, ja n’hi haurà prou per a fer funcionar tota l’administració catalana?

Vols que te doni un consell d’amic: No deixis de tributar a Espanya mentre els que diuen estirar del carro del procés no té demostrin que ells ho han fet. Tots!

MILLORES QUE NO ARRIBEN

Diumenge, abans de començar l’assaig que la colla castellera Xiqüeos i Xiqüeles del Delta va fer amb motiu de les festes del Grau d’Amposta, una parella de convergents de tota la vida (no com la majoria que es van apuntar al carro quan van veure que hi podien treure alguna cosa) explicaven a tots aquells que els volien escoltar que l’Ajuntament d’Amposta es gasta 900.000€ mensuals en despeses de neteja de carrers i places.

La quantitat em sembla una mica exagerada (no vaig ser l’únic en pensar-ho) ja que la gran part de la neteja la fa el personal de la brigada amb els equips de neteja del propi Ajuntament. Només en caps de setmana fa el servei una empresa contractada encara que a la roba de treball hi portin l’escut de la nostra ciutat, a part del nom de dita empresa.

No obstant van dir una cosa que, com sabeu tots aquells que en seguiu, jo també penso: (en general) la gent d’Amposta som molt bruts. Segons aquesta parella els més bruts de la comarca...

Hi ha una màxima que diu: No és més net qui que neteja sovint, sinó qui no embruta. M’agradaria, amics lectors, que la tingueu ben present. Segurament sou dels segons, però m’agradaria que si teniu l’oportunitat de pronunciar-la, no dubteu en fer-ho.

Amposta, efectivament, és una ciutat molt bruta, per la qual cosa la imatge que donem de cara els que ens visiten, és molt negativa. No n’hi ha prou que els equips de neteja passin diàriament pel centre de la ciutat (tal i com ho han estat fent durant molts anys), sinó que és necessari que també ho facin més sovint per la resta de la ciutat i no periòdicament con ho estan fent.

Però anem al moll de l’os; al quid de la qüestió... El que cal és no embrutar Amposta. És evident que si no calgués netejar els treballadors municipals haurien de fer altres tasques d’acord amb la seva categoria i formació, però potser no caldria pagar una empresa externa per a fer-ho els caps de setmana.

L’incivisme a la nostra ciutat és un mal endèmic que porta molts anys enquistat. La majoria dels ciutadans, desgraciadament, ho troben normal perquè sempre ho han vist així i no els molesta veure tota mena de brossa pel carrer i les illes de contenidors plenes de deixalles de tota mena. Però embrutar només és una part de l’incivisme. L’altre seria el comportament de molts ciutadans en altres aspectes com per exemple la circulació (tan important com la neteja) Perquè la circulació, és a dir, les infraccions de trànsit poden arribar a ocasionar accidents.  

Diumenge al Facebook us explicava  com la setmana passada es va encarar amb mi un motorista a qui li vaig recriminar que m’avancés per la dreta, amb l’excusa de que no m’havia ocasionat cap molèstia...  

Aquesta mena d’infraccions són les que no puc captar amb la càmera del meu mòbil. M’agradaria poder enregistrar aquesta mena de comportaments, sovint molt més perillosos que ocupar amb el cotxe un pas de vianants o aparcar massa prop d’una cantonada.

L’incivisme al volant (o al manillar) és un tema d’aquells que donen per a molt. Què comences, però que no saps quan has d’acabar. Per tant, aniré acabant, però abans us vull explicar (ja que no puc mostrar-les) dues situacions que he vist darrerament.

Els que sou d’Amposta sabeu que fa més d’un any que es va col·locar un senyal d’accés prohibit a la interjecció entre l’avinguda de Catalunya i el carrer Saragossa. Si ens passéssim una estona observant aquest punt, segur que veuríem algun cotxe, moto o bicicleta que se’l saltés a la torera. Jo vaig veure creuar per aquell punt a una furgoneta d’una fundació municipal (i no n’hi ha tantes)

Diumenge passat anava amb el cotxe per l’avinguda de Catalunya. Mentre m’apropava a la rotonda que hi ha davant l’església del Sagrat Cor (o església nova), me’n adono que la circulació estava parada tot i que per la rotonda no hi circulava ningú. Els conductors de dos turismes estaven parlant i, per tant, bloquejant la circulació. És possible que un li preguntés a l’altre la ruta per anar a no sé on... Però estareu d’acord amb mi que no és el lloc més apropiat per a fer-ho. Finalment van arrancar. Un va girar cap a l’esquerra continuant pel carrer Sebastià Juan i Arbó en sentit descendent, mentre que l’altre va seguir per l’avinguda de Catalunya. En aquell punt, només passar la rotonda, hi ha un pas de vianants. Bé, en aquell moment un vianant estava creuant per allí (per cert veí meu) quan el cotxe en qüestió, en lloc de parar-se va optar en esquivar-lo... El vianant, perplex, se’l va quedar mirant durant un instant.
Tampoc veig que s'hi col·loquen més papereres, tal com es va parlar mesos enrere... 

Tot i que l’equip de govern d’EA-ERC va mesos que diu que s’està treballant pe a posar solució a aquestes males pràctiques, el cert és que els millores (tan en la brutícia, com en la circulació) no arriben. Com  ciutadà no en tinc prou amb promeses i bones paraules, vull veure fets. Vull veure (i viure) a una ciutat molt més agradable.

Els anteriors governs de CiU també deien que es multava a la gent i feien campanyes encaminades a conscienciar la ciutadania, però tampoc mai vaig apreciar cap tipus de millora. Segurament és perquè molts el que necessiten és jarabe de palo. 

De vegades penso que si la desídia s'ha instal·lat de forma permanent a la nostra ciutat, igual entre aquells que han de fer cumplir les normes com els que les hem d'acatar. 

MAMPORRERO

Escultura de l'alcalde Palau, al costat del pont penjant d'Amposta. 

Les dones de les CUP, encapçalades per l’Anna Gabriel, la Gabriela Serra i d’altres diputades i càrrecs de la formació van sortir per autodenunciar-se de ser velles, putes, lletges, malfollades, tontes, etc.  

Ho feien per a denunciar els insults masclistes que han rebut via xarxes socials i que fins ara havien aguantat sense dir res quan el més lògic (segons per aquí), hauria estat contestar-los amb un mena de: i tu més!  

Fa anys, quan les xarxes socials eren incipients (de fet crec que ni Facebook ni Twitter existien encara), via carta al director em van dir coses com mamporrero (*) i que tenia el cap ple de merda... Me’n van dir més, però no me’n recordo...

A diferència de els dones de les CUP, els insults no poden considerar-se masclistes, més que res perquè jo sóc home i no dona, però eren insults.

El de mamporrero me’l va dir un tal JRA, inicials que, en principi, no pertanyen a ningú en concret, tot i que algú s’hi amagava al darrere. Va ser una època molt convulsa on vaig tenir l’agosarament d’atacar al cacic local; el que jo anomeno Rojo y Gualdo. Que jo recordi només una vegada em va respondre a la Revista Amposta, la qual cosa fins i tot va significar un honor per a mi que una persona com ell tan ocupada en resoldre els temes que afectaven a la nostra ciutat.

Normalment no necessitava contestar directament perquè ja tenia qui ho feia per ell (i em deien mamporrero a mi!), com per exemple el tal JRA...  

Sempre he pensat que el tal JRA era el mateix que mesos abans havia enviat una carta a la Revista Amposta fent-se passar per un ampostí que vivia fora i que quedava meravellat de la transformació d’Amposta des de que governava CiU. Aquella carta anava signada amb les inicials JVRA. Com veien, la coincidència és molt gran. Després de llegir aquella primera carta vaig pensa: I quin motiu el porta a no voler-se identificar? Entenc que un usi un pseudònim o unes inicials quan critiqui alguna cosa... Però per a parlar-ne bé? Evidentment, si ho hagués fet amb el seu nom real, els lectors de la revista se’n haguessin adonat que els vincles amb Rojo i Gualdo eren molt estrets. Tant que se’l coneixia com lo bolso de l’alcalde perquè sempre anaven junts a tot arreu (de fet el 9-N de 2014 els vaig veure junts participant activament en l’organització del referèndum)  

L’altre, el que em va dir que tenia merda al cap, va abraçar la fe convergent d’avui per demà. De no significar-se políticament amb cap partit a fer-se de l conveniència i ocupar el càrrec de president local en un tres i no res... Quan l’amo li va ordenar que ataqués ho va fer sense cap tipus de mirament, tot i que fins llavors havíem tingut una bona relació.  

Aquesta vegada la carta (evidentment en resposta a una anterior meva) es va publicar al diari el Punt. Aquella publicació va fer que adrecés un escrit a Pep Collelldemont, el defensor del lector del citat diari i tot i que va publicar la meva queixa a la secció que tenia tots els diumenges, el rotatiu en cap moment es disculpar per haver-la publicat. Durant aquell temps el Punt tenia delegació a Tortosa i el seu responsable era el periodista Jordi Prades que més tard va ser destinat a la delegació de Tarragona.

Aquells que em llegiu sabeu que puc atacar els meus enemics, fins i tot podeu considerar que sovint puc arribar a acarnissar-me amb segons qui, però mai he faltat al respecte a ningú. Per tant, reivindico el mateix tracte.

El motiu pel que tinc desactivats els comentaris al blog també es deu al mateix. Sempre de forma anònima de tant en tant, elspalmeros convergents em deixaven comentaris malsonants (deixem-ho així) No tenien la valentia de donar la cara, tot i que el seu partit governava Amposta i, per tant, comptaven amb molt més suport que jo.

Fixeu-vos fins on va arribar la hipocresia que una vegada van obrir un blog al que li van posar el nom de JUANHERVIR, en una mena de traducció del meu nom al castellà. Dintre només hi havia un escrit meu i la traducció a l’idioma del imperio... Sense comentaris.  

(*) Mamporrero: Mamporrero és la persona -en l'exèrcit, habitualment un caporal- que dóna el dret, és a dir, el qui ajuda, mans a la verga, el semental a penetrar l'egua.

(Encara que en el meu cas volia significar una altra cosa) 

7 DE FEBRER: DESTINACIÓ AMPOSTA

El dia 7 de febrer els ciutadans de Catalunya tenen (tenim una cita a Amposta) Però també poden venir tots aquells ciutadans d’altres punts que vulguin ser solidaris amb el riu i el delta.

Aquesta serà la tercera gran manifestació que es farà a Amposta. La primera va ser el dia 28-10-2000 i la segona el 18-05-2008.

La primera va reunir unes 20.000 persones i es considera la primera gran manifestació de totes les que va convocar la PDE en contra del PHN d’Aznar i companyia. Aquella vegada vaig tenir l’honor d’escriure el manifest que va llegir el professor Toni Costes baix l’atenta mirada del pont penjant.

Aquella vegada els afiliats i simpatitzants de CiU, majoritàriament no van acudir a la manifestació, encara que molts, de ben segur, moralment donaven suport. Amb tota seguretat, des de Barcelona es van donar instruccions per a que no assistissin i, com no podia ser d’una altra manera, els dirigents i membres de CiU d’Amposta van vigilar per a que la manifestació tingués el menor impacte possible. Tot i això vaig calcular que la meitat dels manifestants eren ampostines i ampostins de tots tipus de ideologies polítiques.  

Una vegada derogat pel govern de Zapatero del PHN, el govern del Tripartit volia fer una cosa molt estranya: interconnectar les xarxes del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) amb la d’Aigües del Ter-Llobregat (ATLL) L’objectiu era assegurar l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona després d’un període de sequera. Davant el rebuig de la gent de l’Ebre representats per la PDE, el govern català va justificar-ho dient que seria una interconnexió  reversible (sé li podrà donar la volta com un mitjó, van arribar a dir...)

Tot i que el meu partit formava part del govern i que la majoria dels meus companys que ocupaven càrrecs van decidir no acudir, jo sí que ho vaig fer. I no només això, hi havia gent que estava pendent de mi.

Abans de començar la manifestació van venir els de Vilaweb (del grup el Punt) per a fer-me unes preguntes. No va ser casualitat, ja que es van dirigir a mi pel meu nom. No vaig mossegar la llengua a l’hora de dir que pensava dels meus companys de partit.

També una periodista em va preguntar si dimitiria com a regidor. Li vaig dir que no, que tenia clar que aquella seria la meva darrera legislatura a l’ajuntament i que la pensava acabar. Tret d’aquest punt no tenia discrepàncies importants amb els meus companys de grup i no eren ells els responsables de que es volgués fer la interconnexió.

http://www.vilaweb.tv/resum-de-la-manifestacio-contra-el-transvasament-a-amposta

Mentre, els de CiU ja havien aprés dels seus errors i van decidir donar suport a la Plataforma. No obstant, l’actitud de l’Ajuntament d’Amposta ni de lluny, va ser la que està mostrant el consistori actual. És cert que es van poder veure regidors de CiU perdutsentre els manifestants, però ni l’exalcalde Roig ni Ferré, que era alcalde en aquell moment, hi van estar presents. L’assistència va ser molt similar a la de la manifestació de l’any 2000.

Segons les previsions, més per res pel que s’està veient a les xarxes socials, la manifestació del dia 7 es preveu multitudinària. Amb el lema de Vatros pugeu sempre, ara baixem natros, des de diferents punts de Catalunya s’estan organitzant autocars per aquell dia amb destinació Amposta. La implicació de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural està sent la clau de l’èxit.  

Però qui segur que no hi seran (ni falta que fa!) seran Roig, Ferré i el seu cercle més íntim d'amistats perilloses.    

Per si voleu aprofundir en la informació. 

http://bibliotecatarragona.gencat.cat/web/.content/bp_tarragona/documents/arxiu/webs_guies_tematiques/autors_i_temes/pla2.pdf

http://www.ebre.net/bloc/

http://www.ub.edu/cres/catala/recursos_i_bbdd/ebre.htm

EL SÍMIL DEL GLOBUS

De Gallego y Rey, al Mundo d'avui. 

Quantes vegades heu dit o pensat que us agradaria tenir l’experiència d’anar en globus? Però ocasions per a fer-ho n’hi ha ben poques. Ara, perquè tenim el recurs d’Internet, però veritat que si us pregunto on es pot anar per a practicar aquesta activitat, el més segur és no em sabreu que contestar.

Si us poseu a pensar, amb la independència passa una cosa semblant. Quantes de vosaltres desitgeu la independència del nostre país? Segurament que bastants... D’altres no, però igualment ho entendran.

La veritat és que de globus se’n veuen pocs. Ara mateix no recordo haver-ne vist volar mai cap... Tampoc fins ara havíem tingut l’oportunitat de viure un procés com el que estem vivint, encara que la independència pròpiament dita, encara no em tingut ocasió de veure-la.

Sabeu que es fa amb un globus quan perd altura? Es deixa anar llast, que són aquells sacs plens de sorra que pengen de la panera. Igual s’hauria de fer ara: si volem salvar el procés s’ha de deixar anar llast. I, en aquest cas, el llast té un nom propi: Artur Mas i Gabarró.

Es podrà criticar a les CUP tot el que es vulgui. Se’ls podrà acusar de manca d’experiència i de que per culpa d’ells s’han perdut 3 mesos... Però les CUP, des del meu punt de vista han estat coherents amb la seva decisió. No em direu que quan diumenge van donar el no de forma definitiva a Mas, encara us vàreu sorprendre? Però si ho havien dit des d’un bon principi! Potser alguns (entre ells els que van fer el tancament-dejuni) encara pensaven amb el miracle, però com ja vaig dir una vegada, els cupaires són poc d’anar a missa i per tant, no creuen en miracles.

Antonio Baños va dimitir ahir. Ara s’ha sabut que era un dels que estava a favor d’investir a Mas. Sembla que David Fernández també (les abraçades que li donava a Mas indiquen que hi havia bona sintonia) Es pot pensar que acabades les reunions entre Junts pel Sí i les CUP, dirigents de la formació anticapitalista podien donar esperances als de la llista de Mas (perquè era la llista de Mas, no ens equivoquem) de que finalment aconseguirien convèncer els seus companys de formació.

Però Mas feia anys que anava perden embranzida. Mal que li pesi a ell i a la seva formació, mai ha tingut el carisma entre els votants de CiU que va tenir Jordi Pujol (aquell que està imputat per blanqueig de capitals...)

Després de dues legislatures guanyant a Catalunya i veient com el candidat socialista si que aconseguia els suports que a el li negaven, va arribar a president amb els vots del PP (no ho oblidéssim), per a que, finalment, l’11 de setembre de 2012 descobrís la fórmula màgica per a perpetuar-se al cap davant de la Generalitat: fer-se independentista. Però no s’hi va fer només ell, també s’hi van fer una bona part dels seus seguidors. Aquesta forma d’actuar és el més paregut que hi ha al comportament d’una secta.  

Ràpidament va renegar del PP i va convocar eleccions presentant-se com el Messies (recordeu els cartells, no?) amb el propòsit de guanyar per majoria absoluta (o al menys amb una àmplia majoria que li permetés governar amb comoditat)

Però li va sortir el tret per la culata i a partir d’aquí, cada vegada que ha convocat eleccions ha anat perdent suports que s’ha convertit en pèrdua de diputats fins que finalment es va treure del barret una fórmula màgica que havia de ser el vot de la nostra vida: votar-lo com a quarta de la candidatura de Junts pel Sí. Però va tornar a fracassar.

L’ego0centrisme, la supèrbia i la prepotència de Mas fa que no se’n adoni de que si algú ho està fent malament i, per tant sobra en tot aquest procés, és ell.

Mas es va creure les paraules de Pujol quan li va dir alguna cosa com allò de que al país dels cecs, el tort n’és el rei... Ara, sobre tot les noves generacions han obert els ulls i saben que ni és rei, ni serà president.

Avui ens ha donat una darrera lliçó de prepotència i ha fixat per dilluns el dia que signarà el decret de convocatòria de noves eleccions si no sé l’escull president. Cap problema: anirem al març i si es torna a presentar, encara li donarem una puntada de peu més gran.  

BALANÇ DE LA CAMPANYA ELECTORAL

A les 12 d’aquesta ni acabarà una campanya electoral que m’ha semblat molt llarga... Segurament perquè feia temps que els partits ja estaven esmolant els ganivets esperant es darrers quinze dies.

Tot i que a priori la campanya ha estat similar a les anteriors, la d’aquest any passarà a la història per moltes coses.

En primer lloc perquè són les primeres generals en les que es presenten Podemos i Ciudadanos/Ciutadans, tot i que ja s’havien presentant en anteriors comicis, però mai per al Congrés dels Diputats.

En segon lloc perquè serà també la primera vegada que Convergència i Unió es presentaran per separat a les generals després d’haver-ho fet a les autonòmiques de setembre. A part d’això , mentre Unió manté el seu nom, Convergència el disfressa baix la denominació Democràcia i Llibertat, potser perquè de fet, es presenta en coalició amb Demòcrates de Catalunya (els escindits d’UDC) i Reagrupament, el partit liderat per Carretero que, a la vegada també es va escindir d’ERC.

També es recordarà aquesta campanya pel debat entre Rajoy i Sánchez, on el candidat socialista va acusar a l’actual president del govern de no tenir decència. Rajoy va contestar a Sánchez dient-li que era un roí, un mesquí  i un miserable. L’endemà, la premsa afí al PP va qualificar l’actitud de Sánchez d’agressivitat sense precedents... No sé com qualificarien altres improperes molt més forts i que, evidentment, no reproduiré.

No sé si l’expressió no tenir decència era o no la més apropiada, però està clar que en el context del debat potser va ser l més oportuna. O és que no considereu que Rajoy és un indecent? Quan la corrupció s’ha generalitzat dintre d’un partit i afecta a diferents dirigents (encara que siguin territorials), aquell que està per damunt de tots (en aquest cas Rajoy), no pot excusar-se en laignorància. Si ho ignora és un incompetent i si ho sap i no diu res és un indecent!  En ambdós, el que hauria hagut de fer és dimitir. Això també va per Mas.

El que si que va ser una agressió en tot el sentit de la paraula, a més, física, va ser el cop de puny que van propinar ahir al candidat del PP mentre passejava per la seva Pontevedra. Un cop de puny a un càrrec públic crec que està considerat com atemptat. Ara bé, igual l’advocat del menor (d’edat civil, però no penal) al·lega que ell va pegar a Rajoy candidat i no al Rajoy president...

A les xarxes social s’ha pogut llegir de tot. Des de aquells que han estat políticament correctes i que han condemnat els fets, a aquells que hi volen veure una doble intencionalitat per a fer guanyar popularitat a Rajoy després del debat amb Pedro Sánchez. Per cert, parlant de debats, aquestes eleccions també passaran a la història com les primeres en que un cap de llista envia a la seva segona a debatre contra uns quants caps de cartell (no estaven tots)

(Per cert, sembla que qui li va pegar el cop de puny era fill d'una cosina de la dona de Rajoy -tot queda en família!-) 

Abans d’acabar no vull passar per alt una escena que vaig veure i que com a socialista em vaig indignar: la presencia de la exconsellera del temps de Maragall Marina Geli a primera fila del míting que va fer Democràcia i Llibertat a Girona.

Opino que algú que ha militat a un partit i que a sobre ha ocupat càrrecs importants i es passa a les files de qui ha estat el seu enemic històric, potser no serà un trànsfuga,  però sé li podria aplicar el mateix adjectiu que va usar Pedro Sánchez amb Rajoy: una indecent.

Hipòcrites al riu...

DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT

Amb aquest nom es presenta Convergència Democràtica de Catalunya a les eleccions del 20-D. És cert què es tracta d’una coalició de partits i que a part de Convergència també hi van Demòcrates de Catalunya (escissió d’Unió Democràtica de Catalunya) i Reagrupament, el partit que va fundar Carretero després de marxar d’ERC.

Per a començar he de dir que el nom no m’agrada. Ja sé que es tracta d’una denominació provisional i que segurament després de la refundació de CDC acabarà tenint un altre nom. Em recorda a d’altres èpoques: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, cridàvem poc després de la mort de Franco. Llavors estava tot per fer. Si després de 40 anys encara ens trobem al mateix punt vol dir que s’ha fet molt malament.

No seria coherent si ara parlés bé de la democràcia que em tingut. La veritat és que tot plegat està molt lluny del que hauria pogut ser i no ha segut. No s’han complert les expectatives? Bàsicament no i si poguéssim fer marxa enrere, a ben segur que canviaríem moltes coses. Posem un exemples.

Fa uns dies la nostra Constitució va complir 37 anys. Des de la seva aprovació només s’ha modificat un parell de vegades i per a res que pugui representar una adequació a les necessitats de cada moment. S’ha demostrat que és una Constitució molt hermètica, ja que per a fer qualsevol canvi es necessiten les 2/3 parts del vots favorables dels diputats al Congrés.  

El Senat tampoc ha complert les expectatives. S’ha convertit més en un retiro per a elefants que no en una càmera amb unes funcions específiques. De fet es tracta d’una càmera de doble lectura, es a dir: la que revisa els textos per a millorar-los. Però sempre serà el Congrés el que tingui la darrera paraula i per tant, pot tornar-la a deixat tal com havia sortit d’allí. De tant en tant s’hi fa algun debat autonòmica, però mai hi surten mesures transcendents que puguin acabar afectant ja sigui a una part o bé al conjunt del territori.

D’aquesta situació també en té bona part de culpa el partit de Pujol, Mas i companyia. Segurament que ells, com sempre ho fan, donaran la culpa als dos grans partits (PP i PSOE), però no n’estan exempts de culpa. Un partit que ha governant Catalunya quasi 30 anys i que ha col·laborat en el govern d’Espanya diverses vegades, és còmplice de la situació actual. No pot desinhibir-se.  

Com Convergència Democràtica de Catalunya o com a CiU, hauria pogut fer molt més per a què aquest país funcionés millor del que ho està fent. Fa 40 anys podien existir una certa por a que els vell franquistes s’empipessin i donessin un cop d’estat (de fet ho van intentar amb el 23-F), però en el decurs dels anys, aquelles pors inicials s’haurien d’haver superat en escreix.

Però a Convergència ja li anava bé. El seu flirteig amb el govern espanyol de torn la donava suficient rèdit per anar fent coses per aquí i tenir la parròquia contenta. Sempre ha estat molt més efectiu un caramel donat en el moment oportú que una bossa donada a deshora.

CiU repartia els diners com si fossin seus i sobre tot, a aquells organismes fidels. A més hi havia la convicció de que era així: si guanya CiU el govern de la Generalitat ens donarà més... La Generalitat era de la seva propietat. Com el pagès que té l’hortet i la caseta, igual.  

Si ha aquesta manera de fer política la vols anomenar democràcia i llibertat (tradicionalment s’ha anomenat del peix al cove o fer la puta i la ramoneta), allà tu, jo no t’ho privaré, però penso que tens l’autoestima molt baixa i que potser necessitaries una teràpia de xoc que t’ajudés a tenir més amplitud de mires.

Què no t’enganyi ningú, Democràcia i Llibertat és la mateixa versió que Convergència Democràtica de Catalunya i com a prova només cal que miris qui surt als cartells, tot i que sembla que aquesta vegada no es presenta.