Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris España. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris España. Mostrar tots els missatges

dimarts, 18 de desembre del 2012

CATALUNYA I ESPANYA NO PEGUEN NI AMB COLA



Deia el feixisme que España es una unidad de destino en lo universal.  
La majoria de la gent corrent, quan escoltava coses així, ni s’immutava, ja que, com no ho comprenien, tampoc perdien el temps pensant en que voldria dir.
És cert que Espanya està formada per un bon grapat de territoris que, segles enrere, eren regnes independents. Alguns d’aquest territoris, com Catalunya, encara conserven la llengua i unes costums pròpies que ens fan diferents de la resta. Però alguns, com Astúries, Aragó, etc. han acabat perden un dels trets més diferencials: el seu idioma (bable per Astúries, aragonès...)
La història oficial d’Espanya ens explica que els artífex d’aquesta unió van ser els Reis Catòlics Isabel de Castella i Ferran d’Aragó que, amb la seva boda, van ajuntar Castella i Lleó i la Corona d'Aragó, dos dels tres regnes més importants de la Península ibèrica del segle XV (l’altre era Portugal) I, a partir d’aquesta unió, una política d’enllaços matrimonials i guerres, va permetre composar el que avui es coneix com el Regne d’Espanya.
Però si ens parem a estudiar de forma minuciosa la història, principalment la catalana, ens en adonarem que darrera del nomenament del rei Ferran (seria millor dir-li Fernando) hi ha tota una sèrie de conxorxes per a que el successor de Martí l’Humà i que va morir sense descendència, fos algú no català.
El Compromís de Casp només és l’acte final d’una obra de teatre molt ben dirigida per la casa castellana dels Trastàmara per assegurar-se que fos Ferran l’elegit entre la resta dels aspirants. No en va, era la família més poderosa entre les que van presentar candidat.
Per aquells que no ho sàpiguen, Isabel de Castella i Ferran d’Aragó eren cosins germans i van haver de demanar la dispensa papal per a casar-se. Per tant, la unió dels dos regnes estava més cantada molt abans de que s’acabés produint.
Digui el que digui la història oficial, Espanya és per a mi una unió artificial i que, durant el pas del temps, la majoria de governants han volgut consolidar encara que hagi estat sovint mitjançant actituds autoritàries i, fins i tot, fent ús de les armes.
Fixeu-vos si és artificial aquesta unió que símbols com ara la bandera i l’himne s’han improvisat.
La bandera espanyola, la rojigualda, el símbol que més representa l’estat espanyol, era l’emblema de la Marina Espanyola. I per què tenia aquests colors? Senzillament perquè són els més visibles a l’ull humà i així, per la mar, era de fàcil distinció i identificació.
L’himne era la marxa de los Granaderos i l’usava l’exèrcit espanyol al segle XVIII. Com sabeu no té lletra i per això quan sona durant algun acte oficial, ningú el canta a diferència dels himnes  dels altres països que tothom sé sap la lletra. Fins i tot els Segadors en té.
En temps de Franco l’himne espanyol tenia lletra composada per José María Pemán, però  era tan cursi que en arribar la democràcia la van descartar. Recentment hi va haver un intent de posar-ne però els resultats tampoc van ser satisfactoris.

L’APUNT: Sabíeu què a Tortosa i a l’EMD de Jesús hi ha descendents de la casa dels Trastàmara?

divendres, 19 d’octubre del 2012

LES FRASES DEL DIA 19-10-2012





Encara que siguin de fa uns dies (als diaris es van publicar abans d’ahir), per la seva rellevància les vull plasmar al meu blog i, a la vegada fer-vos-en partícips.

“Crec que guanyarem el referèndum perquè oferirem un futur millor per al nostre país”. Alex Salmond –Ministre principal d’Escòcia-.

“El Regne Unit no pot mantenir al seu si un país en contra de la voluntat del seu poble”. David Cameron –Primer ministre britànic-.

Aquest dies Catalunya mira cap al Nord, però molt més lluny de França. El primer moviment secessionista el trobem a Bèlgica on francòfons i valons fa anys que expressen el seu desig per viure en comunitat separades. Però una mica més al Nord encara, aquests deis, amb el pacte signat entre anglesos i escocesos, la situació ha donat un tomb possiblement tant inesperat com reivindicat.
Escòcia farà un referèndum d’autodeterminació per a segregar-se de la Gran Bretanya. Segurament serà el primer pas del desmembrament, ja que una bona part dels Irlandesos del Nord també sospiren per a poder dependre de Dublín i unificar així tota l’illa.
Però és evident que els castellans no tenen la flema britànica. Aquí, els de terra endins, són massa egoistes per a deixar-nos marxar per les bones. Catalunya, a part de ser capdavantera dintre de l’estat espanyol, fa molts anys que contribueix als sosteniment de la resta de la pell de brau.    

Per acabar us deixaré en més frases que podeu trobar a la revista Sàpines d’aquest mes d’octubre dintre de l’especial 300 anys d’espoli:

-En cinquanta anys, entre el 1729 i el 1779, els impostos indirectes del Principat van augmentar el 248%. Globalment, la fiscalitat a Catalunya va pujar un 150%.

-En 1888 cada català va pagar 4,78 pessetes, el doble que cada espanyol. El 1900 la província de Barcelona sola pagava més que Castella la Vella, Aragó i València juntes.

-El 1899 els gremis de Barcelona van decidir donar de baixa els comerços per evitar pagar impostos. La peculiar vaga es va conèixer com “Tancament de Caixes”.

-Durant la II República, la inversió pública al Principat no arribava ni a la tercera part dels impostos que l’Estat hi recaptava i el traspàs de competències era massa lent.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

ESPAÑOLIZAR




Mentre a Catalunya es parla d’independència, els castellans diuen que ens volen españolizar, un concepte de fàcil comprensió però de difícil traducció. Fins i tot si haguéssim de buscar la correspondència al nostre idioma amb el vocable catalanitzar, encara que sigui correcte, no em direu que no és una forma un tant forçada a l’hora de pronunciar-la.
Españolizar en aquest cas seria sinònim d’adoctrinar, es a dir, imposar-nos a la força, la seva manera de pensar i no només això, sinó també, anteposar-nos, la seva història, cultura, llengua, etc. per damunt d’allò que ens és propi i que ni tan sols la dictadura de Franco va aconseguir fer-nos renunciar.
I és que els catalans som així. Com més se’ns vol imposar un cosa, més ens resistim i causa en nosaltres l’efecte contrari. És el que jo anomeno l’efecte acció reacció.
A partir del segle X fins els Reis Catòlics, Catalunya va tenir una història pròpia que es va desenvolupar de forma paral·lela a la de Castella. El Compromís de Casp va significar la imposició d’un rei castellà en la persona de Ferran d’Antequera. D’aquí a la unitat dels regnes d’Espanya (que no unitat nacional), només hi havia un pas. Mentre va existir la Casa d’Aústria, Catalunya va tenir una gran autonomia que li va permetre conservar les lleis, els furs, els costums i les tradicions i, en molts d’aspectes, la història va seguir desenvolupant-se paral·lelament a la castellana: mentre Castellà s’embarcava en la conquesta d’Amèrica, els catalans empreníem la conquesta de la Mediterrània; una conquesta més comercial que de domini i possessió, mol més acord amb el nostre caràcter.  
La possibilitat de que la casa de Borbó francesa regnés a totes les Espanyes amb el que significaria la pèrdua dels drets i les llibertats del poble català, uns privilegis dels que havia gaudit fins llavors, va propiciar que els catalans ens impliquéssim com si ens anés la pròpia existència (de fet era així) en la guerra de Successió i es va decidir lluitar al costat d’Anglaterra, la gran enemiga dels francesos.
Amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, la guerra es dóna per acabada amb la victòria dels castellans i francesos sobre els anglesos i els catalans. Però els anglesos no se’n van anar amb els mans buides a l’apropiar-se de Menorca i Gibraltar.  
D’aquells temps té l’origen la Ciutadella, l’actual seu del Parlament de Catalunya, un aquarterament militar que, paradoxalment, no tenia finalitats defensives, sinó de repressió sobre la població barcelonina.
Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, es va saber sobreposar del cop que va significar aquella derrota i, a partir d’aquí, va començar una llarga etapa d’industrialització i de creixement de la ciutat.  
L’altra gran derrota catalana va ser la guerra Civil. Un cop més, Catalunya va fer costat al bàndol que representava les llibertats i el progrés en contraposició al autoritarisme que significaven els revoltats. La derrota final de la República va comportar una nova pèrdua de drets i llibertats i quaranta anys de ostracisme i la decadència.
Recuperada la democràcia, poc a poc es va retornat a la normalitat que representava el restabliment de la Generalitat i la conseqüent recuperació de tot el que s’havia perdut.
Llavors ningú es podia pensar que una nova derrota no cruenta, com la que va representar la victòria del PP a les urnes el 20-N de 2011, pogués representar un  nou intent de voler-nos usurpar la nostra identitat que és l’essència de la nostra existència com a nació.
Ens doblegaran, però no ens trencaran!!!  

diumenge, 5 de febrer del 2012

ENCARA NO ÉS PRIMAVERA… AL REGNE D’ESPANYA

El passat mes d’agost varem dinar  a Vinaròs  a un conegut restaurant. Com que conec a al propietari  i cuiner per fer-hi allí el sopar anual de Vinaròs News, en acabar l’àpat ens va venir a saludar. En parlar de la situació econòmica ens va acabar dient: “Tranquils, que a partir del mes de novembre s’arreglarà tot”.
En acabar el mes de gener, la xifra d’aturats a Espanya va sobrepassar els 5 milions i les perspectives en un futur immediat no són optimistes.  La “primavera” econòmica encara no es divisa pel horitzó.  
Des de l’oposició, Mariano Rajoy pareixia tenir la vareta màgica de totes les solucions que necessitava el país i, sense proposar cap tipus de mesura, molts de ciutadans, finalment votats, se’l van creure. I així va guanyar les eleccions, sense que ningú sabes (estic convençut que ni ell mateix) quines mesures acabaria adoptant per a treure el país de la crisi, crear riquesa, reduir l’atur, etc.
La resposta que em donaria qualsevol dels seus votants, seria que en un mes no hi ha temps material per a que es comenci a notar l’efecte de les mesures adoptades (he dit retallades?) Segurament tindria raó, però molt em temo que els mesos passaran i la situació seguirà igual o pitjor de com sé la van trobar.
Crear ocupació a precari, tal i com pretén la gran patronal espanyola, no és una solució per a sortir de la crisi. La riquesa es crea a partir d’unes bases sòlides, de les qual Espanya en té greus mancances.
El miracle espanyol de principis de la dècada passada,basat en la construcció va significar “pa per avui i fam per demà, tal i com s’ha acabat demostrant. Ara, des del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques es vol reactivar el sector de la construcció donant nous incentius a l’IRPF a la compra d’habitatges. Una segona bombolla immobiliària tindria efectes devastadors per a una economia greument malalta. Les entitats financeres, amb responsabilitat directa sobre la crisi, no podrien ampliar el seu patrimoni immobiliari, que en aquests moments ja és insostenible i d’aquí la reconversió que ha patit el sector.
Retornant als aturats, ¿cóm és possible que un país desenvolupat de la Unió Europea pugui tenir més de 5 milions d’aturats, més del 20 % de la seva població activa? ¿No haurien de sortir al carrer a reclamant un lloc de treball? L’altre dia li traslladava la pregunta a un amic sindicalista i funcionari de Justícia. Ell ho tenia molt clar: “Perquè un bon nombre d’aquests desocupats estan treballant a l’economia submergida”. Jo penso el mateix.  

dimarts, 13 de desembre del 2011

“ESPANYA ENS ROBA”



Avui és notícia que aquesta frase es podràusar a l’hemicicle català sense cap mena de problema. Segons la presidenta de Gispert, no té cap autoritat per a prohibir-la, si bé demana respecte institucional.
Si feu memòria (tampoc no tanta) us en recordareu que el diputat de Si López Tena, així com el portaveu d’ERC la van usar només fa uns quants dies, la qual cosa els va valer un “toc a l’ordre” de la presidenta del Parlament.
Però la frase no és nova, fins i tot m’atreviria a dir que és molt vella. Al menys a la dècada dels anys 80 (segurament va ser pintada molt abans), a la cantonada del carrer Terol amb l’avinguda de la Ràpita, allà on ara està “Tejidos Barcelona”, a tocar de Casa Fàbregues, ja ho posava.
Sovint i passàvem per davant i mon fill Oriol, que tot just començava a llegir, solia llegir-la en veu alta. Jo sempre li deia que no, que allí el que posava era “Espanya VEN roba”, en clara al·lusió a les botigues que la família España/Espanya tenien/tenen a la nostra ciutat.  

divendres, 1 de juliol del 2011

RAJOY, UN POLÍTIC MEDIOCRE


És una evidencia que el cap de l’oposició i líder del PP no aixeca el vol i si en les darreres enquestes té millor valoració que Zapatero, és més per demèrits d’aquest que no per la trajectòria de l’altre.
Recordem com va arribar a la direcció nacional del seu partit. Va ser Aznar i ningú més que ell, qui el va escollir com el seu successor  després de descartar (ves a saber el perquè) a d’altres “candidats” com Zaplana o Rato, segurament d’un perfil polític més alt.
En la trajectòria política de Rajoy, hi ha casos com la gestió del “Prestige”, el petroler que va encallar davant les costes de Galícia quan n’era el vicepresident del govern espanyol  i que va deixar escapar al mar milers de tones de petroli amb el conseqüent desastre ecològic que van patir les costes gallegues. Rayoy va negar llavors que es tractés d’una “marea negra” i segons paraules textuals, va dir que “eren com unes galetes de petroli”. 
Sent candidat pel PP, va perdre dues vegades davant de Rodríguez Zapatero i, com a president del partit, no ha sabut gestionar mai els casos de corrupció que hi ha hagut al seu partit: Gürtel (estès per mitja Espanya, però sobre tot al País Valencià), Palma Arena (Mallorca), Brugal (Alacant), etc. Ha tingut que claudicar sempre davant dels barons del seu partit que, a l’hora de la veritat l’han fet quedar més d’una vegada com un autèntic babau. Una de les més crítiques ha estat la lideressa de Madrid, es a dir, Dña. Esperanza Aguirre que, fins i tot, alguna vegada ha insinuat de presentar-se per arrabassar-li la presidència nacional. Més recentment tampoc va saber gestionar la crisi Asturiana amb l’escissió de l’ala més propera a Álvarez Cascos.
El darrer episodi es va acabar ahir mateix amb el debat de l’anomenat “estat de la nació”. Segons les valoracions fetes pels ciutadans i experts que van seguir el debat durant els tres dies, Zapatero va tornar a “passar la ma per la cara” al líder de l’oposició. És força significatiu el resum que fa el Periódico de Catalunya d’ahir: en els 7 debats on s’han enfrontat de forma directa els dos polítics, sempre ha sortit guanyador l’actual president del govern. Ni aquests darrers anys, amb una crisi latent, amb unes dures mesures aplicades pel govern (rebaixa de sous, pujada d’IVA, retard en l’edat de jubilació, etc.) ha estat capaç Rajoy de sortir-ne airós en els cara a cara amb Zapatero.
I si a tot això li afegim que parla malament, que s’ha d’escriure els discursos (o li han d’escriure), que no entén la seva pròpia lletra (o al menys això diu), etc. Davant de qui estem? Evidentment i com ja he posat al títol, davant d’un polític mediocre. I aquest polític, que a sobre va advertir que si ell governa aplicarà “mesures de veritat”, l’any que ve pot convertir-se en president del govern espanyol.
Mediteu sobre el tema.