TITULAR EN NEGATIU

No és freqüent, fins i tot diria que és una excepció, trobar-te el titular d’un gran diari com és el Periódico en negatiu. Ahir el principal titular de portada era el següent: “Sarkozy, no”, així de contundent.  

Certament el resultats de les primàries presidencials al país del Nord, són força esperançadors per a l’esquerra europea, amb tots els matisos i reserves que vulgueu (jo també tinc els meus dubtes) Però quan la situació ha arribat al camí on està ara, amb una total incertesa social i econòmica, veure una mica de llum al final del túnel, sembla un signe esperançador.

Les notícies (les males notícies) econòmiques es superen dia a dia. Sembla que és del tot impossible, però és cert. Ahir mateix es va saber que Espanya entra en rescissió (què s’esperaven el que van votar a Rajoy?) i Mas va llençar l’enèsima amenaça de convocar unes eleccions anticipades si, finalment, hi ha una intervenció de Catalunya per part de l’Estat centralista, com si això pogués ser la solució de les solucions. Mas hauria de mirar el que va passar a Astúries i prendre bona nota de que unes eleccions abans d’hora no són ni seran la solució als mals. Les solucions, si les hi ha (s’ha de creure que sí), passen per un canvi d’estratègia polítics i prendre dràstiques mesures proteccionistes en contra dels actuals sistemes financers i especulatius. Però la dreta (l’espanyola o l’europea actual) no s’atreviran a fer-ho ja que hi tenen massa interessos creats.

És per això que Hollande pot ser-ne aquest revulsiu. Primerament haurà de guanyar la segona volta, la qual cosa no la té gens fàcil. La suma dels vots dels candidats de la dreta francesa són superiors als aconseguits pels líders de l’esquerra, però això tampoc significa res. Hollande ha d’il·lusionar l’electorat francès amb noves, contundents i sinceres propostes. Ha de clavar una “pica en Flandes” (o en aquest cas una mica més avall, a l’alçada de París) per a que a partir d’allí es vagi clavillant el mapa de l’antiga Europa i si pot traspassar l’Atlàntic, molt millor.

Avui, el mapa polític de França està, majoritàriament, tenyit de rosa. No sé si s’ha escollit aquest color diferenciar-lo del roig contundent que representarien altres partits més a l’esquerra o per la coincidència amb la rosa, símbol dels socialistes.

Ahir vaig donar un cop d’ull a aquest mapa que publicava el diari Público i en vaig treure unes petites conclusions:

-          Hollande va guanyar a la majoria dels departaments del Sud i de l’Oest, sobre tot, de mitja França cap avall.

-          Sarkozy en canvi a assolir la victòria a la majoria dels departaments de l’Est i centre, excepte París que també va ser dominat per Hollande. 

Nîmes. La torre del Rellotge. 

-          Le Pen (Marina), només va poder guanyar al departament del Gard, del què és capital Nimes, una ciutat que vaig visitar l’agost de 2010.

-          Un dels meus cosins va viure durant molts d’anys a Mirepoix, al departament de l’Ariège. Aquí la victòria ha estat aclaparadora per a Hollande, encara que aquests resultats són molt poc significatius, ja que aquest territori està molt despoblat.

-          Ara mateix viu a l’Haute Garone, de fet a uns 10 Km. D’on vivia abans i aquí també va guanyar el candidat socialista tot i que en menys claredat.

Amb aquests resultats a la ma, es fa evident que França vol un canvi. I encara seria més contundent: EUROPA EL NECESSITA!! 

Mirepoix. Detall de l'antiga catedral.

UNA CASTA SOCIAL I LA MAJORIA SILENCIOSA

El futbol francès s’ha molestat amb el candidat socialista a les presidencials que s’han de celebrar dintre d’un parell de mesos François Hollande. El motiu? Voler apujar els impostos als futbolistes, però també a tots els que guanyen xifres desorbitades.
No és possible que la crisi no hagi arribat al món del futbol. I si ha arribat, no ho sembla. No aniré a França, em limitaré a parlar dels d’aquí.
Sembla ser que els clubs de futbol (i per afinitat els jugadors) tinguin barra lliure i poden seguir cobrant xifres desorbitades quan hi ha molta gent (massa) que passen penúries per arribar a final de més, això si és que arriben.
Però ni la FIFA, ni la UEFA, ni cap estament que tingui competències semblen estar disposats a moure un dit per acotar els “sostre de despesa”. És igual que el club estigui en bancarrota, que hagi tingut que donar un “pelotasso” per superar èpoques de crisi i ara torni a estar a baix de tot del pou. És igual que entre tots els clubs de la denominada Lliga de Futbol Professional deguin milions a la Seguretat Social. Primer que tot és el l’espectacle.

S’hauria de regular el sector. I torno a repetir, no només el futbol, sinó tots els esports o d’altres espectacles on es moguin quantitats escandaloses per als temps que vivim. Si ja de per si són escandaloses, imagineu-vos ara quan només a Espanya hi ha 5 milions d’aturats!!

 França per si sola no arreglarà el problema. Si als jugadors francesos se’ls hi vol pujar els impostos, el que faran serà demanar al club que se’n faci càrrec i que el que cobrin sigui net. Ara ja ho fan. I mentre els clubs segueixin tolerant-los aquesta situació, no canviarà res.
Però imagineu-vos que els clubs francesos, per pressions del govern, limiti les retribucions contractuals dels jugadors. Què passaria? Que se’n anirien a jugar a un altre país. Ni colors, ni sentiments, ni res que s’hi assembles els farien renunciar als sous que els seguirien pagant d’altres magnats del futbol de la resta dels països. Per tant, la solució, con la crisi o l’economia, hauria de ser global, sinó, de res servirà.
I mentre això passa, les masses socials i aficionats a uns determinats colors, els hi seguim comportant.  Jo el primer. Bé potser no, ja que fa anys que no assisteixo a cap partit de futbol en directe. L’única cosa que faig és mirar el Barça quan juga per televisió i no tinc ni el Gol ni el Canal + Futbol. Per tant, la meva aportació és molt reduïda respecte als qui es deixen grans quantitats en abonaments, carnets de socis, entrades, desplaçaments, etc.
Què passaria (què no passarà) si de cop i volta els aficionats deixessin d’acudir al futbol i es desinteressessin per qualsevol mena d’espectacle professional dels que mouen fortunes?
Sembla difícil d’imaginar, oi?

UNA SETMANA SENSE NOTÍCIES

7 dies! Es diu ràpid, però cal passar-los. Dissabte 21 d’agost la meva dona i jo, amb la nostra gosseta Electra marxàvem cap a França passar uns dies per la zona de Nimes, on havíem llogat un apartament. Abans de marxar vaig comprar el Periódico i la Veu de l’Ebre. Van ser les darreres notícies que “ens emportàvem” i pràcticament les úniques dels 7 dies que hi varem passar. El “món” començava i acabava en nosaltres mateixos. Qualsevol contacte que varem tenir durant aquella setmana va ser esporàdic i no va anar més enllà de les relacions amb els cambrers, botiguers o algun dels veïns de l’apartament amb qui, al final, t’acabes relacionant.
Puc afirmar que l’única noticia que tinguérem va ser el resultat del Barça de la supercopa d’Espanya contra el Sevilla. A la mateixa hora del partit vaig trucar als meus pares per a dir-los que tot anava bé i vaig aprofitar per a preguntar-les-hi com anava el partit. En aquell moment el resultat era de 3-0, la qual cosa volia dir que el Barça s’imposava al Sevilla. La confirmació va arribar al cap de dos dies quan els hi vaig tornar a trucar i em van donar el resultat definitiu (4-0)
A la televisió francesa, on predominen els canals públics (France 1, 2, 3, 4 i 5) rarament tinguérem l’oportunitat d’escoltar les noticies. I quan ho poguérem fer mai van parlar de Zapatero, ni de Rajoy, ni de Montilla, ni de Mas i menys encara de Puigcercós, Carretero o Laporta. De la única notícia política que vaig tenir informació feia referència al Partit Socialista Francès i sobre el congrés o convenció que estava portant a terme amb declaracions de la Ségolène Royal, que ja va ser candidata presidencial i que pareixia que tornava a agafar impuls dintre del seu partit.
Per a una persona que segueix diàriament la política i l’esport i que m’agrada seguir també altres temes d’actualitat com l’economia o els que ens afecten més directament a les Terres de l’Ebre, se’n va fer força estrany no tenir accés a dita informació. Ara bé, com a teràpia em va anar força bé. Sempre he pensat que les millors vacances són les que et permeten desconnectar del treball i del món que t’envolta. I en aquest cas ho vaig poder fer amb escreix.
Per cert, a França la TDT encara no ha arribat, al menys encara no està implantada com la tenim aquí. És evident que quan arribes a un apartament de lloguer no t’esperes trobar res més que l’imprescindible. Així a la televisió no t’esperes tenir accés als canals de pagament tipus “Digital +”. Per tant, l’oferta gal•la en la qüestió televisiva era més aviat minsa.
Quan dissabte 28 arribarem un altre cop a Catalunya, a la primera àrea de servei que vaig trobar, ràpidament vaig anar a comprar-me un diari per a tornar-me a connectar amb la realitat quotidiana. Vaig escollir el Periódico (ja que hi sóc subscriptor) i vaig poder llegir la notícia de capçalera: “Vilalta va avortar una massacre a la caravana” amb una foto de Mustafà Xafi, Roque Pacual i Albert Vilalta. En principi res donava a entendre que havien estat alliberats, però ràpidament ho varem suposar. I posat a suposar, suposo que el Periódico i els altres mitjans informatius ja havien donat prèviament, potser uns dies abans, la notícia del final dels seu captiveri. He de reconèixer que no va ser una mala noticia, si més no tot el contrari. Després de mesos de segrest, l’alliberament dels dos cooperants catalans era sense cap mena de dubte una bona notícia! En alguns edificis de França, com la “casa de la vila” d’Avignon o el teatre de Montpellier, es podien veure les fotos de dos francesos també captius pels terroristes islàmics.
No és que tingui res contra el francesos, però en arribar a casa, estaven donant per la “Sexta” el partit del campionat del món de bàsquet entre Espanya i França i esperava, després de passar els darrers dies en territori francès, una victòria de la selecció espanyola. No va ser així. Per uns instants, i no em pregunteu el perquè, va ser com si encara fóssim allí.