ELS TRIPIJOCS DE L'ESTAT

Quan es va saber de la reunió mantinguda entre Jorge Fernández Díaz quan era Ministre de l’Interior amb el cap de l’oficina Antifrau de Catalunya (depenen de la pròpia Generalitat) Daniel de Alfonso només estàvem davant de la punta de l’iceberg d’un cas que bé podria qualificar-se com les clavegueres de l’Estat.

Dilluns, al programa Divendres de TV3 ne va parlar Luis Rendueles, un redactor de la revista Interviu que publica un treball d’investigació sobre l’anomenada policia patriòtica. Segons Rendueles, la policia patriòtica (una espècie de GAL del PP, va arribar a dir) es va crear l’any 2012 després de que Mas abracés la ideologia independentista. A aquesta policia sé li va encomanar la tasca de buscar draps bruts entre els polítics catalans de CiU i ERC.  

D’aquí que sortissin a la llum els comptes que Jordi Pujol tenia a la Banca Privada d’Andorra. Va explicar Rendueles que agents d’aquesta policia es van personar a la seu de la BPA i per mig del xantatge van obtenir fotos de la pantalla de l’ordinador on s’hi veien diversos comptes de Jordi Pujol i la seva família. Per a pressionar-los els va dir que les el Govern d’Espanya no els renovaria la llicència del Banc de Madrid, filial de la BPA a Espanya. Tot i això, el Banc de Madrid va acabar perdent la llicència.

D'Alfons López a Público. 

Entre d’altres temes que es van destapar la policia patriòtica figuren els suposats afers amorosos de Durant i Lleida o la inexistent filla secreta de Mas, extremenya per a més informació... Per cert, sobre els polítics d’ERC no es va obtenir cap resultat positiu. També van voler esbrinar les connexions entre Podemos i Veneçuela sense aconseguir res. 

Aquesta policia política va acabar partida en dues parts com a conseqüència d’una investigació que afectava precisament a un fill d’uns dels agents. A partir d’aquí, un dels sectors es va dedicar a investigar en el passat de l’actual Rei emèrit i d’aquí que sortissin els cassos de la princesa Corinna i no fa tant de la Bàrbara Rey.

A Divendres, també es va dir, ni que fos de passada, que per la seva banda el Govern català també va manar investigar polítics a espanyols per a veure si podia trobar-los situacions compromeses.

Si ho recordeu, no fa gaires dies, quan Juan Manuel García-Margallo va revelar a 13Tv que el Govern d’Espanya devia favors a diversos governs i institucions per haver-se posicionat en contra de la independència de Catalunya, també es va dir que el Govern Català també havia estat buscant suports precisament en sentit contrari, es clar...

Com es diu normalment: De Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases (o en castellà: En todas partes cuecen habas)

De totes formes, quan més poderós, més possibilitats tens de fer coses: tan de bones com de dolentes. 

Què es tingui que recórrer al joc brut per a mirar d’aturar el moviment independentista en lloc de seure i parlar i establir acords és inqualificable. M’ha sortit l’adjectiu absurd, però no és absurd, és una aberració i senzillament antidemocràtic. Que deixin parlar al poble d’una punyetera vegada i sé sabrà amb exactitud que és el que pensa de tot això la ciutadania de Catalunya.  

QUATRE MÉS UN NO SÓN CINC

Foto: El Periódico de Catalunya.

El Periódico publicava dimarts una foto on es podien veure els 3 Presidents de la Generalitat que van precedir a Puigdemont: Pujol, Maragall i Montilla. A l’actual president (el quart) feia de mestre de cerimònies se'l pot veure a una pantalla. El motiu del acte era la commemoració del 40 aniversari del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya després del seu exili francès per culpa de la Guerra Civil Espanyola. Al peu de la foto s’hi pot llegir que Pujol està lleugerament apartat del grup que formen els altres tres perquè va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics des de 2014.

Com a ciutadà de peu, no entenc perquè es va convidar a un delinqüent provat com és Jordi Pujol. Si va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics que pintava a primera fila de l’acte? Per què el va convidar l’actual President de la Generalitat? Una separació d’un metre no és gens significativa. Si per protocol sé l’havia de convidar, bé l’haurien pogut posar assegut a la darrera fila con un ciutadà més. I, per cert, entre Mas i Pujol, tot i que una mica endarrerida es trobava la Marta Ferrusola, la matriarca d’un dels clans més delictius de la història del nostre país. En veure la foto vaig al·lucinar en colors... Com se’ls hi pot permetre l’entrada al Palau de la Generalitat a personatges com aquests? O és què, tot i desposseir-los dels seus càrrecs honorífics, encara tenen privilegis com antics inquilins de l’immoble?  

De totes formes que lluny queden els temps en els quals CiU treia a Jordi Pujol a cada acte que feia la federació buscant esgarrapar vots emulant al Cid Campeador que la seva sola presència va permetre guanyar una batalla als moros després d’haver mort. El treien per tot arreu, com a Crist que se’l treu a totes les processons i a tots els actes litúrgics que fan.

Però darrerament Pujol ha caigut en desús, tot i que, pel que sembla encara no està descatalogat. Prova d’això és la presència a l’acte dels que us parlava al començament. Des del meu punt de vista és un clar exemple del que costa als convergents soltar llast i trencar amb el passat. Potser el cap els hi recomana que així ho facin, però el cor (ai el cor!) els acaba traint i finalment s’imposa a la raó... Allà ells, encara que a mi, la sola presència a la foto, me va fer mal als ulls.

MAS I ADJECTIUS QUALIFICATIUS

Joan Tapia, un dels opinadors que tinc de referència, deia dissabte passat a la seva columna del Periódico titulada Les conseqüències polítiques del 3% que Mas era (literalment) una barreja notable de tenacitat-obstinació i autoconfiança. Segurament té raó, tot i que jo sempre l’he jutjat d’una altra manera.

Entenc que un columnista de prestigi com Joan Tapia, tot i ser crític amb Mas, també ha de ser mesurat y, segurament no diu tot el que pensa d’ell.

En canvi, un pobre blogger com jo que no tinc ni els lectors ni la influència de Joan Tapia, puc emprar altres adjectius sense haver-me de penedir ni retractar.

Sempre he considerat a Mas com un individu d’ambició extrema. Quan Pujol va decidir retirar-se de la vida política després de governar Catalunya durant 23 anys, Mas ja es veia president de la Generalitat, encara que els sondejos no li eren del tot favorables. 4 anys abans Pujol ja havia guanyat pels pèls a Maragall (de fet Maragall va treure més vots que el Molt Poc Honorable) No es podia aventurar res, però si Mas no sumava amb el PP, les formacions de l’arc de l’esquerra podien acabar pactant i apartant per primera vegada a CiU del Govern. I així va ser. Mas, una mica contra pronòstic, va guanyar les eleccions per número de diputats i vots. Però guanyar no li va servir per a res. Maragall, Carod-Rovira i Saura van signar el Pacte del Tinell donant el tret de sortida al primer govern Tripartit.

Mas no va encaixar gens bé aquella derrota. Fins al punt de fer una duríssima oposició (la resposta de Maragall de vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3% ve, precisament, com a resposta a una dura intervenció de Mas)

En aquella època Mas jugava amb una doble baralla de cartes. Per un costat negociava amb Maragall l’Estatut que aquest darrer impulsava i que havia de permetre guanyar més autogovern i millor finançament per a Catalunya i, per l’altra, va mirar d’entabanar a Zapatero que regia els destins d’Espanya. Mas va oferir en safata de plata el cap de l’Estatut a canvi de que ordenés al PSC no reeditar un altre govern Tripartit si CiU sortia guanyador de les eleccions que es van celebrar a finals de 2006. Unes eleccions avançades per la retirada d’ERC del Govern.  

Mas és un d’aquells individus a qui tant li dóna pactar amb Déu com amb Lucífer per tal d’assolir el seu objectiu. Per a poder ser finalment President, l’any 2011 va haver de pactar amb el PP de l’Alicia Sánchez-Camacho, anteposant una vegada més (ja ho havia fet Pujol) els interessos personals i els de la federació de CiU, als de Catalunya.  

L’ambició (i no una altra cosa), va ser la responsable de la transfiguració que va patir aquell 11 de setembre de 2012 després de que centenars de milers de persones ocupessin Barcelona reivindicant la Independència de Catalunya. Encara recordo que en baixar per Via Laietana, a l’arribar a la confluència amb el carrer del Dr. Joaquim Pou (des d’on es veu la Catedral), hi ha uns jardinets i per allí anaven els actors de Polònia que donaven a Mas i la Camacho parodiant el que Arturo havia deixat entreveure durant els darrers temps: el trencament de relacions entre CiU i el PP.

Altres adjectius que li posaria a Mas són els de presumit, vanitós, prepotent, presumtuós, fals, interessat, cobdiciós...

Alguns s’entenen sobradament i d’aquells que no comprengueu només explicaré el de fals. Estàvem en plena lluita anti-transvasament i Mas, com a Conseller en Cap visitava Tortosa i, concretament la seu de l’IDECE per a tenir una reunió amb els representants territorials,també alguns representant de la PDE que havien estat convidats a l’acte. Fora ens havíem concentrat un reduït grup de membres de la PDE per a mostrar-li el nostre rebuig. En arribar el vam escridassar i, apropant-se’ns, ens va mostrar certa empatia i ens va dir que la Generalitat defensaria els interessos de les Terres de l’Ebre. El fet ens va alegrar i, òbviament, la nostra actitud cap a ell va canviar. Però una vegada dintre els nostres companys que estaven asseguts al costat d’una finestra, ens feien gestos de que la reunió no anava tan bé com ell ens va voler fer entendre abans d’entrar. D’això se’n diu ser fals i potser també poruc.     

SIMPLEMENT FALS, TOTALMENT MENTIDA

De Ferreres Al Periódico. 

Heu sentit parlar mai de l’efecte bumerang? Suposo que sí. És quan es diu alguna cosa que, posteriorment, s’acaba girant-se en contra. És el que li pot passar a Arturo. Arturo Mas, per suposat...

Qui va ser la darrera ma dreta de Pujol, cap de l’oposició amb Maragall i President de la Generalitat amb el suport primer del PP i posteriorment d’ERC, està dient per on va que el que han declarat els encausats del Palau de la Música és simplement falç i que només ho diuen per mirar de reduir la pena que els hi demana la fiscalia. També diu que abans, les donacions anònimes eren legals i que no necessàriament es feien esperant alguna cosa a canvi. També va desafiar a que es digui en quines obres es van arreglar els contractes. Finalment va puntualitzar que amb això no volia dir que Convergència hagués rebut donacions anònimes...

A part dels citats, qui també va declarar dijous va ser Daniel Osàcar, el que va ser tresorer de Convergència durant molts anys i que segons la fiscalia i els encausats, seria el Daniel que figurava en algunes anotacions de Millet. I què va dir Daniel: Què el que s’havia dit d’ell era totalment mentida...  

Anem a pams. És evident que els encausats pel cas Palau (Fèlix Millet, Jordi Montull, Gemma Montull, etc.) volen que se’ls hi rebaixa la condemna que els hi demana el fiscal. És que no ho fa tothom? Ara bé, que vagin repartint merda (amb perdó de l’expressió) allà on no cal, ja no me queda tan clar. Per què culpar Convergència si no té res a veure amb els fets? Per què així ho creu el fiscal? Vull pensar que si el fiscal pensa que Convergència hi està implicada és perquè té proves que així ho demostrarien.

Sobre els contractes que van poder ser arreglats, la premsa ja ha publicat alguna cosa. Segons el Periódico, que cita fons de la Guardia Civil, fins un total de 19 que, a part, involucrarien a l’exconseller de Justícia Germà Gordó com a aconseguidor necessari de la trama. Les seves anades i vingudes i les seves reunions (n’hi ha constància), no es correspondrien amb l’agenda oficial de l’ara diputat per JxS.  

El Mundo també es va fer ressò de la notícia citant algunes d’aquestes obres:  El Consorci Educatiu de Barcelona adjudicat a Copisa, la millora del dic Est del Port de Barcelona, adjudicat a la UTE Copisa-Comsa i la construcció de l’institut Lluís de Paguera a Oproler en UTE con el Grupo Soler.

Copisa (Constructora Pirenaica SA) és una d’aquelles empreses que juntament amb Ferrovial, Teyco y d’altres venen sonant des de fa anys com les empreses de l’entramat del 3%.

De donacions anònimes n’hi van haver durant molts anys. Era una forma de finançament dels partits que s’escapava de quasi tots els controls. Casualment, sempre que el Tribunal de Comptes publicava informes sobre aquestes aportacions anònimes, els partits que més diners rebien eren el PP i CDC (o CiU), tot i que no hi havia cap partit que no rebés alguna aportació.  

La gran pregunta sobre aquest tema és: Hi ha gent tan generosa capaç de donar grans quantitats sense esperar res a canvi?De debò que ens hem d’empassar de que és així?

Més tard, per a escapar-se del control del Tribunal de Comptes, es va idear un altre sistema: Fer donacions a les fundacions relacionades amb els partits. De totes maneres m’ensumo que, després del que s’ha vist amb casos com el Gürtel o el 3%, els partits rebien grans quantitats de diners que anaven a parar directament a la caixa B o sigui, escapant-se de qualsevol control legal.  

Tret dels convergents de la seva que n’hi ha i molts, no crec que ningú es cregui a Mas. Ara mateix el comparo a aquell peix que s’ha quedat sense aigua i que no para de bellugar-se obrint i tancant la boca i movent la cua.

Tal com diu la saviesa popular: Al final tot sé sap. Ara bé, una cosa ben diferent és que els convergents, amb Mas al capdavant acabin acceptant els fets.

DOS ARTICLES QUE VA PUBLICAR EL PERIÓDICO ABANS D'AHIR I QUE US RECOMANO LLEGIR:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/pais-dels-tresorers-bojos-5886604

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/millet-palau-mas-cdc-erase-una-vegada-5887158

LES INFANTES DE CONVERGÈNCIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Jordi Montull va avançar la setmana passada que a partir d’aquesta hi hauria diversió.

Dimecres, quan es va tornar a reemprendre el judici Palau de la Música amb les declaracions de Fèlix Millet i Gemma Montull, tot i donar titulars de premsa, no va dir res que qualsevol català no sabés des de feia anys.

Des de que Pasqual Maragall va insinuar al Parlament que Convergència rebia un 3% de l’import de l’obra pública que adjudicaven les administracions governades per aquest partit, els ciutadans de Catalunya ens vàrem adonar que alguna cosa passava. I el que passava era que, efectivament, hi havia muntat tot un entramat que permetia a CDC finançar-se il·legalment a canvi d’adjudicacions públiques. Van anar passant els anys i van anar sortint casos que, d’alguna manera apuntaven cap a CDC, ja que els imputats (o investigats com es diu ara) eren càrrecs de la formació nacionalista.  

Però tal com ha passat al PP, la corrupció els va donant voltes com els voltors sobre algú que s’ha d’acabar morint, però no acaba d’afectar als que, durant anys, han estat al capdavant de la formació.

De fet, els dos acusats que van prestar declaració dimecres no van fer més que confirmar el que el fiscal del cas portava dient des de fa temps i que era de domini públic: Ferrovial pagava a Millet a través del Palau el 4% del cost de l’obra pública i d’aquest 4%, el 2,5 anava a parar a Convergència a través de les seves fundacions, un 1% se’l quedava el propi Millet i el 0,5 restant li donava a Jordi Montull.

També sé coneixia o intuïa, que l’intermediari de CDC era Daniel Osàcar, el tresorer del partit i que Millet va confirmar que, efectivament, era el Daniel que apareixia als apunts comptables... Però cap nom més. No van involucrar cap càrrec més de Convergència...

Durant la segona jornada, Jordi Montull va dir que les comissions van passar del 3% al 4% perquè CDC volia més diners. No sé si es tractava d’avarícia o d’alguna cosa molt més greu. Ahir me van enviar un mem que diu alguna cosa així: Si tots els corruptes portessin una llumeta de colors al cul, el nostre país sé semblaria a las Vegas.

I quina va ser l’estratègia d’Osàcar? Desmentir-ho tot. A sobre no li han hagut de pagar-li prou per a que accepti totes les responsabilitats... Es clar, com han de pagar-li si se’ls hi ha tallat qualsevol font d’ingressos extraordinaris...      

La veritat és que Jordi Montull m’ha decebut. Aquesta no és la diversió que esperava. Entenc que no és el mateix que els ciutadans intuíssim alguna cosa, que algú canti i doni testimoni amb fet provats que, efectivament va ser com se sospitava. Per això avui a totes les portades dels diaris catalans se parla d’aquest fet com si acabés de passar. També la majoria de grups polítics del Parlament van demanar explicacions als hereus de CDC, el PDECat. El President Puigdemont va fer allò que saben fer tan bé els convergents: Tirar pilotes fora, com si el tema no anés amb ells. D’aquestes coses els corruptes en saben molt... Massa!

El Periódico parla de d’escac a CDC i de que el cas Palau apunta cap a Mas. Altres mitjans informatius com TV3 també van en el mateix sentit i creuen que si Mas pretenia ser candidat les properes eleccions, millor que se’n vagi oblidant. De fet, tots els partits excepte PDECat han demanat que comparegui Mas al Parlament per a donar explicacions.

Encara que ho desitgi, el PDECat no podrà desvincular-se de Convergència. Són els seus hereus encara que hagin canviat de nom i hagin fet propòsit d’esmena.

A part d’això, la seva estratègia és tan previsible que fins i tot és ridícula. Molt de criticar a la infanta Cristina, però a l’hora de la veritat tothom la imita.

Al PDECat tots són infantes d’Espanya: Ningú se’n assabentava del que estava passant... Ningú preguntava d’on sortien els diners per als fastos. I és que quan les coses van bé, ningú pregunta, però quan venen mal donades, l’últim tonto que tanqui la porta...    

MAS I EL 3%

Diu Arturo que de 3% res de res... Que totes les donacions que va rebre DCD van ser clares i transparents... Què ha de dir? Mas és part de CDC... I part important i interessada (evidentment) Per tant, me costa molt pensar que no miri de salvar la seva pell.

Ho he dit més d’una i més de deus vegades: trobo inapropiat que es jutge a Mas&Cia per fets polítics (posar les urnes, desobediència al TC...) En canvi exigeixo que si han robat al poble (els sobrecostos de les obres les acabem pagant tu i jo), se’ls jutgi, se’ls condemni i si se’ls ha d’acabar empresonant, que es faci... Tot hi haver representat la més alta institució de Catalunya. Per als corruptes, com per altres tants, no hauria d’haver cap tipus de perdó. Però tots sabem que a l’hora de la veritat, no sempre és així.  

Mas fa el paper del marit enganyat i, a sobre intenta desviar l’atenció cap el camp que li és més beneficiós. El marit enganyat (també anomenat banyut) sempre és l’últim d’assabentar-se de que la dona se’n va al llit amb d’altres homes (o denes, ves a saber...) Si fos cert que Mas no sap res de com es finançava el seu partit, seria com un marit enganyat, ja que sembla que tothom coneix prou en detall com el seu tresorer i aconseguidor Andreu Viloca es reunia amb empresaris que, a canvi de donacions, aconseguien tenir sort en les adjudicacions que feien les diferents administracions controlades per CiU. Gràcies a l’aixecament parcial del sumari del 3%, s’han pogut conèixer detalls de les anades i vingudes de Viloca i dels diners que es dipositaven a la seu de CatDem per part de les empreses agraciades. Una d’elles TEYCO que va intentar fer fis a 3 obres a Amposta, de les quals dues (la del costat de la biblioteca i la del carrer Josep Tarradellas) no les va ni començar i l’altra (la del passeig del Riu) no la va poder acabar.

Mas va tornar a dir el passat cap de setmana (per enèsima vegada) que les acusacions falses que s’estan fent tan al seu partit com a ell mateix, és per minar el procés independentista engegat a Catalunya. Fals! Mas potser serà un gran polític (ningú li discutirà la seva oratòria loquaç i el seu poder de convicció), però també és un mentider compulsiu a part d’un polític camaleònic que sap adaptar-se en cada moment a les circumstàncies que li són més favorables.

Tot i això (és normal) hi haurà molta gent que no ho veurà com jo. Què pensaran que, efectivament, que es tracta d’una confabulació per part de les més altes instàncies de l’Estat per a tirar per terra el procés. Estan en tot el dret de pensar així i, tal com a mi no me convencerà ningú sobre la bona fe de Mas&Cia, segurament no serè jo qui els acaba convencent del contrari.

Vull acabar amb un parell de reflexions (me donaré per satisfet si aconsegueixo fer meditar als que no pensen com jo) La primera es remunta a l’any 2005 quan Maragall va denunciar al Parlament el cobrament del 3% en comissions per part de CDC. Hi havia llavors algun procés engegat? En aquells moments només es parlava d’aprovar un nou Estatut que donés molta més autonomia (tant política com financera ) a Catalunya. Des de l’any 2005 al 2012, el de la transfiguració de Mas, van passar 7 anys i del tema se’n va seguir parlant... I van sortir a la llum molts de casos, com el del Palau, Sumarroca, el de les ITV (que va fer desaparèixer del panorama polític a l’Oriol Pujol, el presumpte hereu de la corona catalana)

I la segona. Si heu viscut una mica de prop la política de casa nostra, segur que no us van passar desapercebudes les fastuoses festes que feia CiU durant les campanyes electorals i quan celebraven les victòries. D’on procedien els diners de tot aquell dispendi?  

LA QUARTA VIA

El passat divendres Arturo Mas va dir que hi ha una tercera via entre l’independentisme i la situació actual... La notícia potser no ha tingut la repercussió mediàtica que mereixia una notícia, però si que ha sortit per algun mitjà informatiu com per exemple el Periódico de Catalunya.

I per què ha tingut tan poc ressò? Perquè no interessa a les principals organitzacions independentistes de Catalunya, així com els mitjans que els hi donen suport. Així de clar i així de català.

Sorprenent? Si ha sorprès a algú, no ho entenc... Potser als més joves, aquells que no coneixen a Mas en tota la seva dimensió... Però aquells que ja tenim canes al cap i la barba, notícies com aquesta no ens haurien de sorprendre gens ni mica.

Mas vol ser... Què vol ser? És igual el que sigui: president de la República Catalana, de la Generalitat o de la comunitat de propietaris on viu (tot i que dubto molt que visqui a un pis) L’important per a Mas és ser. Pintar alguna cosa. I a poder ser tenir cotxe oficial, xofer i tota la parafernàlia que implica ostentar un càrrec important.

Vull dir amb això que Mas és un polític camaleònic, que sap adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. La prova més contundent és la que s va viure aquell 11 de setembre de 2012. En un dia, un sol dia, Mas va viure la mutació més gran que sé li recorda a un polític: de pactar amb el PP per a poder tornar a ser President de la Generalitat a convertir-se amb el primer independentista per mirar de conservar el seu status.

Però el millor de tot és que va aconseguir arrastrar a una gran part de militants i simpatitzants de CiU. Sí, sí, de CiU, no només de Convergència, sinó també d’Unió... De sobte, gent que ni coneixien el significat de la paraula independència van abraçar la fe i van començar a defensar la necessària desconnexió d’Espanya. La que ens roba, la que ens priva de llibertats, la insolidària... L’origen de tots els mals de Catalunya! I no dic que no sigui així, només dic que l’evolució va ser massa ràpida per a ser creïble (al menys per a mi)

Mas va néixer políticament dintre de Convergència. De funcionari de la Generalitat va passar a ocupar càrrecs de responsabilitat. Apadrinat per Jordi Pujol, poc a poc va anar escalant posicions fins arribar a Conseller en Cap amb Pujol encara de President.

Finalment Mas va ser ungit per Pujol després de deixar diversos cadàvers polítics pel camí. Però Mas no va poder ser president tot i guanyar les eleccions davant Pasqual Maragall primer i Montilla més tard.

La seva vocació de servir Catalunya era tan gran que el va portar a la Moncloa en temps de Zapatero per a oferir-li el cap de l’Estatut d’Autonomia que havia promogut Maragall a canvi de que aquest li ordenés a Montilla deixar-li via lliure per arribar al Palau de la Generalitat. Però Montilla li va dir a Zapatero que nastis de plastis i va aconseguir reeditar un segon govern Tripartit deixant CiU per segona vegada a l’oposició. Només el desgast generalitzat del socialisme engolit per la bombolla immobiliària i la crisi econòmica que va arribar des de fora, va permetre a Mas pactar amb l’Alícia Sánchez Camacho per a poder ocupar així l’objecte dels seus desitjos: el tron de la Generalitat.

Si has estat observador, amic meu, potser te’n hauràs adonat que he titulat el meu comentari d’avui com la Quarta via i, en canvi, he començat parlant de la tercera via de Mas... No ha estat un error.

A Mas li és ben bé igual una tercera via, una quarta o una cinquena... Mentre pugui tornar al poder, qualsevol tren que surti i que tingui com a destinació la plaça Sant Jaume li va bé. 

IMPECABLE POSADA EN ESCENA

Plaça del Fossar de les Moreres. 

Si d’alguna cosa poden presumir el convergents és de les impecables posades en escena que sempre els han caracteritzat. Ahir en varem tenir un bon exemple.

La comitiva amb Mas, Ortega i Rigau camí del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va sortir del Palau de la Generalitat... No tinc la seguretat de que fos el lloc més apropiat per a sortir, tot i que un d’ells hagués estat el 129è President de la Generalitat, en aquest moments té status d’expresident i, per tant, suposo, una oficina pròpia a un altre lloc.

Tot i que mai he fet tot el trajecte complet des de la plaça de Sant Jaume al Passeig Lluís Companys, on està la seu del TSJC, me conec prou bé aquell barri, fruit de les constants visites que he hagut de fer a Barcelona en els darrers 2 anys i mig, per tant, quan vaig escoltar la llista dels llocs emblemàtics per on havien passat, mentalment m’ho vaig anar imaginant.

De tots, potser és el Fossar de les Moreres, a un lateral de la basílica de Santa Maria del Mar, el que té un simbolisme més gran ja que està dedicat als herois de 1714. Encara no fa ni dos mesos de la darrera vegada que vaig passar per allí. És com una petita plaça còncava i sòl de rajola, separada del carrer pròpiament dit per un petit mur. Des del terra s’aixeca un pebeter en forma de falç que, com no podia ser d’una altra manera, té una flama permanent i sempre hi solen haver flors. Però si alguna cosa hi destaca és la frase que hi ha gravada al mur i que es pot llegir des de la part de dintre: Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

Si Mas, Ortega i Rigau acaben sent condemnats, segurament que l’imaginari popular els acabarà convertint en màrtirs i tot i que no seran enterrats al Fossar de les Moreres, s’hauran guanyat un lloc a aquest indret.

Després van passar per davant del Born on, gràcies a unes obres de remodelació de l’antic mercat efectuades fa uns anys, van aparèixer l’estructura de les cases així com diferents estris, tan domèstics com de guerra. També té un simbolisme extraordinari, ja que va ser un dels darrers llocs de Barcelona que va resistir a les tropes borbòniques aquell 11 de setembre de 1714.

D’allí al parc de la Ciutadella, on ara està la seu del Parlament i que va ser construït a partir de la caiguda de Barcelona. A diferència de les fortificacions militars que es construïen per a protegir l’entorn, la Ciutadella de Barcelona es un símbol de repressió ja que tenia encomanada la missió de controlar a la ciutadania de Barcelona.  

El passeig Lluís Companys comença al mateix costat del Parc de la Ciutadella. Però abans van haver de passar per un altre lloc no tan emblemàtic, però si molt visual: l’Arc de Triomf, porta d’accés de l’Exposició Universal de 1888. En aquest precís punt es volia enlairar una enorme pancarta, però sembla ser que el fort vent que bufava ahir pel dematí a Barcelona va fer desistir les entitats organitzadores de l’acte de suport. Tot i això hi va haver fotos amb un cartell de lletres grans on hi posava: Love Democracy.

Al TSJC van arribar ½ hora tard, degut al temps que van dedicar a atendre a la premsa i els simpatitzants. Un de tants i tants periodistes que seguien l’acte, era francès i Mas, quan el va veure, va voler presumir de parlar el seu idioma i sense que l’altre li formulés cap pregunta, sé li va adreçar per a explicar-li la situació.

Tot i que els tres polítics eren els protagonistes del dia, una vegada dintre de la sala d’audiència, Mas encara va pretendre ser-ho més, fins al punt de que el jutge el va tenir que tallar més d’una vegada pels seus al·legats polítics, recordant-li que allí estava en condició de processat.

No tinc cap dubte que aquest acte va ser del grat d’una bona part dels independentistes catalans, sobre tot dels conversos, els del PDECat. Però no tothom ho va veure igual. Aquest matí, una company que defuig de qualsevol etiqueta, mentre llegia el diari a l’hora d’esmorzar m’ha comentat:

-Massa teatre!

NO M’HO PUC CREURE!!!

Avui ha començat el judici a Mas, Ortega i Rigau per posar les urnes el 9-N de 2014. Un judici que portarà cua i del que ja en parlaré, segurament, els proper dies.

Avui, tot i que fa referència al judici, vull parlar-vos de la compareixença dels tres (ja hi ha qui els anomena els Màrtirs de Catalunya) que va tenir lloc ahir pel matí.

Com no podia ser d’una altra manera, Mas va acaparar la major part del protagonisme i es va erigir el portaveu de tots tres. Algunes de les coses que va dir tenien molta càrrega simbòlica i patriòtica, d’altres en canvi van anar dirigides cap a un Estat central i centralista que no escolta ni aporta solucions. Mas va qualificar l’Estat central de antidemocràtic, poc dialogant i autoritari, entre d’altres coses... Raó no li va faltar a Mas, no. Tot i que, com ja sabeu, no és ni sant ni màrtir de la meva devoció, de vegades (molt poques, la veritat sigui dita) tenim punts de coincidència.

Però mentre escoltava a Mas pronunciar aquestes paraules m’anaven passant pel cap les imatges d’alguns plens de l’època en que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta. D’aquelles actituds arrogants dels seus alcaldes, d’aquella prepotència innata, d’aquell autoritarisme exagerat...

Mas, Ortega i Rigau tenen la mateixa ideologia política que Roig i Ferré, per la qual cosa m’estranya molt que mentre per algunes coses tinguin un nivell tan elevat, per a d’altres el posen arran de terra.

Els conceptes democràcia, diàleg, autoritarisme, etc, són exactament idèntics tan si ens referim a les relacions entre Catalunya i Espanya com als membres d’un mateix consistori.

Però aquesta situació no era exclusivament de l’Ajuntament d’Amposta. Tinc constància de que casos similars es patien i sé segueixen patint a aquelles institucions que van ser durant molts anys feus convergents, com per exemple els ajuntaments Tivissa, l’Ampolla, el Perelló, Arnes, etc.

Però de totes, Amposta s’emportava la palma. Sempre vaig pensar que Roig va ser el fill avantatjat de Pujol i que sinó va arribar a ocupar càrrecs de més rellevància va ser, precisament perquè les maneres xulesques el superaven sovint. No per mèrits, perquè si tenim en compte el paper que els hi va fer a les Terres de l’Ebre, en reunia més que suficients.

I què dir de Ferré? Tot i formar-se al costat del seu mestre Roig, va ser una còpia dolenta. El pretenia imitar en molts aspectes, però mai va aconseguir superar-lo en res.

Us explicaré una anècdota. Quan era regidor de Governació teníem una comissió informativa a la saleta de juntes que hi ha al costat de la sala de plens. Com era habitual, Ferré va arribar tard. El secretari de la comissió (funcionari), en broma li va dir:

-A veure si arribem puntuals...

L’esbroncada que li va pegar va ser d’aquelles que fan història:

-I tu què t’has cregut...? A veure si t’obriré un expedient...

Amb els regidors de l’oposició era pitjor, sobre tot amb els portaveus que eren els interlocutors dels grups als Plenaris. Els menyspreu que de vegades ens mostrava sobrepassaven de llarg els límits de la tolerància. Però al púlpit, l’alcalde sempre té la darrera paraula i, per tant, ens deixava amb la paraula a la boca, sense poder expressar-li el que pensàvem en aquell moment.  

Però quan els hi pica a ells, bé que se rasquen... Me ve una expressió: Quina cara que tenen!!  

TAPAR-SE LES VERGONYES

Un dels temes de debat d’aquests darrers dies està sent el nou cop contra el finançament il·legal del Convergència amb el registre de diverses oficines i la detenció de dirigents vinculats a l’antiga Convergència i que formaven part del cercle més íntim de l’expresident Arturo.

Des de les files independentistes es vol relacionar aquest nou cop policial amb el procés i posen èmfasi en que el proper dilluns han de declarar en seu judicial el propi Arturo i les exconselleres Ortega i Rigau.

Tot i que pugui ser així (ja sé sap que el poder nacionalista espanyol farà tot el que estigui a les seves mans per torpedinar el procés català), quan vaig començar anar a l’escola, D. Pedro, el primer mestre que vaig tenir me va ensenyar que el 2 sempre va darrere de l’1.

Què intento dir amb això? Que si el primer fet, el del més que suposat finançament il·legal de CDC no s’hagués produït, el jutge no hauria ordenat a la Guardia Civil l’escorcoll de les oficines de les empreses que van realitzar les obres que estan sota sospita.

Però es clar, a CDC els hi convé més dir que tot això és un atac contra Catalunya i les seves institucions que no reconèixer que efectivament es va estar finançant il·legalment de les empreses adjudicatàries a través de la seva fundació CATDEM i camuflades com a donacions a la citada fundació.

Què ens volen fer creure ara? Que ells sempre han estat els bons de la pel·lícula i la resta hem anat en contra seva perquè som dolents, dolentíssims...

Durant els darrers anys, quants casos de corrupció hi ha vinculats a càrrecs de Convergència?

Tot i que també han sortit a la llum casos de corrupció vinculats a càrrecs del PSC, Unió Democràtica de Catalunya i d’altres, la majoria i els més grossos afecten de ple a l’antiga Convergència, fins el fet d’haver vist con sé li embargaven la majoria de les seus socials (entre elles la d’Amposta) i fins i tot li va costar la pèrdua del seu nm (tal i com ho recordava l’altre dia un contertulià televisiu)

O és que algú es pensa que la refundació del partit s’ha fet perquè sí? Si s’ha fet és per un intent de passar pàgina i oblidar-se el més aviat millor de l’etapa de Jordi Pujol i els principis de la de Mas.

Els mitjans informatius coincideixen que els detinguts de dijous eren tots estrets col·laboradors de Mas. Per tant, que ningú me vingui ara dient que Mas no sabia el que estava passant al seu costat, tal com han fet altres il·lustres com Mariano Rajoy o Esperanza Aguirre.

Sobre aquest tema us remeto a la informació que publica el Confidencial. Segons diu aquest diari digital, Mas va manar encriptar (Ocultar dades mitjançant una clau perquè no puguin ser interpretats pels qui no la tenen) el seu mòbil per a poder parlar amb aquest cercle d’íntims sense que ningú pogués punxar el telèfon i, per tant escoltar les seves converses. Una cosa així només la fa algú que té alguna cosa per amagar. Clar i català... O creieu que hi ha un altre motiu per a fer-ho.

El Confidencial explica amb prou detall del sistema que es va fer servir per a encriptar el telèfon de Mas per a poder parlar amb Sixte Cambra, Antoni Vives, Andreu Viloca i els altres detinguts.

Per a un nouvingut a la política, potser les explicacions que s’han dotat des de la nova formació PDECat li complauran i les donaran com a bones, però els que ja som una mica veterans en aquest terreny saben dels tripijocs que fan servir normalment els polítics per tapar-se les vergonyes.  

A mi no me val que me diguin que tot el que han fet ho han fet per Catalunya... Ho han fet per ells i el seu partit.

Acabaré amb una anècdota. S’apropaven unes eleccions municipals i estava passant la tarda per un poble costaner de les nostres comarques. Vaig trobar-me amb coneguts i sense voler-ho vàrem acabar parlant de política. Un nebot seu repetia candidatura per a tornar a ser l’alcalde del poble.

-Tu saps el que treballa per al poble...? No crec que hi pugui haver ningú que hi dediqui tant de temps com ell...

El nebot va repetir càrrec... Però anys més tard el van imputar per haver comés irregularitats i va haver de residir durant un temps a El Catllar.

A part d’això va deixar el seu poble endeutat fins les celles.

LA VIRGINITAT DE CONVERGÈNCIA

Però què ha dit la Caram?? Posar en dubte la virginitat de la Verge Maria... On s’ha vist?? Déu meu senyor...!! 

Segons la monja Maria i Josep, Josep i Maria, alguna vegada haurien d’haver fornicat... Afortunadament no ho va embolicar més, ja que hauria pogut concretar si fornicaven davant del Nen Jesús, tal i com sembla que feien els pares de la Nadia Nerea, els que estan acusats d’estafa continuada o es protegien amb la mula i el bou...

En canvi qui no té res de verge és Convergència... Fins quan deixaran de sortir casos de corrupció que impliquin al que durant dècades va ser el partit hegemònic a Catalunya? La relació entre la corrupció i Convergència és com un coitus interruptus, però continuat...  

Com sabeu, ahir la Guardia Civil va entrar a les oficines del Port de Barcelona, dirigit durant anys per un dels convergents més fidel als seus líders i als principis del partit: Sixte Cambra.  

Sixte Cambra es va fer famós quan li va disputar a Núñez la presidència del FC Barcelona. Poc després, Núñez va haver d’assumir la quota convergent i integrar-lo dintre de la seva junta.

Convergència sempre va saber ser agraïda i ràpidament el va promocionar a senador i a president del Port de Barcelona (que no és qualsevol cosa!) A partir d’aquí els favors van haver de ser mutus i constants: avui per tu i demà per mi.

Un altre dels implicats és Antoni Vives, extinent d’alcalde de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona en època de Xavier Trias.  

Finalment, hores després de començar el dispositiu, també han detingut a Andreu Viloca, l’extresorer de l’antic partit.

Mon filla Albert de tant en tant va a dinar o sopar a casa dels seus iaios (mons pares) i segons ells, sempre comenta que no hi ha dia en que a la televisió no parlen de nous casos de corrupció. I quan això passa, sempre hi ha dos partits que tenen la majoria de números per a que els toqui: PP i CDC.

De moment el PP encara no s’ha refundat... Ni falta que els hi fa, si resulta que segueixen guanyant eleccions i amb clares avantatges. Tot al contrari que Convergència que perd suports a cada elecció que passa. Ja sabeu que ara es diuen Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat), unes sigles que en si canvien molt poques coses, tot i que als seus dirigents els agradaria esborrar el seu passat com abans millor. Recordo que quan anava a confessar-me (d’això ja fa molts anys) hi havia una cosa que llavors no entenia ningú que es deia propósito de enmienda (en aquell temps tot era en castellà, la llengua d’enteniment entre els pobles d’Espanya)

El propósito de enmienda era la voluntat ferma de no tornar a pecar. I, es clar, tu mires cap a la nova Convergència i veus que al seu capdavant encara hi ha moltes cares conegudes i contemporànies d’Arturo. I penses: Potser sí que hi ha hagut renovació... Però la suficient o és allò dels mateixes gossos amb diferents collars...

A l’ADN convergent està el d’assolir poder. El de tornar a governar aquelles institucions que un dia van ser seves i que van perdre principalment per dos motius: la corrupció i la manca de coherència.

Tot indica que qualsevol dia el nostre Govern tornarà a convocar un nou referèndum que, aquesta vegada sí, tindrà caràcter vinculant (o al menys això ens diuen cada vegada que a  un dels seus membres li posen un micròfon davant la seva boca)

Però quan parlen de referèndum o de consulta no puc deixar de recordar unes imatges que me sé van gravar al cap per a sempre: les del col·legi electoral de l’institut Ramon Berenguer d’Amposta i la gent que participava activament aquella jornada.

Mai he dubtat que alguns d’aquells hi estaven de forma desinteressada i per convicció... Però en canvi d’altres ho feien única i exclusivament per interès de partit. La mutació política ha estat tan gran que me sé fa impossible creure que sigui possible.

Per cert, al PDECat, van vincular ràpidament el registre del Port al referèndum... No es podia esperar cap altra cosa.

Si el PDECat fos verge ho entendria, però fa molts anys que, com la Gallineta de Lluis Llach, de verges no en tenen res... 

Entre els pocs Verges que quedem estem ma mare i jo... O no?