Joan Tapia, un dels opinadors que tinc de referència, deia dissabte passat a la seva columna del Periódico titulada Les conseqüències polítiques del 3% que Mas era (literalment) una barreja notable de tenacitat-obstinació i autoconfiança. Segurament té raó, tot i que jo sempre l’he jutjat d’una altra manera.
Entenc que un columnista de prestigi com Joan Tapia, tot i ser crític amb Mas, també ha de ser mesurat y, segurament no diu tot el que pensa d’ell.
En canvi, un pobre blogger com jo que no tinc ni els lectors ni la influència de Joan Tapia, puc emprar altres adjectius sense haver-me de penedir ni retractar.
Sempre he considerat a Mas com un individu d’ambició extrema. Quan Pujol va decidir retirar-se de la vida política després de governar Catalunya durant 23 anys, Mas ja es veia president de la Generalitat, encara que els sondejos no li eren del tot favorables. 4 anys abans Pujol ja havia guanyat pels pèls a Maragall (de fet Maragall va treure més vots que el Molt Poc Honorable) No es podia aventurar res, però si Mas no sumava amb el PP, les formacions de l’arc de l’esquerra podien acabar pactant i apartant per primera vegada a CiU del Govern. I així va ser. Mas, una mica contra pronòstic, va guanyar les eleccions per número de diputats i vots. Però guanyar no li va servir per a res. Maragall, Carod-Rovira i Saura van signar el Pacte del Tinell donant el tret de sortida al primer govern Tripartit.
Mas no va encaixar gens bé aquella derrota. Fins al punt de fer una duríssima oposició (la resposta de Maragall de vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3% ve, precisament, com a resposta a una dura intervenció de Mas)
En aquella època Mas jugava amb una doble baralla de cartes. Per un costat negociava amb Maragall l’Estatut que aquest darrer impulsava i que havia de permetre guanyar més autogovern i millor finançament per a Catalunya i, per l’altra, va mirar d’entabanar a Zapatero que regia els destins d’Espanya. Mas va oferir en safata de plata el cap de l’Estatut a canvi de que ordenés al PSC no reeditar un altre govern Tripartit si CiU sortia guanyador de les eleccions que es van celebrar a finals de 2006. Unes eleccions avançades per la retirada d’ERC del Govern.
Mas és un d’aquells individus a qui tant li dóna pactar amb Déu com amb Lucífer per tal d’assolir el seu objectiu. Per a poder ser finalment President, l’any 2011 va haver de pactar amb el PP de l’Alicia Sánchez-Camacho, anteposant una vegada més (ja ho havia fet Pujol) els interessos personals i els de la federació de CiU, als de Catalunya.
L’ambició (i no una altra cosa), va ser la responsable de la transfiguració que va patir aquell 11 de setembre de 2012 després de que centenars de milers de persones ocupessin Barcelona reivindicant la Independència de Catalunya. Encara recordo que en baixar per Via Laietana, a l’arribar a la confluència amb el carrer del Dr. Joaquim Pou (des d’on es veu la Catedral), hi ha uns jardinets i per allí anaven els actors de Polònia que donaven a Mas i la Camacho parodiant el que Arturo havia deixat entreveure durant els darrers temps: el trencament de relacions entre CiU i el PP.
Altres adjectius que li posaria a Mas són els de presumit, vanitós, prepotent, presumtuós, fals, interessat, cobdiciós...
Alguns s’entenen sobradament i d’aquells que no comprengueu només explicaré el de fals. Estàvem en plena lluita anti-transvasament i Mas, com a Conseller en Cap visitava Tortosa i, concretament la seu de l’IDECE per a tenir una reunió amb els representants territorials,també alguns representant de la PDE que havien estat convidats a l’acte. Fora ens havíem concentrat un reduït grup de membres de la PDE per a mostrar-li el nostre rebuig. En arribar el vam escridassar i, apropant-se’ns, ens va mostrar certa empatia i ens va dir que la Generalitat defensaria els interessos de les Terres de l’Ebre. El fet ens va alegrar i, òbviament, la nostra actitud cap a ell va canviar. Però una vegada dintre els nostres companys que estaven asseguts al costat d’una finestra, ens feien gestos de que la reunió no anava tan bé com ell ens va voler fer entendre abans d’entrar. D’això se’n diu ser fals i potser també poruc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada