HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

PER UN GRAPAT D’EUROS

El que com jo ja teniu una edat segurament recordareu aquell western dirigida per Sergio Leone i amb música de Ennio Morricone que portava per títol Per un grapat de dòlars.  

Els que com jo ja teniu una edat és molt més difícil que ens ensarronin que a un jove passerell que acaba de caure del niu. Ni tant sols un dia com avui que com tots sabeu és el dia dels innocents.

Com que les innocentades avui ja les he fet, ara us parlaré d’una cosa molt més seriosa i tot i que és lícita, els protagonistes han quedat retratats com deia Josep Pedrerol.

Com suposo que sabeu i sinó ho sabeu per això estic jo per a informar-vos, ahir dimecres sé van debatre les mocions de censura dels consells comarcals del Montsià i del Baix Ebre. Què cap habitant de la riba Nord de l’Ebre s’ho prengui a mal si he posat abans el Montsià perquè, cronològicament parlant, sé va anunciar primer.

Ahir va ser un dia trits per al PSC i sobre tot per a Paco Miró i Enric Roig que van veure col els volaven dos dels pocs càrrecs que encara ostentaven els socialistes. Segons els promotors de la moció (ERC i PDeCAT) el culpable de tot plegat és el suport del PSC a l’article 155 de la Constitució pel qual, l’Estat va intervenir l’autonomia catalana. Tal com s’han anat desenvolupant els fets al llarg d’aquest procés independentista que de moment no ha portat en lloc, sinó hagués estat l’excusa del 155 i la pèrdua de confiança, n’hagués estat un altra. El kit de la qüestió era fer fora els socialistes dels seus càrrecs, tot i existir un pacte de legislatura pel qual ERC va tenir les dues presidències els dos primers anys i al PSC li corresponien els dos últims.

A diferència de les grans urbs a les nostres comarques ebrenques ens coneixem pràcticament tots i els que abans eren amics i ara no ho són s’hauran de veure mil i una vegades ja sigui a actes oficials, culturals i esportius o de qualsevol altra mena i m’ensumo que les ferides que s’han obert aquests darrers mesos trigaran en cicatritzar (en aquest cas no cal desinfectar a ningú)

Tal com he dit més amunt, ja tenim una edat per a que ens ensarronen. Ja coneixeu la dita que sap més el dimoni per vell que per dimoni. A mi me passa igual. L’experiència que he anat acumulant al llarg dels anys i també per la meva trajectòria política, fa que conegui molt bé els entrellats de la classe política, sobre tot la de casa nostra. Per tant, tot i les excuses donades, aquí del que es tracta és de diners i de tenir una parcel·la de poder per menuda que sigui.

Per a que vegeu que no vaig tant equivocat, us explicaré una anècdota de la que vaig ser en certa manera protagonista.

Vaig prendre possessió del càrrec de regidor d’Amposta pel PSC el juny de 2003. Com que era el quart regidor, a l’hora de repartir les responsabilitats va ser a qui menys li van tocar. El càrrec de conseller comarcal (consellera en aquest cas) li va tocar a Lluïsa Lizàrraga. Però Lluïsa l’any següent va anar de número 2 a les llistes del Congrés i en va sortir elegida diputada i, per tant, va renunciar al càrrec de consellera comarcal. Llavors Toni me va dir que me tocava a mi ocupar el lloc vacant de la Lluïsa... Però com que hi havia dos pobles que se repartien una plaça al llarg de la legislatura (Santa Bàrbara i Freginals), van reclamar la plaça d’Amposta. Molt amablement els hi vaig cedir:

-Deixa-ho anar Toni –li vaig dir a Toni Espanya-. A mi me dona igual i segur que a ells els hi fan més falta els diners que a mi.

Rics no s’hi faran, però tot ajuda. 

LES ELECCIONS DELS SENTIMENTS

Aquesta mitja nit ha començat la campanya electoral de cara les eleccions del 23-D. Unes eleccions del tot atípiques, tal com ja vaig comentar fa unes setmanes. A part d’atípiques seran les eleccions dels sentiments, tal com ho expressa al seu Facebook l’amic Toni Manel Muñoz, més conegut com lo Mascarat:

- La Camamilla ha degenerat fins a un punt que ara s'utilitzen les declaracions del fill de quatre anys d'un polític per a "trencar el cor" a la gent. Esta campanya ja no va de raó, va de tocar sentiments, com si votéssem a l'actor més bo de Hollywood. Instrumentalitzar la innocència i tristesa d'un xiquet de 4 anys per guanyar una campanya electoral, estem més fotuts del que mos pensàvem. Entre d'altres coses, perquè lo pobre xiquet no sap que si ERC guanya les eleccions, ningú li garanteix que son pare torne a casa, i en segon lloc potser és que alguns se deuen pensar que guanyant les eleccions tindrem la República consolidada, més o menys com mos van dir que la tindríem en 22 mesos, després del referèndum, i aquí estem.

No li falta raó... Cada dia que passa és més evident que els sentiments afloren i no només pel costat independentista, sinó dels anomenats constitucionalistes, ja que en aquest cas, a algunes persones els afloren sentiments ocults que potser fa uns anys o potser només uns mesos, no sabien ni que tenien. La unitat de la Pàtria, una i indivisible també és un sentiment encara que com la resta de sentiments hi ha qui no el comparteixi i fins i tot li pugi repugnar.

Aquestes autonòmiques poden ser les més participatives de la història. El que formen part de la majoria silenciosa que, des del meu punt de vista és l’abstencionista, un de cada tres diu que anirà a votar... Està per veure, però és possible.

Recordo que a les eleccions del 14 de març de 2004, després de les mentides del govern d’Aznar pels atemptats de Madrid de 3 dies abans, la gent va anar a votar com feia temps que no passava. (75,66% de participació) i això va permetre al PSOE aconseguir una victòria que només 3 dies abans era impensable. I què va moure a la gent a votar? Senzillament el sentiments, en aquest cas de ràbia en veure com el govern manipulava la informació per a negar que l’atemptat va ser perpetrat pels islamistes, la qual cosa apuntava directament a Aznar i el seu suport a la guerra il·legal de l’Iraq.

De Ferreres al Periódico d'avui. 

A dia d’avui encara segueixen a la presó Junqueras, Forn i els Jordis... A part, Puigdemont i 4 dels seus consellers s’estan a l’exili de Brussel·les amb la incertesa de que els hi pot passar, tot i que avui el jutge del Tribunals Suprem Pablo Llarena hagi anul·lat l’ordre d’extradició internacional que tenien. La llista del president u oficialment Junts per Catalunya jugaran forts aquesta basa. Ningú té dubtes de que són uns mestres de treure petroli de les roques.

Fa unes setmanes ningú donava un duro per la llista del President, però cada dia que passa sembla que pugi en intenció de vot. Això sí, a costa dels seus socis durant la darrera legislatura: ERC.

Poc importaran els programes, segurament més ficticis que reals. Els indepes no podran plasmar les seves veritables intencions i per tant, hauran d’omplir-los amb les conegudes promeses. I per l’altre costat, tot i que aniran carregats de bones intencions, costarà creure que partits que estan més per Espanya i per l’espanyol que acabin confeccionant i governant més tard (si és que ho aconsegueixen) per a Catalunya i els catalans.

Hem de tenir clar que C’s, tot i que el seu líder és d’aquí i es va formar també aquí, és la nova dreta espanyolista. No catalana com ho era Convergència i ho és ara el PDeCAT, sinó, reitero, espanyola, ja que la seva màxima aspiració és arribar a governar Espanya. Catalunya potser només sigui un banc de proves.

És paradoxal que el PP, històricament, ha tret uns resultats paupèrrims a Catalunya i C’s fos el partit no independentista més votat fa dos anys i ara potser, fins i tot, pugui treure més vots que la primera força independentista que sembla que serà ERC. En aquest cas juguen amb el sentiment espanyolista i tot indica que els pot donar bons resultats.

Per acabar us torno a fer una pregunta que ja us vaig fer ahir: Us imagineu a l’Arrimadas de presidenta de la Generalitat? 

LES MALES COMPANYIES (Tercera i última part)

Abans de l’invent del centre polític, només hi havia dos costats: la dreta i l’esquerra. A la dreta sé situaven (normalment) els capitalistes, grans empresaris, el clero, els militars, etc. En canvi a l’esquerra solíem trobar a la classe treballadora i algun que d’altre progre.

Però sembla que en aquest país, de forma majoritària, els partits polítics volen ocupar l’espai del centre. O com diria aquell, ni xixa ni limonà...

Per a les properes eleccions del 23-D sé poden distingir 3 grans grups: el dels indepes, els que s’anomenen constitucionalistes i finalment aquells que no volen etiquetes, tret del que sempre han segut: l’esquerra.

Curiosament tant al grup dels indepes com el dels constitucionalistes hi ha, ha priori, tant partís d’esquerra com de dreta. De fet al primer grup no hi ha cap novetat respecta a dos anys enrere. Són els mateixos: PDeCAT (tot i que abans era CDC), ERC i les CUP. I en front d’ells els constitucionalistes, una amalgama de partits als que només els uneix la animadversió a l’independentisme: PSC, PPC I C’s.

El PPC representa el que sempre ha representat la dreta tradicional. Un partit que, des de sempre ha estat proscrit a Catalunya i relegat, normalment a la tercera o quarta posició del panorama polític. Recordo perfectament l’alegria que hi va haver a les primeres eleccions generals del 15-J a Catalunya quan els hereus de Franco van ser relegats a la cinquena posició: PSC, PSUC, CC (UCD), PEPD (Convergència) i AP (posteriorment refundat en PP)

Tot i que C’s va interrompre a l’escena política catalana l’any 2006, va ser a les eleccions de fa dos anys quan van aconseguir el màxim nombre de diputades i diputats a Catalunya: 25. I això va donar a la seva candidata Inés Arrimadas l’honor de ser la cap de l’oposició, ja que, recordareu, CDC i ERC es van presentar plegades (JxS)

El 23-D s’hi juga, entre d’altres coses que hi hagi un president indepe (caldria veure quina actitud prendrà després de formar govern) o un que no ho sigui. I aquí vaig...

Del grup constitucionalista, descartat a priori Xavier Garcia Albiol (al que els sondejos electorals li donen molt pocs diputats), el ser o no ser estaria entre Iceta i l’Arrimadas. Iceta confia ser el tercer president socialista de la història i no ha tingut miraments d’aglomerar al seu entorn tota una sèrie de grups representants de la dreta catalanista i espanyolista. En canvi, l’Arrimada va amb lo puesto, es a dir amb la gent del seu partit més algun fitxatge que han fet pel camí.

Tant Iceta com Arrimadas, per aconseguir la presidència de la Generalitat, sé necessiten. A més a més Garcia Albiol. No vull imaginar-me ni per un moment Miquel Iceta investit president amb el suport d’Arrimadas i Albiol... I encara menys a Arrimadas presidenta amb el suport del PSC. Però quines males companyies s’està buscat el PSC?

I si finalment l’Arrimadas fos presidenta de la Generalitat, seria, des del meu punt de vista el gran fracàs de l’independentisme català i els dirigents independentistes les  màxims responsables d’aquesta situació.

La deriva independentista ens portaria a un govern amb molts de tics espanyolistes i això per a Catalunya no pot ser bo. 

LES MALES COMPANYIES (Segona part)

D’entrada ja us avanço que aquesta segona part no té res a veure amb l’escrit d’ahir. Per tant, en principi no és cap segona part de res, tot i que també va de males companyies...

En política no hi ha socis de fiar... I sinó que els ho preguntin a Francesc Miró i Enric Roig...

Hi ha partits que en aquests temes són molt experts. Però el significat de mala companyia va més enllà de trencar pactes. Hi ha partits que, directament, amenacen i fins i tot fan xantatge, com per exemple els de la llista del President... Aquells que aniran a les eleccions amb una marca blanca per mirar de treure’s del damunt els antics estigmes de la vella Convergència... I què no són pocs!

Fa dos anys sé va fer la gran coalició electoral entre els dos partits que, en aquell moment eren més forts a Catalunya (CDC i ERC): Junts pels Sí (JxS) No anaven a guanyar... Anaven a arrasar! Si en els millors moments de Convergència havia guanyat per majoria absoluta, segur que amb el suport d’ERC també l’aconseguirien. Però no... Per molt poc però no va ser així.

Des de llavors, en cada enquesta ERC pujava i CDC reconvertida en PDeCAT, reconvertida electoralment en Democràcia i Llibertat i reconvertida electoralment en Junts per Catalunya, baixa... Fins les darreres enquestes on sembla que puja una mica en detriment d’ERC.

Per a ERC (que sempre li ha costat governar, només cal fixar-nos a l’Ajuntament de Tortosa o el que els hi va costar entrar al Govern de Catalunya) se’n està donant compte de que els postconvergents comencen a ser-los una rèmora. Què sí, però no... Què sí que van d’indepes, però són molts els que no se’n acaben de fiar... I és que CDC sempre s’ha decantar cap on més li ha convingut.

Qui se’n recorda ara de la vegada que Arturo Mas va anar al notari per a dir que ell no pactaria mai amb el PP? Són d’aquelles coses que si no té les van recordant, al final sen van a l’arxiu de l’oblit. Efectivament Mas va fer això, però quan l’any 2010 va aconseguir tornar a guanyar les eleccions i era impossible reeditar un tercer tripartit (per un simple problema aritmètic), a qui van anar a buscar? A ERC? No, a ERC, no... Al PP! De fet Mas ja se’n havia desdit d’aquell document notarial subscrit anys abans i eren tantes, tantes les ganes de presidir la Generalitat que hauria pactat amb el diable per tal de que l’investissin president.

Finalment sembla que ERC està decidida a governar. Amb el seu màxim  líder empresonat (esperem que surti dilluns), des de la presó d’Estremera, el propi Junqueras va ungir Marta Rovira que, vist el que ha vist, des de fora hi ha molta gent que pensa: Què no tenen més fons d’armari els republicans? Tot i que per a aquells que no els pensem votar, tant ens hauria de donar qui anés de cap de llista. Una cosa molt diferent és si arriba a la presidència...

Trobo (només és una opinió personal) que finalment ERC se’n ha adonat que el PDeCAT és una mala companyia. Només faltava que el PDeCAT fes xantatge a ERC dient-los alguna cosa així com: O Puigdemont o l’article 155!

Si Mas sempre havia tingut infinites ganes de ser president, a Puigdemont sembla que li passa el mateix. Segons el propi Puigdemont, s’ho havia de deixar una vegada s’assolís la independència en 18 mesos. Van passar els 18 mesos i una mica més i tot i que es va proclamar la República catalana, de moment encara no he notat cap canvi, tret d’un govern destituït i una part del mateix empresonat i l’altra part fugits a Brussel·les i unes eleccions autonòmiques convocades pel Govern Central per al 23 d’aquest mateix mes.

El passat mes de setembre algú va opinar que a partir del dia 2 d'octubre tant Mariano Rajoy com Puigdemont haurien de dimitir per a donar pas a dues persones que volguessin dialogar. En aquell moment veien més fàcil que Puigdemont s’ho deixés que no Rajoy.

Rajoy va dir fa uns dies que sé sentia fort i en ganes de repetir i Puigdemont, des de Bèlgica, també se’l veu amb ànims de repetir al cost que sigui, fins i tot fent xantatge als republicans.

Ja m’ho dient mons pares, anar amb males companyies no era bo...    

21-D: LLISTES TRANSVERSALS I MARQUES BLANQUES

Tot i que el desig de molts independentistes (majoritàriament del PDeCAT) encara pensen que una llista unitària és possible (de fet sembla que tenen tems fins el dia 17), cada vegada és més difícil que es pugui repetir una nova versió de Juts pel Sí. Per tant, a manca d’unitat, transversalitat.

I què és la transversalitat aplicada a la política? Fer una llista el més plural possible, es a dir, amb candidats independents o d’altres partits.

Tot i què és una pràctica força comú, segurament les candidatures de JxS de fa dos anys van ser un bon exemple de transversalitat per un costat, però també d’unitat, ja que les conformaven càrrecs de CDC, ERC i molts independents (Forcadell, Romeva, Lluís Llach, Germà Bel, etc.)

Un bon exemple de transversalitat són les llistes del PSC que inclouen antics càrrecs de la UDC com Ramon Espadaler o Joan Caballol i que ara formen part del col·lectiu Units per Avançar, així com també de Federalistes d’Esquerres i fins i tot de Societat Civil Catalana. Sense cap mena de dubte el viratge cap a la dreta dels socialistes catalans és molt significatiu.

Quan passen coses com aquestes sempre hi ha qui alça la veu crítica. Crec que no n’hi ha per tant. En aquestes coses, quan la seva actitud no afecta a la resta dels mortals, cadascú és lliure de fer el que cregui que és més convenient. Si el PSC creu que decantant-se cap a la dreta aconseguirà atreure més votants, allà ells. Ara bé, com a exvotant del PSC me pregunto: Quants dels nous votants que pensa atreure el 21-D seran votants tradicionals dels socialistes catalans? Crec que molt pocs. Aquells que votàvem el PSC pel que representava i darrerament hem optat per no fer-ho, actualment no ens sentim identificats i, per tant, no els votarem encara que sigui per a que no guanyin els independentistes... I una altra pregunta: Està segur el PSC que davant la disjuntiva independència o espanyolisme preferim la segona opció? PP i C’s, no gràcies!!  

Ja havia començat aquest escrit d’avui quan m’he assabentat que la Secretaria General d’ERC Marta Rovira ha viatjat a Brussel·les per a entrevistar-se (suposadament) amb Carles Puigdemont. Suposo que l’expresident usarà el darrer cartutx per mirar de convèncer els republicans d’anar plegats a la mateixa candidatura. Però el republicans saben que tenen a tocar la presidència de la Generalitat per a Oriol Junqueras i no acceptaran anar-hi a no ser que Puigdemont accepti el rol de que Junqueras sigui el cap de llista de la formació i candidat a la presidència de la Generalitat.

Amb la nova denominació (Junts per Catalunya), la veritat és que aviat no sabre com anomenar els antics convergents. Tot i que el partit va ser fundat com a Convergència Democràtica de Catalunya, durant anys sé parlava més de CiU que no de CDC. Més tard, amb un intent de passar pagina i deixar enrere l’etapa corrupta del 3% i d’altres casos que els van esquitxar van canviar la denominació a Partit Demòcrata Europeu Català, però com se’n han adonat que ni així se’n surten, de cara les eleccions del 21-D s’ha volgut buscar una marca blanca. Se’n sortiran o no se’n sortiran? Aquesta és la qüestió (per a ells)

Davant d’unes eleccions sempre sé parla de llistes i de noms, però poc de programes. Crec que aquesta vegada més que mai caldrà escodrinyar entre les fulles dels diferents programes per a veure que hi posa. Un exemple: Els partits independentistes seguiran amb la idea d’anar cap a la independència o l’article 155 de la Constitució les hi prohibirà que ho mencionen expressament?   

Encara queda temps i segur que de sorpreses no ne faltaran... 

STOP! A QUIN PUNT ESTEM EXÀCTAMENT?

De Faro a Diari de Tarragona. 

Carles Puigdemont a le Soir, un diari belga: Una solució que no sigui la independència és possible.

Santi Vila al Objetivo de Ana Pastor, a la Sexta: La llei del referèndum i de la desconnexió eren un sense sentit. 

Sergi Sabrià, portaveu d'ERC: El país i el Govern no estaven preparats per afrontar un Estat autoritari i sense límits a l'hora d'aplicar la violència.

Carme Forcadell al jutge del Tribunal Suprem: La declaració d'independència del 27-O tenia "caràcter simbòlic".

De les tres afirmacions, només la de Carme Forcadell sé pot considerar forçada o no voluntària en busca d’un atenuant que li evités entrar a la presó o bé que la condemna fos el més lleu possible.

Però després de llegir això, jo me pregunto: En quin punt del procés estem exactament? Tu no t’ho preguntes? Cada vegada, des del meu punt de vista, es clar, agafa més cos que el procés va ser una fugida cap endavant de Mas i la seva tropa.

CDC (o el PDeCAT) i ERC, tot i tenir coses en comú, tenen moltes més discrepàncies, sobre tot a l’alçada de les bases. L’invent de Junts pel Sí, va ser això, un invent... I va ser bonic mentre va durar... Com sabeu a les eleccions del 21-D els dos principals partits de la coalició aniran per separat.

No fa gaires dies, un votant ocasional d’ERC al preguntar-li sobre quin sentit tenia presentar-se junts, me va dir:

-És que ens estem aprofitant d’ells...

I a la inversa, és que el PDeCAT no s’aprofitava també d’ERC? I tant què ho feia! I volia seguir-ho fent i per això volia repetir una mena de Junts pel Sí II encapçalada per Puigdemont. 

Però segons Santi Vila, qui menejava els fils de la política catalana durant tots aquest temps han estat les CUP...

Si totes aquestes afirmacions són certes, és evident que ens han estat venent la moto durant 5 anys... Bé, l’han venut a qui l’han venut, perquè com sabeu sempre he pensat que l’aventura independentista no aniria en lloc. Pragmatisme pur i dur (però sense combregar amb l’Iceta!)

De les tres afirmacions, és evident que la més sorprenent és la del President: Una solució que no sigui la independència és possible. I més encara si tenim en compte que Puigdemont és un independentista convençut (o al menys això se diu d’ell) Què ha passat per a que de la nit al dia canviï el seu discurs? Jo ho tinc clar: la visita de Mas i Pascal a Brussel·les. Què n’ha transcendit d’aquella entrevista? Absolutament res. Només sé sap que van estar parlant i prou.

Mas que és qui segueix tallant el bacallà al PDeCAT, li va dir a Puigdemont que si havien d’anar sols, s’havia d’aturar la pèrdua de vots que està patint el partit en les darreres conteses electorals d’alguna manera. I no hi ha millor manera que la de tornar als orígens: a les polítiques del peix al cove i a fer de la puta i la Ramoneta... A Pujol li va funcionar durant 23 anys i Mas també va aconseguir ser president  i governar amb el PPC durant un parell d’anys.

Ara bé, el més fort de tot és que després d’haver tingut que renunciar al seu nom històric i adoptar-ne un altre que de per si no diu res, el dia 23 hagin d’anar amb un altre nom: Junts per Catalunya. El tercer en un any i mig, encara que aquest últim sigui de forma provisional.  

Tal com està el pati actualment, tret de les CUP que tenen claríssim cap on volen anar, després de les eleccions del 21-D s’enterrarà durant un temps la idea independentista i es tornarà a fer política de país, però dintre d’un altre context. 

SE’LS HI ACABA EL ‘CHOLLO’

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

El PDeCAT està buscant a la desesperada no anar sol a les eleccions. El darrer intent és formalitzar una agrupació d’electors, una fórmula que permetria englobar a part dels polítics del propi partit, independents propers  i fins i tot personalitats vinculades al món independentista català.

Amb tot l’enrenou que està passant potser ens hem oblidat el punt de partida que ens ha portat fins on estem ara mateix. Ho explico moltes vegades (però és que m’agrada explicar-ho)

Mas, després de veure l’èxit de la diada de 2012, va pensar que si sé convertia a l’independentisme seguiria sent el president de Catalunya fins que volgués deixar-ho, tal com va fer el seu mentor Jordi Pujol. I així, de sobte, va deixar el nacionalisme de pa sucat amb oli i va donar un pas més abraçant la fe independentista. Una fe que fins llavors només estava reservada a ERC i a d’altres partits minoritaris com les CUP (tot i que pràcticament no sonaven encara)

Tot i que aquesta conversió de la nit al dia, segons alguns, podia amagar altres intencions. A Convergència li estaven afectant diversos casos de corrupció (3%, Palau de la Música, etc.) i si finalment Catalunya esdevenia una nació independent, de cop i volta tots aquests casos quedarien enrere... Esborrats del mapa com si res!

Es clar que només és una suposició... Però si som una mica malpensats (i tal com ha actuat sempre CDC s’hi ha de ser), una suposició més que possible. No obstant, no negaré que dintre del partit hi havia gent que creia fermament amb la independència de Catalunya com el propi Carles Puigdemont.

Però vet-ho aquí que ni el seu propi electorat els va creure. La prova d’això és la pèrdua constant de vots elecció rere elecció. D’aquí l’invent de Juts pel Sí i la fórmula d’amagar els veritables líders pel mig de les diferents llistes (crec recordar que Mas anava de número 5 per Barcelona) Els antics convergents confiaven que si feien una llista àmplia podrien guanyar per majoria absoluta les eleccions. La llei d’Hondt afavoreix els partits que més vots treuen ne detriment dels que ne treuen menys.

Però com sé sol dir, els hi va sortir el tret per la culata i van haver d’acceptar a la festa a les CUP, una organització política (que no un partit pròpiament dit) que, com s’ha vist, ha estat decisiva en tot el procés... I això que no ha ocupat càrrecs de govern ni de responsabilitat. Només des de fora ha influït el suficient durant els darrers dos anys.

ERC se’n ha adonat que arribat el moment, el PDeCAT els hi pot significar un llast i, a sobre Puigdemont vol seguir sent el candidat a la presidència de la Generalitat, tot i que en els darrers anys, per separat, treu molt menys vots i per tants escons que el partit que encapçala Junqueras. I per això ha dit prou: El 21-D cadascú de nosaltres, per separat...    

Però com que així tant clar i català i tan directe no ho podia dir, sé va haver d’inventar una fórmula màgica: una llista de país on anirien ERC, el PDeCAT, però també les CUP. Mentre que Puigdemont & Cia sospiraven més per repetir Junts pel Sí i esperar que, aquesta vegada sí, treure majoria absoluta.

Si finalment el PDeCAT no aconsegueix l’anhelada llista àmplia que els hi permeti, al menys, guanyar les eleccions (ho tenen realment difícil), és evident que se’ls hi haurà acabat el chollo. De poc haurà servit el canvi d’ideologia, de nom, de líder, de seus (Ah! Què les seus les tenen hipotecades!)  

I què pot passar si ERC guanya les eleccions. Cap partit guanyador pot renunciar a presidir, en aquest cas la Generalitat i no crec que ningú s’atreveixi a negar-li aquest dret, al menys que les forces nacionalistes espanyoles (C’s, PSC i PPC) sumin al menys la meitat més un dels escons del Parlament. Ara bé... Hi haurà un pacte de govern postelectoral entre ERC i el PDeCAT? O s’aniria cap a una altra fórmula on Catalunya Sí que és Pot tindria un paper fonamental?

La solució final la tindrem dies després del 21 de desembre... 

21-D: ELECCIONS ANÒMALES

De Faro a Diari de Tarragona. 

Les eleccions dels dia 21 de desembre seran les més anòmales que he viscut mai. Per a començar seran en un dia laborable (quants anys feia que això no passava?) i, a sobre, un dia lectiu i per tant, Ensenyament haurà de prendre alguna mesura al respecte.

Però les anomalies més grans no són precisament aquestes. Les més grans i fins i tot inqualificables (potser perquè la diria molt grossa) és que hi ha tancats a la presó polítics i no polítics catalans (i també a l’exili voluntari) que l’únic delicte que han comès és demanar la independència per a Catalunya.

En una democràcia no té res de normal que polítics que segur que sé presentaran s’estan a Soto del Real complint presó preventiva perquè la jutge no va donar la condicional tal i com se fa amb altres encausats per delictes comuns i potser més grossos per a la opinió publica, com poden ser els de corrupció.

Puigdemont i diversos consellers s’estan a Bèlgica i sembla que faran campanya des d’allí. Un altre despropòsit! És cer que es tracta d’un exili voluntari, però no és menys cer que sinó se’n haguessin anat ara mateix també s’estarien a la presó d'Estremera en el cas dels homes i Alcalá Meco les dones. 

Tal com diu algun sondeig electoral, l’independentisme potser aconsegueixi majoria absoluta. És una possibilitat i per tant s’ha de tenir en compte a l’hora de fer valoracions. Però a hores d’ara tot sembla indicar que les partits independentistes concorreran per separat. El PDeCAT, què sap que té molt a perdre i poc a guanyar voldria fer una gran coalició amb ERC i les CUP, però aquest no volen. ERC no descarta anar en coalició amb algú d’altre, però com he dit, no amb el PDeCAT. I les CUP encara s’ho rumien... Per als cupaires presentar-se a unes eleccions seria acceptar la legalitat espanyola , la qual cosa detesten. Ja veurem que passa al final.

No me ficaré allà on no me demanen, però per coherència política penso que Puigdemont no s’hauria de presentar a aquestes eleccions, senzillament perquè no són les seves. Si ho recordeu Puigdemont va dir que el seu compromís era portar Catalunya cap a la independència en 18 mesos, cosa que, evidentment no ha passat. És cert que no ha passat per molts factors i quasi tots aliens a la voluntat del president cessat per l’article 155 de la Constitució Espanyola. Però no és menys cert que el clima que s’està vivint a Catalunya no sé solucionarà sense diàleg amb Espanya.

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Diuen els independentistes que l’estratègia d’estar Puigdemont i altres exconsellers a Bèlgica és per a buscar la internalització del conflicte català. Potser sí... Però encara que els organismes internacionals donin suport a Catalunya no aniran en contra de la legalitat espanyola i, per tant, qualsevol mesura que s’acabi prenent sempre estarà subjecta a la negociació. O és què, per exemple, no s’hauria de negociar com queda el tema de les cotitzacions de cara a les futures pensions i quina part li correspondria pagar a cada nació? I així tantes i tantes coses.

On vull arriar? Senzillament a que Carles Puigdemont no hauria de ser candidat. Setmanes abans de l’1-O algú va escriure que el dia 2 haurien de dimitir Mariano Rajoy i Carles Puigdemont per la seva nul·la capacitat de negociació. Cap dels dos ho va fer i ara Puigdemont ens sorprèn dient que vol tornar-se a presentar, tot i que al seu partit Santi Vila ja sé li havia avançat en un gest per intentar canviar la dinàmica del procés.

Ja ho vaig dir fa dies, si després del 21-D no s’inicia un diàleg seriós entre les dues formacions, Catalunya pot entrar en un bucle on sortir pot resultar pràcticament impossible.       

I MENTRESTANT, CONTINUARÀ L’ENFRONTAMENT A CATALUNYA

De Vergara a Eldiario.es.

L’independentisme segueix dividint la societat catalana en bons i dolents. Els bons, evidentment són ells i els dolents, el altres.

Qui són els altres? Aquí ho hem de deixar clar. Me’n recordo que quan els membres de la Guardia Civil i de la Policia Nacional van abandonar les seves respectives destinacions per a vindre a Catalunya a reforçar els seus companys d’aquí, els fanàtics, usant el símil futbolístic, els cridaven: A por ellos, oè, a por ellos, oè... No recordo qui va ser però un columnista del Periódico va dir que si hi havia uns ellos, per força hi havia d’haver un nosotros. Per tant, no tos formàvem part del mateix col·lectiu.

Un amic virtual del PP i del Madrid (el Real Madrid) m’ho va voler justificar dient que no tots eren iguals i que la majoria de nacionalistes espanyols no estaven d’acord amb aquestes actituds. Segurament la part contraria (o sigui, els independentistes) pensen totalment diferent i que el comportament d’uns quans l’extrapolen a la majoria dels espanyols.

Evidentment és un error deduir que tots els que pertanyen a un grup determinat pensen igual. Ni tots els independentistes pensen igual, ni tots els nacionalistes espanyols pensen igual, ni tots els socialistes, ni tots els de PDeCAT, etc. Està clar que com més acotéssim el grup més coincidències hi trobaríem, però sempre hi trobarem díscols. Segur!        

No fa gaires dies vaig llegir comentaris per les xarxes socials de que hi ha gent que s’alegra de que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart estiguin empresonats. De moment són els únics que hi estan i sí, jo també penso (i així h vaig dir) que són presos polítics. Per tant, si un dia no molt llunyà la Justícia espanyola envia a la presó els polítics que han estat davant del procés, també pensaré que tornem a parlar de presos polítics. I igual com no me’n alegro de que els expresidents d’Òmnium i de l’ANC estiguin a la presó, tampoc me’n alegraré que hi fiquin als altres. És una simple qüestió de sentit comú, d’interpretar les coses tal com són i no tal com ens diuen que són.

Afortunadament no tothom pensa com jo. Dintre del ramat jo sóc un dels díscols dels que us parlava abans. No estic còmode dintre del PSC i de vegades penso quan el meu nivell de tolerància dirà prou i abandonaré definitivament el partir. Però d’aquest tema, si us sembla, ja ne parlaré un altre dia. Tampoc estic còmode davant d’una concentració on es respiri independentisme pels quatre costats. I si ho dic així és perquè ho he viscut.

Sempre he pensat que tots els extrems són dolents perquè precisament aquí és on hi ha més fanatisme. El fanatisme és un comportament on prevalen les emocions per sobre de la raó. S’arracona el comportament racional i aflora la part més emotiva de cadascú de nosaltres.

Sovint les xarxes socials reflecteixen aquest fanatisme i sovint també, aquest comportament que separa amics i familiars.

Des de fa uns anys, la societat catalana tendeix a la polarització i al bell mig de tot aquest fregao s’hi solen trobar persones que com jo hem renunciat a formar part d’alguns dels dos bàndols. L’expressió de segons amb qui no pots parlar d’aquest tema no sol ser gaire habitual, però sempre hi ha qui s’atreveix a confessar-ho. Sobre tot a mi, perquè la meva opinió l’expresso cada dia i tothom sap com penso... Des del principi.

AIRE FRESC PER A L’INDEPENDENTISME

De Faro a Diari de Tarragona. 

Quan en aplicació de l’article 155 de la Constitució, el Govern d’Espanya es va fer càrrec de l’autonomia de Catalunya, una de les primeres mesures que va anunciar Rajoy va ser la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques per al 21 de desembre.

En un primer moment hi va haver una certa incertesa. Què farien els partits independentistes? Acatarien la legalitat espanyola i per tant participarien a les eleccions? O bé proclamarien que de legalitat només n’hi ha una, la de la República catalana? En principi tot feia pensar que els únics que ho tenien clar eren els de les CUP. A partir d’aquí el panorama seguia sent incert...

Passats uns dies però, tot se clarificava. Tant el PDeCAT com ERC anunciaven que hi participarien. Fins i tot Santi Vila (PDeCAT) es postulava per a encapçalar la llista dels postconvergents.

Inexorablement els dies van passant i cada dia hi ha novetats, sobre tot per les xarxes que, de vegades sembla que hi ha una certa disputa per a veure qui la diu més grossa. Sense anar més lluny, ahir per exemple ja vaig llegir alguna opinió sobre que les eleccions del 21-D han de tornar a ser un plebiscit on l’independentisme ha d’acudir en massa a votar per a tornar a demostrar la seva fortalesa. L’aire fresc tornava a entrar per la finestra independentista...  

Sobres les previsions del 21-D ja s’han publicat els primers sondejos. El primer del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i el segon del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)

El primer estudi reflecteix un resultat força similar al de les passades eleccions de 2 anys enrere, es a dir, els independentistes guanyarien en escons però no en vots. En canvi, en els segon, el que s’ha fet a Catalunya, els independentistes guanyarien tan en escons com en vots.

De totes maneres, sigui quin sigui el resultat i atenen al que s’està veien aquests dies, queda clar que el món independentista seguirà ferm a la seva postura i, per tant, es pot entrar en una mena de bucle on és difícil preveure una sortida clara. De fet el godallenc Garcia Albiol ja ha dit que l’article 155 pot seguir aplicant-se després de les eleccions si no s’acaten els resultats per part de l’independentisme. És difícil, molt difícil sortir de la complicada situació que vivim, al menys que canviï molt el panorama i una de les dues parts acabi cedint.  

El moviment independentista només pot cedir per por. Tot i que la frase no tenim por que va néixer després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, s’ha acabat convertit en un lema del moviment. Però si la justícia espanyola escapça l’independentisme serà molt difícil trobar a algú que s’hi vulgui posar davant. Tret evidentment de les CUP on això no passaria però que corren el risc de que es puguin acabar ilegalitzant tal com va passar amb Herri Batasuna al País Basc. Són les estratègies del garramer... Del garramer però poderós ja que té tots els asos a la ma i els juga quan vol i com vol...

Des del meu punt de vista el més viable per acabar d’una vegada per totes (o al menys durant uns quants anys) és que el Govern de l’Estat faci la concessió de deixar fer una referèndum legal (ja sigui o no vinculant) on es pogués mesurar fefaentment el suport de cada una de les parts.

De no ser així, complicat que hi pugui haver conformitat ja sigui per part independentista com dels qui estan en contra.    

A LA TERCERA VA LA VENÇUDA... O NO...

De PAT a Elplural.com. 

No he comprés mai perquè es diu buscar els tres peus al gat... Des del meu punt de vista (i també la d’altres) s’hauria de dir buscar cinc peus al gat. Un dia més us parlaré del procés o de l’actitud de Puigdemont o de quelcom vinculat amb el que està passant a Catalunya i fora d’ella, concretament a Bèlgica.

Des del món independentista es va dir que quan Puigdemont va proclamar la república catalana per a immediatament després deixar-la en suspens (això passava el 10-O), havia fet una jugada mestra. Dies més tard, en un dia carregat d’incertesa i quan tot semblava que Puigdemont acabaria convocant eleccions autonòmiques, se’n desdiu i el dia següent, el Parlament aprova una moció aprovant el naixement de la República catalana (dies 26 i 27 d’octubre) Era, a la manera d’entendre de molts independentistes, la segona jugada mestra.

Ràpidament, el Govern de l’Estat aprova les mesures d’acord amb l’article 155 de la Constitució i tot indica que, en aquell moment a Catalunya hi podien haver dues legalitats: l’espanyola i la catalana.  

Després d’estar-se diumenge per Girona, la seva terra, Puigdemont desapareix. A primera hora del matí fa una piulada i adjunta una foto de l’interior del pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Estava al seu despatx treballant? Però a la foto hi ha alguna cosa que el delata: els núvols que hi surten quan el dia havia despertat net d’aquest fenomen atmosfèric.

De Francisco Ibáñez. 

A partir d’aquí incertesa i misteri (quina novetat!) fins que el Periódico i la Sexta el situen a Brussel·les. A fe què? Uns diuen que a denunciar públicament davant les institucions europees l’actitud repressora del Govern d’Espanya; d’altres per a demanar asil polític. Potser totes dues coses. Aquesta sí que pot ser una jugada mestra... Ho diu la CUP i fins i tot jo ho penso.

Les hores passen i la incertesa va en augment. Uns opinen que Puigdemont no pot demanar asil polític, mentre d’altres diuen que a Bèlgica sí, què és l’únic país de la UE on pot fer-ho (si ho recordeu, un secretari d’estat belga ja havia apuntat aquesta possibilitat només uns dies abans)

Però la jugada mestra (la tercera a ulls de molts) sembla tornar-se a esvair. Mentre Puigdemont i 5 consellers més (o exconsellers, segons com es miri) estan a la capital europea, a Catalunya alguns dels seus fan autocrítica i es postulen per a encapçalar la candidatura del PDeCAT a les properes eleccions del 21-D. Des de Brussel·les, Puigdemont sembla que també acaba acceptant les eleccions imposades per Rajoy.

Però l’independentisme no es rendeix. Avui, només aixecar-me, un post al Facebook m’ha cridat poderosament l’atenció. Els post ha estat penjat a la pàgina de la colla castellera Torraires de Montblanc. La persona que l’ha penjat diu que els post (anònim) pren força per les xarxes i que tothom que sé senti independentista l’hauria de llegir. Segons els post (l’enllaço al final d’aquesta entrada), al darrere de les eleccions dels 21-D no estarà Espanya, sinó la Comunitat Europea (ho cito textualment) I ara pregunto: Qui és la Comunitat Europea? No és el mateix dir Comunitat Europea que comunitat europea. Quan ho poses amb majúscules t’estàs referint, en aquest cas a un organisme i fins el que jo sé, actualment no n’hi ha cap que s’anomeni així.

Una vegada més tinc la sensació de que només es tracta d’anar embolicant la troca o com diu una altra dita: qui dia passa, any empeny!  

http://percatalunya.cat/missatge-circula-amb-forca-per-les-xarxes-i-hauries-llegir-ets-independentista

            

DE VELLS I DE SAVIS

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

Diu una dita popular que el Dimoni sap més per vell que per Dimoni. És cert, si un arriba a la vellesa amb plenitud mental fa uns diagnòstics de la realitat profunds i encertats. Me’n recordo per exemple de la tertúlia de savis que es feia fa uns anys a la Cadena SER dintre del programa la Ventana que presentava i dirigia Gemma Nierga amb Santiago Carrillo, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Pere Portabella. Quins anàlisis més assenyats sobre l’actualitat política catalana! M’hagués agradat escoltar-los durant tot aquest temps del procés independentista català.

Per sort, el diari el País va publicar el passat 27 d’octubre una entrevista amb el filòsof Emili Lledó, un savi, una d’aquestes ments lúcides de les que us parlava abans tot i estar a punt de complir 90 anys. Tot i que en la entrevista sé parla de diferents coses, potser el punt culminant arriba quan sé li pregunta si al procés li ha faltat filosofia i Emili Lledó respon:  Per suposat, i li ha sobrat ignorància i passió.

Com suposareu estic totalment d’acord amb el professor. Quan per a fer alguna cosa li poses més cor que cap malament. A això és el que ha passat al llarg de tot el procés. Però atenció! Tot i que ara mateix estem en una espècie de punt mort, ja us auguro que de passió i també ignorància, perquè no dir-ho, ne continuarà havent-hi.

Però no només pel costat independentista que, sense cap mena de dubte és qui més n’ha posat, sinó també del costat dels nacionalistes espanyols o constitucionalistes, que és un terme que no m’agrada gens.

De Faro a Diari de Tarragona

Estar de vacances té permet veure o escoltar programes que, per la seva hora d’emissió, t’és impossible fer-ho quan treballes. Així ha estat avui. Aquest matí he pogut escoltar a la coordinadora general del PDeCAT Marta Pascal entrevistada als Matins de TV3 per Lídia Herédia. La coordinadora del partit post-convergent li ha reconegut a la presentadora se va vendre la idea de que arribar la república catalana seria molt més fàcil del que realment era. La presentadora, per la seva part, també ha fet autocrítica en nom dels mitjans de comunicació al reconèixer que tampoc van explicar que podia passar el que ha acabat passant.

Per la seva part, Santi Vila, l’exconseller d’Empresa i Ocupació fins dijous passat quan va dimitir del seu càrrec en saber que Puigdemont finalment no convocaria eleccions, ha parlat d’autoengany i d’ingenuïtat a l’hora de valorar l’actuació dels seus companys durant tots aquests anys.

Tan Marta Pascal com Santi Vila són dues persones que bé podríem dir que pertanyen al pinyol convergent, es a dir, el grup dur del partit del President (o expresident, depèn de com ho vulgueu considerar) Puigdemont. Per tant, la meva conclusió és que finalment han reconegut el que jo us deia durant mesos i mesos en la majoria d’escrits que he fet parlant d’aquest tema. Alguns, me consta, tot i discrepar amb mi en la visió general del procés independentista, m’han reconegut en privat que les meves reflexions els havien donat que pensar i m’acabaven donant la raó com als bojos, perquè fa falta estar una mica boig per a ser una nota discordant dintre d’una societat massa polaritzada, bé sigui cap a un costat o cap a l’altre.

També l’expresident Montilla ha anat avui en aquesta mateixa línia al censurar el camí cap a la república catalana per la dificultat que suposava  i ha criticat la manca de diàleg entre Catalunya i Espanya. Com sabeu a Montilla li tinc un gran respecte i és un polític a qui sempre he defensat (no com altres polítics socialistes actuals que no me mereixen ni la més mínima consideració) Ja sabeu que Montilla és una persona molt prudent, potser massa i segurament que per això mateix ha preferit guardar silenci fins ara. Se va començar a parlar d’ell dijous quan per una part se va dir que podria ser un dels mediadors entre els dos governs i per l’altra que podia anunciar que deixava el partit.    

PER SI VOLEU AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

https://elpais.com/cultura/2017/10/26/actualidad/1509043512_980095.html?id_externo_rsoc=FB_CC     

http://www.lavanguardia.com/politica/20171031/432502600267/santi-vila-lista-unica-candidato-independencia.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2017/10/marta-pascal-confiava-que-la-republica-seria-facil-46797.php

CAP EL DESENLLAÇ FINAL

No sé si l’embarbussament és exactament així: El desembolicador que el desemboliqui bon desembolicador serà.

Qui és el desembolicador? Tot i que la història ens dirà que Puigdemont a darrera hora va frenar un vehicle que durant molt de temps semblava desbocar, en realitat qui ha posat el fre ha estat la mateixa persona que un dia del mes de setembre de 2012 va engegar-lo posant rumb a Ítaca: Artur Mas.

Aquest matí el dia ha començat molt incert. Tan incert que els membres del Govern català i algunes persones més (entre les quals Artur Mas) han continuat la reunió que van posposar ahir per la nit per manca de consens. No estava clar si al final hi havia DIU o eleccions autonòmiques, ja que plebiscitàries el Govern de l’Estat no les tolerarà.

Finalment el grup s’ha decantat per eleccions. I sí, finalment sembla que sí que hi ha hagut un mediador en la persona del Lehendakari Íñigo Urkullu.

Quan estic escrivint aquest test encara sé coneixen molt poques coses, però jo diria que Urkullu ha fet una jugada mestra: Ha parat el moviment secessionista català a canvi d’aprovar finalment els pressupostos per al 2018 que havien quedat ajornats i així aconseguir més finançament per a Euskadi. No sé si serà l’heroi, però davant del seu poble és evident que es posarà les medalles que calgui. Fins i tot ha passat per damunt de Pedro Sánchez, Rivera i companyia... De totes formes encara està per veure si la maniobra serà suficient per aturar el 155.

I es clar, per a Puigdemont i el seu Govern, o era la humiliació o l’empresonament. Estava clar que Rajoy no volia un poble català simplement rendit, el volia humiliat i és evident que ho ha aconseguit.

Mireu, hi ha tres grans grups independentistes. Dos dels quals ho han estat sempre o al menys majoritàriament i que són les CUP i ERC i el tercer és el PDeCAT, l’antiga Convergència, aquell partir que practicava la política del peix al cove i jugant a la puta i la Ramoneta. Potser alguns ja no se’n recorden, però era així.

El PDeCAT sé va fer independentista no per convicció, sinó per ambició. Ambició del seu líder Artur Mas que, com veieu encara segueix ben viu i dirigint des de l’ombra o des dels despatxos (com vulgueu) els destins dels seu partit.

Què pensarà Puigdemont ara, un convergent convençut i que va prometre que en 18 mesos ens portaria a la nova República catalana? O la Carme Forcadell, una persona que mai havia estat en política, tot i que la pogués fer des de la seva entitat, l’ANC. O tants i tants d’altres que hi van anar de bona fe creient-se que anava de bo... I hi anava, això està clar, però el final no ha estat el desitjat, el que van prometre els seus líders.

¿Us en recordeu de la jugada mestra que havia de fer l’independentisme després de que Puigdemont declarés la República catalana aquell 10-O i que ràpidament la va deixar en suspens fins que el Parlament l’aprovés?

Avui més que mai us convido a llegir el que vaig escriure a l’endemà i que alguns no es van acabar de creure.

Durant tot aquest temps, sabeu quin ha estat el ran error de l’independentisme: subestimar l’Estat espanyol. Espanya està present a totes les grans organitzacions mundials. Fins i tot de tant en tant està al Consell de Seguretat de l’ONU i és lògic que si els estaments internacionals i la majoria de països han de fer pronunciar-se (encara que sigui en privat) pel tema català, sempre faran costat al Govern espanyol.

I què passarà a partir d’ara? És evident que l’independentisme ha quedat tocat, però sobre tot trencat. Les CUP ja no se’n refiaran més d’aquells a qui, a partir d’ara consideraran traïdors. Caldrà veure com ho justifica cada un dels altres dos grups. Suposo que ERC intentarà desmarcar-se’n i el PDeCAT passarà a convertir-se en l’ase dels cops.

Estic convençut que l’independentisme tornarà a aixecar el cap passat un temps. Però abans de fer-ho els hi recomano que, primer, mirin qui governa a Madrid i si hi poden dialogar. Si no és així, tornar a fer passar al poble català per una etapa com la que hem viscut, me semblaria del tot irresponsable.  

S’apunta el 20 de desembre com la data més probable per a fer les eleccions. Puigdemont està descartat per encapçalar un nou projecte del PDeCAT... Per tant, a qui veieu com a líder? Jo a Mas i més ara que ja no tindrà el veto de les CUP.

Temps al temps... 

AQUÍ podeu llegir l'article del passat dia 11-O.  

DIARI DEL MES D’AGOST. DIMECRES 3

AGENTS CÍVICS

L’Ajuntament d’Amposta ha anunciat la creació de la figura de l’agent cívic que tindran la missió d’informar i fer pedagogia en civisme, fent èmfasi amb la correcta utilització de les illes de contenidors , per evitar actituds incíviques (segons s’explica al Facebook oficial del propi Ajuntament)

Benvinguts siguin els nous agents! I molta sort a l’hora de realitzar la seva tasca! Després de la preocupació que he mostrat durant anys pels problemes existents a la nostra ciutat referent a la neteja i circulació, només faltaria que quan es pren alguna mesura per a mirar de solucionar els problemes, no me’n alegrés.

Però no ho tindran gens fàcil. Alguns dels comentaris que he pogut llegir al Facebook ja ho deixen entreveure. He dit alguna vegada que el límit del que està bé i està malament és el nostre. Per baixa d’aquest límit tot és tolerable i per damunt d’ell s’hauria de perseguir sense treva els infractors.

Per a que la mesura tingui l’èxit que cal esperar, el suport de la policia local és imprescindible, ja que me tomo que si fan la tasca que se’ls hi ha encomanat, les sortides de to per part dels incívics serà una constant, al menys fins que no s’acostumen a la seva presència.

Vull fer constar que l’any passat, el grup municipal del PSC va presentar una moció reclamant precisament aquesta figura.

   

http://uncopdull.com/opinio.php?id=304

http://www.ebredigital.cat/politica/1473-el-psc-d-amposta-proposa-crear-la-figura-de-vigilant-civic-al-municipi

L’ORIGEN DE LES BANDERES

Dilluns passat hi van haver dues concentracions de sentit contraposat davant la caserna de la Guardia Civil de Barcelona. Mentre uns protestaven pels interrogatoris que havia fet aquest cos a diversos independentistes catalans, els altres es manifestaven per a donar suport al benemèrit cos. Tot i que no hi van haver incidents greus, els retrets i insults van ser el denominador comú. Tot i que pel que sembla els insults van sortir del sector unionista on s’hi va poder veure alguna bandera de la Falange.

Aquest matí he llegit que membres del sector unionista van retallar una senyera i això m’ha fet recordar l’origen de les banderes. Mentre la senyera té l’origen en la llegenda de Guifré el Pelós, la bandera espanyola va sortir d’un concurs que es va fer en temps de Carles III per a mirar de diferenciar els bucs de l’Armada. Es va escollir l’actual bander perquè els colors roig i groc són els més fàcils de veure per l’ull humà. Més tard, de representar a l’Armada es va convertir en el símbol de la nació espanyola. 

O sigui, se ret homenatge un drap sortit d’un concurs...

  

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llegenda_de_les_quatre_barres_de_sang

http://www.europapress.es/nacional/noticia-cual-historia-bandera-espana-20150528144614.html

http://www.1785.es/1785-el-origen-de-la-bandera-espanola/

PDeCAT: NO ÉS OR TOT EL QUE LLUU

L’altre dia, casualment, vaig veure imatges de la inauguració de la nova seu del PDeCAT a Amposta amb l’assistència de David Bonvehí, coordinador executiu de la formació. Ho van fer amb tot tota la pompa i ple de paraules i bones intencions. Ai si me’ls pogués creure...!  El nou local està ubicat a la plaça de la Pau, allà on hi va haver una acadèmia de dansa. No sé si el local és nou o comprat...

Feia dies que en passar pel carrer Murillo me’n adonava que la seu que CDC havia ocupat els darrers anys estava molt deixada, com si no hi hagués activitat... Fins i tot havien tret el cartell.

El que si sé és que aquest local va ser un dels 15 embargats a CDC arreu de Catalunya (també ho va ser la seu central) per a fer front al possible pagament de la fiança pel cas Palau de la Música.

Desconec la situació legal del local del carrer Góngora (cantonada amb el Murillo), però si fos meu, fins que no ho tingués clar, evidentment no li faria cap rentada de cara per adaptar-lo a les noves circumstàncies. 

MÉS CONSEQÜÈNCIES DEL PROCÉS

L'exalcalde de Camarles Ramon Brull i l'alcaldessa Sandra Zaragoza (1ª per la dreta)

Tal com anem avançant cap l’1-O van sortint noves coses. Per una part s’ha  cessat o s’ha acceptat la renuncia de persones que ocupaven lloc claus i que pel motiu que fos no ho veien clar.

Per a ocupar els càrrecs vacants s’ha buscat a gent a la que s’ha qualificat com a totalment compromesos, però jo els qualifico com a radicals o fanàtics. Des de menut sempre he sentit dir: Qui no en ve de raça, ne fa poc o ne fa massa... I no miro a ningú concretament.

La darrera (o la penúltima com se sol dir) és l’anunci del PDeCAT de trencar els pactes amb el PSC als ajuntaments on governen plegats. Ja sabeu que penso: Què cadascú és lliure de portar a terme les polítiques que cregui necessàries en cada moment. Però jo també tinc la llibertat d’opinar tot i que no agradi a tothom el que escric.

Els ajuntament haurien de tenir l’autonomia política suficient per a establir els pactes que creguin més convenients. Sempre s’ha dit que la política municipal es diferent, que la gent vota a la persona per sobre d’unes sigles polítiques. I normalment és així, sobre tot als pobles menuts on tots els veïns se coneixen.

Tot i això, de vegades, s’estableixen pactes contranatura i contraris a la voluntat d’una gran part de l’electorat que ha recolzat una determinada candidatura fins al punt d’haver-li fet guanyar les eleccions, tot i que sense la majoria suficient. Recordar per exemple els casos de la Ràpita on es van unir tots contra Miquel Alonso o la Galera on el PP i ERC van pactar per prendre-li l’alcaldia a Josep Miquel Tomàs.  

Mireu-ho com vulgueu (de baix cap amunt de dalt cap a baix o de costat) però un pacte entre el PSC i el PDeCAT sempre és contranatura. Durant molts i molts anys si a Catalunya hi havia dos partits rivals amb interessos totalment contraposats aquests eren el PSC i CDC, fins al punt que els regidors socialistes que vam estar a l’oposició ens ho vam passar molt malament. I d’això ne puc donar fe com si fos un notari.

Tot i que el PDeCAT actual està molt lluny del que va ser CDC (no té tants alcaldes i regidors), en essència estan tallats del mateix patró. En alguns casos poden haver canviat les formes, però no els fons.

Si un socialista per a ser alcalde ha de pactar amb els exconvergents, és que no els ha patit prou. Està clar que si de mi depengués, no existiria cap govern així en tota Catalunya. Però evidentment no hi depèn...

Abans d’acabar vull posar-vos un exemple. A les passades eleccions de fa dos anys, a Camarles va sortir guanyadora la candidatura d’ERC. A priori semblava que CiU (llavors encara era CiU) els hi posaria força fàcil, bé pactant o bé, simplement, deixant-los governar. Però per aquelles coses que només poden passar als pobles, el pacte va ser entre el PSC i CiU i així Ramon Brull (PSC) es va convertir en alcalde els dos primers anys de la legislatura, mentre que Sandra Zaragoza (PDeCAT) ho serà (en teoria) fins que acabi.

Ara donem-li la vota a la truita. Igual com el PDeCAT ha anunciat que trencarà els pactes, què passaria si també es fes a la inversa? No estic en condicions de dir qui hi guanyaria més o qui hi sortiria perdent, però pot arribar a passar.

El que no hauria de passar mai és que, en política, prevalguessin més els interessos partidistes que no els de la ciutadania. El ciutadà vol una bon govern municipal i que això es reflecteixi en una bona administració. Si fos així seria indiferent el color del seus governants.

Però quan mescles naps amb cols (procés català i política municipal) pot sortir-ne qualsevol cosa. Fins i tot alguna idea de bomber.