I MENTRESTANT, CONTINUARÀ L’ENFRONTAMENT A CATALUNYA

De Vergara a Eldiario.es.

L’independentisme segueix dividint la societat catalana en bons i dolents. Els bons, evidentment són ells i els dolents, el altres.

Qui són els altres? Aquí ho hem de deixar clar. Me’n recordo que quan els membres de la Guardia Civil i de la Policia Nacional van abandonar les seves respectives destinacions per a vindre a Catalunya a reforçar els seus companys d’aquí, els fanàtics, usant el símil futbolístic, els cridaven: A por ellos, oè, a por ellos, oè... No recordo qui va ser però un columnista del Periódico va dir que si hi havia uns ellos, per força hi havia d’haver un nosotros. Per tant, no tos formàvem part del mateix col·lectiu.

Un amic virtual del PP i del Madrid (el Real Madrid) m’ho va voler justificar dient que no tots eren iguals i que la majoria de nacionalistes espanyols no estaven d’acord amb aquestes actituds. Segurament la part contraria (o sigui, els independentistes) pensen totalment diferent i que el comportament d’uns quans l’extrapolen a la majoria dels espanyols.

Evidentment és un error deduir que tots els que pertanyen a un grup determinat pensen igual. Ni tots els independentistes pensen igual, ni tots els nacionalistes espanyols pensen igual, ni tots els socialistes, ni tots els de PDeCAT, etc. Està clar que com més acotéssim el grup més coincidències hi trobaríem, però sempre hi trobarem díscols. Segur!        

No fa gaires dies vaig llegir comentaris per les xarxes socials de que hi ha gent que s’alegra de que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart estiguin empresonats. De moment són els únics que hi estan i sí, jo també penso (i així h vaig dir) que són presos polítics. Per tant, si un dia no molt llunyà la Justícia espanyola envia a la presó els polítics que han estat davant del procés, també pensaré que tornem a parlar de presos polítics. I igual com no me’n alegro de que els expresidents d’Òmnium i de l’ANC estiguin a la presó, tampoc me’n alegraré que hi fiquin als altres. És una simple qüestió de sentit comú, d’interpretar les coses tal com són i no tal com ens diuen que són.

Afortunadament no tothom pensa com jo. Dintre del ramat jo sóc un dels díscols dels que us parlava abans. No estic còmode dintre del PSC i de vegades penso quan el meu nivell de tolerància dirà prou i abandonaré definitivament el partir. Però d’aquest tema, si us sembla, ja ne parlaré un altre dia. Tampoc estic còmode davant d’una concentració on es respiri independentisme pels quatre costats. I si ho dic així és perquè ho he viscut.

Sempre he pensat que tots els extrems són dolents perquè precisament aquí és on hi ha més fanatisme. El fanatisme és un comportament on prevalen les emocions per sobre de la raó. S’arracona el comportament racional i aflora la part més emotiva de cadascú de nosaltres.

Sovint les xarxes socials reflecteixen aquest fanatisme i sovint també, aquest comportament que separa amics i familiars.

Des de fa uns anys, la societat catalana tendeix a la polarització i al bell mig de tot aquest fregao s’hi solen trobar persones que com jo hem renunciat a formar part d’alguns dels dos bàndols. L’expressió de segons amb qui no pots parlar d’aquest tema no sol ser gaire habitual, però sempre hi ha qui s’atreveix a confessar-ho. Sobre tot a mi, perquè la meva opinió l’expresso cada dia i tothom sap com penso... Des del principi.

PER UN GRAPAT DE VOTS

De Ferreres al Periódico.

L’any 1964 es va rodar la pel·lícula Per un grapat de dòlars i va tenir com a protagonistes destacats a Clint Eastwood, Marianne Koch, Gian Maria Volonté, Wolfgang Lukschy y Sieghardt Rupp.

A partir de 2015 (tot i que ja s’estava preparant des de feia més temps) se’n està rodant un altra que jo anomeno Per un grapat de vots i que té com a protagonistes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Ribera.

Perquè si, amics meus, la situació que estem vivint va d’això, d’aconseguir un grapat més de vots que la resta per a poder tocar poder o seguir-ne tocant, en el cas d’aquells que ja tenen responsabilitats de govern.

La paràlisi existent a Catalunya és més que notòria. Els membres del govern només s’ocupen del dia a dia, d’allò que ja ve rodant des de fa temps. I el Parlament, com sabeu, només es reuneix quan els hi va bé fer-ho als grups de Junts pel Sí i la Cup i el propi govern. Puigdemont ja ha avançat que la propera setmana explicarà al parlament la situació actual de Catalunya (com si a aquestes alçades encara hi hagués gent que no sabés el que passa) En realitat, el que farà Puigdemont serà demana al Parlament que es voti la DUI abans de que l’Estat, tal com va anunciar Rajoy dissabte apliqui l’article 155 de la Sagrada Constitució i l’acabi destituint.   

Els preàmbuls de la pel·lícula venen de lluny. Durant el govern de Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, Rajoy i els seus van portar a terme una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut i ho van fer per un grapat de vots ja que el que pretenien era governar Espanya. Després resultat que els hi va anar tot rodat amb la crisi i la mala gestió que van fer els socialistes.

Els següents dies claus van ser després de la Diada de 2012. Mas que governava Catalunya amb el suport del PP, després de veure l’exitosa manifestació de Barcelona (feia anys que no se’n veia cap d’igual) va pensar que si de sobte es convertia a l’independentisme, guanyaria el grapat de vots necessaris per a poder governar, sinó amb majoria absoluta, al menys guanyar les eleccions amb suficient avantatge per a fer-ho amb el suport d’ERC. Però tal com es diu vulgarment, el tret li va sortir per la culata i Mas (a qui molts dels seus propis votants no es van creure) va perdre vots i, finalment, se va veure obligat a fer un pas al costat.

Un grapat de vots més que la resta de formacions, són els que tenen el sector independentista del Parlament que fan servir a la seva conveniència, sense tenir en compte que un Parlament és la representació de la voluntat popular, no només d’aquells que van votar Junts pal Sí o les CUP.

Els grans partits estatals també estan lluitant per un grapat de vots. El PP de Mariano Rajoy, com ja hem vist, fa servir l’estratègia de l’anticatalanisme per amagar les seves veritables vergonyes, que no són altres que els casos de corrupció que l’han esquitxat per tot arreu. Ciudadanos, tot i ser un partit nascut a Catalunya i tenir un dirigent català (Albert Rivera), han vist que l’única manera que tenen per a guanyar poder és esgarrapar un grapat de vots al PP per a poder ser decisius a la política nacional i per tant, també s’han decantat per una catalanofòbia exasperant que és, com s’ha vist reiteradament, el que dóna vots per les Espanyes.

De Vergara a Eldiario.es. 

Punt i a part (i mai millor dit) és el PSOE. Un PSOE liderat per Pedro Sánchez que potser s’ha oblidat que per a recuperar la secretaria general del partit va comptar amb un bon grapat de vots provinents dels afiliats del PSC. I és que desgraciadament la gent té la memòria que té i sempre s’acaben oblidat de les coses quan aquestes deixen d’interessar.

Amb aquesta situació ha deixat en molt mala situació al PSC que des de fa temps no acaba de tenir les coses clares i quan semblava que finalment havien trobat un suport fiable a Madrid, a les primeres de canvi els ha (ens ha) deixat a l’estacada. I sabeu per què? Per un grapat de vots! Pedro Sánchez és conscient que els vots del socialisme català no el portaran a la Moncloa i, per tant, n’ha d’esgarrapar d’on sigui i aquest és un bon moment per a posicionar-se clarament en contra del que està passant a Catalunya sense importar-li que a Madrid segueixi governant Mariano Rajoy i el PP.        

RES TORNARÀ A SER IGUAL

De Napi, a Diari de Tarragona. 

Demà dissabte, en un Consell de Ministres extraordinari, el Govern d’Espanya aprovarà aplicar l’article 155 de la Constitució, pel qual una bona part de les competències que té la Generalitat quedaran suspeses.

No sé si és una sensació meva, però noto un cert conformisme... Com aquell que diu: Ja ens ho veiem venir... Ara bé, com actuarà el nostre Govern? Desobeirà? I el que encara és més important: Com actuarà la ciutadania?  

La corda s’ha tensat tant entre l’Estat i Catalunya que, al final el que des del principi era el més poderós (tot i que molts no ho han volgut reconèixer), ha soltat la corda i quan això passa, els altres acaben caient de cul. Segons se comenta, amb l’aplicació de l’article 155, l’Estat intervindrà les conselleries de Presidència, Interior, Economia i Hisenda, així com també la televisió (TV3) i la ràdio públiques (Catalunya Ràdio) Amb la intervenció de la Conselleria d’Interior, els Mossos d’Esquadra passaran a dependre directament del Ministeri de l’Interior.

Quan s’acabi produït aquesta situació, un tant estranya perquè serà la primera vegada que això passi, per molts segurament els hi serà una sorpresa, però era una possibilitat des de l’inici del procés. De fet jo mateix ja fa molts mesos que ho he estat parlant amb un company de treball que s’ho mira des del costat del nacionalisme espanyol, tot i la moderació que té al respecte, ja que mai l’he vist posicionar-se obertament en aquest sentit. 
N'hi havia qui confiava amb el suport internacional. Una vegada a un familiar li vaig dir: 

-Qui ens donarà suport, França?

Se'n va anar per les rames per a evitar contestar directament la meva pregunta.I amb els suports de Bèlgica i Luxemburg no n'hi ha prou. Catalunya per a ser independent necessita un suport molt més gran, tant dels països com de les institucions i, ara com ara no et té.  

Tot i que també se diu que es convocaran eleccions autonòmiques per al proper mes de gener, aquest particular sembla que no està tan clar i caldrà esperar uns dies més per a veure si se confirma o se desmenteix.

Mentre la CUP estarà per desobeir i pressionarà el Govern de la Generalitat, el grup de Junts pel Sí i fins i tot els funcionaris dels departaments que seran intervinguts per a que també ho facin, no crec que la majoria s’hi atreveixen a fer-ho, ja que si actualment hi ha dos presos polítics tancats a la presó, properament n’hi podria haver bastants més.

Però el que com a català el que més temor me fa és que Catalunya s’acabi partint en dos: la dels bons, la d’aquells que han donat suport al procés i la dels dolents que seria la resta, el que han estat en contra o bé s’han mantingut equidistants. Si ara, per mot menys aquesta situació s’ha produït, amb la intervenció de l’Estat i la col·laboració inestimable de PSOE i C’s la situació s’accentuarà. El PSC, encara que no estigui a favor del 155, la tebior o la falta de contundència a l’hora de denunciar determinats fets que han passat darrerament, farà que vagi a la zona dels proscrits.   

Possiblement els ciutadans del carrer com tu i com jo notarem molt poca cosa. La vida continuarà més o menys com fins ara, però els recels i les desconfiances creixeran considerablement.

Per dir-ho d’alguna manera molt més comprensible, un tripartit com els que es van viure durant la dècada passada no seran possible durant molt de temps. Tampoc crec que les CUP puguin tenir un paper determinant com el que han tingut aquests dos darrers anys.

A pesar de tot, el futur sembla molt incert i ves a saber que és el que pot passar. Però m’ensumo que a curt i mitjà termini res de bo. 

LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

Damàs a una botiga de Tortosa. 

Llibertat d'expressió? Quina llibertat d’expressió? La que reclamen els independentistes? O la que alguns independentistes neguen a d’altres ciutadans?

La llibertat d’expressió ha de ser recíproca: reclamar-la quan té la neguen, però també tolerar-la quan el que diuen sobre un mateix no agrada.

I dels silencis què me dieu? De vegades poden ser silencis còmplices, d’assentiment del que s’està fent, però també hi ha silencis porucs. També hi ha silencis canalles i aquests us ho ben asseguro, poden fer molt mal.

Dimecres 20, a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta hi va haver una concentració per a donar suport a l’alcalde Adam Tomàs que havia de declarar el dia següent a Tarragona per donar suport alreferèndum de l’1-O, però també a les institucions catalanes.

Una de les persones que va intervenir a l’acte va ser Jordi Romeva, pare del conseller d’Afers Estrangers del Govern català Raül Romeva. Jordi Romeva és, entre d’altres moltes coses, un membre destacat de l’ANC de les Terres de l’Ebre, ja que tot i no ser un ebrenc de naixement, després de treballar al Parc Natural del Delta, va decidir fixar la seva residència a Masdenverge.

Jordi Romeva va fer ser company de mili de Joan Manuel Serrat, una de les persones proscrites pel moviment independentista com enemic del procés per unes declaracions on se va posicionar en contra de l’1-O.

L’any 2011, gracies a la intervenció de Jordi Romeva, Joan Manuel Serrat va venir a Amposta per a donar suport a la Lira Ampostina (banda amb la que Jordi Romeva toca la tuba) en uns moments de dificultat econòmica. A part de cedir els drets d’alguns dels temes que els músics de la Lira van versionar, el propi Serratva interpretar un parell de temes, tot i que el seu estat de salut no era l’idoni.

Amb tota seguretat Jordi Romeva ha trucat el seu amic Juanito per a donar-li suport moral en uns moments ens els que el noi del Poble Sec s’ho deu d’estar passat força malament. Però a part d’això trobo a faltar unes manifestacions públiques ens les que Jordi Romeva expressés el seu suport a Serrat. Aquest mena de detalls sempre reconforten i s’agraeixen.  

PREOCUPACIÓ

Fixeu-vos fins a quin punt s’ha agreujat la situació sobre la llibertat d’expressió que l’ONG Reporters Sense Fronteres ha alertat sobre el ciberassetjament que estan rebent alguns periodistes que s’han opinat en contra de la independència de Catalunya.

COBRAR AMB LA MATEIXA MONEDA

Vaig llegir al digital E-notícies que la seu d’ERC del Eixample de Barcelona la nit de dijous/divendres va patir un atac del sector espanyolista contrari al referèndum. Aquestes accions, a part de ser actes covards, no aconsegueixen pràcticament res. Cal recordar que atacs similars però de signe oposat també els han rebut seus d’altres partits contraris al procés, com per exemple la seu del PSC d’Amposta.    

  

http://lafonoteca.net/grupos/joan-manuel-serrat/8/

http://www.ccma.cat/324/serrat-canta-amb-banda-per-primer-cop-en-defensa-de-la-lira-ampostina/noticia/1251026/

http://www.ccma.cat/324/serrat-canta-amb-banda-per-primer-cop-en-defensa-de-la-lira-ampostina/noticia/1251026/

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2011/06/serrat-amposta.html

http://politica.e-noticies.cat/reporters-sense-fronteres-alerta-de-ciberassetjament-a-periodistes-critics-amb-el-proces-112702.html

http://societat.e-noticies.cat/pintades-de-som-espanya-contra-erc-112682.html

LLIÇONS DE DEMOCRÀCIA

Foto cedida. 

L’enèsima persona en rebre la desconsideració d’una part del moviment independentista (ja sabeu que no m’agrada generalitzar) ha estat el cantautor Joan Manuel Serrat per unes declaracions que va fer des de Xile (un dels països on més se l’aprecia i  que durant l'època de Pinochet tenia vetada la seva entrada) criticant l’actitud intransigent del seu Govern. Abans que ell havien estat Jordi Évole, Rosa Maria i Xavier Sardà, Enric Hernández, etc. De res va servir que acabés donant la culpa al PP. Amb el fet de no donar suport al procés, ja n’hi havia prou.

El sector independentista el va titllar de demagog per haver dir que al Parlament de Catalunya el sector independentista tenia majoria en diputats però no en vots. I a partir d’aquí ja la tenim muntada... Però l'insult més greu va ser el de feixista... Pobres ignorants! 

Per a resoldre el dubte sobre si hi ha o no una majoria independentista al Parlament en hem de preguntar a quin costat hem de posar els comuns. La política no és com les matemàtiques on 2 més 2 sumen 4. Amb tota seguretat, entre els votants de Catalunya Si que es Pot n’hi ha que estan a favor de la independència i d’altres que no. El que si que és segur que la gran majoria dels que van votar els comuns estan a favor del dret a decidir, es a dir, que es faci un referèndum d’autodeterminació per a que la ciutadania catalana se pronunciï sobre quin futur vol: Si un país independent o continuar dintre de l’Estat espanyol.

Considero que la prova definitiva per a determinar de quin costat estan els comuns va ser el sentit del vot a les lleis del Referèndum i de desconnexió.

Fet aquest parèntesi, ja puc tornar al tema Serrat. Per a jutjar a algú, el primer que s’ha de tenir en compte és la seva trajectòria i, per tant, s’ha de tenir un ampli coneixement de la persona en qüestió.

Opino que la majoria d’aquells que van criticar Serrat coneixen ben poc del seu compromís polític en defensa de la democràcia i les llibertats. Això sí, segur que sabien (perquè algú ho va haver de dir) que feia olor a sociata i aquest fet, de per si, ja és un condicionant per a segregar-lo com a català de segona.

Dijous passat, abans de començar l’acte de suport a l’Alcalde d’Amposta i les institucions catalanes que se va fer a la plaça de l’Ajuntament, una de les assistents me va dir:

-Però tu no ets socialista...? És que jo darrerament els tinc entravessats...  

  

En aquell moment va entrar en escena una tercera persona i ràpidament me va obviar per a començar una conversa amb l’altra persona. I això que ens coneixem de sempre...

Una altra mostra del que estic dient és l’empaperament que va patir el local del PSC d’Amposta. No puc concretar el dia, però dissabte me va arribar una foto on sé podia veure el local del carrer Lope de Vega ple de petits cartells com els que hi ha a d’altres llocs de la nostra ciutat, inclòs mobiliari urbà.

Carrer Calderón de la Barca.

Durant moltes legislatures, el PSC d’Amposta va ser l’únic partit que es va atrevir a alçar la veu contra la dictadura que imposaven els diferents equips de govern municipal... I així ens va anar... I així ens ho reconeixen...

Sembla ser que ara com ara per a ser demòcrata s’ha d’estar del constat dels bons, d’aquells que el dia 1-O aniran a votar per la República catalana. El bagatge democràtic que has anat acumulant al llarg dels anys (com li passa al propi Serrat) no és important als ulls de les noves generacions de demòcrates.

Tal com me va dir l’altre dia una companya quan estàvem parlant de l’empaperada de la seu Ruiz-Talarn:

-Tenint tota la raó, què la tenen, accions així els l’hi trau.

Per cert, sabeu qui van ser Ruiz i Talarn? Ni que sigui només per la seva memòria, us demano una mica de respecte.

I ja per acabar: Lliçons de democràcia, les mínimes!

I ara (si voleu) podeu llegir aquest article d’opinió.  

http://www.eldiario.es/politica/batalla-buenos-malos-posiblemente-perdamos_0_689431120.html

PEDRO SÁNCHEZ ÉS EL LIDER DEL PSOE, PERÒ NO UN ESTADISTA

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

Un estadista és, per definició, un home –o una dona- d’estat, es a dir, que es distingeix entre tots els responsables polítics d'un país (Viquipèdia)

Amb l’acord que ahir va proposar Pablo Iglesias per mirar de desencallar l’actual clima de tensió entre l’estat espanyol i Catalunya, el va deixar en evidència a l’agafar-lo amb el pas canviat.

La primera relliscada que va cometre el PSOE durant el dia d’ahir va ser l’ambigüitat del seu portaveu Óscar Puente en donar a entendre que no es descarta l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que parla, com sabeu, de suspendre l’autonomia catalana. Més tard va haver de ser el propi Sánchez qui matisés el seu portaveu. Pel que sembla no és la primera relliscada que comet el portaveu.

És del tot incomprensible que un candidat a la presidència del govern d’Espanya que va buscar suports entre les altres formacions per aconseguir-ho i fins i tot va recuperar la secretaria general del partit dient que faria una oposició frontal a Rajoy, ara, implícitament, sembla que li faci costat. I sinó és així, ho estan expressant molt malament.  

El que ahir va proposar Pablo Iglesias ho hauria d’haver proposat fa temps el líder del PSOE, sobre tot quan l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau es va unir a Puigdemont i Junqueras reclamant dialogar amb l’Estat. Què s’ha de fer un referèndum pactat a Catalunya? Sé fa i punt! Què passa, quina por hi ha de fer-lo? Si no es fa serà com una història inacabable que es perllongarà en el temps.

Els socialistes catalans, amb Iceta al capdavant no ajuden gens a Sánchez i així és quasi impossible redreçar la situació. Fa uns dies vaig llegir que els dirigents actuals d’ERC són els menys d’esquerres de les darreres dècades. Potser sí, però l’actual PSC també és el menys catalanista de la seva història.

Per la seva part, Sánchez ha proposat un gran pacte per a reformar la Constitució una vegada passat l’1-O que compta amb el beneplàcit del PP, tot i que aquest partit no sigui favorable a fer una reforma de la Constitució que contempli una estructura federal de l’Estat. Com sabeu, reformar la Constitució necessita 2/3 afirmatius del Congrés dels Diputats i, per tant, sí o sí, hauria de comptar amb els vots dels populars.

Entenc que la resolució que pugui sortir de l’acord proposat per Pablo Iglesias no necessita de cap majora qualificada. Simplement amb una majoria simple del Congrés es podria aprovar. Tot i que segons el que se pogués acordar, d’acabar en llei, evidentment, caldria aprovar-se per la majoria requerida en cada cas.

També és possible que de la reunió a la que ja han confirmat que assistiran ERC i PDeCAT  (sembla que a darrera hora també s’hi va apuntar el PSOE) surti una moció de censura contra Rajoy. Per què no?

El PP és l’origen i final de tots els mals d’aquest país i, a sobre, és un partit corrupte en els seus orígens, s’hauria de fer tot el possible per mirar d’apartar-lo del govern. I aquest seria un bon moment per, al menys, intentar-ho.

Sóc del parer que Pedro Sánchez ha perdut una gran oportunitat d’alçar-se com el gran estadista que necessita Espanya.      consti

MÉS CONSEQÜÈNCIES DEL PROCÉS

L'exalcalde de Camarles Ramon Brull i l'alcaldessa Sandra Zaragoza (1ª per la dreta)

Tal com anem avançant cap l’1-O van sortint noves coses. Per una part s’ha  cessat o s’ha acceptat la renuncia de persones que ocupaven lloc claus i que pel motiu que fos no ho veien clar.

Per a ocupar els càrrecs vacants s’ha buscat a gent a la que s’ha qualificat com a totalment compromesos, però jo els qualifico com a radicals o fanàtics. Des de menut sempre he sentit dir: Qui no en ve de raça, ne fa poc o ne fa massa... I no miro a ningú concretament.

La darrera (o la penúltima com se sol dir) és l’anunci del PDeCAT de trencar els pactes amb el PSC als ajuntaments on governen plegats. Ja sabeu que penso: Què cadascú és lliure de portar a terme les polítiques que cregui necessàries en cada moment. Però jo també tinc la llibertat d’opinar tot i que no agradi a tothom el que escric.

Els ajuntament haurien de tenir l’autonomia política suficient per a establir els pactes que creguin més convenients. Sempre s’ha dit que la política municipal es diferent, que la gent vota a la persona per sobre d’unes sigles polítiques. I normalment és així, sobre tot als pobles menuts on tots els veïns se coneixen.

Tot i això, de vegades, s’estableixen pactes contranatura i contraris a la voluntat d’una gran part de l’electorat que ha recolzat una determinada candidatura fins al punt d’haver-li fet guanyar les eleccions, tot i que sense la majoria suficient. Recordar per exemple els casos de la Ràpita on es van unir tots contra Miquel Alonso o la Galera on el PP i ERC van pactar per prendre-li l’alcaldia a Josep Miquel Tomàs.  

Mireu-ho com vulgueu (de baix cap amunt de dalt cap a baix o de costat) però un pacte entre el PSC i el PDeCAT sempre és contranatura. Durant molts i molts anys si a Catalunya hi havia dos partits rivals amb interessos totalment contraposats aquests eren el PSC i CDC, fins al punt que els regidors socialistes que vam estar a l’oposició ens ho vam passar molt malament. I d’això ne puc donar fe com si fos un notari.

Tot i que el PDeCAT actual està molt lluny del que va ser CDC (no té tants alcaldes i regidors), en essència estan tallats del mateix patró. En alguns casos poden haver canviat les formes, però no els fons.

Si un socialista per a ser alcalde ha de pactar amb els exconvergents, és que no els ha patit prou. Està clar que si de mi depengués, no existiria cap govern així en tota Catalunya. Però evidentment no hi depèn...

Abans d’acabar vull posar-vos un exemple. A les passades eleccions de fa dos anys, a Camarles va sortir guanyadora la candidatura d’ERC. A priori semblava que CiU (llavors encara era CiU) els hi posaria força fàcil, bé pactant o bé, simplement, deixant-los governar. Però per aquelles coses que només poden passar als pobles, el pacte va ser entre el PSC i CiU i així Ramon Brull (PSC) es va convertir en alcalde els dos primers anys de la legislatura, mentre que Sandra Zaragoza (PDeCAT) ho serà (en teoria) fins que acabi.

Ara donem-li la vota a la truita. Igual com el PDeCAT ha anunciat que trencarà els pactes, què passaria si també es fes a la inversa? No estic en condicions de dir qui hi guanyaria més o qui hi sortiria perdent, però pot arribar a passar.

El que no hauria de passar mai és que, en política, prevalguessin més els interessos partidistes que no els de la ciutadania. El ciutadà vol una bon govern municipal i que això es reflecteixi en una bona administració. Si fos així seria indiferent el color del seus governants.

Però quan mescles naps amb cols (procés català i política municipal) pot sortir-ne qualsevol cosa. Fins i tot alguna idea de bomber. 

TORTOSA: EL NOU HOSPITAL, EL TERCER INSTITUT I ELS APARCAMENTS DE LA ‘RESIDÈNCIA’

Aparcaments habilitats al fossat del costat de la muralla.

En els 31 anys que treballo a Tortosa he sentit moltes vegades que a Amposta que havia crescut més i que s’hi havien fet moltes més inversions que a Tortosa. Des del meu punt de vista és una simple apreciació de la gent de Tortosa que s’inclouria en aquella eterna rivalitat entre totes dues poblacions. Només un exemple: La inversió que es va fer pel pont del Mil·lenari deu de ser més gran que totes les inversions que s’hagin pogut fer a Amposta i això que, segons diuen, no està acabat...

Però anem a les infraestructures que anuncia al títol: El nou hospital, el tercer institut i els aparcaments del Verge de la Cinta (tot i que també podria parlar de les piscines o de les obres del pont de l’Estat...)

La Consellera de Salut de l’època del Tripartit, la socialista Marina Geli va anunciar un nou hospital a la zona de la Farinera, es a dir, a tocar de l’Eix de l’Ebre, entre el polígon de la Ravaleta i la plaça Corona d’Aragó (o Quatre Camins) Però com que l’anunci de la consellera es va fer en època electoral va sonar a això: A electoralisme... Tot i que es va arribar a presentar un projecte quasi ningú s’ho va creure... I, evidentment, els primers en criticar-ho van ser els de CiU. Era l’any 2010 i aquell any Mas va guanyar les eleccions autonòmiques i el projecte es va haver de guardar per algun calaix.

Però el que me va cridar poderosament l’atenció és que fa uns mesos el Sr. Ferran Bel digués que tenia unmillor emplaçament per al nou hospital... L’any 2010 no era viable i ara de repent ho és? Tan han canviat les coses en 7 anys?

Per cert, sense saber quin seria el nou emplaçament anunciat pel Sr. Bel, el de l’antiga Farinera me sembla molt apropiat ja que és una zona amb unes excel·lents comunicacions.  

La passada setmana el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució presentada pel PSC per a construir untercer institut a Tortosa. Hi van votar a favor el propi PSC, Catalunya Sí Que es Pot, el PP i C’s; en canvi JxS hi va votar en contra i si es va aprovar va ser gràcies a l’abstenció de les CUP. Però tot hi haver-se aprovat, el Govern de la Generalitat ja va dir que de moment no se faria.

I què és el sorprenent d’aquest cas? Que els partits que conformen JxS són el PDeCAT, ERC (tot i que també hi ha independents), precisament el mateixos partits que governen Tortosa. Tot i això, encara no he sentit ni al Sr. Bel, ni al Sr. Monclús, cap d’ERC dir res sobre aquest tema. És que el govern de Tortosa no volen un tercer institut? Per la informació que he pogut recavar sí, ja que fa uns anys es va fer una cessió de terrenys per part de l’Ajuntament a la Generalitat.  

I ja per acabar parlaré dels nous aparcaments que s’han projectat o s’estan projectant a l’Hospital Verge de la Cinta. És evident que la manca d’espai per aparcar és alarmant i les zones habilitades són més pròpies d’un país del tercer món que no d’una societat com la nostra. Si ho recordeu l’any passat vaig fer un post sobre els aparcaments de la vergonya.

Fa un parell de setmanes les CUP de Tortosa van demanar a l’equip de govern que els nous aparcaments fossin gratuïts i que no s’havia de fer negoci a costa del sofriment. I sé que des de la Federació de Veïns d’Amposta també se vol fer pressió en aquest sentit. Si després s’acaba cobrant, no serà perquè no se’ls hi ha demanat en temps.

Per cert, ¿no veien una contradicció entre que es projectin uns aparcaments a l’Hospital de Tortosa i les declaracions de Ferran Bel sobre una nova ubicació d’un futur nou hospital? Jo sí.

Des del meu punt de vista és una incongruència projectar uns aparcaments a, vell hospital i estar pensant en un de nou.

Però com sovint la política no té lògica, tot és possible... Així hi hauran dues inauguracions!

I com que ho acabaran pagant els de sempre, per tant, no passa res...

39è CONGRÉS FEDERAL DEL PSOE: UNA DE CALÇ I DOS D’ARENA

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Tal com titula el setmanari el Triangle, El PSOE ha tancat, de nou, un congrés en fals. I si ho considera així és perquè no s’han tancat les ferides que es van obrir com a conseqüència del pretès assalt de Susana Díaz a la secretaria general del partit.

És un dels tants anàlisis que se poden fer una vegada clausurat el 39è Congrés Federal. Però n’hi ha més... Molts més (com les portades del Jueves, però sense tant d’humor)

Sempre he pensat que obras son amores y no buenas razones... Si Pedro Sánchez va fer tantes guinyades cap al PSC i Catalunya, un (que ja sabeu que és malpensat de mena) no puc deixar de pensar: O m’has fotut o me vols fotre.  

Pedro Sánchez va proclamar l’Espanya plurinacional... Què vol dir? Quina novetat hi ha respecte a l’Estat de les Autonomies que es va crear amb la Constitució? Més cafè per a tothom?

Sobre aquest tema el primer que hauria d’assumir qualsevol govern, indistintament del color que tingui, és que cada autonomia té les seves peculiaritats. La densitat de població, l’horografia i per suposat, la cultura i en alguns casos la llengua són diferents. No es pot pretendre acontentar a tothom perquè al final, el que passa és que s’acaba per no acontentar ningú.

Queda molt bé proclamar una Espanya federal, però que sigui Espanya qui la que conservi la sobirania... A mi me sé fa una mica difícil digerir-ho. Cada territori, cada regió, tot i tenir una estatus de federació, també seria com tenir llibertat vigilada i controlada.

Tinc present que molts dels meus companys socialistes es conformen amb un Estat federal i que creuen en la unitat d’Espanya. Però n’hi ha d’altres (no sabria dir si més o menys) que volem el dret a decidir... Però què dius ara?? Bé, cal recordar que fins no fa massa anys el PSC reconeixia aquest dret. Quin problema hi ha per donar veu als ciutadans per a què puguem decidir lliurement quin model de país volem?

Fa uns anys semblava impensable que el secretari general del PSOE fos elegit pel  vot directe dels militants. Pedro Sánchez ho ha estat dues vegades. Han estat els militants de base els que només fa unes setmanes es van rebel·lar contra l’aparell del partit i li van tornar a donar confiança. Però la confiança tan prompte sé dóna com es retira...

El Congrés va rebutjar una moció de les Joventuts Socialistes que demanaven que Espanya es convertís en república (tal com ho representa gràficament Manel Fontdevila a eldiario.es)

I jo pregunto: Tan li deu el PSOE a la Monarquia? Perquè sinó és així no ho entenc... La Monarquia és la institució menys democràtica i, a sobre només té un caràcter merament simbòlic i representatiu. Ens fa falta? Jo crec que no.

Però és que el PSOE, abans de Felipe González, sempre s’havia definit con d’ideologia republicana. Entenc que l’any 1977 la situació espanyola era molt diferent i que sovint s’escoltava soroll de sabres, es a dir per a qui no m’entengui, hi havia una amenaça constant de cop d’estat. Però s’acaben de complir 40 anys de les primeres eleccions lliures i democràtiques i, per tant ja va sent hora de fer canvis.

El meus lectors més assidus segur que recordareu que sovint parlo dels valors de l’esquerra i que mai s’haurien d’haver perdut... Al llarg d’aquest escrit ja n’he he esmentat al menys dos: dret a decidir i república. Aquest fet (o fets) me porten a pensar que el Congrés Federal tenia dos únics propòsits: Ratificar el nou Secretari General i escollir els càrrecs orgànics.

Si com havia dit el propi Sánchez, el PSOE s’ha de refundar, és evident que el Congrés que es va clausurar ahir a Madrid no va servir per això. Van quedar temes en l’aire que poden tornar al PSOE pel bon camí. De no ser així, potser serà una versió 2.0, però en línies generals similar l’anterior.

Amb proclamar que Somos la izquierda no n’hi ha prou. Cal ser l’esquerra que resolgui els problemes reals de la ciutadania i no flirtejar amb la Monarquia i amb els poders econòmics.

15-J (de 1977)

Dijous farà 40 any d’aquell 15-J que, en aquell moment, significava un pas més per a guanyar la democràcia. Una democràcia, recordem-ho, que s’havia perdut degut a un cop d’estat feixista perpetrat pel general Franco i d’altres generals afins (Mola, Sanjurjo, etc.) Van haver de passar 40 anys fins que no es van tornar a fer unes eleccions generals on hi van poder concórrer tots els partits que van voler. El darrer en legalitzar-se va ser el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri i Rafael Alberti, entre molts d’altres que només ho va ser unes poques setmanes abans dels comicis. També recordar que Esquerra Republicana de Catalunya va haver de fer-ho amb la denominació d’Esquerra Catalana, ja que la denominació de Republicana en aquella època encara es considerava subversiu.

Als començaments de la democràcia les eleccions es feien en dimecres i fins que no es va aprovar la Constitució (6-12-1978), la majoria d’edat sé situava en 21 anys. I com que jo encara no havia fets els 20, no podia votar...

Fixeu-vos si considerava important el fet de poder votar, que aquell dia vaig anar des de Castelló on estava treballant a la Galera, on residia, per a tornar a Castelló el dia següent només per viure la jornada en primera persona.

Tot i la publicitat institucional que s’emetia per televisió on s’explicava amb tot detall com s’havia de votar, al veritat és que la gent més gran anaven una mica perduts, tal com passa ara amb els temes informàtics...  

Com sabeu, per una part s’havien de votar els diputats al Congrés i, per l’altra els senadors. La única diferència que hi havia en aquell tems respecte a ara, és que els candidats als Senat no anaven agrupats per partits o coalicions i, per tant, si volies votar els tres membres d’un mateix partit, els havies d’anar buscant...

En aquell temps era força habitual anar primer al col·legi electoral per a recollir les paperetes de tots els partits i, una vegada a casa, estudiar-les amb deteniment fins decidir a qui votar.

De totes maneres hi havia qui votava els candidats segons el seu aspecte:

-He votat a Suárez perquè el trobo guapo...

No és una exageració... És un fet real i contrastat. Penseu que llavors la gent no tenia la cultura política que tenim ara, ja que ho ignoràvem quasi tot. Només els més vell podien aportar alguna experiència de les darreres vegades que van anar a votar durant la Segona República.

Al treball donaven 4 hores per anar a votar. Tal com he explicat alguna vegada, a Castelló treballava a una obra que estava fent l’empresa BRYCSA para la Diputació i es va decidir donar festa per la tarda a tothom. Total érem molts pocs els que encara no teníem l’edat reglamentària per a poder exercir el nostre dret a vot.

Com us he dit més amunt, vaig anar a la Galera. Mons pares encara no havien votat esperant-me a mi. En arribar els hi vaig col·locar les paperetes al sobre corresponent, després d’haver marcat amb una creu els 3 candidats al Senal pels qui van voler votar. Ma mare tenia clar que volia votar per Felipe González, tan al Congrés com al Senat, tot i que, com passa ara, s’havia de votar als membres del PSC que anaven a la llista. En canvi mon pare volia votar al PSUC, però a darrera hora va canviar i va dir que també volia votar pels socialistes.

A la Galera, com a la majoria de pobles d’aquestes comarques va guanyar la UCD d’Adolfo Suárez, tot i que tinguérem que esperar el dia següent per a conèixer els resultats definitius. Quan donaven els resultats del PSOE, sempre deien: PSOE + PSC. Ni més ni menys que ara...  

Va guanyar la UCD que va treure pels pèls majoria absoluta. De fet era el resultat que cabia esperar, ja que molta gent encara tenia temor pensant que hi podia haver un cop d’estat si no hi havia una continuïtat que, de fet, era el que representava la UCD que integrava a molta gent que havien ocupat càrrecs durant els darrers anys de la dictadura. Per exemple el propi Adolfo Suárez va ser Cap Nacional del Movimiento, la única organització política legal que hi va haver durant la dictadura.