LLIÇONS DE DEMOCRÀCIA

Foto cedida. 

L’enèsima persona en rebre la desconsideració d’una part del moviment independentista (ja sabeu que no m’agrada generalitzar) ha estat el cantautor Joan Manuel Serrat per unes declaracions que va fer des de Xile (un dels països on més se l’aprecia i  que durant l'època de Pinochet tenia vetada la seva entrada) criticant l’actitud intransigent del seu Govern. Abans que ell havien estat Jordi Évole, Rosa Maria i Xavier Sardà, Enric Hernández, etc. De res va servir que acabés donant la culpa al PP. Amb el fet de no donar suport al procés, ja n’hi havia prou.

El sector independentista el va titllar de demagog per haver dir que al Parlament de Catalunya el sector independentista tenia majoria en diputats però no en vots. I a partir d’aquí ja la tenim muntada... Però l'insult més greu va ser el de feixista... Pobres ignorants! 

Per a resoldre el dubte sobre si hi ha o no una majoria independentista al Parlament en hem de preguntar a quin costat hem de posar els comuns. La política no és com les matemàtiques on 2 més 2 sumen 4. Amb tota seguretat, entre els votants de Catalunya Si que es Pot n’hi ha que estan a favor de la independència i d’altres que no. El que si que és segur que la gran majoria dels que van votar els comuns estan a favor del dret a decidir, es a dir, que es faci un referèndum d’autodeterminació per a que la ciutadania catalana se pronunciï sobre quin futur vol: Si un país independent o continuar dintre de l’Estat espanyol.

Considero que la prova definitiva per a determinar de quin costat estan els comuns va ser el sentit del vot a les lleis del Referèndum i de desconnexió.

Fet aquest parèntesi, ja puc tornar al tema Serrat. Per a jutjar a algú, el primer que s’ha de tenir en compte és la seva trajectòria i, per tant, s’ha de tenir un ampli coneixement de la persona en qüestió.

Opino que la majoria d’aquells que van criticar Serrat coneixen ben poc del seu compromís polític en defensa de la democràcia i les llibertats. Això sí, segur que sabien (perquè algú ho va haver de dir) que feia olor a sociata i aquest fet, de per si, ja és un condicionant per a segregar-lo com a català de segona.

Dijous passat, abans de començar l’acte de suport a l’Alcalde d’Amposta i les institucions catalanes que se va fer a la plaça de l’Ajuntament, una de les assistents me va dir:

-Però tu no ets socialista...? És que jo darrerament els tinc entravessats...  

  

En aquell moment va entrar en escena una tercera persona i ràpidament me va obviar per a començar una conversa amb l’altra persona. I això que ens coneixem de sempre...

Una altra mostra del que estic dient és l’empaperament que va patir el local del PSC d’Amposta. No puc concretar el dia, però dissabte me va arribar una foto on sé podia veure el local del carrer Lope de Vega ple de petits cartells com els que hi ha a d’altres llocs de la nostra ciutat, inclòs mobiliari urbà.

Carrer Calderón de la Barca.

Durant moltes legislatures, el PSC d’Amposta va ser l’únic partit que es va atrevir a alçar la veu contra la dictadura que imposaven els diferents equips de govern municipal... I així ens va anar... I així ens ho reconeixen...

Sembla ser que ara com ara per a ser demòcrata s’ha d’estar del constat dels bons, d’aquells que el dia 1-O aniran a votar per la República catalana. El bagatge democràtic que has anat acumulant al llarg dels anys (com li passa al propi Serrat) no és important als ulls de les noves generacions de demòcrates.

Tal com me va dir l’altre dia una companya quan estàvem parlant de l’empaperada de la seu Ruiz-Talarn:

-Tenint tota la raó, què la tenen, accions així els l’hi trau.

Per cert, sabeu qui van ser Ruiz i Talarn? Ni que sigui només per la seva memòria, us demano una mica de respecte.

I ja per acabar: Lliçons de democràcia, les mínimes!

I ara (si voleu) podeu llegir aquest article d’opinió.  

http://www.eldiario.es/politica/batalla-buenos-malos-posiblemente-perdamos_0_689431120.html