QUAN ELS DELINQUENTS MARQUEN L’AGENDA

Els darrers dies hem conegut que dos delinqüents estan marcant l’agenda per sobre de la legalitat.

El primer Jordi Pujol i Soley, el que va ser President de la Generalitat de Catalunya i que va confessar que durant 30 anys havia mantingut comptes bancaris sense declarar a Andorra.

Pujol va rebre un requeriment del Parlament de Catalunya (que ostenta la representació de la ciutadania catalana) per a que comparegués i donés explicacions sobre la seva confessió.

Pujol, excusant-se amb l’agenda política (Diada, aprovació de llei de consultes...), va dir que compareixeria el dia 22 de setembre. Es vergonyós que una persona que durant 23 anys ha estat al lloc més alt de la política catalana, ara vulgui jugar al gat i la rata amb els parlamentaris catalans.

El segon és Carlos Fabra Carreras, expresident de la Diputació de Castelló, com el seu pare, com el seu iaio, expresident del PP de Castelló i pare d’Andrea Fabra, famosa per una sola frase:¡Qué se jodan!      

Dimecres Fabra havia d’ingressar a la presó, però va sol·licitar l’indult al govern. Un indult que havia dit que no demanaria.

Ara, el jutge que ha de signar l’ordre d’ingrés està esperant que es pronunciï el govern abans de prendre una decisió.

Si fem cas dels precedents (a Jaume Matas sé li va negar l’indult) el govern no hauria d’indultar-lo, però tractant-se de Carlos Fabra, no m’atreveixo a posar la ma al foc. Seria lamentable, intolerable, inversemblant i qualsevol adjectiu que et pugui passar pel cap.

POSICIONS ENROCADES

A la tornada a casa de la delegació catalana que van demanar a Madrid la cessió de la competència per a poder celebrar referèndums, no ho ha fet amb la sària buida, sinó ben plena. Una sària carregada de raons, ja que, en cap moment, ni Rajoy ni Rubalcaba van saber donar resposta a la seva petició. Ni resposta ni alternativa i això reforça encara més el sentiment del poble català que, des de Madrid, les coses no s’estan fent bé.
De les 7 hores que va durar el debat, tot just vaig escoltar en directe uns minuts. A quarts de 5 baixava de la Galera i, per la ràdio del cotxe vaig poder escoltar el final de la intervenció de Jordi Torull. De la seva intervenció (o del que vaig poder escoltar) em quedo en la part de que l’origen de tot plegat va ser la sentència del TC sobre l’Estatut de Miravet, però sobre tot amb la seva puntualització: Un Estatut només votat pels ciutadans de Catalunya. Com podeu veure aquest detall no em va passar per alt. Des d’algunes instàncies centralistes diuen que com el referèndum sobiranista afecta a tots els ciutadans d’Espanya, haurien de ser tots, el que haurien de votar. Turull va voler dir que si l’Estatut només es vota a Catalunya, perquè la consulta hauria de ser votada pel conjunt dels ciutadans espanyols.
De Marta Rovira només vaig escoltar el començament. La vaig notar molt nerviosa i que dominava poc el castellà. Es nota que no l’usa sovint.
Ja a casa vaig veure pel 3/24 un porcí de la intervenció de Joan Herrera, el més acostumat a intervenir davant d’una multitud, a priori, adversa. Herrera es va avançar a la intervenció de Rajoy i, com que intuïa que anteposaria la Constitució per a justificar el no del seu grup, li va clavar que sigui precisament el PP, un partit que va demanar votar no a la Carta magna l’any 78 quan era AP qui ara la defensi a capa i espasa. Crec recordar que fins a 3 vegades va dir que estava acabant i, finalment, va rebre un advertiment del President de la Cambra baixa Jesús Posada.
També vaig veure el començament de la intervenció de Mariano Rajoy. He de dir d’ell que va perdre una gran oportunitat. Potser una oportunitat històrica. Va dir que la solució era canviar la Constitució per a buscar un encaix de Catalunya amb Espanya, però es va quedar a mitges. Si aquest era els seu punt de vista, ahir mateix hagués hagut d’anunciar que convocava els líders dels diferents partits per a començar el procés. No ho va fer. Cóm ho ha de fer si encara no ha fet públic qui serà el cap de llista del PP per a les europees del mes vinent?
Rajoy va dir que li demanessin el que volguessin, però no el que li estaven demanant. Vaig estar a punt de demanar-li un xalet, un cotxe... La meva dona es conformava en 3.000 euros que és el que en aquests moments necessita per a cobrir les despeses més immediates...
A qui no vaig escoltar va ser a Rosa Díaz, però pel que sembla la seva intervenció va fer vomitar a més d’un. Encara que sigui de passada, avui, Enric Hernández, el director del Periódico, en un article publicat al mateix rotatiu, diu que la Díaz es va oferir a Rajoy per a formar un front espanyolista en contra dels partits catalans partidaris del dret a decidir. Però Rajoy afortunadament no li va fer cas. Tot hi els seu no rotund, al menys en la part que vaig veure, en cap moment Rajoy va usar un to agressiu. Només hagués faltat això!

Ja per la nit, a TV3, dintre de l’espai 23/24, vaig tenir ocasió d’escolar l’opinió d’alguns experts en la matèria. No hi havia cap polític. Un professor de dret constitucional va dir que el Congrés no podia traspassar la competència per organitzar referèndums, però si cedir-la per aquesta ocasió, cosa que, evidentment no va fer.
També es va dir que Rajoy un registrador de la propietat, fent us sovint de conceptes que segur va estudiar quan es preparava l’oposició per a una professió que, crec, no ha exercit mai, però segons diuen, li reporta uns suculents beneficis.
La pilota segueix al costat dels espanyols. Bàsicament la situació és la mateixa ara que abans de que els tres representants del Parlament (Turull, Rovira i Herrera) intervinguessin al Congrés. Per tant, posicions enrocades en espera d’un moviment del rival. El que passa és que uns porten la iniciativa i els altres es limiten a contrarestar els moviments rivals. I així ens podem estar fins que algú acabi trencant el tauler i donar per acabada la partida.

QUINA SOLUCIÓ CAL DONAR-HI?

Sembla ser que quan Mas no té sortida, tira de la independència com a únic argument o com a comodí que val per a tot.

Ha costat, però finalment s’ha fet el debat sobre la pobresa de Catalunya. Mas, per a justificar les retallades en els temes socials, va usar els altres arguments favorits. El primer ja l’emprava el seu mentor: la culpa és de Madrid. I el segon, el Tripartit que va estirar més el braç que la mànega.

Segurament ara no és el millor moment per establir mesures que, al menys, ajudin a pal·liar la pobresa extrema que pateixen moltes famílies. Amb pressupostos aprovats, hi ha poc marge per a maniobres, però Mas s’hauria d’haver compromès a prendre mesures abans de confeccionar els pressupostos per al 2015.

De tots els arguments que van esgrimir els partits de l’oposició, em quedo amb el d’Herrera: és qüestió de prioritats. Però és evident que els partits que representen a la dreta catalana, tenen d’altres prioritats abans de destinar uns diners de més a un col·lectiu que, segurament, ni va a votar...  

Anem a veure: Qui són els culpables de la crisi? Sense posar uns per davant dels altres, des del meu punt de vista, els culpables de la crisi són, els mercats, la banca, els polítics, les promotores immobiliàries i alguns ciutadans. He volgut dir que l’ordre no ha de ser forçosament aquest. I quin són els resultats de la crisi? Atur, deutes, pobresa, diferències socials, milions de pisos per a vendre, desaparició d’empreses, regulació del sector de la banca, etc.

Ara, trieu alguns d’aquests ingredients i poseu-los en una coctelera. Segur que cada un dels lectors els escolliria diferents segons la seva ideologia. Jo us faré la meva pròpia selecció: atur, pobresa, deutes, pisos buits i banca. I què en faria jo amb tots aquests elements? Molt fàcil. Agafar a la gent que està a llindar de la pobresa extrema, es a dir, aturats de llarga durada, famílies amb pocs recursos, jubilats amb pensions mínimes, etc. i miraria de facilitar-los la vida. Cóm? Condonant deutes, sobre tot les hipotecàries contretes durant els anys de la bombolla immobiliària on, segurament, van ser enganyats, facilitar-los l’accés a un habitatge digne, ja sigui en lloguer social o renegociant el deute i posant-lo  un nivell que es pugui pagar permetent que la família pugui viure sense haver de renunciar a cap de les seves necessitats bàsiques.

Com va dir algú d’una oenegé:  l caritat és necessària, però no és la solució.  Evidentment. Calen mesures i les calen urgents. Com a ciutadà puc acceptar que el país no està passant el millor moment, però també, els nostres governants podrien fer molt més del que estan fent. Quan va començar la crisi s’apuntaven mesures com la supressió de la major part dels assessors i càrrecs de confiança, la reducció del sou a partir d’una determinada quantitat (entre el 60.000 i 100.000 euros), la supressió d’aquells organismes que tinguin dubtoses competències, com per exemple el Senat... I què jo sàpiga res de tot això s’ha fet.

Què no ens vulgui vendre Mas que la independència serà la panacea. La independència, segur, pot solucionar molts problemes, sobre tot aquells que limiten l’autogovern català, però qui cregui que s’acabarà solucionant tot, està errat. Les classes dominants (capitalistes i polítics) seguiran tallant l’abadejo i la resta de ciutadans ballant al so de la música que posin aquests.

També m’ha cridat l’atenció que el mateix dia que el Parlament començava a debatre el tema de la pobresa a Catalunya, Convergència treia un informe que tractava el futur de la sanitat catalana una vegada Catalunya esdevingui un estat independent. La conclusió a la que s’arribava és que cal que hi hagi més copagament. Evidentment és una mesura neoliberal feta per aquells que aspiren a seguir governant i imposant la seva doctrina.

Segur que si els hi preguntem als de Cafè amb Llet ens dirien que, com que s’han carregat la sanitat en benefici d’uns quants, ara només se’ls acut com a solució fer pagar més als usuaris.

I qui seran els qui més ho patirem (fixeu-vos que estic usant la primera persona)? Com sempre els que formem part d’una classe mitjana cada cop més devaluada per culpa dels nostres governants.

Queda clar? 

http://youtu.be/_aL2-46jl84 

https://www.youtube.com/watch?v=ehVPCasNf14 

LA LLEI DEL SILENCI

Dilluns van passar per la comissió de compareixences del Parlament de Catalunya els exdirectius de Caixa Penedès Ricard Pagès i Manuel Troyano, els mateixos que es van aprovar suculents plans de pensions per al dia de demà (què mai sé sap!) quan tot el país estava en crisi. I d’on sortien els diners d’aquest fons? Evidentment del negoci de la pròpia entitat, però gracies a les aportacions de molts petits impositors que des de feia anys havien dipositat la confiança amb aquests pájaros.

A diferència del que van fer altres directius d’entitats que també han anat compareixent davant els diputats catalans, com per exemple Narcís Serra, qui fora alcalde de Barcelona i vicepresident del govern d’Espanya amb Felipe González, Pagès i Troyano (que té nom de virus informàtic) van negar-se a declarar al·ludint que volien que existís una veritable divisió de poders i que no se’ls hi fes un judici paral·lel. Uns argumenta amb una base molt poc sòlida que fins i tot menyspreen els ciutadans de Catalunya si tenim en compte que els diputats al Parlament representen al conjunt del poble català.

Realment, per quin motiu es van negar a declarar? Molt fàcil, perquè no poden justificar de cap manera el que van fer.  Quan una persona acomodada roba, no és perquè els seus fills o els seus nets passen gana, és per avarícia... Però segur que són de missa diària i confessant-se el pecat queda perdonat. Poc els importa que hi hagi famílies que tenen dificultats per arribar a final de mes... Quan veuen a un pobre demanant a la porta de l’església, li donen uns pocs cèntims i queden bé amb Déu i en pau la seva consciència. Veieu que fàcil.  

Per tant no és d’estranyar que des d’alguns grups com ICV-EUA i les CUP els hi fessin durs retrets per la seva gestió al capdavant de l’entitat financera, sobre tot en el tema de les retribucions econòmiques. Així, Daniel Fernández els hi va dir:      

¿Vostès saben què és la màfia, què és una omertà?  Doncs comprin-se un mirall, se'l posen al davant, i veuran la màfia i l'omertà al davant. ¡Vergonya!". L’ometrà és la llei del silenci dins del codi d'honor sicilià. No sé que devien de pensar en aquell moment Pagès i Troyano, potser allò de: dame pan y dime tonto.

La justícia espanyola és massa permissiva amb els delictes financers fets per delinqüents de guant blanc i corbata. I als pocs que acaben entre reixes, després venen els polítics i li demanen al Rei que els indulti. El país no pot continuar així.

No té res a veure amb el cas anterior, però és cert que hi ha gent que s’han acostumat a viure molt bé i que saben que el dia que els arribi la jubilació hauran de baixar considerablement el seu tren de vida. Quasi sempre són empresaris que, encara que cotitzin pel tipus màxim que els hi permet la Seguretat Social, no podran continuar sortint a sopar a restaurants de luxe ni fer viatges de somni. Llavors cadascú mira que pot fer. M’han explicat el cas d’un empresari ampostí (que sempre va amb vestit i corbata i condueix un Mercedes) que necessita 6.000 euros al mes per a poder mantenir la seva manera de viure. Ja hauria d’estar jubilat, però amb la jubilació no en tindria prou, així que ha decidit mantenir-se mentre pugui en actiu. Això només es pot fer quan es tenen treballadors que mantinguin el negoci. Si fos autònom sense treballadors de ben segur que la seva vida hauria estat molt diferent i continuaria sent-ho.

DIARI DE L’AGOST. DIA 1, DIJOUS

ELS PRIMERS! I després ens queixarem! Ahir vaig escoltar que a la N-340 entre la Ràpita i Amposta, serà el primer on es col·locarà un radar que calcularà la velocitat mitjana del tram i no la velocitat que es porta en un punt concret. Desconec els criteris que ha tingut el Servei Català de Trànsit a l’hora de escollir-nos i no tinc criteri per a dir si serà o no bo. Imagino que dependrà de cada conductor. Si normalment respectes els senyals i circules a la velocitat que s’estableix per cada carretera, no cal que ens preocupem massa; en canvi, si t’agrada trepitjar l’accelerador, potser si que hauràs de modificar la teva conducta al volant... I si no ho fas per pròpia voluntat, ho faràs a base de multes.

CÒMPLICES. Mas va comparèixer ahir al Parlament per a donar explicacions sobre el finançament il·legal del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya a través del Palau de la Músic. Ho va fer un dia abans de que Rajoy fes el mateix a Madrid per explicar el cas Bárcenasi, de retruc, el cas Gürtel.

Les explicacions de Mas no em van sorprendre, com tampoc espero res de la compareixença de Rajoy. En aquests casos es nega tot en espera de que un cop de sort acabi per liquidar el procés de la millor forma possible per als seus interessos. Mentre l’oposició li demanava a Mas que adoptes responsabilitats (sense dir-ho expressament li demanaven la dimissió), Mas els reptava a presentar una moció de censura, amb la seguretat de que no la guanyarien perquè dóna per segura la complicitat d’ERC.  

Està clar que els republicans han passat per un procés de renovació que ha apartat a quasi tots els seus anteriors dirigents, però malgrat tot, la filosofia del partit hauria de continuar inalterable. Però no és així, els fets ens ho demostren.

Mentre a Maragall el van abandonar abans d’acabar la legislatura pel tema de l’Estatut, a Mas li continuen donant suport a pesar de que pot veure’s esquitxat pel cas Palau. Amb el vot en contra dels diputats d’ERC, ja van evitar que Mas hagués de comparèixer anteriorment al menys en dues vegades amb l’excusa que s’havia de preservar la institució que representa. Quan finalment ho ha hagut de fer, el seu interrogatori ha estat de complicitat en lloc de furgar a la ferida convergent que és el que van fer la resta de partits. Però ERC sap que, de moment, la seva estratègia els fa créixer les expectatives de vot i Junqueras deu d’aspirar a ser el primer president de la Catalunya independent. No s’entén d’una altra manera.

De la intervenció de Jordi Turull, l’actual secretari general de CDC després de la dimissió de l’Oriol Pujol, em va cridar l’atenció quan va acusar a l’oposició de no tenir proves per a inculpar al seu partit de finançament il·legal. A veure senyor secretari general, les proves les han de tenir el jutge instructor i el fiscal i no els partits polítics. Si aquest tinguessin documentació del cas Palau seria que algú les hauria filtrat i això seria, al menys, irregular, no?

RECUSAT. El Govern  i el Parlament de Catalunya han recusat el president del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos i dels Dallonses, per la seva antiga afiliació al PP. Pensen els qui el recusen que no pot ser imparcial a l’hora de decidir sobre temes que afecten Catalunya. La recusació es basa en la doctrina que un dia va aplicar el mateix Tribunal Constitucional quan va recusar el seu membre Pablo Pérez Temps per haver assessorat el govern de la Generalitat en el tema de l’Estatut quan precisament, s’havia de debatre sobre la constitucionalitat del mateix.

El que s’hauria de fer d’una vegada és canviar la forma d’elecció de l’alt tribunal. Ara són escollits pel Congrés i el Senat i cada partit tira cap a casa. Penso que seria molt més correcte que fossin els mateixos jutges qui escollissin entre el seu col·lectiu, els de més prestigi per a formar part del Tribunal Constitucional. Sinó és així, sempre estaran sota sospita i hauran d’escolar opinions com la de Miquel Roca, un dels pares de la Carta Magna que va opinar que el TC no té cap credibilitat. Jo no el desmentiré.

FOTOS DE L'EXPOSICIÓ "80 ANYS DE PARLAMENT"

LES FOTOS DEL DIA. EL PARLAMENT DE CATALUNYA IV

LES FOTOS DEL DIA. EL PARLAMENT DE CATALUNYA III

LES FOTOS DEL DIA. EL PARLAMENT DE CATALUNYA II