LA LLEI DEL SILENCI

Dilluns van passar per la comissió de compareixences del Parlament de Catalunya els exdirectius de Caixa Penedès Ricard Pagès i Manuel Troyano, els mateixos que es van aprovar suculents plans de pensions per al dia de demà (què mai sé sap!) quan tot el país estava en crisi. I d’on sortien els diners d’aquest fons? Evidentment del negoci de la pròpia entitat, però gracies a les aportacions de molts petits impositors que des de feia anys havien dipositat la confiança amb aquests pájaros.

A diferència del que van fer altres directius d’entitats que també han anat compareixent davant els diputats catalans, com per exemple Narcís Serra, qui fora alcalde de Barcelona i vicepresident del govern d’Espanya amb Felipe González, Pagès i Troyano (que té nom de virus informàtic) van negar-se a declarar al·ludint que volien que existís una veritable divisió de poders i que no se’ls hi fes un judici paral·lel. Uns argumenta amb una base molt poc sòlida que fins i tot menyspreen els ciutadans de Catalunya si tenim en compte que els diputats al Parlament representen al conjunt del poble català.

Realment, per quin motiu es van negar a declarar? Molt fàcil, perquè no poden justificar de cap manera el que van fer.  Quan una persona acomodada roba, no és perquè els seus fills o els seus nets passen gana, és per avarícia... Però segur que són de missa diària i confessant-se el pecat queda perdonat. Poc els importa que hi hagi famílies que tenen dificultats per arribar a final de mes... Quan veuen a un pobre demanant a la porta de l’església, li donen uns pocs cèntims i queden bé amb Déu i en pau la seva consciència. Veieu que fàcil.  

Per tant no és d’estranyar que des d’alguns grups com ICV-EUA i les CUP els hi fessin durs retrets per la seva gestió al capdavant de l’entitat financera, sobre tot en el tema de les retribucions econòmiques. Així, Daniel Fernández els hi va dir:      

¿Vostès saben què és la màfia, què és una omertà?  Doncs comprin-se un mirall, se'l posen al davant, i veuran la màfia i l'omertà al davant. ¡Vergonya!". L’ometrà és la llei del silenci dins del codi d'honor sicilià. No sé que devien de pensar en aquell moment Pagès i Troyano, potser allò de: dame pan y dime tonto.

La justícia espanyola és massa permissiva amb els delictes financers fets per delinqüents de guant blanc i corbata. I als pocs que acaben entre reixes, després venen els polítics i li demanen al Rei que els indulti. El país no pot continuar així.

No té res a veure amb el cas anterior, però és cert que hi ha gent que s’han acostumat a viure molt bé i que saben que el dia que els arribi la jubilació hauran de baixar considerablement el seu tren de vida. Quasi sempre són empresaris que, encara que cotitzin pel tipus màxim que els hi permet la Seguretat Social, no podran continuar sortint a sopar a restaurants de luxe ni fer viatges de somni. Llavors cadascú mira que pot fer. M’han explicat el cas d’un empresari ampostí (que sempre va amb vestit i corbata i condueix un Mercedes) que necessita 6.000 euros al mes per a poder mantenir la seva manera de viure. Ja hauria d’estar jubilat, però amb la jubilació no en tindria prou, així que ha decidit mantenir-se mentre pugui en actiu. Això només es pot fer quan es tenen treballadors que mantinguin el negoci. Si fos autònom sense treballadors de ben segur que la seva vida hauria estat molt diferent i continuaria sent-ho.