ESPECULACIONS

De Napi a Diari de Tarragona. 

Una vegada algú me va acusar d’especular... Hi ha una diferència molt gran entre els que els escriptors especialitat en divulgar temes científics, història, viatges, cultura, etc. amb els que ens dediquem a escriure articles d’opinió (o els que ho intentem) que han d’anar jugant amb els moviments constants que hi ha per exemple en la política i la societat en la que ens movem.

Aquest matí m’he trobat amb una política professional: Anabel Marcos. Ens coneixem de l’època en la que ella era la gerent de la GURSAM i jo conseller. Estàvem asseguts de costat a costat i la casualitat ha volgut que llegís al mòbil una notícia que acabava de penjar Toni Espanya a una xarxa social. La notícia deia això: Elsa Artadi, l’amiga íntimade Puigdemont, serà la nova presidenta de la Generalitat. Li he ensenyat per a que ho llegís:

-Potser tu ja saps alguna cosa d’això... –li he dit mentre li apropava el mòbil per a que ho llegís-.

-Especulacions –s’ha limitat a dir-.

Potser sí o potser no... Ja es veurà. Els temps passa inexorablement i demà s’ha de reunir el Parlament per a investir el nou President de la Generalitat de Catalunya. Però a hores d’ara encara no sé sap si Carles Puigdemont repetirà en el càrrec o bé donarà pas al president 131. Com no volen que especulem si quan falten unes poques hores i la nit és per a descansar (teòricament) tot és incert encara...  

En una situació normal Puigdemont hauria de ser el president. D’això no n’hi ha cap dubte i crec que són molts els que ho pensen. Fins i tot aquells que el 21-D no el vam votar i que mai ho faríem. Però desgraciadament la situació que estem vivim per a res és normal i per tant s’ha de intentar (al menys intentar!) normalitzar-la com més aviat millor.

Les sensacions externes que percebo semblen indicar que els republicans van en aquesta línia. En canvi els postconvergents a hores d’ara encara no han baixat del burro. Potser ho faran en el darrer moment, però encara no. Per a que això fos possible demà la messa del parlament hauria de desobeir. I a partir d’aquí tornar a començar.

No cal dir que l’actitud del Govern de Rajoy me sembla mesquina i rastrera. I a sobre en grau superlatiu! Tal com diu avui Enric Hernández, el Govern d’Espanya fa ús i abús dels Constitucional i gràcies a les seves resolucions aconsegueixen allò que són incapaços d’aconseguir fent política que és el que haurien d’haver fet durant molt de temps.

Segons el diari que publicava que demà podria ser investida Elsa Artadi, aquesta política amiga íntima de Puigdemont, seria fàcilment influenciable i això li permetria al President deposat governar des de Bèlgica.

Tic-tac, tic-tac... El temps passa inexorablement i s'esgota... 

ARRIBAR FINS AL FINAL

De Ferreres al Periódico.

En una entrevista per al Periódico deCatalunya, Baltasar Garzón diu: El PP segueix en la dinàmica de tapar, negar i culpar.

Tinc la convicció que de no existir el procés independentista a Catalunya, el PP crearia un altre enrenou polític per a desviar l’atenció de tots els seus afers que, com sabeu, són molts.

L’últim disbarat del govern de Mariano Rajoy és voler portar al Tribunal Constitucional la candidatura de Puigdemont abans de que aquesta se faci oficial en contra del dictamen no vinculant del Consell d’Estat que ve a ser con un consells d’ancians d’una tribu índia. No obstant, se’ls hi suposa la preparació i l’experiència necessàries com per a poder arribar a emetre resolucions sensates d’acord amb les lleis del Regne, tot i que aquestes no són vinculant i per tant, el Govern sé les pot passar pel folre tal com sembla que faran ara amb la recusació de Puigdemont.

Segurament estareu d’acord amb mi que, tot plegat, sé tracta d’un gran despropòsit per a desestabilitzar una mica més el procés independentista. No hi ha dubte de que és així. Però qualsevol situació és extrapolable i comparable a d’altres anteriors i a mi el fes cas omís i tirar pel recte me recorda a les resolucions que va prendre el Parlament de Catalunya el passat més de setembre contradient el Consell de Garanties Estatutàries que, en aquest cas és l’òrgan consultiu del Parlament català.

L’actitud de totes dues parts demostra que estan entossudides a arribar fins el final. I quin serà el final? Aquest ja és un tema molt més complex. Per als independentistes el final serà fins on se pugui arribar. De moment tensar la corda al màxim i mantenir la perspectiva de Puigdemont a la presidència de la Generalitat, ja que no potser de la República catalana. Fins el darrer instant existirà la incertesa de si serà o no serà. En canvi, per part de l’Estat central el final serà l’extermini de qualsevol vestigi independentista costi el que costi i al preu que sigui necessari.

De vegades, el sector independentista dóna senyals de que cal madurar més la idea independentista. Si fa us mesos, després de l’aplicació del 155 van reconèixer que no estaven preparats per gestionar una república independent, ara hi ha qui fixa (crec recordar que va ser Òmnium) un nou termini una mica més llarg: 2023.

I mentrestant, què farem? És cer que el dia 30 de gener que és la data ficada per a la investidura del nou president està a voltar el cap de setmana, però quan només falten 5 dies tot és incertesa i rebequeria.

S’arribarà al final, sí, però... A quin cost?    

DE GATS, RATES, ESPANYOLS I CATALANS

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Vaig dir no fa gaires dies que sé mantindria en suspens fins el darrer moment si finalment Puigdemont seria el candidat a la Presidència de la Generalitat o no.

Ganes no n’hi falten al president deposat. Com a Mas, que només que algú insinués de que podria tornar-se a presentar, potser li faltaria temps per a dir: sí vull!!  És l’ambició convergent o pedecatista (per els més puritans)

Fa uns dies, Luis Mauri, sotsdirector del Periódico, va escriure un article que va titular Molta astúcia i poca estratègia. O el que és el mateix: Jugar al gat i la rata constantment. Si prenem com exemple els dibuixos animats ràpidament descobrirem qui són els gats i qui són les rates... Encara que me sembla que abunden més les rates que els gats.

M’ensumo (també ho vaig dir) que finalment Puigdemont cedirà davant de les dificultats que li posarà el Govern de l’Estat que és qui domina la partida gràcies a la força evident que té.

Si al bàndol independentista com deia Mauri hi ha molta astúcia (que la hi ha) i poca estratègia (ells mateixos van acabar acceptant que no estaven preparats per a engegar una república independent), per part de l’Estat no hi ha ni astúcia, ni estratègia, ni perícia, només força.

Puigdemont s’està a Bèlgica com Assange s’està a l’ambaixada de l’Equador de Londres. Mal que mal preferiria ser Puigdemont... Si sé cansen i volen anar a donar un tomb fins arribar al primer cantó i tornar, ja sé sap que corren el risc de ser detinguts. Amb els 5 anys i mig que Assange porta reclòs a l’ambaixada equatoriana, crec que no ha sortit al carrer. Com a molt a tret el cap per la finestra i poca cosa més... Puigdemont nomes fa ni tres mesos que està a Brussel·les i el passat cap de setmana va viatjar fins Dinamarca. Allí, tot i que la fiscalia espanyola ho va demanar, el jutge no va considerar oportú lliurar una ordre de detenció.

De totes maneres, si atenem el que diuen els mitjans de comunicació, la seva estada no va ser plàcida del tot. És veritat que va poder fer una conferència a la universitat de Copenhagen, però una professora no li va posar gens fàcil quan li va explicar que dintre de la UE la independència d’una regió respecte a la nació matriu, ara com ara és inviable.

L’anècdota de la jornada però va ser que un castellà li va preguntar a Puitdemont per la independència de Catalunya en un to una mica desafiant i, finalment, li va lliurar una estanquera (així anomenava a la bandera espanyola l’amic Toni Fabregat) demanant al president que li fes un petó, a la qual el President va accedir. Com que aquestes imatges s’han pogut veure per TV3, Internet i suposo que per molts més canals de televisió, segurament ja les heu vist.

Personalment la imatge me va semblar patètica. I no per Puigdemont, sinó pel castellà i la seva actitud. Quan veig coses així me’n adono de que més enllà dels rius Sénia, Algars i Noguera Ribagorçana hi ha molta gent que encara no s’han assabentat de les raons per les quals s’ha arribat a la situació que ens trobem.

Més amunt he anomenat castellà a un que ni tan sols sé si era o no d’alguna de les dues Castelles, però és que els catalans solem anomenar així a qualsevol persona d’Espanya sigui quina sigui la seva procedència (exceptuant bascos, gallecs i pocs més) Som tan diferents a la resta de ciutadans de la península ibèrica que reclamem des de fa anys tenir una identitat pròpia i diferenciada de la resta. Fins que això no se comprengui i assumeixi  al llarg i ample de la geografia ibera (què per cert, pren el nom dels nostre riu Ebre) serà impossible solucionar el problema que s’ha creat. Per a uns i per als altres, ja que sembla que ningú sàpiga com acabar-lo.    

INCERTESA FINS EL FINAL

De Napi a Diari de Tarragona.

Ahir sé va constituir el Parlament i tot que el flamant President Roger Torrent va fer un discurs conciliador cap a la resta dels partits i no va citar en cap moment les paraules independència i república, la incertesa de qui serà finalment el candidat m’ensumo (i no sóc cap endeví) que sé mantindrà fins el darrer moment.

Ahir els electes que s’estan a Brussel·les van preferir no delegar el vot. A priori sembla una proba de que abandonaran (tot i que sigui de moment) la idea de seguir confrontats amb l’Estat i tornaran a la disciplina autonòmica (molt que els hi pesi als de les CUP)

La situació política a Catalunya segueix sent motiu de conversa allà on vagis. Sense anar més lluny avui he anat a Tortosa i dues persones m’han demanat la meva opinió sobre el tema. El primer el metge que m’ha visitat i el segon un amic que regenta un bar a la capital del Baix Ebre. Tot i que s’han mostrat visiblement preocupats, segurament no ho estant tant com mesos enrere. El metge m’ha apuntat una cosa que fins ara no l’havia escoltat en lloc:

-El destí de Puigdemont és el Parlament Europeu. Quan se’n adoni que no pot retornar sense que sigui empresonat, ni tampoc fer de President des de la distància, haurà d’acceptar la realitat. Si és parlamentari no li caldrà trepitjar sòl espanyol i per tant no corre el risc de ser empresonat. Suposo que al final hi haurà una solució...   

Potser sigui política ficció, no diré que no, però seria una sortida prou honrosa per al President. De totes formes avui ja li ha comunicat al President del Parlament que per a la investidura pensa delegar el vot. Caldrà veure si la Mesa del Parlament ho accepta, tot i que com hi ha majoria independentista és fàcil que sé pugui acceptar que així sigui. Però el que encara no està clar és si finalment sé postularà com a candidat a ser reelegit o no.

A hores d’ara els republicans sembla que juguin una mica al gat i la rata. Tot i els acords assolits amb Junts per Catalunya, se mantenen en l’ambigüitat, tot i que està clar que si el president del Parlament ha estat per a ERC, la presidència de la Generalitat ha de recaure forçosament amb algú de Juts per Catalunya o del PDeCAT (acceptant que siguin dues formacions diverses)

Parlant d’ambigüitats, l’altre dia quan Arturo Mas va dir que feia un segon pas al costat, no va descartar tornar a la primera línia política, fins el punt que alguns analistes polítics ho consideren factible.

Tornant a fer una mica de política ficció, ara que les CUP (que el van vetar fa dos anys), ja no són imprescindibles, seria possible que Mas pogués ser investit president? Vull pensar que no, perquè si les CUP ja no tenen el poder de veto que li atorgaven les 10 diputats (ara només ne tenen 4), ara aquest poder de veto el tenen les diputades i diputats de En Comú Podem i no crec que estigui per la labor de tornar a investir a Mas.

Està clar que cada dia estem més prop del desenllaç final. Caldrà buscar un candidat que reuneixi totes les condicions per a poder presidir la Generalitat des de Catalunya i que no pugui tenir l’oposició del Govern de Madrid.

Heu de Pensar que un Parlament autonòmic forma part de l’estructura orgànica de l’Estat Espanyol i, per tant, mal que pesi al sector més independentista, de moment caldrà aparcar els ideals que han marcat la política catalana dels darrers anys fins que vinguin temps millors per a tornar-les a plantejar.  

EL FILL QUE NO RECONEIX ELS SEUS PROGENITORS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Avui començaré amb una mica d’humor.

El president Aznar, en visita oficial a Anglaterra, és convidat per la Reina Isabel II a prendre un te. Durant la trobada li pregunta com és la seva filosofia de lideratge i ella contesta que és envoltar-se de persones intel·ligents. Llavors Aznar li pregunta com sap si són intel·ligents o no.

- Ho entenc, fent la pregunta adequada - contesta la Reina - deixeu-les ho demostri. La Reina crida a Tony Blair i li diu:

- Senyor Primer Ministre, li prego que contesti a la següent pregunta: La seva mare té un fill, el seu pare té un fill i aquest nen no és ni el seu germà ni la seva germana. Qui és?

Tony Blair contesta: - Òbviament, sóc jo !.

- Correcte! Gràcies sir - diu la Reina.

La Reina penja.

- Ho ha entès Mr. Aznar?

- És clar. Moltíssimes gràcies. Sens dubte faré el mateix!

De tornada a la Moncloa decideix fer la prova amb el ministre de l'Interior. Li demana que vagi a veure-li per una qüestió urgent i li pregunta:

- A veure, Mariano, si em pots contestar aquesta pregunta.

- És clar, senyor President! Què voleu saber?

- La teva mare té un fill, el teu pare també i aquest nen no és ni el teu germà ni la teva germana. Qui és?

Rajoy, una mica en dificultat contesta que li agradaria pensar-ho bé per donar una resposta apropiada. En sortir de la Moncloa, en el pànic total, organitza una reunió amb tots els altres ministres del govern per analitzar la pregunta.

Després de diverses hores, sense poder trobar la resposta correcta se'ls ocorre trucar a Piqué que estava de viatge.

- Escolta Pep, un pregunteta fàcil.

- Digues-me

- La teva mare té un fill, el teu pare té un fill i aquest nen no és ni el teu germà ni la teva germana. Qui és? Piqué contesta seguida:

- Doncs, sóc jo, és clar!

Tranquil·litzat, Rajoy truca al President Aznar i li diu:

- President, ja ho sé! És Piqué!

I Aznar indignat li respon:

- No, Idiota! És Tony Blair!

Voleu saber el per què us he explicat aquest acudit? Perquè m’ha recordat el paper que està fent el PDeCAT respecte al partit matriu, es a dir Convergència Democràtica de Catalunya.

Els postconvergents diuen haver liquidat l’antiga Convergència i que el nou partit no té res que veure i que, per tant, repudien la corrupció... I ja està? És tot el que tenen que dir?

Ja sabeu que per les xarxes socials hi solen circular moltes coses. Una part important del que circula o és mentida o és de dubtosa procedència i, per tant, sé li ha de fer poc cas. Ahir via missatgeria mòbil me va arribar que en l’actualitat només sobreviu un parlamentari de l’època en que Pasqual Maragall va destapar el cas 3% (que per cert, no és el 3, sinó el 4%) i aquest parlamentari és Ramon Espadaler que està al Parlament Europeu i que ara és del PSC. Res del que deia el post és veritat: ni ha estat mai diputat al Parlament Europeu ni pertany al PSC, ja que milita a Units per Avançar, un partit format per antics militants d’Unió Democràtica de Catalunya i que va anar en coalició amb el PSC a les passades eleccions al Parlament.

Fixeu-vos en aquestes dades que us donaré:

Josep Rull: Sé va afiliar a la Joventut Nacionalista de Catalunya (els joves de CDC) en 1986 i en 1989 va començar a militar a Convergència ocupant diversos càrrecs de responsabilitat.

Jordi Turull: Ingressa a les JNC en 1986 i a CDC 1987 i també va ocupar diversos càrrecs.

Neus Munté: Tot i que va treballar a la UGT de Catalunya, va afiliar-se a CDC l’any 1996 i entre 1998 i el 2000 va ser  secretari general adjunta de JNC.

Carles Puigdemont: va ser un dels fundadors de la JNC a les comarques gironines i a partir de 1983 va començar a militar a CDC.

I així podríem continuar...

Com podeu veure molts dels que formen l’actual PDeCAT ja militaven i ostentaven càrrecs dintre de CDC durant l’època de Pujol que, segons sembla és quan s’exigia l’impost revolucionari a les empreses a canvi d’adjudicar-los contractes. Per més que ho justifiqui Mas, el cer és que tots sé van alletar de la mateixa mamella.

Però si tot això no us acaba de convèncer, avui mateix el Periódico a tret a la llum un document que demostra que CDC (i el PDeCAT) són el pare i la mare de la llista Junts per Catalunya. 

FINALMENT UNA MICA DE SENY (O NO)

De Napi al Diari de Tarragona d'avui.

Ahir el diari Ara publicava una carta d’OriolJunqueras que, com sabeu segueix empresonat a Estremera.

Junqueras parla de recuperar les institucions catalanes que ara mateix estan en mans del PP per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. No nomena per a res a Puigdemont, però tot indica que la carta va dirigida a ell més que ningú que des de Brussel·les segueix cavalcant damunt del burro.

La meva dona me deia ahir que sembla que oc a poc tothom va transigint...

-Estar a la presó deu de ser molt dur... –Me deia-.

-I tu que faries en unes circumstàncies semblants? –Li preguntava jo-.

-No ho sé. Sóc de fortes conviccions i trobo que no cediria...

Sempre s’ha dit que des de fora les coses sé veuen molt millor. Evidentment no és el mateix està empresonat que estar lliure, encara que sigui per un país estranger i no poder tornar a casa, al menys legalment. Carrillo quan sé trobava a l’exili va haver de disfressar-se per a poder assistir a una reunió a Madrid.

De totes maneres arriba un punt que ja no sé que pensar i de vegades m’entren ganes d’engegar-ho tot a fer punyetes. Jo també sóc dels que demana realisme... Però no ara, sinó des de fa anys... Però ara encara més!

Rajoy, des del seu tron de la Moncloa ja ha avisat de que si hi ha una investidura telemàtica sé seguirà aplicant l’article 155. Fins i tot Mas li ha dit a Puigdemont que pensi amb el poble (o sigui: que s’abaixi del burro)  

Aquest fet està provocant un aparent enfrontament entre la candidatura de Junts per Catalunya i ERC. Fins i tot la setmana passada els convergents regenerats van filtrar a la premsa després de la visita que Marta Rovira li va fer a Puigdemont a Bèlgica, que s’havia arribat a un acord pel qual Puigdemont seria investit telemàticament president i la republicana seria la vicepresidenta. Aquest fet va ser desmentit poc després per ERC.

A hores d’ara és més factible que Junqueras surti de la presó que Puigdemont retorni del seu exili. El President és conscient de que serà arrestat i empresonat només hi hagi constància de que ha trepitjat terra espanyola. Així, davant d’aquesta situació de solucions n’hi ha més aviat poques.

Només fa un moment que acabo de parlar amb un militant d’ERC i me deia això:

-Jo entenc a Puigdemont... L’han fet fora del càrrec a la força i el vol recuperar de totes, totes. Però davant el panorama que hi ha s’ha de buscar una solució, tot i que no sigui la més idònia...  

És el que jo també penso. És tan difícil buscar algú de consens que pugui tornar a ser un president autonòmic? Ja sé que no tindrien el suport de les CUP, però amb l’abstenció d’aquests o dels comuns podria ser investit en segona votació.

Pel bé de la ciutadania de Catalunya cal buscar una solució de forma immediata... El temps s’esgota...  

QUI VOL DIÀLEG?

Anit vaig seguir durant una estona el debat del canal Terres de l’Ebre moderat per l’ampostí Manel Ramon. Els quatre tertulians eren (per ordre d’esquerra a dreta de la pantalla): Josep Maria Simó (exalcalde d’Amposta), Marta Cid (exconsellera d’Ensenyament), Francesc Sancho (exalcalde de l’Ampolla) i Joan Sabaté (exalcalde de Tortosa) Un debat a priori de primeres espases de la política territorial, tot i que a hores d’ara ja estan retirats de tota activitat pública.

Tot i que no vaig seguir-lo durant molta estona, va ser suficient per a poder escoltar la que sense cap mena de dubte devia de ser la pregunta clau de la nit:

-Creuen vostès què encara és possible el diàleg?Canal

Evidentment cada un dels tertulians va dir la seva, però la meva resposta hauria estat una altra pregunta:

-És què entre els independentistes i el govern d’Espanya hi ha algú que vulgui dialogar?

La resposta a la pregunta que formulo jo és: Me sembla que no!

L’actual situació política catalana és semblant a la que hi havia abans de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part del govern de l’Estat. I és així perquè ja els hi va bé a tots plegats de que així sigui.

Al govern d’Espanya perquè sé senten poderosos i saben que, ara per ara, tenen la paella pel mànec. Prova d’això és el famós article que va desactivar tota opció independentista i que tot que diuen que el retiraran quan quedi constituït el nou Parlament, ningú pot garantir a hores d’ara que no el tornin a aplicar si hi torna a haver una altra proclama independentista en un futur més o menys immediat.

I als independentistes perquè ja les hi va bé el paper de víctimes. De fet el nacionalisme català sempre ha jugat aquest paper: l’Espanya ens roba ve de lluny, no és un invent de fa quatre dies. Encara recordo una pintada que deia precisament això que hi havia a una casa cantonera del carrer del carrer Terol amb l’avinguda de la Ràpita d’Amposta i que ja va ser pintada a la dècada dels anys 80.

Una vegada més ens trobem amb la mateixa premissa per part de les dues parts: tenim la veritat del nostre costat i, per tant, els altres estan equivocats.

El principi fonamental de tot diàleg és la negociació. Sense negociació el diàleg és del tot inútil. Però quan dos parts negocien a partir d’uns posicionaments de màxims, han d’estar predisposats a trobar un punt d’acord que, finalment, complagui a totes dues parts. I quan això no és possible, és quan se busca un mediador per mirar de trobar l’entesa necessària que permeti desencallar la situació.

Tot i això, a hores d’ara tot està obert i tot és possible. El segon pas al costat en dos anys d’Arturo Mas (avui ha abandonat la presidència del PDeCAT), segons alguns experts ha estat una maniobra per a que, d’entre altres coses, pressionar Puigdemont que cedeixi en el seu afany de tornar a ser president de la Generalitat i deixi pas a un altre polític (home o dona) de perfil molt més moderat i que s’avingui a buscar a acords amb l’Estat. És difícil, ja ho sé, però s’ha d’intentar.   

Com ha dit avui el propi Mas, primer són les persones, després el partit i finalment un mateix. Perdoneu-me però la majoria de les vegades (i com ell mateix ha reconegut també), no sempre és així. Normalment la majoria de polítics anteposen els interessos personals i de partit abans que els dels ciutadans que per a més inri,  els votem. 

I SI JO NO TINGUÉS RAÓ?

De Napi a Diari de Tarragona. 

Després de les eleccions del 21-D, a priori tot semblava molt fàcil: presidència del Parlament per algú d’ERC i presidència de la Generalitat per algú del PDeCAT. Vaig dir llavors que tots dos partits que només feia dos anys i escaig s’havien presentat plegats a la mateixa candidatura (Junts pel Sí) estaven condemnats a entendre’s. És el més lògic... Les CUP, que han patit una forta davallada els hi donarien suport puntualment a aquelles lleis més socials o més independentistes (si és que les hi ha)

Però tal com passen els dies sembla que tot s’embolica. Fins i tot s’està parlant de tornar a convocar noves eleccions... Si l’actual situació de Catalunya ja és un drama, una nova convocatòria electoral bé podria qualificar-se en tragèdia, tot i que no sé de quants actes estaria composada...

Voler investir president a Puigdemont que se troba a Brussel·les en exili voluntari (si estigués aquí seria encara pitjor) no és que sigui una situació rocambolesca, és senzillament una gran barbaritat. Ahir vaig llegir que hi havia una proposta de que la meitat del govern estigués a Catalunya i l’altra meitat a Bèlgica. Trobo que algú s’ha begut l’enteniment... I no és nou...

Les dues llistes catalanistes que tot i que no van guanyar les eleccions van treure millor resultat (Junts per Catalunya i ERC) haurien de tenir més una mentalitat de país i no tanta de partit. Massa egos... En algun cas, a això no els guanya ningú!

Mal que ens pesi a molts catalans i catalanes, la situació actual és la que és i punt: un President destronat a l’exili, juntament amb alguns dels seus consellers i un vicepresident, un conseller i els dos presidents de les principals associacions independentistes a la presó. A partir d’aquest punt s’hauria de començar a col·locar les fitxes sobre el tauler polític i mirar de solucionar la situació abans de que s’esgotin els terminis que ha marcat l’Estat i que controlarà que es compleixin escrupolosament.

Tan difícil és trobar una persona de consens amb qualitat suficients que pugui exercir de president del país. La meva experiència me diu que ningú és imprescindible. Quan les CUP van vetar a Mas, ningú podia pensar amb Puigdemont. I ara en canvi sembla que si ell no és el president ningú més ho podrà ser. Ni tan sols Junqueras encara que finalment pugui sortir de la presó. És un autèntic joc de disbarats: a veure qui la diu o qui la fa més grossa!

Evidentment que puc equivocar-me amb els meus pronòstics. Ni sóc un pitonís ni estic en possessió de la veritat absoluta, però me sembla de pura lògica que al final hi hagi un enteniment entre Junts per Catalunya, ERC i les CUP. O al menys entre les dues primeres formacions. Això sí, tensaran la corda fins el darrer moment i esperar a veure si algú cedeix en el seu joc. Perquè al final tot és un joc... Polític, sí, però un joc.  

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

UN PAÍS QUE GOVERNAR

Afortunadament l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat ja que no compta amb els suports suficients per a fer-ho. Vull recordar que Mas va reclamar la presidència perquè CiU era el partit més votat i que més escons havia tret... Suposo que ara no pensarà el mateix...

El més lògic és que el candidat sigui de la llista de JuntsxCat i que estigui recolzat per Esquerra. Puigdemont ho té molt difícil i per tant, entre la resta hauria que trobar un candidat de consens i amb la suficient experiència per a tirar endavant el país els propers mesos (així ho espero)

Les CUP ja han anunciat que no recolzaran un govern que no prioritzi la república catalana per damunt de tot i per tant hauria s’hauria de prescindir d’aquesta formació. Llavors a la suma de JuntsxCat i ERC li fan falta dos escons per a obtenir la majoria absoluta. Tot i això, com sabeu, hi ha d’altres fórmules que permetrien investir el candidat sense majoria absoluta, com per exemple majoria simple a la segona votació i per això només caldria que algun gruo o dos tres diputats s’abstingueren de votar.

No diré que el camí cap a la independència no sigui un objectiu legítim, però des del meu punt de vista Catalunya no sé pot estar 4 anys més prioritzant aquesta via per sobre de les altes necessitats. Catalunya necessita ser governada i per a ser-ho s’han de tornar a prioritzar les polítiques socials, econòmiques, sanitàries, educatives, etc. per damunt de tot.
Tot i els 2 milions llargs de vots independentistes, no arriba a la meitat dels vots emesos i, per tant, el proper govern haurà de pensar amb tots els catalans indistintament de la seva posició política. La propera setmana serà Nadal, la següent Cap d'Any i l'altra els Reis. Tot i això hi ha un calendari que cumplir. Els polítics que poden formar govern farien bé en reflexionar aquests propers dies en família i prendre les decisions més adients per a construir la Catalunya del futur. A veure si és veritat...  

Avui he escoltat uns moment la roda de premsa que ha donat Rajoy i ha afirmat que, tal com estava previst, l’article 155 deixarà d’aplicar-se quan es formi el nou govern de Catalunya. També ha dit que espera que aquest govern respecti el marc constitucional i estatutari.

Quan sé li ha preguntat sobre les paraules de Puigdemont de recuperar la presidència de la que va ser apartat, ha dit que el President s’haurà de sotmetre a les lleis i tribunals espanyols i que afortunadament a Espanya, com qualsevol democràcia avançada existeix la separació de poders (!?)

També ha dit que quan se parla de reformar la Constitució s’ha de tenir molt clar quins articles han de ser reformats i per quin motiu i si és per a treure’ls-hi la sobirania als espanyols en detriment dels interessos de certs territoris, ni parlar-ne!

Per tant, el tema de la independència va per a llarg... Torno a repetir que és un objectiu legítim, però hauria de deixar de ser prioritari, per què de no ser així, l’amenaça d’una nova aplicació del 155 estarà sobre els nostres caps com l’espasa de Damocles. 

¿I SI NÓ ÉS PUIGDEMONT?

Aquesta pregunta gens innocent apareix el Periódico de dijous  en un article signat per Fidel Masreal des de Barcelona i Sílvia Martínez des de Brussel·les.

Segons els periodistes l’excarceració de Turull i Rull obre noves vies alternatives sobre el presidenciable.  

Al menys ERC juga net: Si Junqueras segueix a la presó, la presidenciable serà Marta Rovira. Però si Puidemont segueix a Brussel·les (o allà on s’hi pugui estar) i no té clara la situació que es pot trobar si retorna a Catalunya, què farà el Parlament: Investir un candidat que no podrà ni presentar el seu programa de govern? A hores d’ara és difícil imaginar que pugi ser així. De fet s’ha comentat que farà campanya des d’algun lloc dels Pirineus prop de la frontera...

Al primer debat electoral fet ahir mateix, va ser Jordi Turull qui va anar en representació de la llista del President. En canvi d’ERC hi va anar Roger Torrent, el número dos per Girona.

Si tenim en compte que el debat va ser de les primeres espases (Jordi Turull per JxC, Arrimadas per C’s, Iceta pel PSC, Garcia Albiol pel PP, Xavier Domènech per En Comú Podem i Carles Riera per les CUP), hi trobo a faltar a Marta Rovira que va anar a manifestar-se a Brussel·les. Després del paperot de diumenge al cara a cara amb l’Arrimadas, potser va ser la millor opció per a no assistir-hi.

Tornant al presidenciable de JxC, és evident que si la situació de Puigdemont no sé soluciona ràpidament, el candida per força serà algú de la seva llista. També sobre això tenen experiència els postconvergents ja que si recordeu, a les darreres eleccions Mas anava de número 4 per Barcelona a la llista de Junts pel Sí, mentre que era Raül Romeva qui anava de número 1.

De totes formes JxC no descartaran Puigdemont fins el darrer instant. Saben que és el millor actiu que tenen ara per ara. Només cal veure les darreres enquestes que, després d’aventurar-los uns paupèrrims resultats, ara per ara estarien en un empat tècnic amb ERC.

Però què passarà si finalment Puigdemont no por arribar a ser investit? Presentarà JxC un candidat alternatiu? Votaran per Marta Rovira (si no és que abans surti Junqueras de la presó)? Difícil dilema.

Fa dies que penso que aquestes eleccions poden ser també les eleccions de les sorpreses. Si finalment la participació és del 80% segons se pronostica a les enquestes, els resultats poden ser incerts. Cap a quin sentit? Ja m’ho agradaria saber a mi. Tot i que sé pugui mobilitzar el sector més espanyolista, suposo que també hi haurà que puguin canviar de bàndol els darrers dies. 

'A REY MUERTO, REY PUESTO...'

El 3 d’abril de 1979, Celestina Sánchez va sortir elegida alcaldessa del poble de Val de San Vicente (Cantàbria) Va ser una de les 99 alcaldesses que hi va haver a Espanya en aquelles primeres eleccions municipals de després de la dictadura.

Si vau veure el programa de la Sexta ¿Y tú dónde estabas entonces? del passat dijous, cap el final, segurament també vau veure el seu testimoni. Va explicar que durant un temps, quan anava al seu despatx s’hi trobava l’anterior alcalde franquista que no volia assumir que ja no ho era assegut a la seva cadira de braços obrint la correspondència o qualsevol altra cosa. Després de diversos avisos, al final no li va quedar més remei que fer un ofici on sé li ordenava que allí no s’hi podia estar.

Puigdemont va ser destituït com a President de la Generalitat per culpa del controvertit article 155 de la Constitució Espanyola, tot i que conservi el títol honorífic de President com també el conserven Maragall, Montilla i Mas.

Però el PDeCAT o els de Junts per Catalunya, no ho acaben de veure... Per ells, tot i que a l’exili de Brussel·les, Puigdemont continua sent el President i passi el que passi el dia 23-D, també volen que ho sigui. No fa gaires dies ja us vaig explicar el xantatge que les hi estaven fent als d’ERC al donar-los a triar entre Puigdemont i l’article 155.

Pel que sembla els postconvergents tenen el mateix problema que tenien els seus antecessors: se pensen que la Generalitat els hi pertany. Recordareu la frase de la matriarca del clan quan es va signar l’acord del Tinell que va donar pas al primer Tripartit: Ens han furtat la Generalitat...

I és que presidir la Generalitat no és qualsevol cosa. Mas estava obsessionat en presidir-la i pel que sembla Puigdemont, també... I això que va dir que només s’hi estaria un temps. Què ràpid que se canvia d’opinió...

M’agrada recordar-ho sovint, perquè sempre hi ha algun desmemoriat o potser quan va passar encara no tenia edat per a estar en política (jo ja porto 40 anys) L’any 2006 era any electoral a Catalunya ja que sé celebraven eleccions autonòmiques després de que Maragall hagués de donar per acabada la legislatura per manca de suports. Convergència havia guanyat sempre les eleccions en nombre de diputats i, per tant, sé considerava amb el ple dret de presidir la Generalitat. Però com sabeu, l’any 2003, Maragall (que havia guanyat en vots) va aconseguir un acord amb ERC i ICV i li van barrar el pas. Mas no volia que sé repetís aquella situació i per això, a principis d’aquell 2006 va anar a la Moncloa a parlar amb Zapatero per a proposar-li un pacte: la Presidència de la Generalitat a canvi d’una rebaixa substancial de l’Estatut. Zapatero ho va acceptar, però només hi va haver un problema: Montilla i els seus no van cedir davant la petició de Zapatero y tot que no sumaven tants escons com 3 anys enrere, van aconseguir reeditar el pacte amb ERC i ICV i assegurar-se així la Presidència per a Montilla.

Tot indica que ERC guanyarà les eleccions i ja sigui Junqueras, ja la Marta Rovira, seran els ferms aspirants a presidir la màxima institució catalana. Per els de la llista del President no els hi ho posaran gens fàcil.

Des del meu punt de vista ha de ser president qui aconsegueixi més suport parlamentaris, com ha passat sempre. Si el candidat o la candidata d’ERC pot aconseguir suports d’altres partits (els Comuns possiblement i el PSC més difícil, tot que no impossible) hauria de ser-ne el president. Punt i final. 

LES ELECCIONS DELS SENTIMENTS

Aquesta mitja nit ha començat la campanya electoral de cara les eleccions del 23-D. Unes eleccions del tot atípiques, tal com ja vaig comentar fa unes setmanes. A part d’atípiques seran les eleccions dels sentiments, tal com ho expressa al seu Facebook l’amic Toni Manel Muñoz, més conegut com lo Mascarat:

- La Camamilla ha degenerat fins a un punt que ara s'utilitzen les declaracions del fill de quatre anys d'un polític per a "trencar el cor" a la gent. Esta campanya ja no va de raó, va de tocar sentiments, com si votéssem a l'actor més bo de Hollywood. Instrumentalitzar la innocència i tristesa d'un xiquet de 4 anys per guanyar una campanya electoral, estem més fotuts del que mos pensàvem. Entre d'altres coses, perquè lo pobre xiquet no sap que si ERC guanya les eleccions, ningú li garanteix que son pare torne a casa, i en segon lloc potser és que alguns se deuen pensar que guanyant les eleccions tindrem la República consolidada, més o menys com mos van dir que la tindríem en 22 mesos, després del referèndum, i aquí estem.

No li falta raó... Cada dia que passa és més evident que els sentiments afloren i no només pel costat independentista, sinó dels anomenats constitucionalistes, ja que en aquest cas, a algunes persones els afloren sentiments ocults que potser fa uns anys o potser només uns mesos, no sabien ni que tenien. La unitat de la Pàtria, una i indivisible també és un sentiment encara que com la resta de sentiments hi ha qui no el comparteixi i fins i tot li pugi repugnar.

Aquestes autonòmiques poden ser les més participatives de la història. El que formen part de la majoria silenciosa que, des del meu punt de vista és l’abstencionista, un de cada tres diu que anirà a votar... Està per veure, però és possible.

Recordo que a les eleccions del 14 de març de 2004, després de les mentides del govern d’Aznar pels atemptats de Madrid de 3 dies abans, la gent va anar a votar com feia temps que no passava. (75,66% de participació) i això va permetre al PSOE aconseguir una victòria que només 3 dies abans era impensable. I què va moure a la gent a votar? Senzillament el sentiments, en aquest cas de ràbia en veure com el govern manipulava la informació per a negar que l’atemptat va ser perpetrat pels islamistes, la qual cosa apuntava directament a Aznar i el seu suport a la guerra il·legal de l’Iraq.

De Ferreres al Periódico d'avui. 

A dia d’avui encara segueixen a la presó Junqueras, Forn i els Jordis... A part, Puigdemont i 4 dels seus consellers s’estan a l’exili de Brussel·les amb la incertesa de que els hi pot passar, tot i que avui el jutge del Tribunals Suprem Pablo Llarena hagi anul·lat l’ordre d’extradició internacional que tenien. La llista del president u oficialment Junts per Catalunya jugaran forts aquesta basa. Ningú té dubtes de que són uns mestres de treure petroli de les roques.

Fa unes setmanes ningú donava un duro per la llista del President, però cada dia que passa sembla que pugi en intenció de vot. Això sí, a costa dels seus socis durant la darrera legislatura: ERC.

Poc importaran els programes, segurament més ficticis que reals. Els indepes no podran plasmar les seves veritables intencions i per tant, hauran d’omplir-los amb les conegudes promeses. I per l’altre costat, tot i que aniran carregats de bones intencions, costarà creure que partits que estan més per Espanya i per l’espanyol que acabin confeccionant i governant més tard (si és que ho aconsegueixen) per a Catalunya i els catalans.

Hem de tenir clar que C’s, tot i que el seu líder és d’aquí i es va formar també aquí, és la nova dreta espanyolista. No catalana com ho era Convergència i ho és ara el PDeCAT, sinó, reitero, espanyola, ja que la seva màxima aspiració és arribar a governar Espanya. Catalunya potser només sigui un banc de proves.

És paradoxal que el PP, històricament, ha tret uns resultats paupèrrims a Catalunya i C’s fos el partit no independentista més votat fa dos anys i ara potser, fins i tot, pugui treure més vots que la primera força independentista que sembla que serà ERC. En aquest cas juguen amb el sentiment espanyolista i tot indica que els pot donar bons resultats.

Per acabar us torno a fer una pregunta que ja us vaig fer ahir: Us imagineu a l’Arrimadas de presidenta de la Generalitat? 

LES MALES COMPANYIES (Segona part)

D’entrada ja us avanço que aquesta segona part no té res a veure amb l’escrit d’ahir. Per tant, en principi no és cap segona part de res, tot i que també va de males companyies...

En política no hi ha socis de fiar... I sinó que els ho preguntin a Francesc Miró i Enric Roig...

Hi ha partits que en aquests temes són molt experts. Però el significat de mala companyia va més enllà de trencar pactes. Hi ha partits que, directament, amenacen i fins i tot fan xantatge, com per exemple els de la llista del President... Aquells que aniran a les eleccions amb una marca blanca per mirar de treure’s del damunt els antics estigmes de la vella Convergència... I què no són pocs!

Fa dos anys sé va fer la gran coalició electoral entre els dos partits que, en aquell moment eren més forts a Catalunya (CDC i ERC): Junts pels Sí (JxS) No anaven a guanyar... Anaven a arrasar! Si en els millors moments de Convergència havia guanyat per majoria absoluta, segur que amb el suport d’ERC també l’aconseguirien. Però no... Per molt poc però no va ser així.

Des de llavors, en cada enquesta ERC pujava i CDC reconvertida en PDeCAT, reconvertida electoralment en Democràcia i Llibertat i reconvertida electoralment en Junts per Catalunya, baixa... Fins les darreres enquestes on sembla que puja una mica en detriment d’ERC.

Per a ERC (que sempre li ha costat governar, només cal fixar-nos a l’Ajuntament de Tortosa o el que els hi va costar entrar al Govern de Catalunya) se’n està donant compte de que els postconvergents comencen a ser-los una rèmora. Què sí, però no... Què sí que van d’indepes, però són molts els que no se’n acaben de fiar... I és que CDC sempre s’ha decantar cap on més li ha convingut.

Qui se’n recorda ara de la vegada que Arturo Mas va anar al notari per a dir que ell no pactaria mai amb el PP? Són d’aquelles coses que si no té les van recordant, al final sen van a l’arxiu de l’oblit. Efectivament Mas va fer això, però quan l’any 2010 va aconseguir tornar a guanyar les eleccions i era impossible reeditar un tercer tripartit (per un simple problema aritmètic), a qui van anar a buscar? A ERC? No, a ERC, no... Al PP! De fet Mas ja se’n havia desdit d’aquell document notarial subscrit anys abans i eren tantes, tantes les ganes de presidir la Generalitat que hauria pactat amb el diable per tal de que l’investissin president.

Finalment sembla que ERC està decidida a governar. Amb el seu màxim  líder empresonat (esperem que surti dilluns), des de la presó d’Estremera, el propi Junqueras va ungir Marta Rovira que, vist el que ha vist, des de fora hi ha molta gent que pensa: Què no tenen més fons d’armari els republicans? Tot i que per a aquells que no els pensem votar, tant ens hauria de donar qui anés de cap de llista. Una cosa molt diferent és si arriba a la presidència...

Trobo (només és una opinió personal) que finalment ERC se’n ha adonat que el PDeCAT és una mala companyia. Només faltava que el PDeCAT fes xantatge a ERC dient-los alguna cosa així com: O Puigdemont o l’article 155!

Si Mas sempre havia tingut infinites ganes de ser president, a Puigdemont sembla que li passa el mateix. Segons el propi Puigdemont, s’ho havia de deixar una vegada s’assolís la independència en 18 mesos. Van passar els 18 mesos i una mica més i tot i que es va proclamar la República catalana, de moment encara no he notat cap canvi, tret d’un govern destituït i una part del mateix empresonat i l’altra part fugits a Brussel·les i unes eleccions autonòmiques convocades pel Govern Central per al 23 d’aquest mateix mes.

El passat mes de setembre algú va opinar que a partir del dia 2 d'octubre tant Mariano Rajoy com Puigdemont haurien de dimitir per a donar pas a dues persones que volguessin dialogar. En aquell moment veien més fàcil que Puigdemont s’ho deixés que no Rajoy.

Rajoy va dir fa uns dies que sé sentia fort i en ganes de repetir i Puigdemont, des de Bèlgica, també se’l veu amb ànims de repetir al cost que sigui, fins i tot fent xantatge als republicans.

Ja m’ho dient mons pares, anar amb males companyies no era bo...    

LA DARRERA OCURRÈNCIA DE PUIGDEMONT

Inscripció a la frontera catalano-francesa, prop del municipi de la Vajol.

La darrera ocurrència de Puigdemont, secundada per la gent d’ERC és convocar un referèndum per
anar-nos-en d’Europa.

La independència va ser una reivindicació de milions de catalans i d’aquí tot el procés, però marxar d’Europa? Qui vol marxar d’Europa? Tot i això, segur que si s’ho proposen dintre de poc temps, el nombre de ciutadans de Catalunya que voldrà marxar serà el mateix o semblant als que clamaven per la República catalana.

Ah! No!! Que al final Puigdemont s’ha desdit... Dilluns va ser allò de dónde dije digo, digo Diego... Va dir que els catalans tenim vocació d’europeistes. Quines ganes de crear polèmica., Mare de Déu del Cel!! (Perdó que sóc ateu...)

---

A finals de la dècada dels anys ’60 o principis dels ’70, la marca de xocolates Torras va editar un àlbum de cromos que tenia per títol Europa nuestro continente. Era el darrer d’una enorme volta al món per tots els continents de la Terra: Cosmorama de África, Escala en Oceanía, etc.

En aquell temps Europa no era tan coneguda com ara. Només els llibres d’història t’explicaven alguna cosa. I evidentment a les notícies dels Telediarios la poca informació que té donaven era esbiaixada i parcial, la que convenia al règim.

Molt provablement la frase més coneguda d’aquella època sobre Espanya (tot i que no la va citar) la que sé li va atribuir al president francès Charles de Gaulle: L’Afrique commence dans les Pyrénées (Àfrica comença als Pirineus)   

De fet ni la Unió Europea que coneixem ara era el mateix. En aquell temps s’anomenava Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la composaven molts menys països. El règim de Franco, com altres règims totalitaris d’Europa com els de Portugal i Grècia estaven vetats. Quan finalment Espanya i Portugal van aconseguir entrar-hi, va ser fruit de maratonianes i tenses negociacions i després de que la jove democràcia espanyola semblés consolidar-se.     

Després de la mort del dictador, entrar a la CEE era una fita que s’havia d’assolir. No només dels governs, sinó també dels principals partits de l’oposició. Semblava que estar fora d’Europa era com estar al no res...  

Potser per proximitat, a Catalunya sempre sé l’ha considerat la regió espanyola més europeista. Sé pot afirmar que els catalans i les catalanes tenim vocació europea.

Sovint usem el terme Europa o europeu al referir-nos a la Unió Europea o a ser membre d’algun país de la Unió Europea, tot i que Europa va més enllà dels països que conformen la UE. Rússia, Suïssa Islàndia o Noruega per exemple no formen part de la UE i en canvi són països europeus (en el cas de Rússia, com sabeu està entre dos continents)

Per a molts, l’actual UE que tenim ara no és la que voldríem. Els tradicionals valors s’han anat pel terra quan s’ha vetat l’entrada dels sers humans que arriben per Turquia i Grècia majoritàriament provinents de Síria. Però per a canviar Europa cal canviar els governs dels països que la conformen i des de dintre. Des de fora és impossible fer-ho. 

Teniu ganes de veure tot l'àlbum? 

https://www.todocoleccion.net/album-completo/europa-nuestro-continente-chocolates-torras-completo-ver-fotos-zc-26~x53188673