LES FOTOS DE LA DIADA DE SANT JORDI

PER SANT JORDI: ROSES

https://www.youtube.com/watch?v=CXCtQV-FlTY

AMB ELS ULLS TANCATS

Cada dia em sorprenc en veure que sempre hi ha qui defensa a Mas amb els ulls tancats, tot i els seus embolics. Per això repeteixo el tema.

Sembla ser que no sen adonen o no se’n volen adonar que totes les maniobres del successor de Jordi Pujol estan encaminades en continuar aferrat al càrrec. Si l’any 2012, després de menys d’un any com a President de la Generalitat va convocar eleccions anticipades, ho va fer perquè es pensava que abraçant l’independentisme que es va poder viure a la Diada, els ciutadans de Catalunya el votarien majoritàriament reforçant així el seu lideratge al capdavant del país. Però tal i com vaig llegir una vegada, els ciutadans, davant la decisió d’escollir entre l’original (ERC) o la còpia (CiU), es van decantar per l’original i Mas va veure com els seu grup parlamentaria s’aprimava considerablement.

Mas es va equivocar, però lluny d’admetre que ho va fer, ha anat trampejant la situació esquivant les dificultats que li han anat sortint al pas amb més o menys èxit. Per això, les seves controvèrsies amb ERC han estat constants fins el punt que un dia semblava ser tan amics i el dia següent tot el contrari. El símil més adequat seria el de l’acordió que, a les mans del músic, tant aviat s’allarga com s’acurça.  

En aquests dos anys han estat molts els comentaristes polítics, contertulians i ciutadans en general (jo mateix) que pensàvem (i pensem) que Mas hauria d’haver dimitit.

Tal vegada el darrer de tots ha estat Jaume Reixach, director del Triangle en un article que va publicar a la seva revista aquesta mateixa setmana. Reixach cita diferents casos de corrupció (com el del Palau de la Música) on Mas, en la seva condició de Secretari General de CDC hauria pogut estar al corrent o els tripijocs que es feien en temps de Pujol, però que encara es segueixen fent amb Mas al capdavant de la Generalitat per afavorir els seus correligionaris polítics.

Però també motius polítics com l’engany que representa la modificació de la consulta o les retallades que pateix Catalunya en sectors com la Sanitat, l’Ensenyament o la Cultura.

Però és evident que hi ha qui no vol veure-ho així i que pensa que molts d’aquest mals o bé venen des de l’època del Tripartit (i de Zapatero, que encara que no el citi ningú, ja sabeu que sol serl’ase de tots els cops per part del PP) o, evidentment de Madrid, una vella tàctica convergent emprada des del principi de l’era Pujol i que tan bons resultats electorals ha donat sempre a la federació.

No ho voldria fer-ho més llarg. Només unes darreres reflexions i que cadascú s’ho agafi com vulgui.

1.- Si qui està llegint això és un convergent de tota la vida que n’ha tret profit, res a dir, comprenc perfectament que segueixis defensant la teva menjadora o la dels teus fills, què de tot hi ha. 

2.- Però si no és així, si ets un convers de darrera hora que simplement vas pensar que realment Mas seria el messies que ens portaria cap a l’independentisme i després de tot el que ha fet al llarg d’aquest dos anys, segueixes pensant que no n’hi ha un altre com ell, mira, que vols que et digui, segurament res del que et digui t’acabarà convencent.

Quan un arriba a una certa edat i no se’n adona del que està passant al seu costat o bé és un fanàtic o un ximplet (tonto per a que m'entenguis) I perda que sigui així de clar. Ho havia de dir.

Ah! I la culpa pot ser de Madrid, però... Sempre sempre? Vols dir que no n'hi ha prou de mirar-nos el melic? De lladres i corruptes n'hi ha a tots els llocs, també a casa nostra.  

LA DARRERA BATALLA DE PUJOL

Els teloners s’anaven succeint davant del faristol.  Mentre, a la primer fila, expectants, en espera de ser cridats per a intervenir en el precís moment que un gran aplaudiment s’apoderaria de la sala, les cares més significatives del partit. Ocupant un lloc preferent: Artur Mas i Jordi Pujol oJordi Pujol i Artur Mas. El pare i el fill polític; l’alumne més avantatjat després d’abandonar-ne a d’altres pel camí (Miquel Roca, Joan Maria Pujals...)

Pujol ja mitinejava poc, però només la seva presència era garantia que l’èxit s’acabaria assolit. Era com el pare que tots els convergents desitjaven tenir. Durant moltes dècades, fins i tot la seva figura s’havia identificat amb Catalunya. Pujol era Catalunya! Al menys per a tots elsgermans que compartien el carnet de CDC... I per a tants d’altres que també els votaven convençuts que era la millor alternativa per a Catalunya. Gent de bona fe que creien amb Pujol com aquell cristià que creu en Déu.

Durant anys he comparat aquesta imatge de Pujol davant les hosts convergents amb la llegendària i bucòlica del Cid Campeador davant de l’exèrcit cristià durant la conquesta de València al rei moro i que tan bé va saber plasmar  el director Anthony Mann a les platges de veïna Peníscola amb Charlton Heston en el paper de Rodrigo Díaz de Vivar. Tal com va passar a la llegenda, Pujol, com el Cid, guanyaven batalles després de morts. El paper de Pujol, retirat políticament des de l’any 2003, era transcendental per un partit que ell mateix havia fundat quaranta anys abans.  

Però quan tots ens pensàvem que Pujol lliuraria la seva darrera batalla mirant d’assolir uns òptims resultats electorals per a la seva formació política, resulta que haurà de resoldre una llarga batalla judicial molt més transcendent per la seva activitat al marge de la política, però que es trobavenestretament lligades.  

Pujol podria haver estat la figura més significativa de la Catalunya postfranquista, però ell mateix ho havia reconegut (premonició?) uns anys abans: un fet puntual podia espatllar la meva biografia...

Però no va ser un fet, va ser una successió de fets (idèntics o similars si voleu) al llarg de tota una trajectòria professional i política. Segurament fins i tot d’abans, des del temps que ocupava un alt càrrec a Banca Catalana, una entitat financera que va ser espoliada i que mai es van arribar a passar comptes amb els culpables de la situació.

Però la bomba va esclatar un dia de Juliol quan Pujol, quan Pujol, segurament obligat per les circumstàncies (sembla ser que la immediata publicació dels seus tripijocs per part d’un diari de difusió nacional va ser-ne el detonant) va confessar que havia comès frau fiscal al no haver declarat l’herència del seu pare Florenci Pujol i Brugat, fundador de Banca Catalana, davant la incredulitat de la seva germana i del seu cunyat i estret col·laborador.

D’es d’aquell dia, els fets relacionats amb aquest tema s’han anat succeint i, sovint, han estat tan inversemblants com a contradictoris, però a la pràctica ha quedat demostrat que el que Pujol pretenia des del dia de la seva confessió, era protegir els seus fills de la Justícia, però sobre tot de l’opinió pública per a carregar-se ell amb totes les culpes.  

No m’imagino que Pujol pugui acabar els seus dies de forma plàcida. Quan tens problemes judicials, per molt que ho intentis dissimular i superar-ho, per lògica, t’han d’acabar passant factura.

Tal com diu la dita gitana, pleitos tengas y los ganes, perquè tot i així, ningú et deslliura de les males estones que te toca passar.  

DIARI DE L’AGOST. DISSABTE 23

La pluja protagonista. Diuen els vells que al nostre país no sap ploure. Igual tenim un estiu extremadament sec i, de cop i volta, cau un xàfec que no el paren ni els valencians... Bé, de fet, els valencians la deixen caure (o això diuen) i sembla ser que ells responen: I vosaltres que feu, la pareu?

A Amposta va començar a ploure sobre les 8 de la tarda i en pocs minuts va caure un xàfec important. Moments abans, Miquel, de Roquetes, havia penjat fotos de l’aiguat que queia a la població del Baix Ebre. De fet, en sortir de casa, la foscor més intensa estava precisament cap al N, mirant en direcció a Tortosa.

Va ser un moment curt, però la quantitat, sense atrevir-me a mesurar-la, va ser important. El Periódico d’avui porta una llista de les poblacions catalanes on hi va caure més aigua. De els Terres de l’Ebre només hi surt Alcanar amb 61 litres. El rànquing l’encapçala Manlleu amb 99, seguida de Roda de Ter amb 88. A Girona en van caure 67, a Lleida 40 a Barcelona 6 i a Tarragona només 1.

Pels pèls. El Consell de Garanties Estatutàries va avalar la llei de consultes del parlament de Catalunya, si bé ho va fer pels pèls: 6 vots a favor i 4 en contra.

Malgrat això, avui, la premsa catalana ho interpreta a la seva manera.

La Vanguardia: La llei de Consultes, avalada per un Consell de Garanties dividit.

El Periódico: Aval per la mínima.

Ara: El Consell de Garanties avala per la mínima la llei de consultes.

El Punt Avui: Cent per cent legal.

Com es pot veure, una majoria de diaris diuen que l’aval ha estat per la mínima, i només el Punt Avui (el diari que més es decanta a favor de la consulta del 9-N) dóna per bo (sense cap però) l’aval obtingut pel Consell de Garanties Estatutàries.

També hi ha qui opina que malgrat aquest aval, la llei de consultes no és aplicable al referèndum que es vol fer el 9-N. En aquest punt, com en la majoria, no hi acaba d’haver un consens clar. Mentre uns opinen que sí, els altres opinen que no... Potser, ara mateix, no és el millor moment per a fer la consulta. I quan dic ara mateix, no em limito a un instant, sinó a una determinada època que inclouria la data que es vol fer el referèndum. Però després de tot el que s’ha dit i el que ha passat, segurament no hi haurà marxa enrere i caldrà esperar esdeveniments propers per a veure que acaba passant.

Madame Pompadour ja no està sola. No sé si coneixeu la llegenda. Sabeu aquelles copes de cava que tenen la boca molt ampla. Es diu que es van inspirar amb la mamella de la il·lustre dama de la cort francesa. O sigui, la copa té la forma d’un pit de Madame Pompadour, per a que ens entenguem. No sé si és o no veritat, simplement em remeto a explicar el que he escoltat moltes vegades.

El que sí que és veritat és que ara s’han inspirat amb un pit de Kate Moss per a dissenyar-ne una. Segurament qui ho ha fet, també havia escoltat la llegenda (o la certesa) i ha volgut actualitzar el temps i fer ara el que es fa ver a la França segle XVII. Algunes informacions van més enllà encara. Quin dels dos pits? Sembla ser que l’esquerre.

Cas Pujol. El cas Pujol segueix estant en boca de tothom. No hi ha dia que a la premsa no hi hagin articles d’opinió parlant del tema. També a les tertúlies de la televisió i de la ràdio...

Per tot el que se’n diu, Pujol demostra tenir més cara que esquena. A hores d’ara encara no està clar que comparegui al Parlament de Catalunya per explicar els fets. Segons sembla, el seu partit, el que ell va crear, Convergència Democràtica de Catalunya li demana que ho faci...

I si CDC fos la primera interessada en que Pujol no acudís al Parlament? De vegades pot dir alguna cosa que no sigui convenient per al partit. Ho heu pensat?         

     

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 21

Sobre les obres del carrer Major i la plaça de l’Ajuntament. Aquest matí he vist un missatge de la periodista Sofia Cabanes demanant-me poder publicar una foto meva a l’aguaita.cat sobre les pancartes que hi ha a una majoria de els cases d’aquella zona. Evidentment li he donat el meu consentiment. No recordo que mai m’hagi negat a que algú publiqui una foto meva i m’afalaga veure-la publicada. No obstant, de vegades no sé m’ha demanat permís i, fins i tot hi ha qui n’ha penjat i en cap moment s’ha mencionat l’autoria.

Els que em segui sabeu que dimarts vaig publicar unes fotos sobre l’imminent començament de les obres. La notícia d’avui és que ja han començat. Aquest mateix matí he anat a l’ajuntament a recollir un paper i he pogut comprovar com, efectivament, impedien que s’aparqués sobre la vorera dreta (en el sentit de la circulació dels cotxes)

Després m’he aturat a parlar amb una persona que regenta un establiment comercial mentre una noia jove estava prenent unes imatges. Li he preguntat de quin mitjà de comunicació era i m’ha respost que de Canal 21.

La persona amb qui parlava m’ha explicat que els veïns de la zona han mantingut 6 reunions amb l’alcalde i que ella només va poder acudir a dos, ja que no sé la convocava (m’imagino que perquè no consta empadronada allí, encara que faci anys i panys que tingui, com he dit, un local comercial)

De tot el que m’ha explicat, una cosa m’ha cridat l’atenció especialment. Les obres havien de començar la segona quinzena de juliol però es van trobar amb una forta oposició: per una part mossèn Ramon, el rector de la parròquia de l’Assumpció i que va dir que volia que aquest any el 15 d’agost, es fes allí (com sempre es fa) la tradicional ofrena a la Mare de Déu de l’Assumpció, la patrona d’Amposta. I per l’altra de les dues societats musicals (la Lira i la Filha) que també s’haurien negat a fer el tradicional concert de bandes a un altre lloc que no fos la plaça de l’Ajuntament.

De totes formes, si com es diu, finalment, es posa una font al bell mig de la plaça, aquest any ha estat el darrer en que el concert s’ha fet en aquest emblemàtic lloc.

Si llegiu l’Aguaita veureu com l’alcalde diu que s’ha aconseguit un ampli consens amb la majoria dels veïns. Permeteu-me que ho dubte. Si per a ell consens és el que feia amb els grups de l’oposició (parlo dels anys que vaig estar a l’ajuntament de regidor), segurament que sí, però ja us ho dic, té el concepte equivocat. Al que ell fa, jo li dic imposició.        

La Justícia, justa? Quantes sentències judicials us han semblat injustes? Si ens poséssim a recordar, segur que en faríem una llarga llista. Només un parell d’exemples: la sentència del TC sobre l’Estatut o la inhabilitació del jutge Baltasar Garzón.

Si finalment es jutja a Jordi Pujol, podria arribar a passar que també se’l declarés no culpable, una sentència similar a quan se’l va absoldre pel cas Banca Catalana.

De fet hi ha mota gent que és escèptica i que creu que, finalment, no passarà res, igual com tampoc els hi passa res a la majoria del que han ocupat càrrecs importants, ja siguin del PP, de CiU o del PSOE.  

I per què podria passar això? Senzillament per que es podrien trobar defectes de forma, com per exemple el que, desesperadament, està buscant el clan Pujol per Andorra: trobar a l’empleat de banca que, suposadament, va filtrar les dades al diari el Mundo que és el mitjà que anava a treure tota la informació sobre la fortuna dels Pujol a Andorra.

+ Pujol. A hores d’ara encara no és segur que Jordi Pujol acabi compareixent al Parlament per a donar explicacions sobre la confessió que va fer l’any passat. Una confessió per cert (ara ho sabem) que la va fer per dos motius: el primer per avançar-se al que s’anava a publicar i el segon per a guanyar temps i preparar la seva defensa (i la de la seva família) per mirar de sortir-se’n ben parat de tot aquest enrenou.

Si finalment Pujol no acudeix al Parlament, una institució que el va escollir President de la Generalitat fins a 5 vegades, serà, ni més ni menys que menysprear els ciutadans de Catalunya, al menys d’aquells que mai hem cregut que Pujol fos el que aparentava ser (deixem-ho així)  

LES FOTOS DEL DIA 23-04-2013

Venda de roses (Amposta) i llibres Tortosa)

El pakistanès ja estava abans de les 7:30. 

MÉS ROSES PER SANT JORDI (aquestes una mica retocades)

PER SANT JORDI, ROSES