Els teloners s’anaven succeint davant del faristol. Mentre, a la primer fila, expectants, en espera de ser cridats per a intervenir en el precís moment que un gran aplaudiment s’apoderaria de la sala, les cares més significatives del partit. Ocupant un lloc preferent: Artur Mas i Jordi Pujol oJordi Pujol i Artur Mas. El pare i el fill polític; l’alumne més avantatjat després d’abandonar-ne a d’altres pel camí (Miquel Roca, Joan Maria Pujals...)
Pujol ja mitinejava poc, però només la seva presència era garantia que l’èxit s’acabaria assolit. Era com el pare que tots els convergents desitjaven tenir. Durant moltes dècades, fins i tot la seva figura s’havia identificat amb Catalunya. Pujol era Catalunya! Al menys per a tots elsgermans que compartien el carnet de CDC... I per a tants d’altres que també els votaven convençuts que era la millor alternativa per a Catalunya. Gent de bona fe que creien amb Pujol com aquell cristià que creu en Déu.
Durant anys he comparat aquesta imatge de Pujol davant les hosts convergents amb la llegendària i bucòlica del Cid Campeador davant de l’exèrcit cristià durant la conquesta de València al rei moro i que tan bé va saber plasmar el director Anthony Mann a les platges de veïna Peníscola amb Charlton Heston en el paper de Rodrigo Díaz de Vivar. Tal com va passar a la llegenda, Pujol, com el Cid, guanyaven batalles després de morts. El paper de Pujol, retirat políticament des de l’any 2003, era transcendental per un partit que ell mateix havia fundat quaranta anys abans.
Però quan tots ens pensàvem que Pujol lliuraria la seva darrera batalla mirant d’assolir uns òptims resultats electorals per a la seva formació política, resulta que haurà de resoldre una llarga batalla judicial molt més transcendent per la seva activitat al marge de la política, però que es trobavenestretament lligades.
Pujol podria haver estat la figura més significativa de la Catalunya postfranquista, però ell mateix ho havia reconegut (premonició?) uns anys abans: un fet puntual podia espatllar la meva biografia...
Però no va ser un fet, va ser una successió de fets (idèntics o similars si voleu) al llarg de tota una trajectòria professional i política. Segurament fins i tot d’abans, des del temps que ocupava un alt càrrec a Banca Catalana, una entitat financera que va ser espoliada i que mai es van arribar a passar comptes amb els culpables de la situació.
Però la bomba va esclatar un dia de Juliol quan Pujol, quan Pujol, segurament obligat per les circumstàncies (sembla ser que la immediata publicació dels seus tripijocs per part d’un diari de difusió nacional va ser-ne el detonant) va confessar que havia comès frau fiscal al no haver declarat l’herència del seu pare Florenci Pujol i Brugat, fundador de Banca Catalana, davant la incredulitat de la seva germana i del seu cunyat i estret col·laborador.
D’es d’aquell dia, els fets relacionats amb aquest tema s’han anat succeint i, sovint, han estat tan inversemblants com a contradictoris, però a la pràctica ha quedat demostrat que el que Pujol pretenia des del dia de la seva confessió, era protegir els seus fills de la Justícia, però sobre tot de l’opinió pública per a carregar-se ell amb totes les culpes.
No m’imagino que Pujol pugui acabar els seus dies de forma plàcida. Quan tens problemes judicials, per molt que ho intentis dissimular i superar-ho, per lògica, t’han d’acabar passant factura.
Tal com diu la dita gitana, pleitos tengas y los ganes, perquè tot i així, ningú et deslliura de les males estones que te toca passar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada