QUI DIU QUE LES VAGUES I MOBILITZACIONS NO SERVEIXEN DE RES?

Diumenge, perdut entre les pàgines del Periódico (pàgina 29, columna de la dreta) aquest titular: “Alemanya augmenta el 6,3 % el sou del funcionaris”. Sobta llegir una notícia així en els temps que corren, tal vegada més pròpia d’una època de bonança econòmica i no de crisi.

A Espanya, ja fa moltes dècades que els funcionaris perdem poder adquisitiu i no només ara amb les retallades i congelacions. Als pressupostos generals de l’Estat sempre es tira per baix i com mai ha existir clàusula de revisió salarial (estic parlant de funcionaris, no de laborals), anys rere any anem perden unes dècimes. És cert que d’alguna manera se’ns ha “arreglat” una mica el sou gràcies a les requalificacions, però a qualsevol empresa tens el “dret” de prosperar i a l’Administració, malgrat això, la carrera professional és més una utopia que una realitat.

Tornant a la pujada salarial dels funcionaris alemanys. No us penseu que l’Angela Merkel hagi estat benèvola decidint la pujada, ni molt menys. Tal i com s’explica a la notícia, “L’acord s’ha tancat després d’un mes de vagues i tenses negociacions”. Ho sabíeu? Sábieu que també a Alemanya hi havia vagues i manifestacions en contra de la política econòmica de la Merkel. Només es parla de mobilitzacions als països que van malament, com Gràcia i Portugal i quan aquí es va decidir fer la vaga general, ràpidament, els de la “caverna mediàtica”, van voler-nos comparar amb els d’aquest països. Sapigueu a també els treballadors i treballadores del països capdavanters econòmicament parlant, fan vagues per tal de conservar els seus drets civils i laborals.

En canvi, els d’aquest país sembla que estem alletargats. Ens diuen que la vaga general no servirà per a res i ens ho creiem. Bé, s’ho creuen, perquè tots els que férem vaga i sobre tot, aquells que van sortir al carrer a fer sentir la seva veu de protesta, no es deixen enganyar pel capitalisme i la dreta rància que ens governa.

I ja per acabar, només em queda una pregunta per a fer: ¿Per què la cancellera Merkel, que no para de donar ordres als nostres governs i que, juntament amb Sarkozy colla cada cop més la nostra economia, transigeix davant els seus? 
O això o és que finalment se'n ha adonat que amb la política d'austeritat extrema no es va en lloc i cal incentivar el consum privat i això no s'aconsegueix sinó s'apujen el sous de tots els treballadors, no només dels funcionaris...

Contra l’opressió, revolució!!!      

LLET EN POLS I “CAOLÉ”

Davant l’evident desnutrició dels xiquets grecs per causa de la crisi econòmica en que es troba immers el país, el govern ha decidit subministrar menjar a les escoles per a que puguin fer un àpat consistent a un mòdic preu d’entre 2 i 3 euros.

Inconscientment he retornat a la infància i me’n he recordat de que quan el regim de Franco feia arribar a les escoles llet en pols que, al posar-li l’aigua feia escuma en abundància.

Anys més tard, la llet ja arribava amb ampolles de vidre de mida petita, es a dir d’uns 200 cm3. L’empresa subministradora era la “Central Lechera de Tortosa”, tal i com figurava a moltes de les ampolles, en canvi, a d’altres, s’hi podia llegir “Caolé”, que era la marca del seu batut de cacau. Per aquella època no era difícil trobar “caolés” a qualsevol bar de la zona, en lloc de Cacaolat, Choleck, etc. 

 

Les estufes eren de ferro colat i consumien llenya tallada prèviament per a poguessin cabre sense cap tipus de problema.

De moment no he escoltat res sobre la possibilitat que no es subministri electricitat a les escoles i calgui tornar a les estufes de llenya, però tal com va tot, qui pot afirmar en rotunditat que no les haguem de recuperar al futur.   

CAMARÓ/CAMERON

Quan treballava a Vinaròs, a principis dels anys 80, un dia baixant a treballar vaig escoltar per la ràdio del meu Seat 127 una notícia d’aquelles que et criden l’atenció: els camarons costaven 30.000 pessetes el quilo.

Quan vaig arribar a la fàbrica li vaig preguntar a Juanito Guzmán, una amic de l’edat de mon pare i que havia segut tota la vida mariner fins que quan ja tenia vora 60 anys va trobar feina a la fàbrica i va decidir que seria un bon lloc per a jubilar-se. Em va respondre que “era possible”, però que tal vegada només se’n havien pescat 200 o 300 grams.

El primer ministre angles es diu Davin Cameron, que no s’escriu igual que “camaró” ni significa el mateix, però he pensat que segurament ens podria servir com a comparació de dues situacions força dispars.

El quilo de camarons es pagava aquell dia a 30.000 pessetes/quilo, però com em va dir l’amic Juanito, segurament n’havien pescat molt pocs. I per molt exquisit i car que sigui el camaró, a la mar és un crustaci insignificant i minoritari.

Ahir el “premier” anglès es va despenjar dels acords en que van arribar la majoria dels països de la Unió Europea. La ràdio recordava que ni en temps de la Margaret Thacher, havia passat una cosa així. Va ser una decisió pensant més amb els seus propis votants que, segurament, una decisió responsable i valenta.

L’economia anglesa és una economia forta, però no se’n deslliura de la crisi econòmica que afecta a tots els països del primer món. Potser es pensen que la lliura esterlina per si sola podrà enfrontar-se als especuladors, però s’equivoquen els que pensen així. Fins i tot dintre dels seu país té enormes divergències, sense anar més lluny, no cal mirar els laboristes, només cal fer-ho al partit Liberal, els seus socis de govern.

Anglaterra sempre s’ha caracteritzat d’anar per lliure: condueixen per l’esquerra quan la majoria dels països ho fa per la dreta (fins i tot EE.UU que va ser-ne colònia), van trigar molts anys en adoptar els sistema mètric decimal, no es van voler integrar a l’euro quan la resta dels països que formen la UE i fins i tot alguns que no hi formen part ho van fer, etc.

Potser podran subsistir així un grapat d’anys més o potser molts més, però viure aïllats d’un món cada cop més globalitzat em sembla, al menys, una temeritat.