TORRÓ KM 0

El torró és un dels productes estrella de de les festes de Nadal i Cap d’Any. Sembla ser que els seu origen es remunta als àrabs i son els torrons del Sud del País Valencià els que més prestigi tenen a la Península Ibèrica, tot i que la seva fabricació està molt estesa. A Catalunya per exemple són molt populars els d’Agramunt. Més a casa nostra, qui no ha sentit a parlar dels turons Blasco de Catí? També a Xerta, a la comarca del Baix Ebre se’n fabriquen des de fa més d’un segle. Però del que em va de gust parlar-vos avui és d’una novetat d’enguany. D’un torró Km 0 (o de proximitat) que elabora la Pastisseria Alemany d’Amposta. Aquest torró consta de 3 elements principals: xocolata negra de la marca CREO de Tortosa, oli d’oliva verge de la Cooperativa Agrària de Godall (dintre del Territori del Sénia) i sal de les Salines de la Trinitat del Delta de l’Ebre. Més nostre impossible! MÉS INFORMACIÓ: Torró d'Agramunt - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org) Turrones Blasco De Cati | Facebook El torró de Xerta | Ajuntament de Xerta Dolços Alemany 1912 | Amposta | Facebook C.R.E.O – Xocolates CREO som una antiga empresa tortosina especialitzada en l'elaboració de xocolata a la pedra. Inauguració en 1942. (xococreo.com) Cooperativa de Godall - Conoce nuestra historia y quienes somos (lacrimaolea.com) Salines de la Trinitat - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)

BESAR EL CUL AL MATXO

Diuen que a Xerta besen el cul al matxo. Qui no ha escoltat mai aquesta expressió popular? És literal o no? En realitat que vol dir?

Evidentment no és literal. No crec que mai cap xertolí o xertolina hagi besat el cul al matxo...  

L’expressió se remunta a l’època en que els sirgadors baixaven i pujaven per l’Ebre transportant mercaderies.

Els vaixells anaven en veles, però de vegades se feia necessària la força humana i animal per a poder tirar de les naus, ja que el vent no sempre era favorable per als interessos de la navegació.

Les persones i animals que tiraven del vaixell amb unes grans cordes passaven per un camí que anava paral·lel al riu en tots dos costats i que s’anomenava camí de sirga (*).

Una vegada me van dir que en realitat l’expressió venia de quan el patró del vaixell manava arrear l’animal: Ves al cul del matxo (apropat a l’animal i arrea’l)

Durant la festa del Mercat a la Plaça d’Amposta vaig anar amb el nou Sirgador. Un vaixell que no transporta mercaderies, sinó gent que volen veure i viure el riu d’una manera diferent: navegant pel riu.

En acabar el trajecte me vaig adreçar al guia de lo Sirgador per a explicar-li la versió que coneixia sobre la frase de a Xerta besen el cul al matxo.  Ell me’n va donar una altra.

Sembla ser que prop de Xerta hi ha un tram on el camí de sirga era molt estret. Tan estret que fins i tot resultava perillós passar per allí. Així que la gent s’apropaven al matxo per a subjectar-se i sentir-se més segurs a l’hora de passar per aquell indret.

Me quedo amb aquesta última versió. La veig més factible. 

(*) L’escriptor de Mequinensa Jesús Moncada va escriure un llibre amb el títol de Camí de Sirga.  

TENIR ESTRELLA

A la cerimònia d’entrega de les noves estrelles Michelin d'anit, un nou restaurant d’Ulldecona es va afegir a la llista. Es tracta (imagino que tots ho sabeu) de l’Antic Molí del xef Vicent Guimerà, continuador d’una nissaga de cuiners ja que tan son iaio com sa mare ho han estat. Cal recordar que aquest any Vicent ja havia aconseguit el premi al millor cuiner revelació de Catalunya.  

Amb aquesta estrella el poble d’Ulldecona en suma dues, ja que fa 4 anys el restaurant les Moles amb el xef Jeroni Castell va aconseguir la primera que ha anat mantenint durant aquests anys i anit la va tornar a revalidar.

Les trajectòries de tots dos xefs han estat molt diferents. Mentre Jeroni va entrar a la cuina per casualitat un dia que el cuiner es va posar malalt, tal i com ell sol explicar, Vicent va créixer entre fogons, tal i com ja he dit al començament. Segurament per això, amb només 24 anys va obrir el seu propi restaurant.

Me crida l’atenció que un poble com Ulldecona que mai havia estat una destinació gastronòmica de primer ordre acumuli dues estrelles quan hi ha poblacions com Cambrils que només ne té un o l’Ametlla de Mar i la Ràpita, on tradicionalment la restauració ha estat un sector econòmic molt més important que no en tinguin cap.

Aquest matí ho he comentat a la feia i hem estat parlant del restaurant Can Batiste de la Ràpita que des de fa uns anys porten els fills dels fundadors i que com els dos anteriors elaboren el que es denomina cuina d’autor amb productes de proximitat o sigui, de la nostra terra.

Durant dècades els pobles gastronòmicament més potents eren, sobre tot, aquells que tocaven a la mar i que treballaven el peix i el marisc fresc que elaboraven destrament. Amb això ja n’hi havia prou i no es van dedicar mai a fer grans innovacions a la seva cuina.

Tornant a l’edició d’aquest any de les Estrelles Michelin, la de 2017 (tot i que encara estem al 2016), ha estat la que més noves estrelles ha repartit. No és casualitat i trobo que al futur serà una constant, ja que la cuina (la bona cuina!) està de moda i cada vegada els cuiners són més professionals i tenen un gran esperit de superació.

Anit també va aconseguir una estrella el cuiner de l’Aldea Fran López per el seu restaurant barceloní Xerta que regenta amb el seu germà. És la segona que aconsegueix després de la que va aconseguir l’any 2010 al restaurant el Torreó de l’Indià de l’hotel Villa Retiro de Xerta.

A principis d’any vaig deixar un comentari a Tripadvisor sobre el restaurant Antic Molí i vaig dir que anaven en busca de l’estrella. Sense que serveixi de precedent, ho vaig encertar. Ara pronostico que Can Batiste serà el proper en aconseguir-la a les Terres de l’Ebre. A veure si l’encerto...