LES MALES COMPANYIES (Primera part)

Durant dos dies consecutius (28 i 29 de novembre), la Sexta va emetre un reportatge sobre la família Pujol dintre del programa Las males compañías dirigit i presentat per la periodista Cristina Pardo.

Per aquells que no el vau veure, el programa tractava de la corrupció al voltant de la família Pujol que, com sabeu, va ser qualificada com a organització criminal del que destacarien principalment dues figures: Marta Ferrusola, la matriarca i Jordi Pujol (Júnior), el primogènit.

De fet res o casi res que no sé sabes ja que des de aquell dia del mes de juliol de 2015 on Jordi Pujol, el que fora durant 23 anys President de la Generalitat, va declarar que havia mantingut oculta una part de l’herència de l’avi Florenci, tots els mitjans de comunicació ens van mantenir constantment informats sobre com s’anaven desenvolupant els esdeveniments.  

La trajectòria pública de Jordi Pujol i Soley, el Molt Poc Honorable, va coincidir en gran part amb els meus primers anys en política. Ell va ser elegit President l’any 1980 i jo vaig començar a militar al PSC l’any 1983, tot i que ja feia uns quants anys que estava a la seva òrbita.

Tot i que en un primer moment es podria pensar que me vaig afiliar pel fet de que mesos abans Felipe González tragués majoria absoluta, la realitat és molt diferent. El pas definitiu el vaig donar el 9 de maig, el dia següent de les eleccions municipals. En aquell temps jo vivia a Santa Bàrbara i Josep Bertomeu Canalda, més conegut com a Don Pepe, acabava de revalidar el càrrec d’alcalde per majoria absolutíssima, aquesta vegada encapçalant la llista de CiU, ja que la primera vegada ho va fer con independent.

Per aquell mateixos anys comença el declivi de Banca Catalana i finalment acaba als jutjats (cas Banca Catalana) Contra tot pronòstic Jordi Pujol ne surt indemne i la seva figura reforçada. Igual com ha passat durant els últims anys amb el tema independentista, també llavors tota la culpa era de Madrid, mentre que els de la capital d’Espanya se van mostrar maça complaents o porucs pel que pogués passar.

Mentre el patriarca feia de crossa dels governs estatals quan convenia, pel seu darrere la família feia negocis no del tot clars. El programa de la Sexta ens va recordar unes paraules de Júnior durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya: Anava a Andorra a buscar homes de negocis amb qui fer negocis i això és legal... Però algú sap a que es dedicava concretament Júnior? I Josep? I Pere? I Oleguer?

Des de la meva època de batxiller, sempre recordat una frase que ens va llegir un dia el nostre professor de Literatura: Los Tahures con dados hacen condados.  Tot i que la frase fa referència als jocs d’atzar i apostes, bé podria utilitzar-se amb el cas del Pujol: del no res van crear un imperi...Tot i que segons la matriarca no tenien ni cinc i anaven amb una ma al davant i l’altra al darrere...

Crec que va ser Lluís Foix, periodista i durant un any director de la Vanguardia i que va ser un dels qui va sortir al programa, va dir que mentre la família i Convergència s’estaven lucrant il·lícitament, Jordi Pujol mirava cap a un altre costat. No crec que fos així. Mira cap a un altre costat aquell que no vol assabentar-se del que està passant pel seu voltant. Des del meu punt de vista Jordi Pujol coneixia perfectament totes les martingales usades tant per la seva família com pel seu partit i les consentia perquè suposo que ho portava als seus gens, uns gens heretats de son pare Florenci que ja va ser multat durant el règim de Franco per tenir diners a l’estranger. Com diu la dita: De tal palo tal astilla...

Per a mi un dels moments memorables del programa va ser la resposta de María Victoria Álvarez que a la pregunta de Cristina Pardo de perquè no ho va denunciar, va respondre:

-Però vostè sap de qui estem parlant...? Sap qui eren aquesta gent...? Sap el poder que tenien...?  

A part d’això sense proves no pots anar en lloc. Si la fiscalia amb molts més recursos no va iniciar cap investigació arran de la intervenció del President Pasqual Maragall al Parlament, com ho anaven a fer tots aquells que només tenien indicis... Al primer capítol va sortir un empresari de la construcció que tenia proves sobre el que estava passat i ni així li van fer cas.

Quan a un territori està dominat per una organització criminal que a part governa les principals institucions del país, és molt difícil trobar valents que s’hi encarin. El territori és Catalunya, però també podríem estar parlant d’altres territoris molts més menuts, com per exemple Amposta...

I creieu-me, sé del que estic parlant.  

Us deixo l'enllaç per si voleu veure-ho: 

http://www.atresplayer.com/television/programas/malas-compañias/temporada-1/capitulo-4-programa-los-pujol_2017112800940.html#fn_comentarios_lay

OH! NO ÉS NOTÍCIA

I jo que me pensava que ne parlaria tothom!! Sembla ser que hi ha notícies que no són notícia, tot i la rellevància que poden arribar a tenir. Serà perquè aquests dies només sé parla del referèndum de l’1-O i totes les notícies que es generen al seu voltat? Potser serà això.

Dimarts, quan vaig sortir de treballar i anava cap a casa, per la ràdio (estava escoltant la SER) van donar una notícia que relacionava a Juan Fernando López Aguilar, diputat socialista al Parlament Europeu i el món del futbol.

A veure si us ho sé explicar. Gràcies a una filtració de Foottball Leaks, s’han conegut el nom de jugadors importants de la Lliga que han estat condemnats per evasió fiscal. Aquests jugadors, a sobre de ser estrelles del món de futbol tenen tota mena de privilegis amb la complicitat dels respectius clubs, per tant, també estarien implicats diversos clubs.  

Dilluns es va celebrar una sessió de la Comissió de Blanqueig de Capitals i Evasió fiscal i va ser aquí, quan el portaveu socialista va criticar el suport que reben aquestes mega estrelles del món del futbol, els sous desorbitats, els contractes de publicitat, els drets d’imatge etc. Per tot això es va demanar a la Comissió conseqüències estrictes i mecanismes que impedeixen el frau i la evasió fiscal a tots els nivells.

Per la seva part, Ramón Jauregui, un altre eurodiputat socialista, va incidir en que ni la FIFA, ni la UEFA, ni l’Associació Espanyola d’Agents de Futbolistes controlin el problema de la evasió fiscal del futbol internacional i més concretament de l’europeu.

Segons la SER, cap representant del estaments del futbol va assistir a la reunió, tot i que havien estat convidats a fer-ho. També es va dir que entre les mesures que s’havien de prendre, estava la de suspendre’ls temporalment sense poder jugar a futbol, igual com es fa quan t’ensenyen una targeta roja.

Però no només als jugadors, sinó als seus representants. Per exemple el portuguès Jorge Mendes, representant entre d’altres de Cristiano Ronaldo o José Mourinho, sé sap que té tot un entramat d’empreses que operen en diversos països fiscal per a poder evadir capitals i estalviar-se els impostos que hauria de pagar al país on tingui el seu domicili fiscal. A aquest personatge sembla ser que si s’acceptessin les mesures que es proposen se’l podria inhabilitar a per vida.  

Que el món del futbol està més que corromput és cosa coneguda. Només cal fixar-nos que va passar amb els expresidents de la FIFA Joseph Blatter, el de la UEFA Michel Platini o el de la Federació Espanyola Ángel Maria Villar.

Ja era hora que algú s’atrevís a proposar mesures com les que han proposat els diputats socialistes de la Eurocambra, però dubto que al final se pugui aconseguir alguna cosa al respecto o al menys que tinguin l’abast necessari. És una pena, però realment penso que no s’arribarà mai fins l’arrel del problema.

Per cert, si heu llegit o escoltat alguna cosa al respecte, m’agradaria que m’ho diguéssiu, ja que sembla ser que hi ha un mutis total. Fixeu-vos que l’enllaç que us adjunto per a poder llegir la notícia és de la pàgina personal del propi Juan Fernando López Aguilar.   

http://juanfernandolopezaguilar.es/mediateca/134/los-socialistas-denuncian-la-ausencia-de-un-control-efectivo-de-los-delitos-fiscales-cometidos-por-clubes-y-jugadores-de-futbol.html

http://www.lavanguardia.com/deportes/futbol/20170621/423532370896/jorge-mendes-cristiano-ronaldo-football-leaks-paraisos-fiscales-fiscalia-hacienda.html

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 25

163è TALL DE L’N-340

Bé, en tot cas un tall a mitges... Per les imatges que he vist, a l’Ametlla de Mar si que es va portar a terme el tall, però a les Cases, on estava jo, la Direcció General de Transit no ens va donar permís. El motiu? Per a n dificultar les tasques de desenrunament del xalet que va explotar per dues vegades de la urbanització Monte-Carlo. Així que el tall es va convertir en una concentració de circumstàncies.

A veure, què té que veure la velocitat amb el tossino?  O el què és el mateix: Què té que veure que s’estiguin portant a terme una minuciosa tasca de desenrunament amb tallar la carretera?

Els comentaris entre els que ens havíem concentrat van ser diversos: Què si podíem entorpir el pas dels camions... Per si havien de sortir d’allí urgentment... Per què no volien veure cua de cotxes...

Situem-nos. La ubicació del xalet està per la zona de l’antiga N-340, a la partida de la Martinenca. Tot i que no sé amb seguretat, el situo pels voltants del Càmping Alfacs. Tot i que per aquella zona a l’estiu la circulació és intensa, en cap cas es comparable amb els que passen pel desvio que es va fer arran de l’accident de 1978. De retorn cap a casa he passat moltes vegades per baix (per l’antiga) i mai, mai he trobat cues. Mentre que quan passo per la variant, de vegades força estona després, les cues són quilomètriques.

Per cert, també es va dir que s’estan cansant de nosaltres i que busquen qualsevol excusa per a negar-nos el permís. Amb quasi dos anys que fa que es talla la carretera, potser encara no saben fins on arriba el nostre aguant...

De Leonard Beard al Periódico. 

RAJOY HAURÀ DE COMPARÈIXER AL CONGRÉS

Finalment el PP es va quedar sol. Semblava que C’s li faria costat i que també votarien en contra de la compareixença de Rajoy per a donar explicacions als Congrés dels Diputats sobre el finançament il·legal del partit.

Mentre Martínez Maillo posava el crit al cel i deia que amb que està caen a Espanya haver de parlar de coses que van passar fa 20 anys... 20 anys senyor Maillo? A ve, potser és que agafa la data de començament... Però s’oblida del cas Naseiro, per tant, faria més... Els casos de corrupció del PP, molts i molt estesos, van tenir lloc molt més recentment i caldria saber si ja han acabat o encara n’hi ha algun en marxa...  Qualsevol dia igual se’n destapa un altre.

Per l’altre costat Pablo Iglesias que deia allò que jo us he dit tantes i tantes vegades: Si algú que està davant de la direcció d’un partit polític no se’n assabenta del que està passant, és que és un inútil o un incompetent o potser totes dues coses. I si és així, com pot ser el president de les Espanyes? La resposta és molt fàcil: Perquè el PP ha estat el partit més votat. I qui la votat? Els tradicionals (la gent de bona família, els religiosos, militars, etc.) però també molts que no ho diuen però que en canvi es reconeixen ràpidament quan parlen, per exemple de les subvencions que l’Estat dona els musulmans.

EL BORBÓ VA DE MANIFESTACIÓ

És un fet inèdit que el Rei Borbó vagi de manifestació. El seu pare no va anar-hi mai i vull pensar que els seus avantpassats, tampoc.

Però com diuen molts és un acte de pura hipocresia. No es poden tenir relacions (ja no dic que venguin armes o que s’emportin comissions per fer-ho uns altres) amb els països que financen el terrorisme islàmic i visitar els ferits de l’atemptat del 17-A i assistir a la manifestació de Barcelona.

El refrany castellà diu: A Dios rogando y con el mazo dando... Però queda millor en català: A més de pregar cal treballar.    

ELS UNS PELS ALTRES I LA CASA (Gènova, 13) SENSE AGRANAR

Les compareixences en seu judicial de persones conegudes, d’aquelles de alta cuna y baja cama, tenen una expectació mediàtica, però a l’hora de la veritat no solen aportar cap novetat destacable. Potser és perquè l’opinió pública en general ja s’ha fet una idea sobre el que ha passat en cada cas. N’hi ha qui ho anomenen judicis paral·lels, però només es tracta de recopilar dades i arribar a conclusions. Conclusions que la majoria de vegades no pots expressar en públic per manca de proves, però els indicis solen ser força evidents.

Com sabeu dimecres va declarar el President del Govern de les Espanyes a l’Audiència Nacional en qualitat de testimoni. Mentre això passava, Arnaldo Otegi assistia a una conferència que donava un amic a Lleida i deia més o menys això:

-Com han canviat els temps... Mentre jo estic assegut tranquil·lament escoltant el meu amic Joan Tardà, Rajoy està declarant a l’Audiència Nacional.

No ens enganyem, malgrat les paraules d’Otegui el país no ha canviat substancialment: A Madrid segueix governant el PP i pel que sembla ho farà, al menys, fins que la legislatura s’esgoti i a Catalunya seguim, com des de fa anys, en pas fer cap a la independència o cap a la incertesa (encara està per veure’s) i, per tot arreu, destapant-se nous casos de corrupció política.

No sé si us n’heu adonat, Espanya és un país de filòsofs. El tio Maso (e.p.d.), pare del meu company de treball i amic Maso, sempre es vanagloriava d’haver llegit intensament els filòsofs de la Grècia clàssica. Nosaltres els espanyols (i fins que es demostri el contrari ho són tots els que tenen el DNI del Regne d’Espanya) tenim la grandíssima sort de poder conviure amb ells. Només sé que no sé res va dir Plató, una de les frases més repetides pels nostres corruptes de capçalera.

Però si amb això no n’hi ha prou, la culpa no la vol ningú (cap sorpresa!) i si l’encolomes a un altre que damunt no es pot defensar, millor encara.

Un dels tresorers del PP del temps de la Gürtel va se Álvaro Lapuerta que ha quedat exonerat degut al seu estat de salut física i mental. Dimecres Rajoy el va culpar juntament amb l’Esperanza Aguirre (a qui no deu de considerar amiga precisament) de ser-ne els responsables del finançament il·legal del partit. Sembla ser que mentre el primer ho va ser per acció, la segona ho hauria estat per omissió. Va declarar Rajoy que en assabentar-se de que alguna cosa lletja passava al PP, li va manar a l’Esperanza Aguirre que ho investigués i si ho considerava pertinent, ho tallés de soca-rel. Però ni la Esperanza ni Rajoy van fer res... Per a què havien de prendre mesures si el que estava passant ja els hi anava bé!

Si així va ser, Doña Espe no ho va fer... Tot i que, com sabeu, presumeix de ser ella la que va destapar la Gürtel (però sé li van escapar d’altres com la Púnica, el Lezo...)

Només acabar la compareixença de Rajoy davant l’Audiència Nacional van diversos líders polítics (entre ells Pedro Sánchez) els que li van demanar la dimissió.

Per la seva banda, des del PP van dir que semblava una cursa per veure qui l’hi ho demanava abans. No es tracta de demanar-la abans o després, es tractar de tenir decència (ni que només sigui una mica) i presentar la renuncia... I no dimecres, sinó quan es va saber amb seguretat que el PP s’havia finançat irregularment durant anys, incloent-hi els sobresous que s’emportaven la majoria dels seus dirigents, entre d’altres, presumptament, Rajoy.

Me costa creure que si una situació similar a la que ha passat al PP (o a CDC) hagués passat a un dels principals partits d’algun país del nostre entorn, no hagués comportat conseqüències polítiques immediates. Des d’Europa suposo que se’ns miren amb cara d’incredulitat i estupefacció.  

Per cert, TVE-1 va ser l’única emissora generalista (no temàtica) que no va informar als seus Telediaris de la compareixença de Rajoy a l’Audiència. Com podeu veure, als seus dirigents encara els hi dura el sectarisme de l’època de directius de TeleMadrid. 

MAS: MOLT PER AMAGAR

Quan semblava que durant els darrers anys CDC s’havia portat bé... Què el jutjat cas del 3% era cosa del passat, de quan Pujol regnava amb ma de ferro i el seu paladí Mas estava més preocupat per heretar el càrrec del seu progenitor polític que una altra cosa, resulta ser que no, que una vegada Arturo el de la taula quadrada va arribar a la presidència de la Generalitat, els tripijocs van tornar a Palau (al Palau de la Generalitat, sé sobreentén)  

L’origen de la notícia sembla ser el Español, el diari digital que dirigeix Pedro J. Ramírez, durant molts anys director del Mundo. Però com comprendreu jo la vaig llegir a un altre mitjà, molt més proper a les meves idees: El Triangle. El titular deia així: Es destapa una xarxa de contractes fraudulents de la Generalitat (Durant la presidència d'Artur Mas s'haurien arreglat contractes per valor de 500 milions d'euros) Més tard també ho vaig poder fer al Periódico. Tots dos citaven com a font de la informació el Español. En canvi, d’altres mitjans catalans com l’Ara, el Punt/Avui, Vilaweb i la Vanguardia, no portaven cap referència de la notícia. Silenci còmplice? En canvi si que parlaven dels 6 mil d’euros que el govern Central els havia demanat que justifiquessin per a comprovar que no anaven destinats a cap partida per a fer el referèndum i que segons el govern català els ha destinat a una altra cosa...

Tal com diu la dita castellana de casta le viene al galgo (el galgo, llebrer en català, seria l’Arturo) O sigui, només recuperar la Generalitat usurpada pel Tripartit l’any 2003, Mas es va dedicar a fer el que li havia vist fer a Pujol tota la vida: Afavorir les empreses properes a CDC (Ferrovial, Teyco...) atorgant-los contractes d’obres i emportant-se la corresponent comissió per al finançament del partit. Quan alguna cosa s’ha estat fet durant tota la vida, es que deu d’estar ben feta, no trobeu?    

La teoria defensada per molts (entre els que m’hi trobo jo mateix) de que la reconversió independentista de Mas després de la reeixida Diada de 2012 es tractava d’una estratègia per mirar d’amagar el seu obscur passat, sembla agafar força.

Segurament Mas no va valorar bé on se posava. De fet, en un primer moment va pensar que amb el gir independentista tenia guanyades les eleccions que va convocar de forma immediata. Però l’electorat, en lloc de donar-li el recolzament que esperava el va castigar a les urnes rebaixant els resultats de CDC als mínims històrics fins aquell moment. Entre unes coses i d’altres, aquell va ser el principi de la fi de Convergència que l’any 2016 es va d’haver de refundar en el PDeCAT.

De totes formes sembla evident que aquells que ara estan encapçalant el procés tenen molt poc a veure amb allò que representa (encara) Mas. En aquests moments se tracta d’independentistes convençuts els que condueixen el tren que, segons l’eslògan, només passa una vegada en la vida.

En política, com amb tot, es tracta d’anar tancant i obrint etapes i tal com sé sol dir, quan una porta es tanca, se’n obre una altra. El tren del procés anunciat pels independentistes és possible que aquest cop passi de llarg de l’estació, però això no vol dir res. Malament aniríem si només hi hagués un tren... I sinó que els i pregunten als escocesos o als quebequesos que esperen amb ànsia que torni a passar. 

UN PAÍS SENSE RESPONSABLES DE RES

El que passa a Espanya només pot passar a Espanya. No crec que pugui passar a cap altre estat de l’OCDE... En tot cas en algun tercermundista.

Som el país de la corrupció, de la tolerància amb els rics i de la ma dura contra els febles, de la mentida institucional... I no passa res. Responsables zero. Ningú vol acceptar responsabilitats i si cal, se canvia la llei i punt...

Diuen que Espanya no va ser rescatada, tal com va passar amb Portugal i Grècia... Però l’Estat (je, je, l’Estat...) va fer un préstec d’entre 60 i 100 milions d’euros (segons les fonts) a la banca. Tot i que des del Govern es va dir que no constaria ni un sol euro als contribuents, la setmana passada el Banc d’Espanya va admetre que, aproximadament 60 milions no es podran retornar.

De vegades he llegit comentaris molt crítics amb al gestió que es va fer de la crisi que opinaven que s’hauria de deixat caure els bancs i amb els milions que els van injectar, ajudar a les famílies. És un clar exemple del que deia al començament.

Però el pitjor de tot és que ningú accepta responsabilitats. Ni el Banc d’Espanya per no saber veure l’arribada de la crisi i aplicar les mesures més adequades en cada moment, ni el Govern que per al gestió que va fer ni els directius de la banca que mentre rebien el préstec, s’asseguraven el seu futur subscrivint suculents plans de pensions i blindant els seus contractes pel que pogués passar...

Amb la corrupció està passant el mateix. Tot i que el partit que estigui lliure de pencat, que tiri la primera pedra, els partits amb més corrupció (i de llarg!) han estat el PP i CDC. Curiosament aquells que, segons el Tribunal de Comptes rebien més donacions anònimes (i estic parlant de fa molts i molts d’anys, de molt abans que es comencessin a destapar els principals casos de corrupció)

El que han estat els principals responsables dels partits (Aznar i Rajoy per un costat i Pujol i Mas, per l’altre), curiosament mai han assumit la més mínima responsabilitat sobre el finançament irregular dels respectius partits.

Durant anys van poder excusar-se en que no havien estat imputats, en que no havien estat condemnats, etc. Fins i tot que els altres partits els hi volien fer mal... Però ara ja no ho poden dir... La Justícia ha declarat culpables tan al PP com a CDC, tot i que segueixen maniobrant per veure com poden sortir-se’n de la millor manera possible.

La Setmana passada el Tribunal Constitucional, aquell que dia sí, dia també dicta sentències contra tot allò que fa olor a referèndum català, li va clavar una bufetada al Govern de Mariano Rajoy per l’amnistia fiscal de 2016. Cristobal Montoro, Ministre d’Hisenda i màxim responsable amb Rajoy de beneficiar els defraudadors i evasors fiscals, que són uns insolidaris amb la resta de la societat, en lloc d’assumir responsabilitats que és el que li tocava, va anunciar que per llei es prohibiria fer més amnisties fiscals.  

I aquesta setmana mateix Acebes, Rato, Mayor Oreja, Arenas i Bárcenas van comparèixer davant del jutge bé com a testimonis, ve com encausat, en el cas de Bárcenas i ho van negar tot: No me consta, no me’n recordo, ho desconec.

Fins i tot Bárcenas que els primers dies de judici va parlar com una cotorra, ara prefereix callar... Pacte amb el PP? Què va!!!

Quan la Justícia dicti sentència, poden sortir millor o pitjor parats... Però el veritable judici l’hem de fer els ciutadans quan dipositem el vot a les urnes. Si després de tot el que hem vist la ciutadania d’aquest país no els fa fora és que la nostra societat està malalta, és inculta o directament éstonta. Com diria José Mota: Tonta, però tonta, tonta...  

LA MOCIÓ DE CENSURA DE PODEMOS A RAJOY 1

Estar esmorzant i veure per televisió a Rajoy replicant a Irene Montero, n’hi ha prou per a que té produeixi una indigestió... Afortunadament sóc un tot-terreny i no vaig patir cap gastroenteritis...

Mentre esmorzava va entrar un company de feina i va mirar cap a la tele... Mentre sé seia al meu costat me va comentar:

-Acabo de llegir una piulada que ha enviat un teleespectador que deia així: ‘Rajoy porta la rèplica escrita, la qual cosa vol dir que li era igual el que li havien dit’...

Després vaig saber que la primera intervenció (a la que, suposadament li donava rèplica Rajoy) havia estat de Irene Montero, la portaveu dePodemos.

Ja per la tarda, a través de la Sexta, vaig poder seguir una mica millor, però sobre tot eren d’agrair els comentaris dels tertulians habituals de Más vale tarde que analitzaven al detall totes les intervencions.

A la primera jornada, la intervenció més brillant va ser la d’Irene Montero que va ser l’encarregada d’obrir el debat. Montero va acusar de corruptes els diputats del PP i els hi va llegir la llista de tots els casos de corrupció que afecten el PP (la reprodueixo)

Tot i que en un principi sé va dir que Rajoy igual no hi intervindria, al final ho va fer... Segons sembla per que a la moció presentada també perPodemos a l’Assemblea de Madrid contra la Cifuentes, aquesta va declinar intervenir i va ser contraproduent per al seu partit.

Tal com he dit més amunt, Rajoy no va respondre directament a la Montero. Pel que sembla esperaven que intervingués Pablo Iglesias com a candidat que era a president del govern. La seva intervenció va estar plena de retrets cap a la formació morada. Va ser quan va soltar una d’aquelles que de tant en tant solta Rajoy i que ha segut motiu de comentaris arreu (mitjans de comunicació, xarxes socials, etc.) Apunteu-vos-la bé perquè segur que quedarà per a la història: Quan pitjor, millor per a tots. I quan pitjor per a tots, millor. Millor per  a mi el seu. Benefici polític. Rajoy també va preguntar als de Podemos si pensaven abans d’actuar o actuaven després d’haver pensat... Però si és el mateix!!!!

Davant d’aquesta loquacitat, un (jo) no compren com una de les contertulianes de la Sexta s’atrevís a dir que Rajoy és un gran orador... En tot cas Rajoy serà un gran lector, o un gran intèrpret, ja que normalment es limita a llegir el que porta escrit. Els grans oradors són aquells que poden estar parlant hores i tenen un discurs coherent, ben estructurat, sense contradiccions, són ocurrents i divertits i mantenen expectant el públic per l’interès que té. Com heu pogut veure no acabo de retratar precisament a Rajoy.

No obstant, els analistes coincideixen en que la segona intervenció de Rajoy, la de la rèplica de veritat a Pablo Iglesias va estar molt millor, fins i tot brillant... Li va dir al candidat que no era de fiar, que la gent, com més el coneixen, menys se’n fien d’ell.

La resposta de Pablo Iglesias també va ser brillant... De fet li va posar en safata: No sé si vostè és molt de fiar, pels amics que té a la presó...  

HA DE DIMITIR GERMÀ GORDÓ?

Marta Pascal, la coordinadora del PDeCAT, em va sorprendre amb unes declaracions demanant la dimissió de Germà Gordó, conseller de Justícia durant els governs d’Arturo Mas. No ha estat l’única, ja que entre els membres de Junts pel Sí també s’han escoltat veus amb el mateix sentit.

Dimarts, Marina Llansana (ERC), tertuliana televisiva, en un article publicat al Periódico de Catalunya, també demana la dimissió de Gordó. Els seus arguments són perquè que li demana el seu propi partit, però també perquè diu ser independentista...

Mentrestant, Germà Gordó, l’Aconseguidor (tal com es refereixen a ell motes vegades), s’aferra a l’escó i, a hores d’ara, tot i que s'ha donat de baixa del partit, només ha dimitit com a president de la Comissió de Justícia del Parlament. Per una part, de què viuria? I per l'altra ha de ser molt frustant deixar-te la pell pel partit i que ara té dixin sol com un mussol. 

En temps passats, quan el PDeCAT era CDC i el seu president era Arturo Mas, sembla ser que Gordó era l’encarregat de negociar en nom de la Generalitat les mossegades del 3% amb les empreses constructores que volien obtenir contractes per a fer les obres que licitava el Govern.

Tot i que ja fa temps que se diu que Germà Gordó era qui negociava les mossegades (per tant, res de nou), és ara, quan s’ha conegut que el TSJC l’està investigant quan s’ha format aquest enrenou.

Però (sempre hi ha un però, o dos o tres...), quan Germà Gordó demanava a les constructores la comissió corresponent, veritat que no la demanava per a ell? No, la demanava per a CDC. I ara la pregunta fonamental: I quan ho feia, ningú més al seu partit n’era coneixedor?  

El més normal és que tots els membres de l’executiva, començant pel seu cap, es a dir, Mas i continuant per tota la resta, devien de conèixer a la perfecció el que s’estava fent. No accepto que es digui que ho feia pel seu compte i risc.  

I si així era, no haurien de dimitir tots els càrrecs de CDC que coneixien el tema. I no només això, no haurien de ser inhabilitats a per vida per un tribunal competent.

El PDeCAT voldria fer net i passar pàgina oblidant del seu passat. Però el seu passat, per a bé o per a mal, és una rèmora que els acompanyarà mentre no tinguin voluntat de desempallegar-se i això només passar per depurar responsabilitats i apartar per la força (al menys a aquells que no ho vulguin fer voluntàriament) Sinó és així, el PDeCAT continuarà sent l’hereu de Convergència. Les simples paraules no són suficient.

Per tant, responent a la pregunta de la capçalera, la resposta és sí, Germà Gordó ha de dimitir, però amb ell tots els que coneixien la trama de finançament il·legal del partit.

AIDA MAY BIGGS I LES ESPÈCIES PROTEGIDES DE LA FAUNA DEL PP

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

No me direu que no sabeu qui és? Sé nota que teniu molt poca categoria. Avui en dia si no tens una societat offshore domiciliada a un paradís fiscals, com per exemple Panamà, no sou res... I perdoneu que us ho digui així. Bé, no sou res perquè no sou ni del PP ni heu tingut cap pare de qui hagueu rebut una deixa a l’estranger...

Si entre els meus lectors hi ha algú que compleix els requisits i, a sobre té una societat domiciliada a Panama, té molts de números per a conèixer a la tal Aida May Biggs que, tot  i que el meu nivell d’anglès s’apropi molt a zero, sé que big vol dir gran, tot i que no he trobat traducció a biggsperò bé podria ser molt, molt gran... La senyora en qüestió és la testaferro de més de 17.000 societats. Només un apunt per a què entengueu la situació. Aquesta senyora, la Aida May Biggs, que té 93 anys, el Consell d’Europa la va posar d’exemple de testaferro en societats offshore, la qual cosa vol dir que és sobradament coneguda dintre dels estaments internacionals.

I, per què us parlo d’ella? Perquè entre les més de les 17.000 societats amb les que té algun tipus de relació, una és la de la família Moix, de la qual, un dels membres és el fiscal en cap Anticorrupció. I es clar, arribat a aquest punt té preguntes: Per què la necessitat de tenir una testaferro a la societat? Segurament perquè volien amagar alguna cosa. No ho creieu així?

El dimitit ministre José Manuel Soria, quan també se’l va enxampar amb societats a Panama, va intentar eludir la seva responsabilitat amb tots els mitjans disponibles, però va cometre un error imperdonable: Es va contradir constantment. I aquest fet posava en evidència que alguna cosa estava amagant. A Moix li ha passat el mateix.

Una de les mentides de Moix és dir que fins la mort dels seus progenitors no va tenir constància de l’existència de la societat en qüestió. Però no és cert, ja que s’ha sabut que sons pares van haver de declarar davant una jutge per alçament de bens i Moix hi era present i, en aquella declaració va sortir a relluir la societat.  

De Ferreres al Periódico. 

Ja coneixeu la dita: La dona del César, a part de ser honrada, ho ha de semblar. I Moix, ara com ara, sembla més un corrupte que una persona transparent. Si el cap de la fiscalia Anticorrupció d’Espanya, el mateix que s’hauria d’encarregar, entre d’altres funcions, de perseguir als que tenen diners no declarats en paradisos fiscals, té una societat domiciliada a un d’aquests paradisos, té dóna a pensar que el nivell de podridura a Espanya ja ha arribat a tots els confins i més enllà.

Finalment, com sabeu, Moix ha presentat la seva dimissió irrevocable i per motius personals al Fiscal General de l’Estat José Manuel Maza que ha acceptat la dimissió a contra cor... Segons el Fiscal en Cap no veu cap motiu pel qual Moix havia de presentar la dimissió.

Però molt possiblement, després de la  vergonyosa situació que hem viscut aquests darrers dies (molt semblant a la que visquérem amb José Manuel Soria), la dimissió de Moix sap a poc. L’haurien de secundar Maza i Català... Però és que després ja està Rajoy... Potser recordareu el comentari de les Quatre Sotes que vaig escriure fa unes setmanes. Són com una mena d’espècies protegides: sé protegeixen entre ells.  

Quan un fet excepcional es repeteix constantment passa a ser un fet comú. I si aquest fet comú es generalitza pot acabar sent acceptat per una gran majoria de ciutadans com un fet normal. Potser això mateix és el que ha passat a aquest país. Uns pocs van començar a robar, però poc a poc el grup de lladres va anar creixent i creixent i tot i que s’intuïa que la corrupció es generalitzava i enquistava per tot el país, els ciutadans votaven els corruptes com si allò que feien fos el més normal del món.

El PP, un dels partits més afectats per la corrupció, primer va fer el que fa tothom: negar-ho tot. Més tard va usar la tàctica del ventilador: I tu més! Però finalment, quan va veure que ni així se’n sortia perquè per cada cas de corrupció que tenia el següent partit del rànquing de corruptes, ells ne tenien 5, van canviar de tàctica i van intentar per tots els mitjans que tenien al seu abast, ascendir a jutges i fiscals propers a la seva ideologia a llocs caus per mirar d’obtenir les màximes avantatges possibles, fins el punt de que ara mateix s’està posant en qüestió la independència del poder judicial.

Si voleu us explico la penúltima. Fa unes setmanes es va saber que el jutge Velasco, l’encarregat de jutjar els casos Púnica i Lezo, seria traslladat. Ara s’ha fet públic qui el substituirà... No ho diríeu mai: El jutge que demanava Ignacio González!

Perdoneu que us ho digui: AQUÍ NO QUEDA UN PAM DE NET!

Però per desgràcia, només els que votem (ni tant sols la ciutadania) podem canviar-ho, però sembla que n’hi ha molts que aquesta situació ja els hi va bé. Potser perquè ells també són uns corruptes o els agradaria estar al lloc dels corruptes. No s’entén d’una altra manera. 

PER AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

http://www.eldiario.es/politica/Manuel-Moix-presenta-Fiscalia-Anticorrupcion_0_649885162.html

http://www.eldiario.es/politica/Velasco-sustituido-magistrado-Ignacio-Gonzalez_0_649536066.html

http://www.eldiario.es/escolar/mentiras-Manuel-Moix-sociedad-Panama_6_649595056.html

http://www.eldiario.es/escolar/mentiras-general-dimision-Manuel-Moix_6_649945008.html

MARTA FERRUSOLA I JORDI PUJOL

Quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions autonòmiques de 1980, Marta Ferrusola es va convertir en la primera dama de Catalunya, com ara s’ha convertit la dona de Macron amb la primera dama de França o fa uns mesos la dona de Trump amb la primera dona dels Estats Units.

Sobre Marta Ferrusola sé sabia molt poc. Només que era mare de 7 fills i que regentava una floristeria. A tothom li devia semblar una dona discreta, fidel esposa del seu marit i mare amantíssima de la seva prole de fills.

Era primavera quan sé van fer les segones eleccions autonòmiques i jo encara treballava a Juan Chaler SA de Vinaròs. Dic encara perquè vaig deixar-ho de fer el mes d’agost d’aquell mateix any. Joan Antoni Fabregat, un company de treball que, desgraciadament va morir e finals de l’any passat, casualment es trobava a Barcelona i tot que era valencià i d’esquerres tenia un fort sentiment catalanista. Toni (com l’anomenava tothom) va aprofitar l’ocasió per anar a celebrar la primera victòria per majoria absoluta de Pujol.

-S’hi veia gent amb el puny enlaire –me va explicar-

Sense cap dubte el gran mèrit de CiU va ser saber aglutinar gent de diverses ideologies polítiques i això només és possible quan un partit polític no ne té (d’ideologia)

Aquella nit que Toni va viure en directe va ser quan la gent entusiasmada li cridaven a la Marta:

-Això és una dona...! Això és una dona...!  

  

23 anys de regnat del seu marit donen per a molt. Per a tant, que tan Marta com tota CDC es van arribar a pensar que la Generalitat era seva. Una vegada, quan estava a l’Ajuntament d’Amposta, un càrrec del partit, durant el govern de Pasqual Maragall, me va dir:

-El PSC s’hauria de centrar en guanyar les Generals i deixar-nos que natros governéssim la Generalitat.

Mesos abans, la mateixa Marta, després de la signatura del Pacte del Tinell que va significar l’inici del primer govern Tripartit va exclamar:

-Ens han furtat la Generalitat!    

Era la seva menjadora... Deixem a banda el 3%, el 4% o el que fos, és igual. Des de la Generalitat, però també des de les diputacions, ajuntaments i consells comarcals que controlaven, s’havia creat una xarxa de panxes agraïdes que els hi eren imprescindibles per a mantenir-se al poder. Era con un cercle virtuós on cadascú jugava el paper que tenia encomanat .

Després del tema de la mare superiora de la congregació, des de sectors nacionalistes m’ha arribat que tot es tracta d’un muntatge i que els pares (que per la seva edat ja no poden entrar a la presó) intenten despistar la investigació per a que els seus fills puguin sortir ben parats.

En canvi Antonio Franco, qui va ser el primer director del Periódico de Catalunya, avui mateix publica un article d’opinió on diu que qui tallava el bacallà era Jordi Pujol i que tot es tractaria d’un muntatge per a salvar el pròcer (així anomena al patriarca del clan familiar)    

És molt provable que Antonio Franco tingui raó. Cal recordar als més desmemoriats o als que simplement encara no havien nascuts als anys 80 o eren molt menuts, que Jordi Pujol conjuntament amb el seu pare Florenci i una tercera persona van fundar Banca Catalana, una entitat que va fer fallida a mitjans d’aquella dècada. Tot i que hi havia indicis d’irregularitats i que els fiscals Mena i Villarejo pretenien arribar al fons de la qüestió, el jutge va acabar absolent a tots els imputats, també, evidentment a Jordi Pujol. Sempre s’ha dit que es va fer per motius polítics, ja que llavors se’l considerava un garant de l’estabilitat política espanyola.

Amb els anys se van sabent moltes coses i d’altres s’intueixen, però cada dia estic més convençut que aquella època que es va denominar la Transició va ser en realitat una gran estafa on les conseqüències de la qual encara ens estan afectant avui en dia.  

LES QUATRE SOTES

Rajoy, Catalá, Maza i Moix. 

D’una baralla de cartes se separen les quatre sotes. Ja sabeu, aquelles figures que van amb calçons curts. Llavors es demana la manera de tapar-se les cames mútuament. No cal que féssiu l’exercici, us dono la solució: Se posen les quatre sotes en forma de quadrat de manera que amb la part superior de la carta se tapa la part inferior de l’altra i, a la quarta, sé li amaga la part inferior baix de la primera que s’ha posat (fixeu-vos en la foto) D’aquesta manera queden totes les cames tapades. Rajoy, Català, Maza i Moix serien com les quatre sotes que, entre tots, sé tapen les vergonyes i que no són poques...

És possible (mireu que us dic) que si en aquets moments en que el PP està més dèbil que mai (com més casos de corrupció i maniobres irregulars surten a la llum, més desgast pateixen) si cau una de les quatre sotes, cauen totes. Comencem per l’ordre invers a la importància del càrrec que ocupen.

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Manuel Moix, cap de la fiscalia Anticorrupció que va intentar que no es qualifiqués com associació criminal els implicats en la trama Lezo y que afecta, entre d’altres, a Ignacio González, qui va ser la ma dreta d’Esperanza Aguirre, a part del seu successor a la presidència de la Comunitat de Madrid.

José Manuel Maza, Fiscal en Cap, un càrrec polític nomenat pel Govern i, per tant, persona de la seva total confiança. Abans de nomenar Moix com a cap d’Anticorrupció, coneixia les gravacions d’una conversa entre Ignacio González i Eduardo Zaplana sobre el nomenament de Moix qualificant-lo d’amic, bona persona i de necessari per a controlar la fiscalia Anticorrupció i protegir així els imputats del PP. Va comparèixer a la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats i va reinterpretar la conversa telefònica que van tenir González i Zaplana, donant-li un sentit interessat i convidant als diputats a tornar a escoltar la conversa pe a que se’n adonessin del seu error.    

Rafael Catalá, Ministre de Justícia. Va substituir al càrrec a Alberto Ruiz-Gallardón quan aquest va haver de dimitir perquè el PP va aturar la seva reforma de la Llei de l’Avortament. Tot i que l’ombra dels tripijocs al palau del PP plana sobre el seu ministeri, diu comptar amb la confiança de Rajoy i, per tant, no veu perquè ha de dimitir del seu càrrec. A qualsevol altre país un raonament així no s’aguantaria en lloc i de ben segur que la persona qüestionada ja hauria dimitit. Però estem a Espanya!! Oè, oè, oè, oè!!!

De Ferreres al Periódico.

Mariano Rajoy, President del Govern d’Espanya, també conegut con Don Tancredo per la seva capacitat de mantenir-se immòbil quan les circumstàncies li són adverses en lloc de prendre decisions contundents. Els humoristes més cruels diuen que el PP haurà de fer els seus congressos a la presó de Soto del Real per la quantitat de presos d’aquest partit que alberga. Però... ¿Per a què ha de fer res, si a pesar de tot els votants espanyols l’estimen i el segueixen votant a pesar de la corrupció que l’envolta?

Després de la seva gira per Sudamèrica mentre aquí estava bullint l’olla de la corrupció amb el cas Lezo i de la que no va opinar (res de res), ahir va haver de tornar al Congrés. Mentre anava amb la seva comitiva pels passadissos, els periodistes li van demanar si li podien fer una pregunta. Els va respondre que no, que ja respon cada dia... Cada dia? Serà cada dia que li apeteix i, quan la pregunta li és incòmoda, la majoria de les vegades respon el que li dóna la gana o passa. Ahir mateix sé va saber que declararà com a testimoni pel cas Gürtel per videoconferència, per incompatibilitats d’agenda.

La sota Rajoy tapa les vergonyes a les altres tres i, a la vegada, les sustenta. Si ell volgués durarien el que duraria un caramel a la porta d’una escola, però la seva incompetència podria quedar en evidència. Per tant, millor seguir com estan no sigui cosa que acabin tots per terra i se’ls hi acabi el xollo.

Tal com recordava aquest matí Pepa Bueno a la SER, segons el CIS, el PP manté un 31% d’intenció de vot. Oè, oè, oè, oè!!!