AMB MAS O CONTRA MAS

Ves per on…  Sempre s’ha dit que molts partits consideren que si no estàs amb ells, estàs contra ells. No hi ha terme mig. O n’ets amic o n’ets enemic i punt...

Però tal i com es van desenvolupant els esdeveniments en aquests darrers dies, sembla que els de la candidatura del president (ah sí, ja no me’n recordava que es diu Junts pels sí...) sembla que pretenen que aquesta vegada siguin els ciutadans els qui decideixin si votaran a Mas o li faran una botifarra com d’aquí a demà.  

I és que de tant voler tocar-nos la nostra sensibilitat, potser al final ens acabarem cansant. Primer que si apel·len als catalanistes moderats, després que si als demòcrates per omplir la Meridiana... O sigui, que si el dia 11 de setembre no vas a la Meridiana de Barcelona, no ets demòcrata i si el dia 27 no votes a la llista del president, no eta catalanista, ni de la seva, ni  moderat, ni tant sols tens el reintegrament de catalanista. Personalment ho trobo molt fort!  

L’estratègia de Mas està funcionant. Primer ha aconseguit el que pretenia el passat novembre i que, per aquella època, tant ERC, com les entitats socials es van negar.

Una vegada aconseguir el primer propòsit, sembla que va pel segon, molt més fàcil d’aconseguir: omplir la meridiana. Aquells que són més polítics que jo ja intueixen que serà una acte d’exaltació per això són reticents en assistir-hi. Ada Colau primer, ja va dir que, segurament no hi aniria i després ho van dir els d’Unió i ja es veurà si els d’ICV acaben anant-hi.

Una altra manera de dissuadir els indecisos són el comentaris que s’estan fet per la xarxa. Les coaccions, amenaces i altre formes d’obligar a la gent a fer el que no vol, són, per a molts, motius de rebel·lia. I ho dic perquè ho escolto cada dia a gent propera a mi.

L’11 de setembre és la Diada Nacional de Catalunya. Una jornada reivindicativa i d’homenatge als herois de 1714. Si aquesta jornada es converteix en un acte d’exaltació de la figura de no sé qui, sé li està canviant l’esperit original en benefici d’uns quants.

A veure, quans dels meus lectors poden dir que van assistir a la gran manifestació de 1977, la que es diu que hi van participar més d’un milió de persones. Jo no. I només uns quants d’aquests territori hi van anar a la primera que es va fer, tolerada, però sense suport institucional, la de Sant Boi de 1976.

Jo hi vaig anar a les de 1978 i 1979... Quants de vosaltres hi vareu assistir? Certament després ja no hi vaig tornar fis el 2012 i ho vaig fer perquè intuïa que havia de ser diferent. I tant que ho va ser! I sinó pregunteu-li a Mas que, sense anar-hi ha estat el que més profit n’ha tret.    

I si el 2012 Mas hi va treure rendiment, que se’n ha d’esperar d’aquesta de 2015? Potser farà com altres vegades i tampoc no hi anirà, però no per això hem de pensar que, pel fet de no anar-hi, no aconseguirà els seu propòsit.  

I finalment arribarà el 27-S, el tan anunciar 27-S. Ja falta poc per a convocar formalment les eleccions i espero que al final ningú es faci enrere, però...

Tal com ens diuen les coses, aquell dia només seran catalans els que votin la llista del president. Fins i tot dubto que al final també ho siguin els de les CUP.

Aquells que, simplement, consideren que no han de votar la llista de Mas perquè hi va ell i optin per una altra opció aniran directes a l’infern de l’anticatalanisme. Simplement em sembla molt fort.

Ara, ja us ho anuncio, no votaré la llista de Junts pel sí. Jo la comparo a la llista de Manel Ferré a Amposta. No m’importa gens ni mica si la encapçala Romeva o si la tanca Guardiola. Si ho fes traspassaria una línia roja i no estic disposat a fer-ho. Jo no vull se enganyat. I si al final, mira, resulta que guanya i que es proclama la independència de Catalunya, hauré d’admetre que per una vegada, encara que només sigui per una, Mas no s’ha fet enrere i que ha acabat fent el que deia. Perí fins llavors, permeteu-me el benefici del dubte. Per tant sóc dels que va en contra de Mas, no en contra de Catalunya! No us confongueu!

Suposo que hi tinc tot dret de pensar així, no?     

ASSESSORS, POLÍTICS I ALTRES ESPÈCIES PROTEGIDES…

Una de les mesures que ha pres la Diputació de Girona en aquest començament de legislatura ha estat controlar els assessors i el sou que cobraran de la institució.

Sembla ser que els partits polítics tenen dret a un determinat nombre d’assessors segons la representació. Això no deixen de ser concessions molt generoses que els partits destinen per a gratificar els seus militants més fidels. Unes prebendes adquirides al llarg dels anys que també serveixen per a finançar els propis partits, ja que una part del jornal es destina a donatiu forçós.

Si es mira fredament, es inconcebible que els partits (al que alguns anomenen casta) tinguin aquest tipus de concessió que, evidentment, paga el poble quan es podria dedicar a d’altres coses segurament molt més útils.

Però si la Diputació de Girona ha pres aquesta mesura és perquè tenen constància d’aquest fet i de que alguns assessors, segurament desconeixen el camí per arribar a la seu institucional i treballen per als partits des de la seu dels propis partits. A la pràctica no crec que sigui massa gent la que conegui qui són aquests assessor i molt menys la feina que fan.

Àngel Ros, alcalde de Lleida pel PSC acaba de vendre la seva anima al diable. Qualsevol cosa per seguir aferrat a la cadira. Ja auguro ara que per a dintre de 4 anys, els resultats electorals de Lleida seran nefastos per al PSC. Quina vergonya! Fa uns dies l’acudit de Ferreres al Periódico reflectia perfectament la situació. Resulta ser que Ros es desmarca juntament amb la Geli i Elena de la línia oficial del partit i es posiciona al costat de les tesis més catalanistes i ara intenta justificar que l’ajuntament de la Paeria accepti l’ús del castellà com a segona llengua. Ja sabem que és oficial i que es té dret a usar, però tampoc cal sortir a segellar l’acord amb C’s fent bandera del bilingüisme.  

Val més perdre en dignitat que no haver de pactar amb aquell que representa uns valors totalment contraposats. M’uneixo a la veu dels manifestants i jo també crido. ROS DIMISSIÓ!

Després d’acordar-se la llista única i de saber que Mas anirà de 4 i Junqueras de 5. Després de que des del territori s'apuntés que seria la xertolina Carme Forcadellm expresidenta de l'ANC qui podria encapçalar la llista (del President, li diuen), finalment serà Raül Romeva, exdiputat europeu per ICV i que va trencar amb la seva formació quan no van renunciar a la independència. Romeva també té vincles amb les Terres de l'Ebre, ja que el seu pare (gran amic de Joan Manuel Serrat), viu a Masdenverge i toca la tuba amb la Lira Ampostina. Finalment la Carme Forcadell anirà de 2 i la francesa Muriel Casals, presidenta d'Omniun Cultural de 3. Des del meu punt de vista, tots tres, no deixen de ser una polítics, potser en aquests moments no està en actiu, però poc importa. O és que l’ANC no ha estat fent política des de la seva creació? Jo també sóc un polític inactiu i cada dia us pego la tabarra... Afortunadament no em feu cas i això m’omple de satisfacció al pensar cada un dels meus lectors té el suficient criteri per a decidir en cada moment que fer i com actuar.

La veritat és que no sé quin sentiment he de tenir cap a la candidatura unitària: si riure o plorar. Al final, després de molts tira i arronsa, s’ha acceptat una proposta que ja va deixar anar Mas fa mesos. Quan de temps perdut, no trobeu? No m’estranya que la CUP s’hagi desmarcar ràpidament d’un acord que no li agrada ni de l’endret ni del revés.

Veure (bé, no l’hem vist i no estic segur que al final s’acabi veient, però és el que ens diuen ara mateix) una candidatura encapçalada per 3 membres de la societat civil (no polítics en actiu) seguida per Mas que serà tan si com no el nou president sempre que guanyi la candidatura, seguir de Junqueras (de qui no s’ha dit si serà el vicepresident o bé, en un gest força habitual en els republicans, mantenir-se al marge) m’esparvera. Penso que tot plegat es tracta d’una pantomima que, com a molt, servirà per a sortir de l’embolic en el que es va posar Mas ja fa quasi tres anys.

Com passa el temps...    

FINALMENT FUMATA BLANCA?

Tot indica que sí, que finalment ahir CDC i ERC van arribar a un acord. I con tot acord, tos van cedir per a que no guanyés ningú i que tothom es podés sentir satisfet. Però en aquests casos la satisfacció és relativa i sovint s’exterioritza de portes cap a fora, però internament voldria veure que passa a cada casa (o seu de cada partit)

Una llista de membres de la societat civil amb Mas i Junqueras. Aquesta va ser la proposta finalment acceptada pels dos partits majoritaris, però de la que la CUP ja se’n ha desmarcat. Al final Mas se’n ha sortit en la seva: anirà a la llista. Un argument de pes per a espantar a aquells votants que, com jo, creuen que Mas porta temps sense fer de President i que ni en la seva millor època se’n assabentava (o això diu) del tripijocs que es duien a terme al seu partit.

Junqueras, a qui he escoltat aquest matí i que ha igualat el seu propi rècord al dir 5 vegades independència en 15 paraules, s’ha deixat tornar a ensarronar per Mas. I ja ha de ser un babau per a ensopegar en la mateixa pedra al cap de pocs mesos d’haver-ho fet per primera vegada.

O és que ja no se’n recorda ningú de tota la parafernàlia que va muntar Mas abans del 9-N: solemne signatura del decret de convocatòria envoltat dels polítics més representatius que li donaven suport, fer-se arropar pels la majoria dels alcaldes de Catalunya i, evidentment, sortir a la foto per a quedar per a la posterioritat... I de sobte, tancat al seu despatx es va desdir del que havia fet fins llavors i convoca una consulteta sense cap tipus de garantia legal ni cap transcendència jurídica.

Què es va espantar al veure’s pressionat per Madrid? Segurament que sí, però ningú pot afirmar ara per ara que no pugui passar un fet semblant i que Mas hagi de fer marxa enrere en moltes de els decisions que s’estan prenent, inclosa la data de els eleccions.

Als rivals polítics els hi sols trobar tots els errors, totes les febleses, però si tenen alguna virtut, és de cavaller reconèixer-les. I Mas té al menys dues virtuts: l’habilitat i el do de la paraula. Molt possiblement amb això guanya al seu mentor, el proscrit Jordi Pujol que es va valer del seu passat per accedir al primer pla de la política catalana i fins i tot espanyola amb el seu reconeixement per part de l’ABC com espanyol de l’any.  

Avui els diaris catalans s’han fet ressò del pacte. Després arribaran les valoracions dels seus columnistes i col·laboradors més habituals. Per la forma de donar la notícia, es pot intuir el grau de complicitat de cada uns dels rotatius catalans. Entre tots m’ha cridat l’atenció un subtitular del Punt Avui.

Titular principal: En la bona direcció

Subtitular: La CUP podria presentar-se per separat per guanyar efectivitat el 27-S contra l’esquerra radical espanyolista.

En canvi, a l’edició digital, a part de l notícia de l’acord ha quedat diluïda per la notícia de que Barcelona acollirà el congrés de mòbils (el Mobile World Congress) fins el 2013. Curiosament hi canvien l’enfocament sobre l’actitud de la CUP: La CUP faria una altra llista però tindria una estratègia comuna amb la civil.

Recordo que una vegada vaig parlar de independentisme radical i vaig tenir alguna crítica per part de qui, segurament, el qualificatiu l’afecta directament. Però sembla ser que algun diari pot usar la paraula radical sense que, segur, a cap dels que m’ho van reprotxar els afecti el més mínim.

I es clar, a mi m’agradaria saber qui és aquesta esquerra radical espanyolista. Potser el PSC? (després de veure Sánchez envoltat de la bandera espanyola) o Podem/Podemos (ni els veig tant radicals ni tan espanyols com vol dir el Punt Avui) o Procés Constituent (no sé fins a quin punt una monja potser radical i no la veig enarborant una bandera espanyola)

En fi, es miri per on es miri, no només els polítics ens tracten de manipular, sinó també una determinada premsa, per tant, amic meu, tal com ja t’he aconsellat en més d’una ocasió: informat bé, crea’t la teva pròpia opinió i no et deixis influir per ningú.          

CONTUNDÈNCIA

Fa dècades, recordo que en ple debat sobre els dies festius, vaig llegar una carta al director que deia més o menys això: Què treguin el 15 d’agost ja que quasi tots els espanyols estem de vacances i no afecta pràcticament ningú. Contundent i ple de raó.

Divendres, el Periódico en publicava una altra igualment curta, contundent i carregada de raó:

-Em pregunto si la incapacitat dels nostres polítics de pactar una llei electoral catalana en més de 30 anys és també culpa de Madrid.

Aquesta la signava Maria Garsaball de Barcelona, l’altra, com comprendreu, no me’n recordo.

Però la mateixa incompetència mostrada a l’hora de pactar una llei electoral, també es pot aplicar a la falta d’entesa en confeccionar una llista per part del sector independentista per a concórrer a les eleccions del 27-S.

Afortunadament només són 3 els partits que integren el sector secessionista: CDC, ERC i CUP. No vull ni pensar que passaria si en fossin alguns més. Igual ja faria temps que haurien descartat qualsevol possibilitat d’anar junts.

Divendres per la tarda, el President havia convocat als referits partits a una reunió per mirar d’arribar a un acord i tancar definitivament el tema. Però una cosa és la voluntat de Mas i una molt diferent els interessos dels altres partits.

Tal com deia també divendres Joaquim Coll (columnista del Periódico i destacant dirigent de Societat Civil Catalana) a l’article ‘Somnis tòrrids i fugaços', deia: l’afany de Mas per forçar a Junqueras a sumar-se a una llista única ha segut com un bumerang.

Efectivament Mas no va calibrar tot l’abast de la seva proposta. En cap moment havia pensat en que es pogués conformar una candidatura sense ell. Mas és un estratega que només mira pel seu interès, tal i com ja us he comentat moltes vegades.

Com que la llista única proposada per ERC i les CUP només inclouria membres de la societat civil sense polítics en actiu, Mas va arribar a dir que el 27-S ell no serà un polític en actiu.

En el passat Mas va dir que aquesta seria la darrera vegada que es presentaria. Tampoc m’ho crec i ara us explicaré el perquè.

Imagineu-vos que el grup independentista guanya les autonòmiques i que Mas es investit President. Que proclami o no la independència de Catalunya no és important. Mas miraria d’esgotar la legislatura embolicant la troca i justificant cada una de les seves decisions. Al final, si veu que les coses li han anat mínimament bé, buscaria arguments per a tornar-se a presentar. En tota lògica diria que la ciutadania li demanaria que es tornés a presentar i aquesta seria una bona excusa per tornar-ho a fer.

En aquests moments, el gran inconvenient per a que es pugui arribar a un acord entre les formacions independentistes, només té un nom: Artur Mas i Gabarró. Així de contundent vull ser jo també. Desenganyeu-vos, mentre ells hi sigui pel mig, no veig la més mínima possibilitat d’arribar a un acord per fer una llista única.    

DIFÍCIL SER ORIGINAL

El procés ha arribat a un punt on, sigui quina sigui la decisió que s’acabi prenent, haurà de ser la definitiva.

A hores d’ara sembla gaire bé impossible presentar una proposta que sigui original, diferent a totes les que s’han fet fins ara, ja que m’ensumo que s’han esgotat totes les possibilitats: què si llista unitària encapçalada pel President, què si llistes separades amb un programa comú, què si una llista unitària amb membres de la societat civil, què si una llista unitària exclusivament amb membres de la societat civil... Difícil, molt difícil seguir l’estela dels esdeveniments. I si per a mi és difícil, imagineu-vos per a un persona que es miri la política amb cert distanciament i l’única cosa que fa es agafar la papereta del seu partit i anar a votar el dia que toca. I, a sobre, el dia anterior al 27-S serà la jornada de reflexió... Encara haurem de reflexionar més? Què no portem mesos reflexionant sobre si hem de votar l’opció independentista o no o engegar-los a tots a fregir espàrrecs (locució políticament correcta, ja que no m’atreveixo a transcriure la primera cosa que m’ha passat pel cap)

La darrera, darrera de totes els propostes (al menys fins el que jo sé) va ser la que ahir va presentar la CUP al Parlament: una llista unitària integrada només per persones de la societat civil i, amb posterioritat, llavors sí, es farien unes eleccions plebiscitàries. ERC va acceptar ràpidament la proposta, en canvi, sembla que a Mas el va deixar descol·locat i es va quedar sense resposta (un fet força insòlit per a ell)

Mentre, la part contrària (per dir-ho d’alguna manera), els que no són favorables a un estat independent, també miren d’agrupar-se o al menys això és el que pretén algun dels seus líders. Aquest és el cas d’Albert Ribera de C’s que voldria agrupar al PP i PSC per contrarestar l’altre bàndol. El PSC ja se’n ha desmarcat i veuria amb més bons ulls configurar un bloc on es prioritzi la part social, es a dir, un bloc d’esquerres.  

Aquest bloc que, recordem-ho, el Periódico l’anomenava Catalunya en Comú (per fer-ho d’algun manera) estaria integrat, en principi per Podem i ICV-EUA i tal com es visualitza el panorama, podria ser que tant el PSC, com UDC, es quedessin a peu sense poder integrar-se a cap dels dos grups principals.

Dit tot això, no m’agradaria que la ciutadania acabés anomenant-los bons i dolents segons quina sigui la seva preferència política: independentista o no independentista. Qualsevol opció és legítima i els pensament de la ciutadania lliure.

Però no em digueu que el panorama que s’apropa no és complicat. Sovint és més difícil escollir entre dues formacions que fer-ho entre 25, ja que entre dues opcions és possible que no te’n acabi agradant cap o al menys en un grau suficient com per a que siguin mereixedors del vot. En canvi, entre moltes opcions, és molt més difícil que no en trobis una que representi els teus ideals.

A l’hora de la veritat, el 27-S i després de la reflexió del dia abans, intueixo que encara seran molts els que no tinguin clar el sentit del seu vot. Potser per això, segons les darreres enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO), cada vegada siguin més els que s’escapendel bloc independentista per a incorporar-se al social.

Caldrà veure si la nova fórmula, en el cas de que s’acabi portant a terme, podrà, per un costat, atreure als que han marxat i, a la vegada, incorporar indecisos.

NI molt menys el partit està acabat i encara que els experts creuen que aquesta setmana s’hauria de decidir quasi tot, sospito que les negociacions duraran fins el darrer moment, tal com passa amb les incorporacions dels jugadors de futbol.