SOBRE EL CONCERT DE BANDES
Tradicionalment el concert que donen les
bandes de música locals, es a dir la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica, és
un dels actes centrals de la festa gran de la nostra ciutat. Any rere any s’ha
fet a la plaça de l’Espanya sense gaires novetats. Encara que és cert que l’anterior
Regidora de Cultura (ara no me’n recordo el nom) va intentar introduir-los: des
de fer l’escenari més menut a voler retallar algunes peces que interpretava la
Lira, ja que al seu parer, eren massa llargues.
Potser per primer cop en molts d’anys,
finalment, s’han introduït novetats. Ara bé, des del meu punt de vista
lamentables. S’ha tret l’escenari on actuaven les bandes i aquest cop han hagut
de fer-ho a peu pla; això ha produït
que canviessin d’ubicació i en lloc de tocar davant mateix de la casa consistorial,
ho han fet davant de l’església arxiprestal. Sembla ser que això va provocar
que els músics es posessin més amples que de costum, reduint així l’aforament
de la plaça. Molta gent va haver de girar cua perquè no s’hi va poder seure.
L’excusa que es va donar per a no instal·lar l’escenari,
va ser la manca de pressupost. No ho entenc, si ja s’han reduït els dies de
festa, perquè encara s’ha d’anar retallant els pressupost d’actes com aquest. Indecorós!!
NINGÚ SE’N RECORDA
Ja ho diuen, ja: la memòria és molt selectiva i només se’n recorda del que vol...
Ahir dinant (i com no podia ser d’una altra
manera) varem parlar de política, sobre tot municipal. Hi havia qui criticava a
l’oposició (en general), però també hi havia (i no era només jo) qui defensava
la seva manera d’actuar. Es va parlar de Toni Espanya i d’ell es va dir que ara que se’n va és quan s’ha posat a
denunciar les irregularitats que es comenten al poble. Hi discrepo
totalment. Vaig estar 8 anys amb ell formant part del grup municipal socialista
i varem denunciar tot allò que creiem que s’estava fent malament. Una cosa ben
diferents és que això arribés allà on havia d’arribar, es a dir, a tots els
ciutadans d’Amposta.
Ara ningú se’n recorda quan l’any 2005, abans
de Pasqua, des del nostre grup es va denunciar la possible irregularitat que el Regidor d’Urbanisme d’aquella època
tingués negocis immobiliaris a la nostra ciutat, que un constructor (per cert,
ara relacionat amb el lloguer del centre de rehabilitació) construís un
magatzem industrial a un lloc on només s’hi podien construir magatzems agrícoles
i que l’actual ancalde, per aquell
temps segon de l’ajuntament es
construís una caseta fora del casc urbà quan això no està permès per la
normativa urbanística.
Aquests fet li van causar a Toni més d’un
maldecap fins al punt que va estar a un tres
i no res d’abandonar la política. O sigui que l’amor de Manolito per Toni ve de lluny.
EL GRUP MUNICIPAL DE CIU SEGUEIX DISCRIMINANT
LA NOSTRA JOTA
Anit, a la plaça del Mercat hi va tenir lloc
la tradicional ballada de sardanes. Amb la calor que feia, devia de pareixes més
a unes “sardines al caliu”.
I la jota? S’ha fet alguna ballada de jota?
Ah! Perdó!! No me’n recordava... La sardana és molt més catalana, on va a
parar!! I més culta... I més elegant... La jota la ballen un grup d’arreplegats
que a sobre no voten ni a CiU... Cóm han de ser catalans aquesta tropa?
Des de la Regidoria de Cultura i Festes és així
com es dóna suport a les nostres tradicions.
LA CRISI EN AFECTA A TOTS (i quan dic a tots vull dir a tots)
A casa nostra es tradicional fer el dinar del
dia gran de la festa major. Compartim tovalles (netes per a l’ocasió) quasi
tots els membres de la família (que tampoc som tants) El dinar el paga la matriarca, es a dir, ma sogra i, mentre
va poder (ara ja té 81 anys) el dinar el feia ella, normalment canalons, estofat
de pollastre, macedònia de fruites, cafè gelat i la resta dels complements es compraven. Però m’ha
sogra ja no està per aquestes coses, així que aquest any el guisat l’he fet jo
i la macedònia la canviarem per un pastís de fuites comprat a una cèntrica
pastisseria.
Quan la meva dona el va anar a buscar, va
trobar a la dona d’un apotecari local que, en veure el pastís no va poder
reprimir qualificatius sobre la presentació i l’exquisida que devia de ser. Això
sí, va dir que ella no s’ho podia permetre i va encarregar un coc de brossat
(mató, per aquells que no coneguin la paraula) de 40 euros. Com es veu, la
crisi afecta a tots, fins i tot a les farmàcies.
