Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris records. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris records. Mostrar tots els missatges

dissabte, 4 d’abril del 2015

EL TÚNEL DEL TEMPS: EL RELLOTGE DE BUTXACA

Vaig agafar la càmera fotogràfica i la vaig provar per darrera vegada. Em donava un error.
Aquell dia tenia planificat anar fins a Tarragona per a portar-la a la botiga de referència on l’havia comparat per a que l’arreglessin. Després de netejar-la, feia temps que en donava aquell error, però haver de fer quasi 90 kilòmetres per anar a Tarragona i els mateixos de volta, a part de donar-me una mica de mandra, havia de trobar un dia apropiat. Al final vaig decidir aprofitar un dia que havia d’anar al metge.
Vaig posar la càmera a la bossa de ma que tinc per a transportar-la i vaig anar a treballar.
Per la tarda, al sortir del metge, vaig posar rumb al polígon de les Gavarres per tal de deixar la màquina. Vaig fer, ara sí, el darrer intent i vaig disparar-la. Funcionava!! Ho trono a provar i un cop més va disparar! Increïble! Després de mesos sense fer-ho (recordo que fins i tot ho havia intentat abans de sortir de casa), en arribar a la botia, com per art de màgia, va funcionar. Vaig quedar estupefacte, quasi sense paraules...

Un fet similar ja m’havia passat feia anys, molts d’anys... Devia de ser l’any 1976, potser 1977... No més. Mon pare tenia un rellotge de butxaca que sempre guardava dintre d’una funda de cuir de les que feia el tio Corretger de Santa Bàrbara (son iaio de Maria Carme Royo), al carrer Major, quasi davant del cafè del Baldat, una mica més avall de l’Estanc de dalt. Fins molts d’anys després mon pare no portaria un rellotge de canell.
El rellotge era un element imprescindible per a món pare. Treballant al camp era difícil saber amb exactitud l’hora que era i, per això, la importància del rellotge. El d’ell, sempre anava ben resguardat i, per tant, la possibilitat de perdre’l o de que es trenqués, era mínima.
Però cap rellotge està exempt d’espatllar-se. I el de mon pare, que havia funcionat perfectament durant molts d’anys, finalment, un dia, es va espatllar.
Com per aquella època cada dia anava a Tortosa, em va encarregar que passés per la rellotgeria d’Arturo Vallés (especialitzat en reparació, però també fabricant de la marca ARVA) La botiga d’Arturo Vallés estava prop de l’Ajuntament de Tortosa, pel carrer d’en Carbó o dels Pescadors (crec que amb els anys va canviar de lloc)
Però no me’n vaig recordar... Així que ho tenia magre... Ja estava enginyant-me-les i buscar una bona excusa...
Vaig mirar el rellotge i vaig veure que anava a hora. Abans de sortir de casa l’havia posat i passades les hores ni s’havia avançat ni s’havia endarrerit... Perfecte! Ja tenia l’excusa...

-En sortir de casa, l’he posat a hora i quan he arribat a la botiga seguia funcionant perfectament. Llavors m’ha dit el rellotger que me’l emportés i que si tornava a funcionar malament ja li tornaria a portar...

Mon pare s’ho va empassar. Recordo que encara va funcionar molts mesos (tal vegada anys) fins que es va tornar a espatllar.   

A mon pare mai li vaig dir la veritat... I és que, sovint, no cal dir res per evitar-te l’esbroncada encara que sigui en diferit com l’acomiadament de Luis Bárcenas...  

divendres, 3 d’abril del 2015

EL TÚNEL DEL TEMPS: DE LA ½ FESTA DEL DIJOUS SANT A L’ANÍS ESCARXAT

A les úniques comunitats autònomes on no va ser festa Dijous Sant van ser Catalunya i València. Durant l’època del dictador les festes eren nacionals, exceptuant unes poques que, imagino es feien per tradició territorial, com ara el dilluns de Pasqua Florida o el segon dia de Nadal. Després, amb l’arribada de la democràcia es van establir unes festes de la comunitat (com ara l’11 de setembre en el cas de Catalunya) i dues festes locals que decideixen els ajuntaments respectius. De vegades, davant el conflicte sobre quina festa local establir, es va optar per fer-ne alguna de els que es feien anteriorment. Per això hi ha molts de pobles que continuen celebrant Sant Josep, com per exemple la Galera.
Però el més curiós de tot és que el dia de Dijous Sant era mitja festa. Sí, com ho llegiu. Suposo que si sou de la meva generació ho recordareu perfectament. A l’hora de representar-ho gràficament al calendari, s’optava per diverses solucions: Si el dia era de dues xifres, normalment es representava la primera en negre i la segona en roig i si només era d’una xifra, normalment es partia per la meitat la casella i cada meitat tenia un dels colors esmentats.
Per als joves d’aquella època, els dies de Dijous i Divendres Sants eren molt avorrits. La programació de la televisió (penseu que la majoria de les televisions només tenien 1 canal) només emetien actes religiosos i pel·lícules de romans, normalment relacionades amb Crist.
Tampoc podíem anar al cinema, ja que estaven tancats per ordre governativa i, a sobre, ens obligaven anar a les misses i les processons. Teníem ganes de que arribés dissabte, però sobre tot diumenge i dilluns de Pasqua, dies en que solíem sortir amb els amics i, alguna vegada, fins i tot amb xiquetes, la qual cosa era un fet quasi que extraordinari, ja que per l’educació que rebíem, la separació de sexes era una constant i les relacions entre els xiquetes i xiquetes, sovint, inexistents.
Dilluns de Pasqua era el dia de la gran disbauxa. Normalment es feien un excessos etílics com cap altre dia del l’any. I es que no era el mateix estar amb la presència paterna que no estar-hi.
Solíem anar a llocs on es podia arribar fàcilment caminant. L’Arbós, a la Serra de Godall era una de les destinacions més habituals. Però de tant en tant ens allunyàvem una mica més fins la Font de Dalt (a Godall coneguda per la Font de la Serra) i fins i tot a l’ermita de la Pietat d’Ulldecona, travessant la serra de Godall i passant pel pou Pixador.
En una d’aquelles Pasques, al meus amic els hi van agafar ganes de beure anís escarxat. Com que jo havia d’anar a Ulldecona a buscar el sofat que li pertocava a mon pare pel nombre d’arbres que tenia al terme, em van encarregar la tasca d’anar fins la botiga que les Destil·leries Nofre tenien a la plaça de l’Estació. Hi vaig anar amb bicicleta, ja que encara no disposava ni de cotxe ni tant sols de carnet de conduir. Ah! I en aquell temps no hi havia cap problema en subministrar begudes alcohòliques als menors d’edat.
Aquell anís escarxat va ser l’estrella d’aquell dilluns de Pasqua. Com passa amb tots els productes delicatessen, el guardàvem per al final, per acompanyar a les mones que ens havien fet les nostres mares respectives. Per acompanyar el dinar (a base d’entrepans) ja teníem el xampany (com anomenàvem llavors al cava), encara que seria mes correcte dir vi gasificat. En acabar una d’aquelles ampolles, una ma poc destra, la va allunyar de la colla amb tan mala sort que va caure sobre l’anís escarxat. Com dirien els castellans: nuestro gozo en un pozo...              
A la següent Pasqua varem seguir amb la nostra dèria amb la compra d’una nova ampolla d’anís escarxat. L’infortuni va voler que també aquell acabés trencada, però al menys el varem poder tastar...
Per cert, a part de l’anís de Nofre, els fumadors de la colla en feien comprar un paquet de Piper(tabac mentolat) a l’estanc d’Ulldecona que hi havia sota els porxos de davant de l’església.  

dimecres, 19 d’octubre del 2011

UNA ANÈCDOTA SOBRE “ELS INICIS” DEL CATALÀ


Ahir vaig anar al meu poble i vaig aprofitar per fer unes fotos d’un lloc que em serviran per a il·lustrar un nou relat curt que publicaré el proper dia 30.
En passar per davant del camp de futbol, em vaig fixar en la inscripció: “Camp municipal d’esports” i me’n vaig recordar de que vaig ser testimoni de la primera vegada que es va retolar.
No sabria dir amb exactitud quin any era. Segurament, en la darrera etapa de la dictadura o els primers anys de la transició. Per aquell temps (encara que fos el 74 o 75) ja hi havia una certa tolerància (sempre i quan no et passessis de la ratlla) i s’oloraven aires de canvi. Aquella primera retolació ja es va fer en català.
No recordo qui era el pintor a qui sé li va encarregar, però si recordo que anava amb un amic. El pintor, textualment estava posant: “CAMP MUNICIPAL DE DEPORTS”.  Li varem dir que havia de posar: “CAMP MUNICIPAL D’ESPORTS”, la qual cosa (m’imagino que després de consultar-ho) va ser la que va acabar posant.
Recordo que passat uns dies vaig parlar amb Don Germán,  un mestre fill de la Galera però que treballava i vivia a Barcelona i li vaig explicar el que ens havia passat. Don Germán em va dir que totes dues formes eren correctes, però posar “d’esports” en lloc de “de deports” era més correcte.  
Quan ahir vaig passar per allí, després de quasi 40 anys, me’n vaig adonar que hi ha coses que no canvien amb el temps. El rètol no ha sofert variacions significatives.