Vaig agafar la càmera fotogràfica i la vaig
provar per darrera vegada. Em donava un error.
Aquell dia tenia planificat anar fins a
Tarragona per a portar-la a la botiga de referència on l’havia comparat per a
que l’arreglessin. Després de netejar-la, feia temps que en donava aquell
error, però haver de fer quasi 90 kilòmetres per anar a Tarragona i els
mateixos de volta, a part de donar-me una mica de mandra, havia de trobar un
dia apropiat. Al final vaig decidir aprofitar un dia que havia d’anar al metge.
Vaig posar la càmera a la bossa de ma que tinc
per a transportar-la i vaig anar a treballar.
Per la tarda, al sortir del metge, vaig posar
rumb al polígon de les Gavarres per tal de deixar la màquina. Vaig fer, ara sí,
el darrer intent i vaig disparar-la. Funcionava!! Ho trono a provar i un cop més
va disparar! Increïble! Després de mesos sense fer-ho (recordo que fins i tot
ho havia intentat abans de sortir de casa), en arribar a la botia, com per art
de màgia, va funcionar. Vaig quedar estupefacte, quasi sense paraules...
Un fet similar ja m’havia passat feia anys,
molts d’anys... Devia de ser l’any 1976, potser 1977... No més. Mon pare tenia
un rellotge de butxaca que sempre guardava dintre d’una funda de cuir de les
que feia el tio Corretger de Santa Bàrbara
(son iaio de Maria Carme Royo), al carrer Major, quasi davant del cafè del
Baldat, una mica més avall de l’Estanc de
dalt. Fins molts d’anys després mon pare no portaria un rellotge de canell.
El rellotge era un element imprescindible per
a món pare. Treballant al camp era difícil saber amb exactitud l’hora que era
i, per això, la importància del rellotge. El d’ell, sempre anava ben resguardat
i, per tant, la possibilitat de perdre’l o de que es trenqués, era mínima.
Però cap rellotge està exempt d’espatllar-se.
I el de mon pare, que havia funcionat perfectament durant molts d’anys,
finalment, un dia, es va espatllar.
Com per aquella època cada dia anava a
Tortosa, em va encarregar que passés per la rellotgeria d’Arturo Vallés (especialitzat en reparació, però també fabricant
de la marca ARVA) La botiga d’Arturo Vallés
estava prop de l’Ajuntament de
Tortosa, pel carrer d’en Carbó o dels Pescadors (crec que amb els anys va
canviar de lloc)
Però no me’n vaig recordar... Així que ho
tenia magre... Ja estava enginyant-me-les
i buscar una bona excusa...
Vaig mirar el rellotge i vaig veure que anava a hora. Abans de sortir de casa l’havia
posat i passades les hores ni s’havia avançat ni s’havia endarrerit...
Perfecte! Ja tenia l’excusa...
-En sortir de casa, l’he posat a hora i quan he arribat a la botiga
seguia funcionant perfectament. Llavors m’ha dit el rellotger que me’l emportés
i que si tornava a funcionar malament ja li tornaria a portar...
Mon pare s’ho va empassar. Recordo que encara va funcionar molts mesos (tal vegada
anys) fins que es va tornar a espatllar.
A mon pare mai li vaig dir la veritat... I és
que, sovint, no cal dir res per evitar-te l’esbroncada encara que sigui en diferit
com l’acomiadament de Luis Bárcenas...
