A les úniques comunitats autònomes on no va ser festa Dijous Sant van ser Catalunya i València. Durant l’època del dictador les festes eren nacionals, exceptuant unes poques que, imagino es feien per tradició territorial, com ara el dilluns de Pasqua Florida o el segon dia de Nadal. Després, amb l’arribada de la democràcia es van establir unes festes de la comunitat (com ara l’11 de setembre en el cas de Catalunya) i dues festes locals que decideixen els ajuntaments respectius. De vegades, davant el conflicte sobre quina festa local establir, es va optar per fer-ne alguna de els que es feien anteriorment. Per això hi ha molts de pobles que continuen celebrant Sant Josep, com per exemple la Galera.
Però el més curiós de tot és que el dia de Dijous Sant era mitja festa. Sí, com ho llegiu. Suposo que si sou de la meva generació ho recordareu perfectament. A l’hora de representar-ho gràficament al calendari, s’optava per diverses solucions: Si el dia era de dues xifres, normalment es representava la primera en negre i la segona en roig i si només era d’una xifra, normalment es partia per la meitat la casella i cada meitat tenia un dels colors esmentats.
Per als joves d’aquella època, els dies de Dijous i Divendres Sants eren molt avorrits. La programació de la televisió (penseu que la majoria de les televisions només tenien 1 canal) només emetien actes religiosos i pel·lícules de romans, normalment relacionades amb Crist.
Tampoc podíem anar al cinema, ja que estaven tancats per ordre governativa i, a sobre, ens obligaven anar a les misses i les processons. Teníem ganes de que arribés dissabte, però sobre tot diumenge i dilluns de Pasqua, dies en que solíem sortir amb els amics i, alguna vegada, fins i tot amb xiquetes, la qual cosa era un fet quasi que extraordinari, ja que per l’educació que rebíem, la separació de sexes era una constant i les relacions entre els xiquetes i xiquetes, sovint, inexistents.
Dilluns de Pasqua era el dia de la gran disbauxa. Normalment es feien un excessos etílics com cap altre dia del l’any. I es que no era el mateix estar amb la presència paterna que no estar-hi.
Solíem anar a llocs on es podia arribar fàcilment caminant. L’Arbós, a la Serra de Godall era una de les destinacions més habituals. Però de tant en tant ens allunyàvem una mica més fins la Font de Dalt (a Godall coneguda per la Font de la Serra) i fins i tot a l’ermita de la Pietat d’Ulldecona, travessant la serra de Godall i passant pel pou Pixador.
En una d’aquelles Pasques, al meus amic els hi van agafar ganes de beure anís escarxat. Com que jo havia d’anar a Ulldecona a buscar el sofat que li pertocava a mon pare pel nombre d’arbres que tenia al terme, em van encarregar la tasca d’anar fins la botiga que les Destil·leries Nofre tenien a la plaça de l’Estació. Hi vaig anar amb bicicleta, ja que encara no disposava ni de cotxe ni tant sols de carnet de conduir. Ah! I en aquell temps no hi havia cap problema en subministrar begudes alcohòliques als menors d’edat.
Aquell anís escarxat va ser l’estrella d’aquell dilluns de Pasqua. Com passa amb tots els productes delicatessen, el guardàvem per al final, per acompanyar a les mones que ens havien fet les nostres mares respectives. Per acompanyar el dinar (a base d’entrepans) ja teníem el xampany (com anomenàvem llavors al cava), encara que seria mes correcte dir vi gasificat. En acabar una d’aquelles ampolles, una ma poc destra, la va allunyar de la colla amb tan mala sort que va caure sobre l’anís escarxat. Com dirien els castellans: nuestro gozo en un pozo...
A la següent Pasqua varem seguir amb la nostra dèria amb la compra d’una nova ampolla d’anís escarxat. L’infortuni va voler que també aquell acabés trencada, però al menys el varem poder tastar...
Per cert, a part de l’anís de Nofre, els fumadors de la colla en feien comprar un paquet de Piper(tabac mentolat) a l’estanc d’Ulldecona que hi havia sota els porxos de davant de l’església.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada