dimecres, 19 d’abril del 2017
L’Operació Guepard
JAUME REIXACH
A Catalunya s’estan disputant dues partides simultànies d’escacs que ja fa cinc anys que duren: una, la que enfronta el clan familiar de l’expresident Jordi Pujol amb la justícia espanyola per la corrupció i la seva enorme fortuna amagada en un eixam de paradisos fiscals; i la segona, la que juga el president Carles Puigdemont -l’hereu del ceptre convergent a la presidència de la Generalitat- amb el govern espanyol a compte del procés independentista.
De moment, res no està decidit, però s’han produït moviments molt significatius. Després de totes les espectaculars revelacions policials i judicials, resulta que cap dels nou membres de la família Pujol no ha trepitjat la presó ni un sol dia. Com a màxim, a Jordi Júnior i a l’Oleguer els hi han retirat el passaport. A més, el jutge José de la Mata ha decidit anul·lar una de les peces cabdals del procediment que instrueix l’Audiència Nacional: el famós pendrive on hi ha abundant documentació sobre els negocis i tripijocs de Jordi Pujol Jr. i Jordi Puig.
El judici d’Oriol Pujol per la martingala de les ITV ha quedat en els llimbs, tot i que el sumari ja està tancat des de fa nou mesos. Una suposada negociació amb la fiscalia ha deixat aquest cas -on les proves de corrupció són aclaparadores- al congelador. Per què es vol impedir que hi hagi una vista oral d’aquest monumental escàndol, que a més comptaria amb el veredicte d’un jurat popular? Quins pactes s’estan teixint entre bambolines per evitar que Oriol Pujol vagi a parar entre reixes?
En paral·lel, el procés sobiranista, més enllà de la gesticulació verbal dels seus dirigents, ha entrat volgudament en una zona d’espessa boira. Carles Puigdemont va predicant urbi et orbi el mantra del “referèndum o referèndum” i Junts x Sí i la CUP han impulsat l’antidemocràtica modificació del reglament del Parlament per, aparentment, fer-hi passar la llei de transitorietat jurídica que ha de consagrar la “desconnexió” de la legalitat espanyola.
La fiscalia i el Tribunal Constitucional ja han anunciat que s’ho miren tot amb lupa i que no permetran que el govern de Carles Puigdemont ni el Parlament traspassin cap línia vermella. Però, de moment, la desobediència es penalitza a la baixa: el Tribunal Suprem ho ha deixat en un any d’inhabilitació i una multa de 30.000 euros en el cas de Quico Homs pel 9-N. En comptes d’una condemna exemplar, l’alt tribunal ha preferit emetre un “avís als navegants” que diuen que van cap a Ítaca.
En aquestes dues partides d’escacs, que estan interconnectades, han caigut peces grosses: el clan Pujol, però també Juan Carlos I, Artur Mas, Jorge Fernández Díaz i l’anterior cúpula policial. Acabaran, finalment, en taules? El TSJC, el TS, l’AN i el TC, que podrien aplicar severament la llei contra els Pujol i els dirigents del procés independentista, no ho fan. El president Carles Puigdemont tampoc no concreta “la data i la pregunta” del suposat referèndum, com li exigeix la CUP, i les “estructures d’Estat” ja se sap que són una entelèquia. Això vol dir que, en espera que acabin els grans judicis de corrupció que afecten Convergència i que el PDECat pugui acabar d’organitzar-se i potenciar la seva estructura, tindrem en l’horitzó “eleccions o eleccions”.
No hi ha més cec que el no vol veure. Lluny queden els temps en què José Luis Rodríguez Zapatero estava a la Moncloa i José Montilla al Palau de la Generalitat. Des de l'any 2011, la dreta governa a Espanya i a Catalunya, que en el fons és del que es tractava. El “procés independentista”, convenientment agitat amb grans escarafalls des de Madrid i Barcelona, ha estat la gran excusa perquè el PP i Convergència (ara PDECat) hagin expulsat els socialistes del poder. Si a més, com sembla, els Pujol i els Borbons sortiran indemnes d'aquesta “tempesta en una got d'aigua”, oli en un llum. El no-judici a Oriol Pujol és la prova del nou d’aquesta Operació Guepard.
A Catalunya s’estan disputant dues partides simultànies d’escacs que ja fa cinc anys que duren: una, la que enfronta el clan familiar de l’expresident Jordi Pujol amb la justícia espanyola per la corrupció i la seva enorme fortuna amagada en un eixam de paradisos fiscals; i la segona, la que juga el president Carles Puigdemont -l’hereu del ceptre convergent a la presidència de la Generalitat- amb el govern espanyol a compte del procés independentista.
De moment, res no està decidit, però s’han produït moviments molt significatius. Després de totes les espectaculars revelacions policials i judicials, resulta que cap dels nou membres de la família Pujol no ha trepitjat la presó ni un sol dia. Com a màxim, a Jordi Júnior i a l’Oleguer els hi han retirat el passaport. A més, el jutge José de la Mata ha decidit anul·lar una de les peces cabdals del procediment que instrueix l’Audiència Nacional: el famós pendrive on hi ha abundant documentació sobre els negocis i tripijocs de Jordi Pujol Jr. i Jordi Puig.
El judici d’Oriol Pujol per la martingala de les ITV ha quedat en els llimbs, tot i que el sumari ja està tancat des de fa nou mesos. Una suposada negociació amb la fiscalia ha deixat aquest cas -on les proves de corrupció són aclaparadores- al congelador. Per què es vol impedir que hi hagi una vista oral d’aquest monumental escàndol, que a més comptaria amb el veredicte d’un jurat popular? Quins pactes s’estan teixint entre bambolines per evitar que Oriol Pujol vagi a parar entre reixes?
En paral·lel, el procés sobiranista, més enllà de la gesticulació verbal dels seus dirigents, ha entrat volgudament en una zona d’espessa boira. Carles Puigdemont va predicant urbi et orbi el mantra del “referèndum o referèndum” i Junts x Sí i la CUP han impulsat l’antidemocràtica modificació del reglament del Parlament per, aparentment, fer-hi passar la llei de transitorietat jurídica que ha de consagrar la “desconnexió” de la legalitat espanyola.
La fiscalia i el Tribunal Constitucional ja han anunciat que s’ho miren tot amb lupa i que no permetran que el govern de Carles Puigdemont ni el Parlament traspassin cap línia vermella. Però, de moment, la desobediència es penalitza a la baixa: el Tribunal Suprem ho ha deixat en un any d’inhabilitació i una multa de 30.000 euros en el cas de Quico Homs pel 9-N. En comptes d’una condemna exemplar, l’alt tribunal ha preferit emetre un “avís als navegants” que diuen que van cap a Ítaca.
En aquestes dues partides d’escacs, que estan interconnectades, han caigut peces grosses: el clan Pujol, però també Juan Carlos I, Artur Mas, Jorge Fernández Díaz i l’anterior cúpula policial. Acabaran, finalment, en taules? El TSJC, el TS, l’AN i el TC, que podrien aplicar severament la llei contra els Pujol i els dirigents del procés independentista, no ho fan. El president Carles Puigdemont tampoc no concreta “la data i la pregunta” del suposat referèndum, com li exigeix la CUP, i les “estructures d’Estat” ja se sap que són una entelèquia. Això vol dir que, en espera que acabin els grans judicis de corrupció que afecten Convergència i que el PDECat pugui acabar d’organitzar-se i potenciar la seva estructura, tindrem en l’horitzó “eleccions o eleccions”.
No hi ha més cec que el no vol veure. Lluny queden els temps en què José Luis Rodríguez Zapatero estava a la Moncloa i José Montilla al Palau de la Generalitat. Des de l'any 2011, la dreta governa a Espanya i a Catalunya, que en el fons és del que es tractava. El “procés independentista”, convenientment agitat amb grans escarafalls des de Madrid i Barcelona, ha estat la gran excusa perquè el PP i Convergència (ara PDECat) hagin expulsat els socialistes del poder. Si a més, com sembla, els Pujol i els Borbons sortiran indemnes d'aquesta “tempesta en una got d'aigua”, oli en un llum. El no-judici a Oriol Pujol és la prova del nou d’aquesta Operació Guepard.
dimarts, 18 d’abril del 2017
LA OLTRA, ‘LOS OLTROS’ I L'ANTICATALANISME VALENCIÀ
Quan Pasqual Maragall va iniciar el procés de redacció d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya, va obrir el meló, ja que van ser moltes les comunitats autònomes que van imitar Catalunya.
El text de l’Estatut valencià demanava un finançament que cobrís les necessitats de la comunitat, però hi van posar un afegit: Si Catalunya aconsegueix un millor finançament a València també se li ha de donar...
Ara, amb l’anunci de Rajoy d’invertir 4.200 milions en infraestructures bàsiques fins el 2020, sembla que València ha recuperat la vella tradició de: Nosaltres també!
Tot i això, cal recordar-ho, la Llei de Pressupostos de l’Estat per aquest 2017 no confirma per a res l’anunci de Rajoy ja que la inversió per a Catalunya i la majoria de les comunitats, ha disminuït respecte a la de l’any anterior.
Llavors, si ho recordeu, va sortir un mapa on s’hi veia el percentatge d’inversió que rebria cada comunitat autònoma (si és que s’acaba complit, perquè la majoria de vegades no passa així) Catalunya (recordeu-ho) rebria uns diners que no estaven en consonància ni en la població ni en el PIB que representa en el conjunt nacional d’Espanya.
Però des del meu punt de vista, aquests paràmetres, tot i ser importants, no haurien de ser determinants. Catalunya és una de les comunitats que més traspassos de competències ha rebut de l’Estat (potser la que més) i, per tant, el finançament hauria d’anar encaminat en cobrir tots els serveix que, tot i ser competència de l’Estat, sé presten des d’aquí. N’hi ha un de molt important i que visualitza perfectament el que us estic dient: la seguretat ciutadana que està en mans dels Mossos d’Esquadra, així com també el control de les nostres carreteres.
València no té aquests traspassos... Com a molt té uns pocs Policies Nacionals que presten el servei d’escola als càrrecs públics valencians.
Per tant, faria bé la senyora Oltra (Mónica Oltra) de no buscar comparacions fàcils que de tant fàcils que són es converteixen en populistes, una postura que, qualsevol dirigent d’esquerres hauria d’evitar, ni que només fos per ser coherent amb el discurs que ha anat mantenint al llarg dels anys.
La Oltra, actualment vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, quan era una simple diputada de Compromís, era un malson per al PP i les seves polítiques populistes basades en gran part en el discurs anticatalanista que tant bons resultats electorals els hi donava...
Les declaracions de la Oltra van ser contestats ràpidament des de Catalunya per Lluís Llach i la Pilar Rahola. Aquesta darrera la va arribar a comparar (amb un exercici de demagògia barata) amb el funest Vicente González Lizondo, líder d’Unió Valenciana i parede l’anticatalanisme més exasperant.
Desgraciadament a València d’Oltros n’hi ha hagut massa... El discurs de l’anticatalanisme és el més fàcil i el que, històricament, millor els hi ha anat als dirigents del PP que van mantenir el seu poder més absolut a la majoria d’institucions valencianes començant per la Generalitat.
Aquí a Catalunya, com el discurs antivalencià no té sentit, el dimoni de tots els mals ha estat tradicionalment Madrid... I a Amposta, Tortosa... Quan s’acaben tots els arguments es tendeix a buscar un referent a qui donar-li tota la culpa.
LA CIUTAT QUE VOLEM 18-04-2017
Fa uns mesos aquest cotxe estava aparcat al mateix lloc.
Quan vaig penjar la foto lava 'denunciar', però pel que sembla no escarmenta...
Potser si la policia municipal li posés una 'recepta', les coses canviarien.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)