AMPOSTA DISCRIMINA LA JOTA

Tot hi haver-se aprovat una moció on es demanava un especial reconeixement i protecció de la dansa típica de les Terres de l’Ebre, la jota, l’equip de govern d’Amposta dóna prioritat a la sardana.
La història ve de lluny. A proposta d’una associació sardanista del Baix Penedès, el ple de l’ajuntament aprovava una moció reconeixent la sardana com la “dansa nacional de Catalunya”. Res a dir, crec que el reconeixement és merescut.
Però a les Terres de l’Ebre, el nostre territori, el ball típic que sempre s’ha ballat és la jota.
Desafortunadament la jota va estar durant molt de temps (massa temps) quasi que oblidada. Només es ballava puntualment a determinats llocs con Paüls, la Fatarella, Falset, Xerta, Benifallet, etc. sense oblidar Ulldecona i Alcanar on gràcies al seu famós “ball de mantons”, molt lligats a les festes quinquennals, no s’ha deixat de ballar mai.

Després d’aprovar la moció de la sardana, jo mateix vaig suggerir al meu grup a presentar-ne una que reconegués la jota com la “dansa de els terres de l’Ebre” i, dintre del nostre territori tingues les mateixos reconeixements que la sardana. Aquesta moció va ser presentada per molts ajuntaments i consells comarcals pels grups del PSC.
A l’ajuntament d’Amposta es va aprovar per unanimitat (com no podia ser d’una altra manera) No obstant això i com passa amb la majoria de mocions que s’aproven “gràcies” al vot favorable de CiU, després no s’acaben complit. Potser per això, darrerament, les mocions que presentem es rebutgen quasi que sistemàticament.
I que la “jota està discriminada” no ho dic només jo. Si només ho digués jo hom s’ho podria creure o no. Però no, a part de jo ho diu més gent. Sense anar més lluny, ahir al matí vaig parlar amb un component del grup ampostí Paracota i opinava el mateix.

Li vaig explicar que, a la comissió de cultura vaig preguntar el perquè es feien ballades de sardanes l’11 de setembre (es porta molts d’anys fent-ne) i, ara, també a festes majors. La resposta que se’m va donar és que també hi va haver una ballada de jotes... Davant de la residència d’avis !!
Per la seva part, el component de Paracota em va dir que li semblava lamentable que a d’altres pobles com Tortosa se’ls havia contractat 3 dies per les festes de la Cinta i a Amposta, cap. Al final va arribar a la conclusió de que el tracte que reben de l’equip de govern ampostí és perquè, entre els seus components, hi ha socialistes.
I és allò que des de l’oposició municipal hem denunciat tantes vegades: “A Amposta s’està amb els que “manen” o s’està en contra d’ells”. No hi ha terme mig!

DRETS I DEURES DELS CIUTADANS

Les principals lleis (Constitució, estatuts d’autonomia, orgàniques, etc.) de país (de tos els països democràtics) contemplen els drets i deures que han de complir els ciutadans. Drets fonamentals com l’ensenyament, la sanitat, l’accés a un habitatge digne, a poder opinar, a l’honor i a la intimitat personal, etc. I obligacions com acatar les lleis i normes, la de contribuir econòmicament a les arques públiques, etc.
Aquestes coses són bàsiques i elementals a qualsevol estat de dret.
Però que passa quan, per exemple, la seguretat d’un estat es veu amenaçada?
Avui, llegint el Periódico he pogut veure diverses notícies que, al menys, donen que pensar. La primera la trobem a l’apartat d’Internacional a la pàgina 10 i diu així: “la segureta s’anteposa a la sanitat en l’agenda d’Obama”. A la pàgina 12, també del capítol d’Internacional. “L’escàner que despulla” el viatger s’imposa a Europa”. O, segurament la més sorprenent de totes: “Aguirre (Dña. Esperanza) planeja restringir el dret constitucional a la justícia gratuïta”. I finalment (ja no en cal buscar més, a pesar que amb tota probabilitat encara en trobaríem més: “El PP recorda que l’Executiu “investiga a milers d’Espanyols”.
Bé, totes i cada una d’elles mereixerien un anàlisi i una opinió per separat. Segurament, al final, arribarem a la conclusió que no sempre el que nosaltres podem pensar sobre un tema, serà la solució que, finalment, adoptaran les autoritats.
Molt breument, sobre les prioritats d’Obama cal dir que cada país i cada govern tenen les seves pròpies prioritats. Els EUA són un país que s’ha guanyat per mèrits propis l’odi de milions de ciutadans arreu del món. I quan dic arreu, vull dir, pràcticament als cinc continents. O és que no ha obert fronts de guerra a Sudamèrica, Àfrica, Àsia i, fins i tot a Europa? Darrerament els països àrabs són els que més han patit l’opressió dels governs americans. Es per això que es va produir l’atac de les Torres Bessones de NY aquell (ja llunyà) 11 de setembre de 2001. I, darrerament, l’intent d’atemptat a l’avió que anava cap a Detroit. Això ha fet que es prioritzi la seguretat del país abans d’una llei de sanitat pública, més o menys gratuïta. Els més desafavorits, de moment, hi surten perdent.
La notícia de l’escàner, omplirà fulles de diari, penso, que per molt de temps. El Parlament europeu els va rebutjar perquè anàvem en contra del dret a la intimitat dels passatgers. Però també, en aquest cas la seguretat dels ciutadans pareix que s’acabarà imposant a l’altre dret. Encara que tot apunta que es posaran solucions per a protegir les “parts íntimes”.
Esperanza Aguirre (Dña. Esperanza) no sé si es molt valenta o molt inconscient. De sobte vol reduir els casos en que els ciutadans puguin accedir a la justícia gratuïta que, com hem vist, és un dret constitucional. Suposo que el que pretén la senyora és alleugerar els jutjats de tants de casos com entren cada dia. Els més desafavorits (una altra vegada) que no es puguin pagar un advocat, no podran presentar demandes amb el greuge que això suposa. A partir d’ara els agents de l’autoritat que actuïn per la comunitat de Madrid, caldrà que, quan detinguin a un ciutadà i li llegeixin els drets, li facin veure que “si no té diners per a pagar-se un advocat, tindrà que fer-ho ell mateix!”
Finalment, en la darrera qüestió, discreparia bàsicament amb el que diu el PP. L’Executiu no espia ningú! Segurament hi ha molta gent espiada, però vull pensar que ho fa la policia per ordre judicial. I segurament és així perquè des de l’estiu en que la Soraya Saez de Santamaria ho va denunciar, encara no han estat capaços d’aportar una sola prova en que s’espiï a algú sense consentiment d’un jutge. A més a més, els sistema emprat per la policia per escoltar els ciutadans, els famós SITEL, va ser comprat en el temps del “regnat” d’Aznar i quan era ministre l’avui líder del PP Mariano Rajoy.
Jo que no tinc res que amagar, no em preocupa gens ni mica que em puguin estar escoltat. El mateix passa a molts dirigents del PP? Em temo que no!

ELS TEMPS CANVIEN

Algú de vosaltres pensarà... I ara aquest perquè ho diu? Tothom ens hem adonat que els temps canvien... És cert.
Ho dic perquè avui, al sortir de Tortosa i quan ja amenaçava pluja, he vist dos joves fer “autostop” A veure... Quan ha estat la darrera vegada que heu vist fer “autostop”? Cal dir que de tant en tant sempre se’n veu algun o alguns. En aquest cas era una parella. Mentre ell feia aquell gest tant significatiu amb el dit polze, ella donava l’esquena als que s’apropaven.
Als anys 70 i 80 (la meva memòria pràcticament ja no es remunta més enllà) era freqüent veure gent per la carretera fent-ne. De vegades paraves, d’altres, la majoria hi passaves de llarg, com ho he fet jo avui...
No sabria dir-ho segur, però la moda de “l’autostop” va arribar (com d’altres tantes coses) d’Europa. Eren turistes de “motxilla” que buscant el sol i la marxa d’aquest país viatjaven en condicions precàries. Al cap d’uns anys es va posar de moda allò del “rètol”. En un cartró s’escrivia el nom del poble o ciutat de la seva destinació. Així sabies si els podies portar uns quilòmetres (ja que, sovint, ells anaven molt més lluny que tu) o si simplement feies com aquell que no els havia vist.
Fins i tot podria contar diverses anècdotes que vaig veure de la meva experiència personal fent “autostop”. I d’altres que em van contar.
Una vegada a Tortosa, tot venint de Tarragona, un dissabte al dematí, em vaig posar a fer-ne davant de l’estadi. De sobte me sé va aturar un autocar i el seu conductor em va preguntar per anar a Vinaròs. Li vaig dir que “la carretera cap a Ulldecona i Vinaròs no era del tot dolenta, tret del tram de la Creu del Coll”. Ell m’insistia per anar per l’Aldea i la N-340. Finalment va anar per on jo el vaig indicar i em va pujar fins s Santa Bàrbara. Anava a buscar l’equip de futbol del Vinaròs que tenia que portar a l’aeroport de Barcelona per agafar un vol cap a “ses” Illes. Llavors el Vinaròs jugava a Segona B i tenia un partit, crec recordar que contra el Ciutadella.
Un altre cop em van parar un matrimoni de Godall amb un Land Rover que tenia els seients de la part del darrera al costat, de manera que si et seies allí et donaves la cara amb els altres. Sempre recordaré la música que sonava al seu radio-cassette: “El aldeano tiró la piedra”, amb una tonada molt “pegadissa”. No recordo que mai més l’hagués tornat a escoltar.
I la darrera que us contaré li va passar a un amic meu de Madrid que en aquell temps estava de secretari a l’ajuntament de Santa Bàrbara. Es deia Carlos i un dia va pujar a una parella d’estrangers. Anaven els tres parlant, quan de sobte, els turistes estrangers van començar a parlar malament d’Espanya. Quan ja en va tenir prou, va aturar el cotxe i els va fer baixar. Els turistes van quedar-se amb cara de “tontos”.
Tornant als vells temps, hi havia una norma no escrita que havíem de complir tots els conductors: “Replegar sempre als soldats”. I és eren molts els soldats que feien “autostop” tot anant cap a casa de permís. Ara tampoc no se’n veuen...

650 ANYS DE GENERALITAT

Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News.

Quan era petit, a l’escola “d’aquella època”, ens ensenyaven la història d’Espanya. De Catalunya se’n parlava molt poc, tret de Jaume I el Conqueridor i la llegenda del tamborer del Bruc, símbol de la resistència “espanyola” a la Guerra del Francès (també coneguda per la Guerra de la Independència Espanyola) La història de casa nostra, pràcticament no existia, tot es mirava amb clau espanyola.
És per això que, en arribar la democràcia (potser caldria parlar millor la mort del dictador), algunes de les coses que sortien per la televisió o els diaris ens sonaven com si fossin noves. Encara recordo quan lluíem “enganxines” reclamant l’Estatut sense tenir massa clar el significat que tenia. Tampoc no havíem sentit parlar mai de la Generalitat, avui, l’òrgan màxim de govern del país.
Però poc a poc anàvem comprenent el seu significat. Per això, l’arribada del President Tarradellas a Barcelona el 23 d’octubre de 1977, va ser un moment esperat per la majoria dels catalans. Passava de ser el President de la Generalitat “a l’exili” de França a ser-ne el President de la Generalitat “provisional” en espera de que es celebressin les primeres eleccions autonòmiques de després de la II República a Catalunya.
Però la Generalitat de Catalunya és una institució força “antiga”. Segurament alguns dels qui em llegiu us estranyarà saber que tot just acaba de complir 650 anys d’història. El Consell Executiu de la Generalitat presidit per José Montilla es va reunir a Cervera el passat 22 de desembre per commemorar l’aniversari de la creació de la Diputació General (embrió de l’actual Generalitat) precisament a la capital de la comarca de la Segarra.
Des del llunyà 1359 fins a l’actualitat, la Generalitat ha tingut fins a 128 presidents. La qual cosa encara pot arribar a sorprendre més! I sobre tot si tenim en compte els períodes de temps en que Catalunya va perdre els seus dretes i les seves llibertats. Però com hem vist, també a l’exili s’anaven succeint els presidents. Tarradellas va succeir a Josep Irla i aquest al darrer president elegit de forma democràtica pel poble català: Lluís Companys. A la vegada, Companys, va succeir a Francesc Macià, que va tornar a ser president de la Generalitat “restablerta” després d’estar dos segles prohibida. Va ser el preu que tingué que pagar Catalunya per oposar-se al pretenent borbó i futur rei Felip V. L’any 1714 pel decret del Duc de Berwick va ser abolida la institució de la Generalitat de Catalunya.
Però si repassem la llista dels personatges que han estat presidents de la Generalitat encara trobarem més sorpreses. Han estat diverses les personalitats originàries de les nostres terres o estretament vinculades que van ocupar (encara que fos per temps reduït) la més alta institució de Catalunya. Entre aquest hi podem trobar “castellans d’Amposta” (Amposta durant molt de temps va ser seu de l’Ordre de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem (*)), com Guillem de Guimerà i d’Abella (1376-4377), Joan d’Aragó (1512-1514) i també bisbes i altres clergues de Tortosa com la nissaga dels Oliver de Boteller (Francesc -1530-1533-, Pere -1575-1578- i el germanastre d’aquest dit també Francesc -1587-1588-) i d’altres com Alfons d’Aragó (1500-1503), Jeroni de Requesens i Roís de Liori (1569-1572), Jaume Cerveró (1572-1575), Rafael de Pinyana i Galvany (1695-1698), etc.
De totes formes caldria deixar clar que, tal com diu la historiadora Maria Teresa Ferrer i Mallol, de l’Institut d’Estudis Catalans (autora del llibre Els orígens de la Generalitat de Catalunya -1359-1413-) a l’entrevista que publica el diari el Punt de diumenge 27 de desembre, l’antiga Generalitat i l’actual només tenen en comú el nom.
Certament, amb la “restauració” de la Generalitat de Catalunya com a institució l’any 1931 a l’arribada de la II República, Catalunya no havia gaudit des de feia segles d’autogovern gestionat pels dirigents de partits polítics tal i com els coneixem ara.
Jordi Pujol, va ser, de llarg, el president que més anys va estar-se al cap davant d’un govern amb amplia autonomia respecte al govern de Madrid.
De totes formes, “arrancar” la Generalitat després de 40 anys de dictadura, no va ser tasca fàcil. Com li agrada recordar al sergent dels Mosos d’Esquadra, ja retirat, Josep Montalvo que, durant diversos anys va ser escorta del President Tarradellas, un cop Lluís Prenafeta (secretari general de la Presidència) li va preguntar a Jordi Pujol: “President: què és la Generalitat?” i Pujol li respongué: “Lluís, la Generalitat som tu i jo!”.

(*) L’any 1280, Amposta, va deixar de ser seu dels castellans per a una permuta que va fer el rei Pere III que se’n va quedar el castell a canvi dels de Gallur (comarca de la Ribera Alta de l’Ebre –Saragossa) i Onda (Plana Baixa –Castelló)