dimarts, 27 de setembre del 2016

Les ‘trampes’ del doctor estrella Manel Esteller

REDACCIÓ DEL TRIANGLE

Els treballs d’aquest investigador mediàtic desperten suspicàcies en determinats àmbits científics catalans i internacionals

En la vigília d’aquesta passada Diada Nacional, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i la presidenta del Parlament,Carme Forcadell, van penjar al coll de l’investigador científicManel Esteller la medalla d’honor en la categoria d’or de la cambra. Aquest preuat guardó és la màxima distinció que atorga la institució representativa de la sobirania catalana i, al contrari de la Creu de Sant Jordi –que s’ha repartit alegrement urbi et orbi– són molt poques les persones i les institucions que l’han rebut. Destaquen, en aquest sentit, els premis Nobel de la Pau Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel; el pare Miquel Batllori; Ernest Lluch, a títol pòstum; el músic Jordi Savall o Pep Guardiola.


EL SOMNI DEL PREMI NOBEL

El lliurament d’aquesta condecoració al doctor Manel Esteller a mans de les màximes autoritats del país ha fet arrufar el nas a bona part de la comunitat científica catalana, que discrepa de l’estil de vedet que exhibeix aquest metge de Sant Boi, malgrat que encara no ha arribat a la cinquantena. Per resumir-ho gràficament, ens diu un investigador amb anys de feina a l’esquena: “Ve a ser com el Xavier Sala i Martín de la recerca científica. Molt màrqueting, molt soroll.., però els resultats encara estan per veure”.

I això que, des de fa temps, corre la brama, en els ambients de la cúpula processista, que el metge Manel Esteller podria arribar a ser, en el futur, el primer premi Nobel de Catalunya. Anys enrere, des de la Generalitat ja es va intentar, amb un important desplegament de mitjans, que l’escriptor Baltasar Porcel fos guardonat amb el Nobel de literatura.., però a Suècia van fer l’orni amb el novel·lista mallorquí adoptat per Jordi Pujol. 

El doctor Manel Esteller, que té la virtut de ser un independentista de pedra picada que, a més, va donar recolzament públic a la candidatura de Junts pel Sí a les passades eleccions, és la gran esperança quadribarrada perquè un català pugui ser guardonat, finalment, amb el premi Nobel. Aquesta és una de les assignatures pendents que té el catalandreamJa hem coronat l’Everest, el Barça ja ha guanyat el Mundial de clubs... i ara, en espera de la independència, ens falta un premi Nobel per acabar de tocar el cel.

Format a la Universitat de Barcelona i amb un postdoctorat a laJohn Hopkins University de Baltimore (EUA), Manel Esteller s’ha especialitzat en l’epigenètica aplicada als tractaments contra el càncer. L’epigenètica és una disciplina científica relativament nova que aixeca no poques suspicàcies i controvèrsies entre els especialistes.

En síntesi, aquesta branca de la recerca mèdica sosté que la genètica i la cadena de l’ADN poden patir modificacions a partir de factors aliens, com ara els ambientals o els psicològics. Això explicaria per què persones propenses a tenir un càncer no el desenvolupen i, per contra, altres que genèticament hi serien immunes l’acaben patint. En definitiva, l’epigenètica es basa en el fet que les pautes hereditàries no són determinants en la transmissió de malalties i conclou, com ja se sap de sempre, que cada persona és un món

dilluns, 26 de setembre del 2016

115è TALL DE L'N-340. AMPOSTA



































ON ESTAVA L’11 DE SETEMBRE DE 2001

Aquests dies s’han commemorat els 15 anys dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i diaris com el Periódico preguntaven als seus lectors on estàvem aquell dia.
Era dimarts, però era festiu a Catalunya on celebràvem la nostra Diada Nacional i per tant, no havia anat a treballar. Com tan d’altres diumenges i festius, havíem anat a dinar a casa del meus pares a la Galera. En obrir el televisor (crec recordar que hi havia posada la Primera), estaven donant la notícia del primer avió que s’havia estavellat a la primera de les Torres Bessones de Nova York. En aquells primers moments, tot era confús ja que encara no sé sabia si era un atemptat o un simple accident. Mentre la locutora donava els detalls que es coneixien sobre el primer impacte (l’atemptat  se va produir poc abans de les 3 de la tarda) i sortien imatges en directe del lloc, es va poder veure el segon avió encastar-se a la segona torre. Ja no hi havia dubtes: era un atemptat! El meu comentari va ser: Riu-te’n dels atemptats de la ETA!
Mai un atemptat o part d’un atemptat (si atenem que va ser doble) havia estat retransmès en directe davant de tanta audiència. Hi va haver qui, fins i tot, va dir que estava previst de que fos així per aconseguir un efecte més terrorífic.
Sigui com sigui, aquella va ser la notícia que va marcar el dia, tot i que a la tarda, després d’haver dinat, ens havíem de desplaçar a la veïna població de l’Ampolla on hi havia convocada una manifestació per part de la Plataforma en Defensa de l’Ebre.


Tot just dos dies abans, diumenge, la PDE s’havia manifestat a Brussel·les, la capital de la UE, per mirar d’aconseguir el màxim ressò internacional a la greu amenaça que significava per al territori l’aprovació del Pla Hidrològic Nacional promogut pel govern espanyol que encapçalava el popular José Maria Aznar. Alguns dels manifestants més valents que havien anar a Brussel·les, en retornar, no van voler perdre’s la manifestació de l’Ampolla pel simbolisme que aquesta tenia.
Efectivament, després de dinar i quan encara no ens havíem recuperat de l’ensurt, vàrem anar fins a l’Ampolla, la casa de Francesc (Paco) Sancho, nomenat pel govern català delegat a les Terres de l’Ebre. Sancho, alcalde de l’Ampolla, juntament amb Roig, l’alcalde d’Amposta, Pallarés, l’alcalde del Perelló i d’altres polítics territorials de CiU i del PP com Joan Bertomeu, alcalde de Deltebre, ignorant el clam de la gent d’aqui, estaven a favor de que l’aigua de l’Ebre se’n anés lluny de la seva conca per a regar caps de golf i macrourbanitzacions...  
La concentració va ser davant mateix de la seu de l’ajuntament ampollero, però com era d’esperar Sancho no estava ni se’l esperava... Per tant, no va poder escoltar les consignes i els crits de la gent (alguns pujats de to i dirigits cap a la seva persona)
Després de recórrer alguns carrers del poble, la manifestació va acabar a la plaça del Governador González Isla, davant del port pesquer.

El colofó a la festa va ser la dansa de les gallines que ens van oferir un grup de joves de la plataforma perfectament abillats per a l’ocasió. El ball estava inspirat amb el personatge local del Gallina, íntim amic i col·laborador de l’alcalde Sáncho i que uns fets ocorregut uns mesos abans (pintades anònimes amenaçant a l’alcalde per a culpar-ne als membres de la plataforma local i que finalment es van atribuir a quest personatge) l’havien catapultat fins el primer pla de la polèmica. Sobre aquests fets se’n va fer ressò fins i tot el Periódico de Catalunya (26 de març de 2001), un diari que no té per costum publicar massa notícies relacionades amb les nostres comarques.          

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 26-09-2016

Amposta. Carrer Amèrica. 

En doble filera que són menys de 5 minuts...