EL NOU CENTRE COMERCIAL VA OBRIR PARCIALMENT I AMB POLÈMICA

Quan el passat divendres l’alcalde d’Amposta acompanyat pel senador espanyol inaugurava el nou centre comercial “Futuro Ciudad Amposta”, res feia pensar que la polèmica arribaria a les poques hores d’obrir-se al públic.

Divendres pel matí, abans de començar una comissió informativa de l’ajuntament ampostí, un regidor del grup EA-ERC ja explicava que una de les botigues del complex comercial havia estat objecte d’un robatori. El regidor de Governació deia no saber res, ja que la policia local encara no li havia facilitat “l’informe d’incidències”.   

Més tard m’assabentava que la informació que donava el diari el Punt: “El nou centre comercial havia obert sense permís”. Evidentment, “un detall” que l’alcalde d’Amposta devia de conèixer.

En arribar a la nit, una de les militants del PSC assistents a l’assemblea i que també havia estat a la inauguració del centre comercial, en donava més detalls.

Com que l’empresa elèctrica ENDESA encara no subministrava el corrent elèctric necessari per a la nova instal·lació, davant de la campanya de Nadal que s’apropa, el responsables del centre comercial haurien decidit obrir i solucionar el tema de “la llum” amb generadors. Al cap de pocs moments i degut a una fallada dels grups electrògens, el recinte es va quedar durant una mitja hora aproximadament sense llum, cosa que van aprofitar alguns dels assistents per endur-se diverses peces de roba d’una botiga.

Avui el Punt torna a informar que el departament de Comerç de la Generalitat de Catalunya farà una inspecció per esbrinar-ne els detalls.

No obstant, el nou recinte comercial, dijous passat només va obrir parcialment. Els accessos per la part de l’Eix de l’Ebre encara estan tancats al trànsit rodat i es podien veure diversos camions treballant dintre del recinte. 

Tant mateix, “l’estrella” del centre comercial, el Carrefour, encara no ha obert i té previst fer-ho, segurament, el proper mes de febrer.  

ANTONI ESPANYA CANDIDAT DEL PSC A LES PROPERES MUNICIPALS

Anit, l’assemblea local del PSC D’Amposta va escollir Antoni Espanya com a cap de llista de les properes municipals que s’han de celebrar el 22 de maig proper.

Lluïsa Lizárraga, diputada al Congrés va se qui va presentar la candidatura d’Espanya que va ser ratificada per la unanimitat de tots els militants assistents a l’assemblea.

A més dels militants locals també hi eren presents el primer secretari de la federació de l’Ebre del PSC Antoni Sabaté, així com el responsable de política municipal Manel de la Vega.

Espanya va agrair a l’assemblea la proposta i la confiança i va anunciar que la número dos tornaria a ser Lluïsa Lizárraga.

La resta de la llista, òbviament encara no sé sap, però el que ja es pot anunciar és que els altres dos regidors que, actualment té el grup municipal d’Amposta (Josep Maria Monfort i Joan Ferré) no continuaran.

La propera setmana es farà una roda de premsa per a oficialitzar el cap de llista del PSC d’Amposta per a les eleccions municipals.  

UN PARLAMENT PARITARI I ADAPTAT

Ahir es va constituir el parlament de Catalunya sortit de les eleccions del 28-N. Moltes novetats. La primera és el canvi d’ubicació de grups com el PP. I, evidentment, canvia de majories. CiU, sense tenir majoria absoluta, va col·locar a una dels seus a la presidència. La demòcrata-cristiana Núria de Gispert va substituir el republicà Ernest Benach. Aquests canvis també es van veure reflectits a la mesa del Parlament amb 4 de CiU, dos del PSC i un del PP. ERC i ICV-EUA se’n quedaven fora.

El Parlament constituït ahir, sense ser paritari del tot (no hi ha un 50 % d’homes i un 50 % de dones), certament és la vegada que hi ha menys diferència entre tots dos sexes. Les dones ocupen un 42 % dels escons. Però ja grups, com el “laportista” SCI format exclusivament per homes. La presidenta va declarar que la llei que regula la paritat "no li agradava, però que en aquest cas, havia funcionat". A mi tampoc. Crec que al segle XXI parlant d'igualtat entre home i dona hauria d'estar desfasat. És tant obvi que no hi ha diferències que hauria de ser una cosa assumida per tothom.   

També, per primera vegada, l’hemicicle català ha estat adaptat per a diputats amb mobilitat reduïda. I és que hi ha un diputat de CiU que va amb cadira de rodes.

Però tornem a la mesa del parlament. De la seva constitució va sortir-ne la primera polèmica. Si més no, els dos grups que hi eren presents les dues passades legislatures, ERC i ICV-EUA, van quedar-se fora. Segons diuen, és la primera mostra de com anirà aquesta legislatura: el PP (que si que hi és gràcies a CiU) donarà un suport implícit al grup guanyador. La primera mostra segurament la veurem quan la setmana que ve, en segona volta, els populars s’abstindran per a que pugui ser invertit en Mas.

Per a mi, l’actitud de CiU, la veig com una mena de “revenja”. No ha pogut actuar així contra el PSC, per ser-ne el primer grup de l’oposició, però els altres dos grups del “tripartit” si que ho han acabat pagant.

Segons va dir la presidenta, caldrà estrènyer-se el cinturó. La primera mesura serà treure el cotxe oficial d’alguns dels membres del Parlament. Segons paraules de la pròpia de Gispert, “no tots el necessiten”.

Per aquells que no ho sàpiguen, fins ara tenien cotxe oficial els membres de la mesa i els presidents dels diferents grups parlamentaris (crec que no m’equivoco)

Si a això li simem els que ja ha avançat Mas sobre la composició del govern: reducció a 12 conselleries, reducció de càrrecs de confiança, etc., l’estalvi segurament serà importat.

No obstant, crec que, al final, seran més paraules que gestos efectius. Sinó, ja en continuarem parlant...       

UN NOU POU?

Ahir, en passar per l’Eix de l’Ebre camí de casa, vaig poder veure més moviments de terra entre el canal i el riu. Exactament a poca distància de l’entrador de l’escorxador de PADESA, prop de la torre de la Carrova.

Evidentment vaig pensar que es pretén fer un altre pou ja que també s’hi veuen tubs d’un diàmetre considerable (potser d’uns 50 centímetres)

La pregunta torna a ser: Per a què tants pous? I encara un altra: Si l’aigua ha de ser fer a “reforçar” el minitransvasament o portar-la fins el Catalunya Sud, per què es fan a l’altre costat’        

EL LÍMIT DE LA DESESPERACIÓ

Vagi per davant que cap mort violenta hauria de tenir justificació. I menys els crims comesos per uns u altres motius.

Dit això, el que va fer ahir Pere Puig Puntí, cal pensar que es el fruit de la desesperació humana en arribar al límit.

Els fets que van ocórrer ahir al de matí a la comarca de la Garrotxa poden semblar freds i premeditats i moguts per ànim de revenja i ves tu a saber què més, però també són símptoma de no poder aguantar més les injustícies que, de vegades, ens dóna la pròpia existència.

Pere Puig, amb una escopeta de caça, va matar primer, a un bar de la petita població de la Canya, a un pare i un fill, copropietaris de l’empresa constructora on treballava de paleta i de la que feia mesos que no cobrava. Finalment, pel que sembla, li haurien donat un xac sense fons.

Una vegada comesos aquests dos crims, va anar fins la capital de la comarca, Olot. Allí va entrar a l’oficina de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM) i va matar una empleada i un empleat. L’oficina tenia dos empleats més que, per sort, no va poder trobar, ja que un era fora i l’altre al pis superior.

Aquest matí he escoltat per la ràdio a un portaveu de la CAM que deia que, Pere Puig, com a client de l’entitat, només tenia una llibreta i una targeta, però cap hipoteca ni préstec. Que el motiu no era econòmic... Si això és veritat, caldrà esbrinar el motiu pel qual va donar mort a dos empleats. Potser per què el xec sense fons era d’aquella entitat i al anar-hi a cobrar-lo no li van fer efectiu?

Ara només cal esperar que aquests cas no s’agafi com exemple ni “font d’inspiració” d’altres persones que, com Pere Puig, segur que s’ho estan passant molt malament.

Aquest matí, un empleat d’una oficina bancària, concretament d’una oficina del Banc Popular, em deia que “els empleats no estan gents protegits i que ara només es protegeix els diners que es guarden”. 

Llegiu la notícia del Periódico de Catalunya. 

L'ENDREÇ DE PUJOL

Hi ha coses que t’oblides al pas del temps. Avui el Periódico ens recorda que Pujol no va voler imposar la medalla de president de la Generalitat a Maragall. Sota el títol de “El tripartit promet el traspàs gentil que CiU li va negar el 2003”, parla d’aquesta circumstància. Il·lustra la notícia una foto on es veu com Benach penja del coll de Maragall la medalla de president en presència del seu antecessor.
Pujol (l’intocable Pujol) te fama de “saber mantenir sempre l'endreç (compostura)”. Evidentment, com altres coses, és un mite.
M’han contat diverses anècdotes referents a situacions on Pujol va optar per esquivar el tema. El “avui no toca” que tan acostumats ens tenia...
Però jo vaig poder viure personalment un d’aquests “moments”. Va ser l’any 1999 quan per primer cop “competien” Pujol i Maragall per la presidència de la Generalitat. Aquella vegada que CiU va guanyar per escons i el PSC-CpC per número de vots.
Era dissabte, dia de mercat a la Ràpita. Pujol tenia previst anar-hi a fer campanya. L’agrupació local del PSC va matinar més que els de CiU i va poder ocupar un lloc millor (la part central del començament de l’avinguda Constitució a tocar amb el carrer Sant Isidre) Els de CiU es van col·locar al lateral a pocs metres de distància.
En arribar Pujol, un nen de 8 anys (de la mateixa estatura que l’expresident) se li va apropar amb un globus groc a la ma on s’hi podia llegir “Vota Maragall”. El llavors president, fent-li un gest amb la ma, va rebutjar-li l’oferiment. El nen era mon fill i avui té 19 anys.
De haver sabut reaccionar, Pujol li podria haver dit: “Gràcies. Te’l canvio per aquest altre” i haver-li donat un globus de CiU.  

   

QUI ÉS DANIEL?

Feia temps que no parlava del cas Palau. Si no recordo malament, la darrera vegada que en vaig parlar va ser per a dir (opinar) que “de guanyar CiU”, s’acabaria per arxivar sense arribar a “grans conclusions” com va passar amb el cas Banca Catalana que tenia entre els implicats a Jordi Pujol.
Ahir, Millet no va voler declarar. L’única “novetat” que va aportar va ser dir que “fer la boda de les seves filles al Palau de la Música estava justificat perquè així es feia promoció de l’edifici”. Segons Millet, a les bodes de les seves filles hi anava “gent molt important”. No crec que l’assistència a les bodes de "gent important" sigui exclusiu de la família de Millet. A Catalunya, cada any, es deuen de fer moltes més bodes on hi acudeix « gent important » : fills de directius de grans empreses, de polítics, de relacionats amb l’art i la cultura, de l’esport, etc.
Per la seva banda, Montull, va dir que el "Daniel" que apareixia a les seves anotacions no era el ja extresorer de CDC Daniel Osàcar. Però no va revelar de qui es tractava.
Tot apunta que el tal “Daniel” era, efectivament l’extresorer convergent, ja que està provat que CDC es fa finançar (irregularment) a través del Palau de la Música. També sé sap que Millet feia d’intermediari entre l’empresa constructora Ferrovial i CDC i que la comissió que es pagava era d’un 4% (un punt més del que va denunciar Pasqual Maragall)
Mas va anunciar, precisament, abans d’ahir que Daniel Osàcar, de 75 anys, plegava com a tresorer del partit per motius familiars i d’edat. Normalment, quan la gent plega (o dimiteix) sempre es fa servir el terme “motius familiars –o particulars-“. Si és per un altre motiu, rarament es fa públic.  

EL PROPER GOVERN DE LA GENERALITAT

El proper dijous dia 16 es constituirà el nou Parlament de Catalunya sorgit de les passades eleccions del 28 de novembre.
És el primer pas per a que sigui investit president el líder de la federació de CiU, Arturo Mas. Després arribarà l’hora de forma govern.
Mentre, dissabte passat, el Periódico de Catalunya ja apuntava algun nom com a possible conseller del govern monocolor.
Descartat Duran Lleida, que, segons sembla tindrà un paper secundari (n’hi ha qui diu que serà un conseller sense cartera o una cartera sense conseller -?-), crec que qui té tots els números per a ser el nou conseller en cap (una figura que es recuperarà després de les vice-presidències del govern d’Entesa) és Felip Puig, el vice-president de CiU i que ja va ocupar diversos càrrecs als governs de Jordi Pujol.
Un altre del noms que sona per a conseller, en aquest cas d’Agricultura i Medi Ambient és Josep Maria Pelegrí.
Curiosament, la conselleria d’Agricultura, sempre ha estat en mans d’un lleidatà. Passava amb els governs de Pujol i també als de Maragall i Montilla. No és una regla escrita en lloc, però pareix que hagi de ser així i punt.
Evidentment això resta possibilitats a alguns que, pareix, es postulaven com a candidats a ocupar dita conselleria. Parlo concretament del “senador espanyol” i exalcalde d’Amposta.
Segons es remoreja, l’actual senador espanyol tenia (o potser encara té) moltes esperances en formar part del nou govern de la Generalitat. A CiU d’Amposta no els hi va agradar gens quan Marta Cid va ser consellera d’Educació en un dels governs de Maragall i, des d’ençà, aspiren a que algun des seus membres (i qui millor que la persona més destacada de l’agrupació) pugui seure’s un dia al consell executiu.
Però els governs, que comencen amb el president, no acaben amb els consellers. Per baix d’aquest hi ha tot un organigrama de polítics i tècnics amb responsabilitats menors de govern i que col·laboren estretament amb el cap de la conselleria. Entre aquests hi ha càrrecs territorials.
Ara fa 10 anys, Pujol va crear a l’Ebre “un govern sense territori” per a “donar resposta” al conflicte que suposava el moviment antitransvasament. Fins llavors només existia el delegat de cultura amb la persona de Ramon Miravall. Francesc Sancho, alcalde de l’Ampolla i després diputat al parlament va ser-ne el primer delegat.
Pareix que aquesta plaça també té un pretenen a la ciutat d’Amposta en la persona del primer tinent d’alcalde i regidor d’Urbanisme Pere Vidal i que ja va ser delegat de Medi Ambient.
Divendres passat, sopant amb un regidor de CiU del territori (no desvetllaré el nom), quan li vaig apuntar aquesta possibilitat, em va dir que no ho creia. Segons ell, qui té tots els números de ser-ne el nou delegat és Xavier Pallarès, alcalde d’Arnes i que va sortir-ne diputat. De ser així hauria de deixar l’escó parlamentari.
Tal com va passar als governs anteriors, quan es governa, es força normal que diputats electes s’acabin incorporant al nou organigrama de govern com a consellers o directors generals, propiciant que la llista pugui “córrer”, la qual cosa donaria entrada a d’altres candidats que no havien sortit de forma directa.
Personalment penso que Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona i cap de llista per aquesta demarcació, podria ser perfectament conseller. Faltaria veure de quina cartera (Política territorial? Serveis Socials? –o com es pugui acabar dient-. Tampoc no seria cap sorpresa que el conseller “per” Tarragona fos Francesc Sancho. En aquest cas, i degut a la seva professió, ho seria de Salut.
Anabel Marco, que anava a la llista de CiU de núm. 11 i que és gerent de Gursam, l’empresa municipal de gestió urbanística d’Amposta podria acabar sent, finalment, nova diputada.

TACA SOBRE TACA

Us heu tacat mai una camisa? O uns pantalons? Veritat que quan ja està tacada, si us la torneu a tacar ja no t’empipes tant?

Avui hi ha un articles de Johan Cruyff a la contraportada del Periódico (com tots els dilluns) titulat: “¿’Tacar’ la samarreta? No, gràcies”.

Penso que la samarreta del Barça ja es va “tacar” quan va decidir portar el “logo” d’Unicef. O no? A més de la de TV3 (petita, però visible)

Cruyff, gran defensor de Jan Laporta i president d’honor del Futbol Club Barcelona els darrers anys del mandat del ara líder de Solidaritat Catalana per a la Independència, no té bona relació amb l’actual junta que presideix Sandro Rosell. Tots ens recordem que va tornar la insígnia d’or de l’entitat i va renunciar a la presidència honorífica.

Avui, Cruyff, diu que Núñez i Gaspart no van voler posar publicitat a la samarreta del Barça. Però no diu res del seu amic Laporta.

A, sí, es clar, Unicef és una organització de les Nacions Unides que ajuda a la infància. Han de quedar clares dues cosses. La primera (i més important) és que si el Barça porta Unicef a la samarreta és perquè no van prosperar altres marques. Cal recordar que una de les que va sonar for va ser la de Betandwin, una casa d’apostes que va descartar-se per no “induir al joc”. Ara esponsoritza la samarreta del Madrid. Després es va parlar de la “marca” Beijing (Pequín en xinès), abans de començar els jocs olímpics. No es va arribar a cap acord. Només va ser llavors quan es va decidir que, com no podien recaptar els diners que pretenien, buscar una sortida digna després dels fracassos. La sortida, tots la coneixem, va ser Unicef. Caldria saber si tothom va estar-hi d’acord o no.

La segona és que, a pesar de tot, de que s’inclogui el nou “logo” Qatar Foundation, l’organització per a la infància de l’ONU seguirà apareixent.

Els detractors de portar una marca (que no és comercial) és que el règim de l’emirat és masclista i autoritari. També ho és el règim xinès... I potser encara més!

En canvi, els impulsors de posar aquest nou “logo” a partir de la propera temporada, defensen que es tracta d’una fundació estatal que també ajuda els nens. Però a part d’això, els 30 milions d’euros que reportarà al Barça per 5 temporades, es una quantitat res desdenyable. De fet, ara per ara no hi ha cap club al món que cobri més per portar “la taca” a la samarreta. I si tenim en compte que després de l’auditoria l’actual junta es va trobar amb uns números no tant positius com s’havia dit, és evident que cal buscar noves fonts d’ingressos.  

Cruyff diu que els hi na mancat imaginació. Bé, no es diu sempre que “al món del futbol ja està tot descobert?”. Què es podria fer, canviar el nom de l’estadi pel d’una marca comercial? Convertir l’entitat en una SAD? Són possibilitats...

EL PROGRAMA DE PxC, A LA FISCALIA

El Departament d’Acció social i Ciutadania, que encara té com a consellera en funcions a la Carme Capdevila (ERC), ha portat a la fiscalia el programa que el partit Plataforma per Catalunya (PxC) que encapçala en xenòfob i abans militant de Falange Española Josep Anglada, va presentar-se a les passades eleccions al Parlament de Catalunya el passat 28 de novembre.

El programa del partit d’Anglada pràcticament només té un sol punt (o al menys un punt rellevant): l’odi cap els emigrants com si aquets fossin “el mal de tots els mals”.

Als fullets que no només van escampar, sinó que, al menys a Amposta, van enganxar a tanques d’obres i mobiliari urbà, entre d’altres llocs, la majoria força concorreguts pels estrangers que viuen a la nostra ciutat, es podia veure una foto del líder nacional i una frase: “Controlem la immigració”. No és el primer cop que un programa (o part d’ell) es porta a la fiscalia per si és constitutiu d’un delicte de racisme i xenofòbia.

Recordem que els fulls que va repartir el PP per Badalona, també anaven en aquest mateix sentit. El líder local Xavier Garcia Albiol i la mateixa Alicia Sánchez Camacho els van repartir entre la població autòctona de la població.

És cert que en períodes com el que estem vivint, on el denominador comú és la crisi i on hi ha moltes famílies d’aquí i també de nouvingudes que s’ho passen molt malament, l’odi cap a aquestes darreres creix de forma desmesurada.

En situacions paregudes i amb programes similars als de PxC i, fins i tot com el del PP, en altres èpoques, han propiciat l’ascens al poder, de forma democràtica, líders de trist record per a la humanitat.

Davant d’aquestes situacions, des dels partits d’esquerra i, sobre tot, des de les institucions governades per partits progressistes, només es pot fer pedagogia i demostrar que l’emigració no és l’origen de tos els mals. De delinqüència i atur, abans de l’arribada d’immigrants també n’hi havia. Les xarxes mafioses establertes a molts de llocs del país, sobre tot a la Costa del Sol estan integrades per estrangers, però no immigrants en el sentit estricte de la paraula. I fa dècades ja existien, no és una cosa recent.

Penso que el que està fent l’Ajuntament de Barcelona de repartir fullets on es desmenteixen els tòpics de la immigració és una idea encertada que ha d’ajudar a la convivència pacífica de tos els ciutadans.

Esperem que serveixin d’alguna cosa.    

L’AMPOSTÍ JAUME EIXIMENO PREMI EXTRAORDINARI DE LA DIPUTACIÓ DE TARRAGONA

Al Punt d’avui apareix com és costum la pàgina de propaganda de la Diputació de Tarragona. L’encara president Josep Poblet hi surt a una foto però és quasi imperceptible. Suposo que perquè la feina ja està feta.

Al costat hi surten l’ampostí Jaume Eiximeno Ferré, Menció d’Honor de saxofon i Premi d’Honor de música de cambra de la Diputació de Tarragona, juntament a la també ampostina Rut Elisabet Fatsini (parenta de la meva dona) Tots dos són músics de la banda de música la Lira Ampostina.

També hi figura Roser Carceller Gallardo que també va ser Premi d’Honor de Clarinet que toca a la Unió Filharmònica. Felicitats a tots els guardonats.

ELS POUS DE LA DISCÒRDIA

Fa temps que sento preguntar per a què són el pous de Vinallop. Encara que n’hi ha alguns que estan més prop de Mianes que de Vinallop.

Què si són per a portar aigua al polígon industrial de Catalunya Sud. Què si no, què si són per millorar la qualitat de l’aigua del CAT o per a incrementar la concessió que té del minitransvasament al Camp de Tarragona.

Bé, siguin per a que siguin (de moment sembla que encara no s’usen) el cert és que no fa gaires dies hi va aparèixer una pintada al costat de la C-12. Diu així: “Lladres d’aigua” i per signatura es pot veure el “nus de la PDE”. Així que és la segona pintada (més bé mural) que hi ha a poca distància dels pous.

Com normalment quan hi passo, ho faig sense gaire temps i pocs recursos (no sempre porto càmera de fotos amb mi, encara que si la càmera del mòbil), avui, aprofitant que he anat a collir unes quantes taronges a l’hort d’un amic de Remolins, he aprofitat per fotografiar algun pou i els murals en qüestió.

Per cert, personalment penso que els pous són per a portar l’aigua més enllà de les terres de l’Ebre. Sempre recordaré que l’any 1995 o 1996 (Brian te’n recordes exactament quan?) les granges de Castillo, les que estan situades dalt mateix de la torre de la Carrova, van comprar les finques del costat i hi van plantar oliveres amb l’idea d’avocar-hi els purins que generen els porcs. Hi va haver-hi una petita concentració amb els biòlegs Josep Canício de la Ràpita i Carles Ibáñez de Santa Bàrbara.

Ens van explicar que l’aqüífer que hi havia al subsòl d’aquella zona era el segon més important de Catalunya. Al cap dels anys em vaig assabentar que es deia “aqüífer de la Galera”.

Les denuncies fetes contra les granges de Castillo van fer que, finalment, no s’hi aboquessin purins. Però l’aigua subterrània pareix que si que se la acabaran emportant.   

  

LA XINA. “L’AMIC” INCOMODE

Durant la dictadura, als passaports, hi posava: “Válido para todo el mundo excepto Rusia y paises satélites”.
Era el cas de la Xina, un país satèl·lit de l’antiga URSS, així com els països de l’Europa de l’Est, Vietnam, Cambotja, Corea del N, etc.
D’ençà han passat molts d’anys i moltes coses. No fa gaires setmanes, la pròpia Rússia va signar un tractat preferent de col·laboració amb l’OTAN, un fet impensable només fa uns anys! I també s’ha seu amb els països més desenvolupats del planeta per a prendre, conjuntament, decisions que ens acaben afectant a tots.
Però la Xina és diferent (abans ho deien d’Espanya) En un gest de bona voluntat, només fa dos anys, sé li va “donar” l’organització d’uns jocs olímpics. Havia de ser el punt de partida pel qual, la Xina, havia d’obrir-se al món. No va ser així.
La Xina, en aquests dos anys, han seguit les mateixes polítiques socials i econòmiques. Internes i externes. A la pràctica no ha canviat res.
Però avui es produirà un fet inusual. A la capital de Noruega, Oslo, aquesta tarda es farà el lliurament del premi Nobel de la Pau a un xinès. Però no un xinès qualsevol: un dissident que està empresonat per no voler seguir les directrius que emanen del poder absolut dels dirigents dels seu país.
La Xina no deixa sortir del país a Liu Xiaobo (que així es diu el xinès en qüestió) a recollir el premi. Però encara hi ha un fet molt més greu. Vol condicionar a d’altres països per a que tampoc acudeixen a la cerimònia del lliurament del premi en una mena de “boicot” per un fet que no agrada (evidentment) els dirigents xinesos.
El fet de no acudir el guardonat a Oslo no és un fet inèdit, però si poc freqüent ja que hi ha un precedent anys 30 quan Hitler no va deixar sortir un alemany que també era contrari al règim.
Per a més “inri”, ha creat un premi de la pau “paral·lel” que li ha posat per nom “Confuci”. Tant a corre cuita ho ha fet, que el “guardonat”, un antic vicepresident de Taiwan, no podrà passar a recollir-lo.  
Però el fet d’avui no és l’únic maldecap que dóna la Xina als països desenvolupats. En el terreny econòmic fa temps que sé li demana que revaloritzi la seva moneda, el iuan. En aquest temps de crisi, la Xina és un dels països que marca els ritmes de l’economia mundial i la moneda està artificialment devaluada. Això fa que els productes xinesos siguin molt més competitius als mercats internacionals en detriment als dels altres països exportadors.
Tot plegat fa que la Xina sigui un país incòmode per a la majoria dels països del món. No li pots fer boicot perquè el pes que té és gran i, segurament, en un futur encara el tindrà més. Per aquest motiu, un gran nombre de països opten per callar. No ha estat el cas dels Estats Units que, per una vegada ha sabut estar al lloc que li pertoca i no ha acceptat el xantatge que vol intentar fer en el tema del Nobel.

PREMI A LA PEDRERA DEL BARÇA

Us en heu adonat la dificultat en guardar un secret?
El diari esportiu italià la Gazzetta dello Sport va fer públic el dia abans de donar-se a conèixer oficialment qui eren els tres finalistes de la FIFA Pilota d’Or (unificació per primer cop de la FIFA Word Player i la Pilota d’Or que atorgava la revista francesa France Football): Iniesta, Xavi i Messi. I fins i tot va donar l’ordre de com quedarien al final, que és el que he posat.
El dia següent el màxim organisme del futbol mundial, ja va fer-ho oficial i, encara que no sé sap si al final serà Iniesta qui guanyi el trofeu, tot indica que així serà.
No és el primer cop que tres futbolistes del mateix equip acaparen els tres primers llocs. Es veu que hi ha l’antecedent del Milan de temps d’Arrigo Sachi amb Van Basten, Gullit i Rijkaard. Només una petita gran diferència: el Milan d’aquella època tenia un equip que enlluernava el món del futbol (com el Barça d’ara) però que fitxava a cop de talonari i els tres jugadors eren holandesos; mentre que al Barça els tres jugadors han estat “criats” a la Masia i, encara que només un (Xavi) sigui català, els altres dos quasi que porten més temps vivint a Catalunya que als seus llocs de naixement.
A partir d’aquí s’ha creat una petita controvèrsia: Qui dels tres s’ho mereix més?
Des de l’Agrupació de Veterans del Barça ja s’ha dit que, per d’ells depengués, donarien un tros de la pilota d’or a cada un dels tres jugadors.
I és que tots tres reuneixen condicions per a que se’ls hi doni. Messi està considerat el millor jugador del món i ho demostra, pràcticament a cada partit. Dels tres és l’únic que ja va guanyar tots dos trofeus. Xavi va ser el millor jugador de l’Eurocopa del 2008 que va guanyar Espanya i, el seu joc, és fonamental en el joc que fa l’equip i de la pròpia selecció. Dels tres és el més gran amb 30 anys.
Iniesta va ser decisiu en la consecució de la Copa del Món de futbol d’aquest any i la sorpresa va ser que no va escollit com a millor jugador (ja que va fer un mundial impecable) Amb 26 anys li pot arribar el reconeixement que es mereix (però segurament no més que els altres) Però el “plus” d’Iniesta és el gol que va fer a Holanda a la final i que va acabar donant el títol a la selecció nacional.
Quants anys fa que es diu que si Xavi i Iniesta fossin brasilers o argentins ja se’ls hi hauria donat la Pilota d’Or? Tot arriba (o quasi tot)
Per acabar voldria fer constar la hipocresia de la premsa de la capital de l’estat. En saber-se la notícia tots els mitjans escrits van parlar de “jugadors espanyols” o “jugadors d’Espanya”, sense fer cap al·lusió al club on juguen.
I és que a Madrid volen seguir ignorant l’enorme èxit de la pedrera del Barça, base de l’equip des de fa diverses temporades. Sense anar més lluny deia Guardiola ahir: “Guanyar la Champions dintre d’uns anys amb un equip de 11 jugadors de casa no seria tant descabellat sinó fos que Messi encara té corda per a uns quants anys!”.

La pròpia Gazzetta dello Sport ha dit avui que Del Bosque serà escollit com a millor entrenador de l'any. Llàstima per Guardiola, em sembla que s'ho mereix més. Ara mateix me'n recordo d'aquella convocatòria del seleccionador el mes d'agost. Això és de bon entrenador?   

PACO TÚNEZ, SOLIDARITAT AMB L’HAITÍ

Després d’una gran catàstrofe natural o arran d’un conflicte armat quan hi ha població civil desplaçada, hem escoltat sovint crits d’ajut a la comunitat internacional. Normalment aquests ajuts són en forma d’aportacions econòmiques obertes a diferents entitats bancàries.

Però hi ha un altre tipus de solidaritat: El d’aquelles persones que es desplacen fins al lloc on s’ha produït la catàstrofe per a prestar directament tot el seu suport.

Normalment aquestes persones solidàries no tenen “rostre”, es a dir, no sabem qui són. De vegades sabem que pertanyen a una determinada ONG de els tantes i tantes que hi ha i que realitzen aquesta mena de tasques. Però poca cosa més.

Però en aquest cop, si que el coneixem. O jo, al menys el conec. I força bé, ja que es tracta d’un company de treball que fa molts d’anys que és voluntari i col·labora amb la Creu Roja. El seu nom: Francisco (Paco) Túnez Lorente.

El Cas de l’Haití és especialment greu. Després d’un devastador terratrèmol que va sacsejar l’illa americana a principis de l’any passat, ara, des de fa uns mesos, s’ha produït un brot de còlera que ha fet, aproximadament, dos mil morts i que, de moment, no pareix que hagi d’acabar. Les autoritats d’aquell país pensen que poden arribar a ser més de 400.000 persones les afectades per aquesta epidèmia.

El motiu principal és la manca d’higiene i, sobre tot, la manca d’aigua potable per a subministrar a la població.

Paco té com a “centre d’operacions”, principalment, la capital Port Príncep com a delegat d’Emergències d’aigua i sanejament.

Va marxar a finals del mes passat i l’estada a aquell país serà d’un mes. Així que passarà els Nadals lluny de la seva família.

Paco, molta sort!  

Mireu la pàgina de la Creu Roja Espanyola.  

Gràcies, president Montilla. Un article de Jaume Reixach

EL TRIANGLE

Els catalans no acostumem a ser agraïts i, per això mateix, vull deixar constància pública del reconeixement que mereix el president de la Generalitat, José Montilla. Aquest "xarnego socialista" ha estat un gran i digne representant de la màxima institució d'autogovern de Catalunya. Montilla s'ha dedicat, en cos i ànima -fins a extrems personals inhumans-, a la defensa dels interessos de la societat catalana i ha estat, en només quatre anys, el millor president de la Generalitat democràtica restaurada.

Temps hi haurà per tenir una perspectiva històrica de l'obra de govern realitzada pel president Montilla i els seus consellers. Només deixo dit que -malgrat la duríssima ensulsiada econòmica que ens toca viure- la Generalitat del Tripartit-2 ha estat, en tot moment, a l'avantguarda de Catalunya, atenuant el cop de la crisi, mantenint i millorant l'Estat del Benestar, promovent i enfortint la identitat catalana, fent costat a les empreses, als treballadors i als aturats, i impulsant un programa d'infraestuctures sense precedents.

El president Montilla ha defensat amb fermesa i vehemència el Nou Estatut de Catalunya; gràcies al conseller Antoni Castells, tenim un nou i molt millor sistema de finançament, que "brillarà" quan superem la crisi; hem aconseguit traspassos estratègics, com ara els trens de rodalies i els regionals; tenim els nous aeroports del Prat, d'Alguaire i de la Seu; ha entrat en servei l'AVE amb Madrid i la connexió amb Perpinyà ja està feta en un 90%; la xarxa de metro ha experimentat un creixement històric; el canal Segarra-Garrigues ja és una realitat; la dessalinitzadora de Barcelona garanteix l'abastament d'aigua a l'Àrea Metropolitana; tenim Llei de Consultes, Llei de Vegueries, Llei de l'Occità i un Codi civil català que ens situa com un dels països més progressistes del món; el Memorial Democràtic ha fet una ingent tasca per a la recuperació de la memòria de la República i dels vençuts; l'Euroregió ja té el reconeixement de Brussel·les, etc.

Tenim més i millors escoles, més mestres, més guarderies, més recerca científica -amb la posada en marxa del sincrotró-, els mossos d'esquadra han assolit el desplegament a tot el territori de Catalunya, el nombre i l'abast dels incendis forestals ha disminuït a mínims històrics, tenim més hospitals, més CAP's i més metges, tenim més equipaments per a la gent gran, tenim més biblioteques, noves presons... La Llei de Barris ha permès la dignificació de les zones més sensibles i degradades de les nostres ciutats.

Altra cosa ha estat la política de comunicació del Govern i la campanya de descrèdit -classista i sectària- que ha fet, durant aquests quatre anys, "La Masguardia" de José Antich. José Montilla no té cap culpa de ser fill d'Iznájar i de no parlar amb l'accent català de Vallromanes. José Montilla tampoc no té cap culpa que dos piròmans encetessin l'incendi d'Horta de Sant Joan ni que una nevada es carregués les obsoletes línies d'Endesa. José Montilla ha governat, amb fermesa i discreció, en diàleg permanent amb tots els agents polítics, socials i econòmics del país: ha conciliat i sintetitzat les posicions dels tres partits de la majoria, ha aconseguit que empresaris i sindicats es posessin d'acord i ha impedit que els embats de la crisi desmantellessin -per exemple- l'estratègica indústria automobilística del país. I, sobretot, ha combatut amb èxit el càncer de la corrupció a la Generalitat i el perill de la xenofòbia i la divisió social que amenaça la societat catalana.

José Montilla i el PSC han perdut les eleccions autonòmiques del 2010. Però això no és cap hecatombe: l'alternància és l'essència de la democràcia. Crec que Montilla té, si s'ho proposa, una llarga trajectòria política per davant. Les "receptes" liberals s'han demostrat nefastes, a Europa, els Estats Units i el Japó. La sortida de la crisi serà socialdemòcrata o no serà. I, en aquest sentit, Montilla és un socialista de pedra picada que toca de peus a terra. Ho ha demostrat de manera fefaent com a president de la Generalitat de Catalunya i, des d'aquí, li dono les gràcies per la gran tasca que ha fet.

GOTAS DE AGUA

Al marc de Fira Amposta, i en un dels actes d’inauguració del nou auditori, situat davant de l’entrada principal del pavelló firal, es va projectar diumenge el curtmetratge “Gotas de Agua” de l’ampostí Jaume Moya de Juan i quatre companys més de la seva promoció. 

El curt és el treball de final de carrera de Jaume Moya, a la vegada que un projecte que, segons paraules del jove realitzador, “feia anys que tenia al cap”.

És la història de dos nois (Joanet i Toni) que veuen truncada la seva joventut per la Guerra Civil Espanyola. Són reclutats i integren, com tants d’altres joves catalans, l’anomenada “Lleva del biberó” (Quinta del biberón) i els toca combatre a la Batalla de l’Ebre, la més sanguinària de la guerra. El film comença per una escena que no és desconeguda per a molts ampostins, sobre tot per aquells que ja tenen una edat més avançada o aquells altres que l’han escoltat de la boca dels seus pares o iaios: la destrucció del pont penjant per l’aviació alemanya que lluitava amb el bàndol feixista i la mort d’una venedora de llet que va voler creuar cal a l’Aldea i fer cas omís de les recomanacions dels milicians.

Els indrets que hi surten no van deixar indiferent ningú: el pont penjant sobre el riu Ebre, Miravet, el riu Canaletes al seu pas pel balneari de la Fontcalda, el celler modernista del Pinell de Brai.

Alguns dels actors que col·laboren a l’obra (no m’atreviria a parlar “òpera prima”) de Jaume Moya són força coneguts: Marc Selva, Yannick Munch, Xavi Lite, etc. En canvi d’altres són persones anònimes per al públic en general, però conegudes per la gent d’Amposta. Moltes d’elles formen part de la seva família, com ara tiets, cosins, amics etc. (la majoria presenta a l’estrena)  

Només felicitar a Jaume Moya i desitjar-li molta sort en aquest món tant dur i competitiu com és el de realitzador cinematogràfic.

Montilla, en funcions; Mas, en capella

Article de Xavier Sardà publicat al Periódico de Catalunya d'ahir diumenge.

Ara resulta que Montilla és el millor que hi ha. Ara tot són elogis per la dignitat i la rapidesa amb què busca la sortida d'emergència. El diferent ens deixa, per fi les aigües tornen al seu curs i ja tornen a manar els nostres. El sobrevingut fa la maleta i torna al cinturó roig del qual, segons alguns, no hauria d'haver sortit mai.
Diàleg de senyores en un gimnàs:
-Ja ha passat l'ensurt. El problema no és que sigui d'esquerres, perquè Maragall també ho és i mira, bé que l'acceptem.
-No, si l'home és seriós i assenyat, però no sé com dir-ho... I després que té poca gràcia, tu, li falta sang.
-És que com a andalús és desaborío, és molt tancat.
-Sí, no té la sal andalusa. Ja que hi som, doncs dius: vinga, va, ¡una mica de gràcia!
-I el català el parla molt malament.
-Sííííí, li costa.
-I veus el Mas i és que no hi ha color.
-I desenganya't, que és d'aquí, tu, no sé com dir-ho.
-Ara, mira, Montilla ha sabut acceptar la derrota.
-Això sí. Ja se la veia venir. Quin remei, pobre.
-A mi ja m'agradaria saber si a Andalusia acceptarien un català com a president.
-¡Calla, on vas a parar! Això és més Europa.
-¿Fem spinning?
Al mateix temps, servidor surt de la tertúlia de Fuentes a Catalunya Ràdio. Obro la porta del locutori i s'acosta decidit el senyor Felip Puig. Fa només unes hores que han guanyat les eleccions. Em toca l'espatlla dues vegades, aixeca un dit admonitori a prop del meu nas i em diu: «Tu i jo hem de parlar. Sí, sí, hem de parlar, perquè ara ja s'ha acabat la campanya electoral i hem de parlar. Perquè ara ja puc parlar, ¿saps?».
La veritat és que jo he criticat el senyor Puig, però la seva reacció és errònia. Fa 30 anys que treballo en això i sé quan els periodistes ens equivoquem, però també tinc clar quan el polític pixa fora de test. Catalunya Ràdio es converteix sobtadament en el passadís de casa seva. És clar, si Puig em tracta a mi d'aquesta manera, ¿què no deurà fer amb algú a qui pugui acollonir? No he portat a Catalunya Ràdio i a TV-3 ni el raspall de dents. No hauré de fer les maletes.
Després, dimarts a la nit, veig Artur Mas a l'entrevista amb la directora de TV-3 i el veig bé. El que té de bo que un s'hagi significat políticament és que es pot permetre l'elogi sense ambigüitats ni oportunismes imbècils.
Mas ha esperat molt, l'han votat molts i sap quina una se li acosta. Crec que no està per tonteries i té vocació de ser president de veritat. No el veig jo amb ganes de tornar al règim convergent i sí amb dotació d'estadista. El gest a vegades és més important que les paraules, i sembla disposat a no recloure's per plantar cara al vendaval. Si Mas passa una mica del tupè i del sector integrista del partit, pot empatitzar fins i tot amb els que discrepin de la seva política. La situació és excepcionalment greu i cal deixar-se d'hòsties. Jo què sé...

JESÚS ÁVILA GRANADOS A GANDESA

El passat divendres, l’escriptor, periodista i amic Jesús Ávila Granados va presentar el llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” a la biblioteca municipal de Gandesa, la capital de la Terra Alta.

L’encarregat de obrir l’acte i presentar l’escriptor va ser el miravetà Aureli Monge, també un gran coneixedor de l’ordre dels Cavallers Templers. No envà,  

Jesús Ávila no va defraudar ningú. En la línia que el caracteritza va parlar dels templers i de la seva obra. La xerrada va estar il·lustrada en tot moment per una projecció de diapositives i, també per un seguit d’anècdotes que, tant l’autor del llibre, com el seu presentador, explicaven d’aquella ordre religiosa-militar dels segles XII-XIV.

Jesús va explicar el paper que va jugar el balear Ramon Llull, de qui creu que va ser un mag de l’odre i que tenia com a missió unificar els templers amb els cavallers de l’ordre de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem. Durant el viatge, cap a Jerusalem, Ramon Llull, va ser enverinat pels seus per ordre el Papa. Encara que va sobreviure gràcies a les cures dels metges templers.

També va explicar l’estada del càtars a Catalunya. Una vegada derrotats per les tropes del rei francès, els qui van poder escapar dels seus territoris del S de França, molts van establir-se a Catalunya, però d’altres ho van fer a Sant Mateu del Maestrat. Jesús Ávila troba, al menys curiós que, als cinc anys d’haver arribat els càtars a Sant Mateu, es fundés l’ordre de Montesa.

Quan al final de la presentació, el públic assistent, li va preguntar sobre temes concrets, fins i tot locals, Jesús Ávila va donar resposta a les preguntes i es va mostrar com un gran coneixedor del nostre territori.

Finalment, va signar els llibres que havien adquirit els assistents, alguns, com vaig poder comprovar, fidels seguidors de l’escriptor. 

  

L’ADMINISTRACIÓ I LES NOVES TECNOLOGIES

Sempre dic que actualment estem vivim a l’era de la tecnologia. Superada la revolució industrial del segle XIX i després de les dues guerres mundials de la primera meitat del segle XX, els canvis soferts per la humanitat han estat brutals. Sense cap mena de dubte, la informàtica i, sobre tot Internet, han revolucionat com mai el món desenvolupat, fins convertir-se en eines imprescindibles de la societat actual.
Avui és possible fer una conferència on el ponent estigui a centenars o milers de quilòmetres de distància o una reunió entre diversos membres sense sortir de les seves respectives ciutats o enviar un document a l’altre costat de món en només uns segons i a un cost molt baix, quasi que simbòlic. .
Però par a que tot això sigui possible s’han de posar a l’abast dels usuaris la tecnologia necessària per a portar-ho a terme. Aquesta tecnologia serà més o menys sofisticada depenent de la mida de les empreses i, també si es tracta d’estaments de govern o d’administracions públiques.
Aquests avenços tecnològics els visc, més o menys, amb el dia a dia de la meva administració.
Certament, l’administració tributària espanyola, des de fa anys, ha fet un esforç considerable per a posar a l’abast del públic els mecanismes imprescindibles per a que es puguin fer per Internet tota mena de tràmits per mig de la seva “oficina virtual”. Comparada amb la resta d’administracions, l’Agència Tributària, sempre ha estat capdavantera. La qual cosa és força lògic si pensem que, gràcies a la seva eficàcia a l’hora de  recaptar impostos, depèn, en bona part, que l’estat pugui complir amb tots els seus compromisos econòmics i socials.
La majoria de les altres administracions, poc a poc, també van adequant els seus sistemes de treball i utilitzen cada cop més les noves tecnologies per a facilitar que el ciutadà pugui realitzar tota mena de gestions. Del més senzill, com seria poder “baixar-te” un qüestionari per a fer una petició, al més sofisticat com fer un pagament on, a part de l’usuari i l’administració, també intervé una entitat financera.
Alguns d’aquests tràmits, el més complexos, necessiten una eina imprescindible: el certificat d’usuari que emeten determinats organismes certificadors, com per exemple la Fàbrica Nacional de Moneda y Timbre o el Document Nacional d’Identitat “digital”, que al portar un xip incorporat i, sempre i quan disposis d’un lector de targetes, et permet fer les mateixes gestions.
L’Agència Tributària, a part de ser una administració de referència, tecnològicament parlant, és un organisme que intervé directa o indirectament a l’hora d’obtenir subvencions, beques, participar en concursos, contractar treballadors estrangers, o gestionar la targeta de transports. Per a realitzar totes aquestes gestions (i també d’altres), és imprescindible haver complert amb les obligacions tributaries requerides.
Per evitar tràmits i, sobre tot desplaçaments amb la consegüent pèrdua de temps, l’Agència Tributaria facilita a les altres administracions, mitjançant la signatura de convenis de col·laboració, poder consultar la situació requerida dels sol·licitants dels ajuts o la resta de tràmits. Així, tant els departaments dels altres ministeris, com les administracions autonòmiques i locals, poden accedir amb certa facilitat a les dades de les persones físiques i jurídiques prèvia autorització per escrit dels usuaris. 
Poques són les administracions que encara ara no utilitzin aquesta via de simplificació burocràtica. Però entre elles en cal destacar una: l’Administració de Justícia.
Sóc de l’opinió que l’Administració de Justícia no vol adaptar-se als noves tecnologies que li permetrien simplificar molt la feina quotidiana dels jutjats i tribunals.
No fa gaires dies m’explicaven que, per a un procediment, un jutge demanava els “originals” d’uns documents fiscals. Com aquests documents s’havien enviat per Internet, a l’interessat li era impossible poder aportar uns documents “segellats” per l’Agència Tributària, tal i com es feia habitualment fa uns anys. I el jutge insistint en la necessitat de tenir els originals.
El més greu de tot és que hi ha una llei estatal que regula la presentació telemàtica de declaracions, autoliquidacions, etc. Llei que, al menys en aquests cas, el jutge pareix que desconeixia. És que ell no presenta la seva renda per Internet?          

ESTAT D’ALARMA

El dia d’ahir passarà a la història de la democràcies espanyola per haver estat declarat “l’estat d’alarma” per part del govern central.

I tot degut a una vaga encoberta i salvatge dels controladors aeris, un dels col·lectius d’elit dintre del món laboral.

Divendres, mentre anava a treballa, ja vaig escoltar com el ministre de Foment José Blanco, referint-se a aquest col·lectiu, deia que “no permetria que, una vegada més, fessin hostatges els ciutadans”. Segurament la magnitud de la tragèdia es veia venir, però, en aquella hora, els principals esdeveniments encara havien de transcorre”.

De fet, divendres, quasi no em vaig assabentar de res més. Encara que fos l’última Fira Amposta com a regidor, tenia un compromís amb l’amic Jesús Ávila Granados que, a Gandesa, tenia previst presentar el llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” (que ja va presentar al Parador de Tortosa ara fa més o menys un any)

Sopàrem al Pinell de Brai i jo estava segut d’espatlles a la televisió, quan un amic que m’acompanyava i que la tenia al davant, va advertir-nos del succés de la vaga de controladors aeris.

Segons els diferents mitjans, entre el 80 i 90 % del col·lectiu van decidir presentar simultàniament la baixa mèdica. Això suposava tenir que cancel·lar, a la pràctica la gran majoria dels vols nacionals i internacionals que tinguessin com a sortida o destinació un aeroport espanyol.

Aquesta situació va fer que el govern sencer, encapçalat pel seu president José Luis Rodríguez Zapatero, s’hagués de reunir en un gabinet de crisi i adoptar una mesura inusual: la declaració de l’estat d’alarma.

A la pràctica, la mesura, va suposar la militarització dels controladors i, per tant, se’ls aplicava el codi penal militar. Acte seguit, molts dels treballadors ja van començar a ocupar els seus respectius llocs de treball, sobre tot a Barcelona i Madrid, els dos aeroports més afectats.

 Això vol dir, ni més ni menys, que la suposada malaltia no era tal, ja que si, de veritat, estàs malalt, a la pràctica estàs impossibilitat per acudir a treballar.

Però hi ha una cosa molt greu i de la que no he sentit parlar. Quin paper hi juguen els metges amb tot aquest enrenou? Perquè són els metges els qui firmen les baixes laborals, no? És que estaven en plena connivència amb el controladors. Crec que a l’hora de demanar responsabilitats hauria que demanar-ne als controladors (i també al seu sindicat, encara que va voler aparèixer ahir com a innocent davant de tota aquella situació), però també als metges que van signar les baixes.

El mal que s’ha produït, al usuaris que volien aprofitar el pont de la Constitució per a desplaçar-se de vacances a algun indret d’Espanya o d’Europa, al sector hoteler, que ha vist reduïdes les seves expectatives de negoci i a la imatge d’Espanya que ha patit, una vegada més una vaga sanguinària en unes dates clau per al sector turístic.

Segons el codi penal militar, l’acte d’indisciplina pot comportar fins i tot penes de presó. Estaria bé prendre alguna mesura exemplar en contra de tots dos col·lectius (insisteixo, també als metges que van signar les baixes) Sinó pena de presó, potser si que no puguin treballar més al nostre país.           

ZAPATERO VOL FER CAIXA

El govern central, en la seva lluita per a reduir el dèficit públic de l’estat, ha posat a la venda unes quantes “cireretes” que encara són patrimoni nacional: els aeroports de Barajas (Madrid) i el del Prat (Barcelona) i també la societat estatal d’apostes (travessa, primitiva, Bono Lotto, etc.) Si bé no se’n desfà totalment, si que una bona part per endur-se’n una bona “tallada”.

Aquestes mesures em sonen a “neoliberals”. Així, mentre els món empresarial les aplaudeix, els partits a l’esquerra del PSOE, les posa en qüestió.

Com he dit, una d’aquestes mesures va encaminada en vendre el 49 % de les accions de l’aeroport del Prat. Aena, l’organisme estatal que controla els aeroports espanyols, encara se’n reserva la majoria absoluta. Pel que pareix dos son les grans empreses que, en principi, estan interessades en comprar: Ferrovial i la catalana Abertis que ja explota autopistes i túnels de pagament.

Resulta, al menys sorprenen, dues coses. La primera és que aquestes mesures s’hagin anunciat després de que CiU guanyés les eleccions de diumenge (demà està previst que les aprovi el Consell de Ministres) i la segona és que la Generalitat no hi participi. Tampoc pareix que vagi a participar l’ajuntament de Barcelona.

Des de l’oposició, CiU i altres partits del govern d’Entesa com ERC, fa anys i panys que venien demanant el traspàs a la Generalitat de Catalunya del aeroport del Prat.

Sense haver escoltat les declaracions del futur president Arturo Mas, jo també penso que ha estat “un càstig” al nou govern encara no formalitzat.

Suposo que les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que a Catalunya hi haurà un nou govern, s’hauran de redefinir. El govern central no donarà “gratis” res al nou govern. L’exigirà un recolzament institucional que, fins ara no li havia donat.

CiU ha vist que, han estat altres partits, com el PNB, encara que no governi a Euskadi o Coalició Canària, els que li han recolzat els pressupostos per al 2011 a Zapatero. Per tant, sap CiU que no és imprescindible. Per tant, pot jugar al “gat i la rata” a l’hora de cedir noves competències per a Catalunya.

Tornant als aeroports, avui es deia que, pareix que Ferrovial vol quedar-se amb la part que es ficarà a la venda del de Madrid i Abertis ho faria amb el de Barcelona.

Les companyies aèries que operen al part, en la Boca dels seus presidents (Josep Piqué de Velig i Ferran Soriano d’Spanair) també han mostrat la seva satisfacció. La qual cosa demostra que les mesures adoptades van pel camí del neoliberalisme econòmic.

Potser sorprenent que l’Organisme Nacional de Loteries i Apostes de l’Estat (ONLAE) també es privatitzi en part. Cal pensar que és un organisme que genera uns molt bons beneficis. Per exemple, Jocs i Apostes de la Generalitat, amb els governs de CiU, també tenia una gestió privada. El govern d’entesa se’n va fer el control per a destinar, sobre tot, a obra social.

Però la crisi “obliga” i com els temps són durs, s’han de prendre mesures encara que siguin impopulars i, molt possiblement, a la llarga, perjudicials per a l’Estat.

Evidentment, aquestes privatitzacions no són noves. Molts governs (iguals socialistes que del PP), s’han venut les millors empreses de l’antic INI (Institut Nacional d’Indústria), com ara Campsa i la mateixa Iberia.            

REFEXIONS POSTELECTORALS

Les reflexions u opinions que us faré avui, ja les vaig fer, majoritàriament, entre diumenge i dilluns. Però ahir era un dia per a refer-me (políticament parlant) Com vaig dir a molts, el meu resultat particular va sr el d’1 a 1. Derrota sense pal·liatius diumenge i victòria contundent dilluns.

Les eleccions no es guanyen amb publicitat.

Hi ha militants que volen que la propaganda electoral del seu partit figuri en llocs ben visibles i com més ni hagi, millor. En canvi, també hi ha militants d’altres partits que t’arranquen les pancartes que has penjat. Per exemple les 5 les que varem penjar a la sortida d’Amposta pel Grau no van durar ni dos dies.

A Godall, per exemple, pareixia que a les eleccions només es presentava un sol partit: el PSC. Crec que eren les úniques pancartes que hi havia. L’alcalde (i diputat provincial) ha de fer mans i mànegues per a conservar el seu lloc. Al final també va guanyar CiU.

Suposo que la publicitat alguna cosa farà, però no guanyar eleccions. Les eleccions s’han de guanyar a partir del dia següent de posar-se a governar. I és un treball llarg i feixuc fet, principalment des del govern.

Tampoc la construcció d’infraestructures fa guanyar unes eleccions.

Ha quedat prou evident. A les nostres comarques, la infraestructura “estrella” va ser el pont “lo Passador” que uneix les dues lleres de l’Ebre entre Sant Jaume i Deltebre. Certament a Sant Jaume la victòria va ser per als socialistes, seguit de prop per CiU, mentre que a Deltebre la victòria va ser per a CiU. Allí no calia que guanyessin els socialistes, però bé ho hauria pogut fer ERC que té l’alcaldia i el govern municipal, que va quedar en segon lloc i el PSC, com a tercera força. Això si, la diferència de vots entre CiU i les altres dues va ser molt inferior (percentualment parlant) als resultats generals de Catalunya. D’haver-se “projectat” els resultats de Sant Jaume i Deltebre a la resta del país, segurament el govern tindria una composició diferent.

Tenir un candidat al poble no et fa guanyar.

No és el cas de Batea, on l’alcalde Quim Paladella, el número 5 de la candidatura del PSC, sí que va fer que aquest fos aquest partit el que s’endugués la victòria, però amb una diferència molt menor a la de fa 4 anys.

En canvi a Ulldecona, l’alcaldessa Núria Ventura, la número dos del PSC, no va poder ser profeta al seu poble. Fa 4 anys sí que havia guanyat.

El “pacte per l’Ebre” queda enterrat difinitivament.   

Al crit de “Mai més un govern transvasista”, el moviment que va aglutinar la Plataforma en Defensa de l’Ebre, va facilitar que els partits “catalanistes i d’esquerres” poguessin pactar per a formar l’anomenat govern “tripartit”, arraconant a CiU i, sobre tot al PP. Ara, aquest pacte que ja feia aigües fa anys, ha quedat enterrat de forma definitiva. No crec que mai més es pugui incidir des del territori a l’hora de formar el govern de Catalunya. I si alguna cosa li faltava, l’actitud de Puigcercós amb la sintonia que va demostrar durant la campanya amb CiU, encara el fa molt més difícil.

A Catalunya hi haurà un govern transvasista. Si no és de l’Ebre, serà del Roina, però és evident que voldran afavorir els interessos de les grans constructores, de les quals ja sabem que algunes d’elles són de militants del propi partit o els ajuden a finançar-se.


Més participació no vol dir més vots d'esquerres.
Sempre es diu que "la dreta sempre va a votar i l'esquerra es queda a casa". La participació de diumenge va ser uns 4 punts superior a la de fa 4 anys. En canvi, aquest increment de vot no fa afavorir a cap dels tres partits que han governat Catalunya en els darrers 7 anys. De l'increment de vots se'n han vist beneficiats CiU i el PP, entre d'altres.

Resultats electorals a la demarcació de Tarragona comarca per comarca i poble per poble.