UNS PINOTXOS DE CARN I OSSOS

“Por supuesto que me compro los trajes”. Aquesta va ser la resposta contundent que va donar Francisco Camps, el president de la “Cheneralitat” Valenciana a la pregunta per a “lluïment” un dels seus diputats.

En català, “traje” es diu vestit. Una paraula que, personalment, no m’agrada gents ja que es presta a una seriosa confusió amb els vestits que usen les dones. Potser sigui una dels pocs conceptes que no tenim una solució clara i específica. Vulgarment li diem “tratge” i ens quedem tan amples.

Evidentment Francisco Camps va mentir. Tothom sabia (fins i tot D. Mariano Rajoy) que Camps havia rebut vestits de la trama Gürtel com a compensació dels contractes per a organitzar tot tipus d’esdeveniments que els havia adjudicat la “Cheneralitat”. El jutge li demana a Camps més de 40.000 euros, és a dir més de 6,5 milions de pessetes. Una xifra que des del PP es considera exagerada i que jo considero que insignificant per a una persona com el president valencià encara que, segons les llibretes d’estalvis que va mostrar, no tingui aquests diners. Per a una persona com Camps que va permetre que la Gürtel s’escampés per la seva comunitat con una teranyina, el preu, hauria de ser polític, el tema econòmic hauria de quedar en un segon pla.

L’altra “pinotxa” és la secretaria general i ma dreta del president nacional Mariano Rajoy: Maria Dolores de Cospedal. La “bien pagá” (tal i com sé la coneix popularment)

Cospedal va acusar sense cap mena de proves que “els socialistes estaven al darrera d’uns seguiments que va patir l’alcaldessa de Ciudad Real”. Ara s’ha sabut que les investigacions les va encarregar un funcionari del propi ajuntament que havia rebut setge laboral per par de l’alcaldessa.

Ara, ni la Cospedal ni Camps volen opinar sobre aquests temes. Serà pel alguna cosa?

Podeu llegir l’interessant article d’Enric Sopena sobre Rajoy i Camps. 

CIU D’AMPOSTA JA TÉ CANDIDAT

Certament, l’elecció d’en Manel Ferré (el doctor Ferré, Manolito o simplement Manel, depenent de qui li diu) no ha estat cap sorpresa. Crec que si hi hagués hagut una porra tothom hauria apostat per ell. De fet el van escollir per aclamació.

De tots els candidats que hi hauran a Amposta per a les properes municipals, de sortida és el que té més números de ser escollit alcalde (vaja, reelegit)

Fins ara, segons el setmanari la Veu de l’Ebre ja estan nomenats (volia ficar “nominats”) ell mateix, el d’ERC, Adam Tomàs i el del PSC, Antoni Espanya. De totes formes, jo també aposto por Guillermo Martínez, com a cap de llista del PP, Salvador Queral per ICV-EUA i Germán Ciscar per PxC. Fa temps es va parlar d’una possible llista independent. Molt probablement, quan manquen tres mesos i escaig per a les municipals, si no s’ha presentat, ja no ho farà. És difícil treure uns bons resultats en tant poc marge de temps.

Però tornem al candidat que ens ocupa avui. Durant els quatre anys que porta al front de l’ajuntament, Manel Ferré, no ha aconseguit treure’s de sobre la figura del seu antecessor. Estic segur que hi ha gent que quan parla de “l’alcalde”, encara es refereix a l’avui senador espanyol. Durant 20 anys va ser el seu mentor. És va fer políticament a la seva ombra i li deu a ell estar al lloc que avui ocupa políticament parlant.

Amb els 4 darrers anys, CiU ja en porta 24 governant la capital del Montsià. 20 amb majoria absoluta. Temps suficient per adquirir, per una part, experiència de govern, però per l’altra tota mena de “tics”, no sempre positius.

Aquests “tics”, fins i tot els han agafat companys (o companyes) del seu equip sense portar tant de temps com ell a l’ajuntament, la qual cosa no és gens bo. Alguns d'ells s'han acabat convertint en polítics "professionals" i de perdre les eleccions, tindrien difícil trobar un lloc de treball fora de l'administració local.

Amposta haurà de triar una vegada més entre els qui els han governat en els darrers anys i que representen l’amiguisme i el sectarisme polític i un canvi real que doni un nou aire a l’ajuntament amb l’arribada de noves idees i d’il·lusió.       

LES RELACIONS ENTRE CATALUNYA I ESPANYA DES DEL PUT DE VISTA DE MANUEL MILIÁN MESTRE, EXDIPUTAT DEL PP

Manuel Milián Mestre és un periodista que col·labora habitualment amb el programa “els Matins” que dirigeix i presenta Josep Cuní i el diari “el Periódico de Catalunya”. Va ser fundador d’Aliança Popular i diputat pel PP.
Originari de la comarca dels Ports, concretament del Forcall, va estudiar al seminari de Tortosa, ja que els seu oncle era el rector del Perelló. Allí va fer una gran amistat amb “calero” Joan Rebull Llambrich, que va ser capellà d’Alcanar. Rebull va ser molt conegut en l’etapa de “militant” antinuclear allà pels anys 70 i principis dels 80.
Per fires d’Amposta d’ara va fer dos anys, Rebull va fer una exposició de pintura a la sala de Caixa Tarragona d’Amposta. Per a l’esdeveniment fa convidar als més íntims familiars i amics, entre ells Manuel Milián. Rebull i jo ens varem conèixer l’any 1983, quan el PSC va fer el congrés extraordinari a Barcelona que va escollir Raimon Obiols com a primer secretari del partit.
Aquell dia, vespra de Fira Amposta, Rebull em va presentar a Manuel Milián amb qui vaig poder conversar una estona. Em va parlar molt malament de José María Aznar de qui em va dir: “Ell ha segut president del Partit Popular, però mai podrà dir que va ser fundador com ho vaig ser jo...”. També em va dir que “considerava un error històric el paper del PPC arran del Pla Hidrològic Nacional”.
El passat dilluns, Manuel Milián va escriure un article al Periódico de Catalunya on criticava l’actitud líder popular d’Andalusia Javier Arenas amb el títol de “Arenas, l’adversari”. D’aquest article se’n va fer ressò el diari digital progressista “el Plural” que dirigeix l’Enric Sopena.
Avui, Manuel Milián torna a publicar un nou article que, amb el títol de “De la lògica a la coherència” i parla de els relacions entre Espanya i Catalunya. Entre d’altres coses diu: “Mai he estat independentista, ni crec ser-ho, però les circumstàncies i la realitat porten a determinades conclusions” i també: “Em dol Espanya pel seu tracte amb Catalunya, perquè no aplica el principi de justícia distributiva”.

Pel seu interès, l’he volgut reproduir:

DE LA LÒGICA A LA COHERÈNCIA (Manuel Milián Mestre)

Segons Miguel de Unamuno, per comprendre la història sempre és aconsellable penetrar en la intrahistòria. A la meva vida ha estat sempre una màxima: conèixer la interioritat de les coses, els fets o els procediments. El periodisme, a més d'un compromís ètic amb la veritat, és un afany de penetrar analíticament en el ventre de la realitat. Per més cínic que es pugui ser, no comprenc que un periodista de pro pugui sobrevolar les causes dels fets, tal com abans-d'ahir va fer enraonadament -però no raonablement- Victor Mallet al justificar a Catalunya Ràdio el seu article inculpatori sobre el deute espanyol i Catalunya. La meva primera reacció va ser detestar la dialèctica que ignora el procediment de la lògica en el coneixement segons Aristòtil: «No hi ha efecte sense causa, i una causa proporcionada». L'efecte és l'actual penúria financera de Catalunya. La causa és l'estrangulament financer català en funció de les transferències fiscals a l'erari espanyol. Catalunya aporta a Espanya més del doble del que rep anualment, igual que les Balears i el País Valencià. ¿Això és intel·ligible o apreciable per a un periodista britànic que no admeti ser manipulat per la doctrina oficial de determinats governants o grups manipuladors del centralisme espanyol?
Aristòtil mateix reconeixia que «saber és recordar-se'n»; cosa que exigeix la seva pròpia coherència. Si al marge de la lògica resulta difícil el coneixement científic, l'oblit arrisca gairebé sempre la bona salut de la coherència, al capdavall font de l'autoritat i el crèdit personal. Jo he pogut cometre errors en el passat, però mai incoherències, malgrat maledicències, falsedats o calúmnies. Sempre he mirat de ser coherent, fins i tot quan creia en la unitat com a element axial d'Espanya. La meva unitat era la del mosaic, no la de la unicitat compacta. Espanya per mi, fa 35 anys, era un mosaic de diferències i no una univocitat. A partir de la meva experiència nord-americana als anys 80 vaig descobrir la unió formulada des de la voluntat integradora de les parts: el federalisme dels EUA. Ex Pluribus Unum (De moltes parts, un), segons el seu emblema. Al meu retorn es va convertir en axioma per mi el fet que només respectant la identitat de les parts es podia assolir l'autèntica unitat.
A partir d'aquesta convicció el meu discurs polític va avançar d'acord amb la conclusió final per la via de la lògica, no de l'emocionalitat ni de les conveniències com fan els polítics genuflexos. Maquiavel i la conveniència són la seva via binària cap al poder. Per un exprofessor d'Ètica a la universitat, com és el meu cas, Maquiavel té regust de pecat, i els seus consells són un paroxisme de cinisme portat a la governació dels pobles. Per això mateix mai em vaig adaptar als oportunismes de la via partidària, fins i tot del partit que amb Fraga vam fundar a les acaballes del franquisme. Per elemental escrúpol intel·lectual, no em vaig agenollar ni al PP ni al grup parlamentari entre el 1989 i el 2000. Un error polític, potser; per tant, era lògic que se m'exclogués per les incomoditats reiterades, tal com em va confessar al Congrés una ministra d'Aznar: «T'has convertit en un torracollons». ¿Amb el meu caràcter de fundador del partit original del qual procedeix el PP, m'havia de sotmetre a conveniències amb la direcció si discrepava en el meu interior? Lògica va ser la meva exclusió del PP mitjançant un intent de càstig a les llistes del 2000, gràcies a intrigues de gent com Arenas i Piqué, advinguts al PP d'altres deveses polítics de màxima ambició de poder.
Vaig tornar als meus orígens: reflexionar, escriure i guanyar-me la vida amb la meva feina. Deu anys han bastat per focalitzar la meva coherència amb la realitat. La lògica d'alguna manera m'ha conduït a reconèixer la tremenda injustícia amb què es tracta Catalunya, a la qual s'esprem fiscalment, amb la qual s'excedeixen els que no li reconeixen l'esforç, la solidaritat extrema des del punt de vista fiscal, el dret a la seva cultura i a la seva llengua, que alguns tracten d'instrumentar per obtenir vots espanyols. És a dir, Catalunya com l'ase dels cops. Aquest és el punt d'arribada de la meva reflexió intrahistòrica, que d'alguna manera es va manifestar -o es va excedir- aquest dimarts a la tertúlia de Catalunya Ràdio al sorprendre'm l'estranya manera britànica del corresponsal del Financial Times. La lògica de l'anàlisi em va arrossegar a la conclusió de la independència com a única sortida a tanta demolidora incomprensió. La coherència personal, per altra part, em va abocar a la sincera transparència. Jo no he estat mai independentista, ni crec que ho sigui ara; no obstant, les circumstàncies empenyen a determinades conclusions de la mà de l'anàlisi de la realitat, que diria Marx. No em surt el que vull, em surt el que és, el que es percep al marge de gustos, conviccions o volences. Em dol Espanya pel seu tracte a Catalunya, perquè no aplica el raonable principi de la justícia distributiva que en la meva formació tomista em van ensenyar. Probablement, una vegada més, al meu admirat Ciceró li sobren motius per asseverar que «no hi ha cosa que els humans tractin de conservar tant ni que administrin tan malament com la seva pròpia vida». ¿Potser vaig desaprofitar 30 anys de la meva vida en la política?
Exdiputat del PP.

SUSPESOS!

Ahir es va fet pública l’enquesta que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va fer durant el mes de gener. La principal conclusió és que, de fer-se ara les eleccions generals previstes per a la primavera que ve, el PP trauria una avantatge al PSOE de 10 punts (44,1 a 34) i fregaria la majoria absoluta.

Però a part d’aquesta conclusió se’n extrauen d’altres també força importats com són les valoracions dels principals líders polítics.

Rodríguez Zapatero només obté un 3,30. O sigui que no aprova ni de lluny. Pitjor nota treu encara el principal líder de l’oposició i aspirant a rellevar a Zapatero com a president del govern. La nota de Rajoy és d’un 3,25. Evidentment, si analitzem les dues notes, podreu treure moltes conclusions. La primera seria que si el PP és el partit més valorat i Rajoy obté una nota més baixa que Zapatero, vol dir que a molta gent que diuen que votarien els populars, no volen Rajoy com a cap de llista i preferirien un altre candidat.

La baixa nota que li donen a Zapatero s’entén per moltes coses. Sobre tot per les mesures impopulars que li ha tocat prendre al seu govern, pel desgast que li ha comportar la gestió de la crisi econòmica, per la pèrdua d’imatge de líder, etc. Llavors, pregunto: “Què ha portat a Rajoy treure una nota tan baixa?” Difícil de contestar, ja que Rajoy no governa i per tant ni ha tingut que “sortejar” la crisi, ni li ha calgut prendre mesures com abaixar el sou dels funcionaris, ni apujar l’IVA, etc. El que li passa a Rajoy, simplement, és que no té imatge de líder i que des de l’oposició no ha proposat cap mesura per a sortir de la crisi i a més s’ha comportat, en mots de casos, de forma irresponsable. Després de la visita de l’Angela Merkel es va limitar a dir. “Les mesures que ha proposat Angela Merkels són les mateixes que aplicaria el PP si fos al govern”. “Plas, plas, plas...” (aplaudiments per al Sr. Rajoy) Sense ser economista, ni polític, ni res que s’hi a sembli, qualsevol ciutadà del carrer hauria pogut dir el mateix i quedar-se tan ample!

Dels líders dels diferents partits, a qui més bona nota li posen és a Duran Lleida (UDC), un 4,40. Per tant, també suspèn. Sempre he pensat que Duran Lleida dóna a Espanya una imatge que realment no té. Sol anar de bo i d’home d’estat, però la realitat, penso, és molt diferent.

Rosa Diez (UPyD) obté un 3,75, una mica millor que els dos principals líders. La ex PSOE ha demostrat ser una espanyolista de cap a peus i, actualment, està molt més prop del PP que del seu anterior partit. Un partit que no li va donar el protagonisme que volia Diaz i que per això va acabar abandonant.

L’únic polític que aprova que no lidera cap formació política, sabeu qui és? Alfredo Pérez Rubalcaba. Curiós, no? Un polític que després de tants i tants anys ocupant llocs de responsabilitat aconsegueix “aprovar” (5,32), vol dir alguna cosa. Fins i tot els qui votarien al PP li donen una bona nota.

En aquests dies que a Catalunya es debat sobre com millorar l’ensenyament per a que no hagi tant de fracàs escolar, es a dir, suspensos, una de les mesures que es vol recuperar són els exàmens de setembre. Estaria bé que els nostres polítics tinguessin una segona oportunitat per a veure si “passen el curs”. Però molt em temo que després de la primavera que ve, alguns dels que per alguns dels qui es presentaran a les eleccions, serà la seva darrera oportunitat. Si llavors no “aproven”, “suspendran” per sempre.

DELS ALTRES PARTITS

De vegades pareix que a la política espanyola només hi ha dos partits: el PSOE i el PP. Si més no és dels que més es parla, per a bé o per a mal.... En canvi, hi ha d’altres partits (federacions o coalicions) com ara CiU, PNB, ERC, IU-ICV, CC (Coalició Canària), etc. que prenen protagonisme si els seus vots són necessaris per poder aprovar lleis al Parlament Espanyol. Aquesta circumstància també es dóna en algun parlament autonòmic i amb d’altres partits d’un àmbit molt més reduït.
Ahir, la “nova” Batasuna (ara Sortu) va presentar els seus nous estatuts en un acte solemne on hi van assistir molts dels antics dirigents de l’anomenada esquerra abertzale. De tots els partits del País Basc, només el PNB hi va assistir. El motiu és força lògic. En les darreres legislatures en que el PNB va governar, el suport de Batasuna va ser fonamental. Després de l’acord de govern entre el PSE i el PP (que entenc, però no comparteixo), si el PNB vol tornar a governar Euskadi, és fonamental que un partit de l’esquerra abertzale torni al parlament. Un altre debat seria si havia que il·legalitzar-los o no.
Perquè, si s’il·legalitza a un determinat partit polític per no condemnar la violència terrorista, no podria il·legalitzar-se també aquells partits on la corrupció està més que generalitzada?
Podria estar pensant amb el PP, perquè després de casos com el Gürtel que afecta diverses comunitats autònomes (per no dir mitja Espanya), més d’un líder nacional i territorial ja hauria d’haver plegat fa temps. Però no. Al PP ni dimiteix ingú ni tenen “prou pebrots” per a fer-los fora. Em refereixo a Unió Mallorquina (UM), un partit “frontissa” que té el seu àmbit territorial a les Illes Balears.
La corrupció continuada d’aquest partit afecta a la pràctica totalitat dels seus dirigents. Des de fora pareix un partit creat per a l’enriquiment personal dels seus màxims líders. No seria això suficient motiu per a la seva il·legalització? Ja coses que no acabo d’entendre!

I a sobre, tot far indicar que si el PSM de Francesc Antich, després de les autonòmiques, sempre que el PP no guanyi per majoria absoluta, torna a necessitat UM per a governar, tornaran a pactar.

Bé, rectifico, si que ho entenc: tot pel poder i la “puta pela”!     

TU TAMBÉ BRUTUS (Pepe Álvarez)?

La passada setmana va transcendir una notícia relacionada amb la UGT de Catalunya. Segons pareix, hi va haver topinada a l’hora d’adjudicar uns habitatges socials promoguts per la central sindical. Entre el qui van ser “afortunats” al sorteig, hi ha una germana del secretari general José María (Pepe) Álvarez i membres de la seva executiva. Tal com informava el Periódico de Catalunya, no hi ha proves concloents de que es fessin les adjudicacions a dit, però tot és força sospitós.
No seria el primer cas on la UGT s’ha vist involucrada amb temes immobiliaris. Cal recordar que als anys 90, la fallida de la cooperativa Promoción de Viviendas Sociales (PSV) va deixar sense casa i sense “cuartos” a diversos milers d’afiliats. Aquest fet va precipitar la caiguda de Nicolás Redondo, una de les figures claus de la transició política espanyola i gran avalador de Felipe Gónzalez al congrés de Suresnes (França), el darrer que el PSOE va fer a la clandestinitat. També he sentit a dir que l’afer PSV va impedir la unió de les dues centrals sindicals més grans i representatives (UGT i CC.OO) Pareix que les converses per a fusionar-se estaven molt avançades.  
Tornant a Pepe Álvarez, va ser nomenat secretari general de la UGT de Catalunya al 8è congrés del sindicat l’any 1990. La dimissió del líder històric Justo Domínguez va portar al sindicat a ser dirigit per una junta gestora presidida pel mateix Álvarez. Per tant ja porta al càrrec més de 20 anys i encara que ha anunciat diverses vegades que vol plegar (fins i tot va suggerir un successor en  la persona de Frederic Monell, que va ser secretari general de la Federació de Serveis Públics i ara és el secretari de Política Institucional de la Comissió Executiva confederal que presideix Cándido Méndez)

Vull contar-vos una anècdota de quan Pepe Álvarez va accedir a la secretaria general de la UGT, càrrec que encara ocupa...

Per aquell temps jo era el secretari d’Administració Central de la FSP de els Terres de l’Ebre. En arribar les eleccions sindicals, com al nostre sector les eleccions són d’àmbit provincial, vaig anar a Tarragona acompanyat al Secretari d’Administració Autonòmica per mirar de confeccionar una llista on les Terres de l’Ebre tinguessin un digna representació. Al mateix temps, recordo, vaig parlar amb el Secretari General de la FSP Rafael Oyonate sobre la llista a l’administració central. Mentre que per tancar la llista de l’administració autonòmica no hi van haver-hi massa problemes, Rafael Oyonate, sense que jo pogués parlar amb el meu homònim del Camp de Tarragona, es va tancar en banda i va dir que “de l’Ebre, no anava ningú”. Aquell fet va fer que jo, amb el consentiment de la meva executiva i, fins i tot, de la executiva de la Unió, decidís portar a Rafael Oyonate davant la comissió de garanties del sindicat, ja que considerava que el tracte rebut per aquell individu era de total menyspreu, ja no cap a la meva persona, sinó cap al territori que representava. Com que passava el temps i no hi havia cap veredicte per part de la comissió de garanties, vaig decidir enviar-li una carta al recent proclamat secretari general, o sigui Pepe Álvarez. A la carta li deixava entreveure que si no rebia una resposta satisfactòria, em donaria de baixa del sindica. Finalment no hi va haver resposta i jo vaig complir amb l’amenaça i vaig sol·licitar-ne la baixa.

Vull dir amb això que Pepe Álvarez no va entrar amb bon peu a la meva vida. Després vaig tornar a ingressar al sindicat i com a primer secretari l’he respectat.

Però penso que ha estat molts anys i ha fet dels seu càrrec una professió i ha comès els defectes que solen cometre molts dels integrants de la classe política quan porten massa temps al poder. S’acaben agafant molts de vicis i finalment, arriben a pensar que són els amos d’allò que administren.   

LES MUNICIPALS A LA COMARCA DEL MONTSIÀ

Sota el títol de “Pugna política per la capital”, el Punt fa avui un anàlisi dels resultats de les eleccions municipals a la comarca més meridional de Catalunya.

A l’anàlisi que fa d’Amposta, la redactora Roser Royo, posa el dit a la “llaga”. Els partits de l’oposició de l’ajuntament ampostí (PSC i EA-ERC en les dues darreres legislatures), per dos vegades han perdut l’oportunitat de poder capgirar els resultats electorals. L’any 2003, amb Josep Maria Simó i Marta Cid com a caps de cartells de les dues formacions, tot hi perdre 700 vots, no van poder evitar que CiU tornés assolir la majoria absoluta. Un dels fets claus va ser l’actitud d’ICV que va voler fer llista a part. De no ser així, segurament el PSC (amb coalició amb els ecologistes tal i com havia passat 4 anys abans) haurien aconseguit el 5 regidor a costa de la formació nacionalista. Tot i això, la suma de vots dels PSC i EA-ERC superava als de CiU, encara que, evidentment, això no serveix de res. En les passades, CiU va canviar el cap de llista i Ferré, segon de Roig durant molts d’anys, el va rellevar i va assolir una inesperada victòria que, un cop més, li donà la majoria absoluta. I dic inesperada perquè tothom esperava uns millors resultats dels partits de l’oposició, sobre tot d’EA-ERC amb Marta Cid una vegada més al capdavant. El prestigi d’haver estat consellera d’Educació de la Generalitat no va servir per assolir el 5è regidor. El PSC es va quedar més lluny, aquest cop amb Antoni Espanya com a cap de llista i que, a dures penes, va conservar el 4t.

Canviaran les coses al mes de maig amb els 21 regidors que passarà a tenir el consistori? Roser Royo dia al seu article que els ciutadans estan descontents per les obres i també les empreses constructores (històricament aliades de CiU) després de les darreres adjudicacions d’obres. Però l’equip de govern d’Amposta té altres “taques al seu expedient” que ells consideren “immaculat”: l’escorxador, els multicinemes i, darrerament, la nova zona comercial que després de quasi dos mesos de ser inaugurada encara està usant generadors per a tenir llum, la qual cosa vol dir que no disposa del corresponent permís administratiu. De totes formes caldrà veure que acabaran votant els ciutadans d’Amposta el proper 22 de maig. El senyo Pere Vidal, referint-se a la candidatura de CiU, diu que “ho tenen complicat”. Des d’aquí els hi diria als altres partits que es presentaran, sobre tot al PSC i a ERC (amb Adam Tomàs com a nou candidat i sense EA –Esquerra d’Amposta) que farien bé de no refiar-se. No es pot vendre la pell de l’os abans d’haver-lo caçat, com pràcticament va passar quatre anys enrere.

Fent una repassada ràpida als altres pobles.

Alcanar. Tot indica que repetirà victòria Alfons Montserrat. El PSC, que jo sàpiga encara no té cap de llista després de que l’exalcalde Ricart Bort tingui seriosos problemes amb la justícia. També caldrà veure si Baptista Beltran continuarà una vegada més.

Freginals. Hom presumeixo una pugna entre Evenci de los Aires (PM) i Josep Lluís Fernández (EM), l’actual alcalde.

La Galera. Tot fa pensar que passi el que passi, no hi tornarà ha haver govern de coalició entre el PP i ERC. El PSC té el repte de trobar un nou cap de llista. Joan Lleixà, després de no treure cap regidor a les passades eleccions, no crec que continuï.

Godall. Una vegada escollit oficialment Francesc Miró, l’alcalde en les dues darreres legislatures, no hauria de tenir cap problema en tornar a ser reelegit. La legislatura passada va ser molt més conflictiva que aquesta. Ha governat amb només 3 regidors, ja que l’oposició no va ser capaç de posar-se d’acord.

Mas de Barberans. Josep Maria Lleixà no hauria de patir per la reelecció. Al Mas, el socialistes, han guanyat en tots els comicis des de 1977.

Masdenverge. Tot fa pensar que Àlvar Arasa (CiU) revalidarà la majoria absoluta.

Sant Carles de la Ràpita. La renuncia d'Alonso dóna pas a Josep Pitarch, una persona ben preparada. Si el PSC no treu majoria, caldrà veure si Pitarch és capaç d'arribar a pactes amb els altres partits, històricament, molt agraviats amb Alonso.

Sant Jaume d’Enveja. L’actual alcalde i president del Consell Comarcal Joan Castor Gonell, va ser dels pocs alcaldes que “va aconseguir guanyar” a les passades autonòmiques. Segurament que al maig també assolirà la victòria.

Santa Bàrbara. Com el cas de Masdenverge, Jordi Boronat (CiU), tampoc tindrà cap problema per aconseguir la majoria absoluta. Santa Bàrbara, tradicionalment, ha estat un feu de la federació nacionalista.

La Sénia. La sorpresa ha saltat avui. Si l’altre dia si l’altre dia era Juan José Royo qui va dir que aspirava a ser el cap de llista del PSC, avui, per sorpresa, el Punt informa de que l’alcalde Víctor Pla (PSC) no optarà a la reelecció, però abans de marxar va proposar con a substitut a Josep Tomàs, un jove de 37 anys enginyer industrial per la UPC i que va acabar imposant-se a les primàries.

Ulldecona. En principi, l’alcaldessa i diputada autonòmica Núria Ventura hauria de revalidar la victòria. Però el PP no li posarà fàcil. Cal recordar també que a les passades autonòmiques, tot i que l’alcaldessa era la número dos per la província, la victòria va ser per a CiU. En quan a ERC, tot fa pensar que el seu líder històric Josep Lluís Millan no continuarà, després d’anar-se’n a Reagrupament i, posteriorment abandonant el partit de Carretero. Potser CiU també buscarà canviar “la cara” del líder.     

      

TOT S'ACABA SABENT

Fa uns dies, vaig rebre d'un company d'Astúries el següent escrit. Serà veritat? Molt provablement, sí. 

Tot s'acaba sabent:

Catalunya és un país molt petit, i tot s'acaba sabent. La veritat del segrest del magreb dels 'cooperants catalans'. Tot el que els mitjans de comunicació no ens expliquen. Visca la transparència! Visca la democràcia! Y su rescate costó 8 millones de euros.    El director de Acción Solidaria ocupa tres cargos públicos Uno de los secuestrados es consejero de Gecoinsa, empresa relacionada con el 'caso Pretoria'. La mujer del alcalde de Barcelona viajó con la caravana pese a no ser cooperante.   La mayor parte de los miembros que acompañaron a la caravana solidaria en la que fueron secuestrados los tres cooperantes españoles son funcionarios o trabajan en empresas participadas por la Generalitat. Es el caso de Albert Vilalta, hijo del ex consejero de Medio Ambiente durante la etapa de Jordi Pujol y ahora colocado como director general de Tabasa, empresa encargada de la explotación y conservación de los túneles y accesos a la Ciudad Condal. Por su parte, el cooperante Roque Pascual, residente en Santa Coloma de Gramanet y del que poco más se ha dicho aparte de que es empresario, ocupa nada menos que el puesto de consejero delegado en la constructora Gecoinsa, empresa centrada en proyectos urbanos en el cinturón rojo de Barcelona. La empresa fue favorecida por Greenpark, sociedad implicada en el caso de corrupción Pretoria. Tras la auditoría realizada por Deloitte se supo que le fue adjudicada la construcción de un garaje por 1,7 millones de euros por un procedimiento negociado que excede lo legalmente previsto. Además, Gecoinsa no paga a sus proveedores desde 2008 y hace poco menos de un mes convocó un concurso de acreedores. El director de la ONG, Francesc Osán i Tort, también es un hombre de la casa y ostenta los cargos de Asesor para la Diplomacia de las Ciudades de la Diputación de Barcelona, Asesor del Regidor de Participación y Solidaridad del Ayuntamiento de Barcelona y Director de Participación Ciudadana del mismo Ayuntamiento; sus objetivos, el propio lector los puede adivinar. Además, Osán también revela en su Facebook que sus principales intereses son “viajar, los juegos de aventura y el no hacer nada”; todo un aventurero, aunque ya no se le pueda ver con el pendiente de corsario y los brazos llenos de pulseras que lucía antes de todo lo sucedido. Alicia Gámez, la primera en ser liberada, lleva 20 años como funcionaria en el juzgado de Primera Instancia de Hospitalet de Llobregat, otro municipio del extrarradio de la ciudad, y feudo socialista. En él se encuentra también la ONG Asomobe, principal beneficiaria de estas caravanas solidarias. Pero en esta travesía no sólo iban cooperantes, sino también acompañantes como Belén Cosín, mujer del alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. A pesar de que aparece en fotografías junto a otros voluntarios y de que Hereu lo confirmó el pasado 30 de diciembre, la ONG ha negado a LA GACETA que Cosín “trabaje” con ellos. Lo que sí es obvio es que disfrutó de un viaje pagado por África Occidental. A ella le acompañó la mujer del delegado de Presidencia de la Generalitat, Ignasi Cardelús. Se sumaron, también, el coordinador del Área de Deportes del Ayuntamiento, Toni Camps; trabajadores de Transportes Metropolitanos de Barcelona y dos bomberos, entre otros. Todo ello fue pagado con dinero público y de grandes empresas, muchas de ellas con intereses en licencias municipales. Uno de los principales patrocinadores de la caravana es Cespa, filial de Ferrovial Servicios, que se dedica a la prestación de servicios medio ambientales y a la gestión y tratamiento de residuos.

TORNA FELIP V!

Bé, finalment pareix que no tornarà, però el Partit per Catalana (una escissió de PxC) de Cervera (la Segarra), va presentar una moció per a que es donés el nom del primer rei Borbó a un carrer o plaça del municipi.

Potser Cervera va ser única població catalana “ben tractada” pel que respecta al rei que va eliminar l’autogovern de Catalunya al segle XVIII. La universitat que va fundar a la capital de la Segarra seria un bon exemple del tracte rebut pel rei borbó. Finalment la moció va ser rebutjada però va comptat amb els vots favorables del partit que va presentar la moció i també del PPC.

Alcanar deu el títol de “Fidelísima ciudad” a haver fet costat a Felip V durant la guerra de Successió espanyola. Aquesta distinció no és un motiu d’orgull per al poble canareu.

En canvi, a Roquetes hi havia un carrer que tenia el nom de “Milans del Bosch”, en honor a l’avi del general colpista que va fer sortir els tancs pels carrers de València aquell funest 23 de febrer de 1981. Al cap de poc temps de l’intent de cop d’estat que van intentar donar Tejero i d’altres caps militars, la pressió popular va fer que l’ajuntament roquetenc retirés les plaques i canviés el nom del carrer. Jo no ho hauria fet, ja que Francisco Milans del Bosch va lluitar a la guerra del Francès al front dels miquelets.

Els noms dels carrers sempre han portat i porten certa controvèrsia. Per això, l’exalcalde camarlenc Primitivo Forastero va optar en “numerar” els carrers quan va treure el noms franquistes. A la Galera, una vegada constituït el primer ajuntament democràtic, una de les primeres mesures va ser “tornar-los” el nom que havien tingut abans de la dictadura: Camí de Godall per José Antonio, Amposta per General Mola, Major per Generalísimo, etc.

Però encara avui, malgrat les peticions populars i les mocions presentades pels grups de l’oposició, hi ha ciutats com Amposta que mantenen carrers de clares connotacions franquistes i d’altres que, sense ser-ho clarament, també eren del grat dels qui van manar a Espanya a partir de 1939.    

ISABEL LÓPEZ HA FET UNA XERRADA SOBRE EL PACTE DE PENSIONS A AMPOSTA

Avui, la diputada del PSC Isabel López, representant del PSOE al Pacte de Toledo, ha estat a Amposta per fer una xerrada sobre l’acord de pensions que es va tancar ahir entre el govern, els sindicats majoritaris (UGT i CC.OO.) y les dues organitzacions empresarials més grans.

L’acte estava previst per a les 6 de la tarda al Casal Municipal. La primera sorpresa ha estat que, en arribar, l’auditori del Casal estava ocupat per un altre acte.

Segons el candidat a l’alcaldia d’Amposta pel PSC Antoni Espanya, ell havia deixat clar que demanava l’auditori i no l’aula magna del mateix edifici on s’ha acabat fent. Segons Antoni Espanya, quan el va demanar, va dir que si no podia ser allí, com a segona opció l’auditori de la Fira, inaugurat ara fa dos mesos.

Malgrat tot hem de pensar que tot s’ha tractat d’una confusió involuntària i en cap moment hi ha hagut mala intenció per part del responsable de cedir els edificis municipals (que no sé qui és)

Sigui com sigui, l’acte, que no ha estat tot el multitudinari que s’esperava (sempre quedarà el dubte de si hi ha hagut gent que no ens han trobat al segon pis del Casal), ha estat força amè. Tal i com ens té acostumats, Isabel López ha fet una xerrada molt instructiva i didàctica. En acabar, i abans de començar el torn de preguntes, hi ha hagut gent que li han dit que “ho havien entès tot molt bé”.

La participació per part dels assistents, ha estat tan nombrosa que, després de que alguns haguessin preguntat fins a 3 o 4 vegades, Antoni Espanya ha tingut que demana al públic que no fes més preguntes perquè ja portàvem dues hores d’acte.

En acabar, la gent que s’ha mostrat força complaent i convençuda de les mesures que s’han pactat, ha felicitat a la diputada socialista de forma majoritària.  

     

CAMPANYA PER NO PROHIBIR TOTALMENT FUMAR ALS BARS

Els restaurants i bars han iniciat una campanya en contra de la “prohibició total” de fumar als seus establiments. En alguns casos han penjat un cartell (el que es reprodueix) demanant aquesta particularitat. Fins i tot han començat a recollir signatures entre els seus clients. Al text que figura al encapçalament dels fulls, no hi diu molta cosa més que demanar que no es prohibeixi de forma total fumar.
Ràpidament em van venir al cap algunes preguntes: Com es fixaran els límits? Per exemple a una taula de 4 persones, 2 podran fumar i les altres 2 no? O ho faran per taules? O una possibilitat més és fer-ho en determinades hores... De 8 a 12 es podrà fumar i a partir de les 12 fins les 4, no. A partir de les 4... Tot plegat em sembla una mica inversemblant.
La llei vol fer respectar els drets dels no fumadors i, per tant, la prohibició és total, com no pot ser d’una altra manera.
I si algú, ja sigui del col·lectiu de bars que donen suport a la iniciativa de aixecar parcialment la prohibició o dels fumadors que voldrien seguir fumant, té la fórmula ideal que pugui respectar el drets de tots, que m’ho digui. Estic impacient en escoltar propostes.     

LA DARRERA PORTADA DEL JUEVES

Segur que aquesta portada portarà cua i no seria d'estranyar que algun jutge fes segrestar a la revista igual que quan van treure als Prínceps d'Espanya en situació diguen "poc decorosa".
Seria, al meu parer, un atemptat més contra la llibertat d'expressió.

Més informació al diari Público. 

MISSATGES APOCALÍPTICS

El dia d’ahir va ser jornada de missatges apocalíptics. El primer en obrir “la llauna dels trons” va ser l’Oriol Pujol, “l’hereuet”, que va dir que “El govern no pot dir-ho, però jo sí”, referint-se a l’estat de les finances de la Generalitat. Segons ell, els treballadors que depenen de l’administració de Catalunya, “potser no podran cobrar la nòmina”.
Va tenir que ser el portaveu del govern Francesc Homs, amb Pujol conseller de Finances, el que va tenir que desmentir-lo i va dir que “tampoc calia preocupar-se”.
Evidentment, no descarto una estratègia minuciosament planificada per part de CiU: Primer surt el flamant secretari general adjunt de CDC (de fet el número 2 del partit) i llença un missatge apocalíptic (No hi ha diners a la caixa. El treballadors no podran cobrar la nòmina. “El món s’acaba!”) després surt el portaveu del govern enviant missatges de tranquil·litat: “Calma. La situació no és tan greu”.
Crec que tots els partits de l’oposició van coincidir a l’hora de valorar les declaracions de “l’hereuet”, que no serà membre del govern, però si té responsabilitats de partit i ocupa un càrrec electe al Parlament de Catalunya (és el president del seu grup parlamentari) La resposta unànime va ser la d’acusar-los de fer alarmisme creant un problema que no existeix i després fer veure que l’acaben resolent.
Aquest no va ser l’únic missatge apocalíptic d’aquestes característiques que es va llençar ahir. El grup popular de l’ajuntament d’Ulldecona (una administració, evidentment molt més petita que la Generalitat i de la que no depenen tants de treballadors), va sortir dient que “Si l’ajuntament d’Ulldecona fos una empresa privada, estaria en situació de fallida”. I l’ajuntament de Madrid, governat pel “liberal-conservador” Alberto Ruiz-Gallardón, com està?  
És la “segona part” dels missatges que transmet qui va ser el seu gran líder nacional, es a dir, Josemaria Aznar? Si les autonomies que aspiren a ser “mini estats” (concepte textual segellat pel gran líder) són el gran problema d’Espanya pel seu elevat cost, els municipis els hi van al darrere i també formen part del gran dèficit públic que té l’estat i també cal reduir-ne el número agrupant els municipis més petits, agrupant-los entre ells o a un de més gran.
Personalment no crec que és el que vulgui el PP d’Ulldecona, però el missatge està tirat i seran molts qui el recullin i se’l facin propi.
Amb la crisi, la majoria del ajuntaments (per no dir tots) estan en una situació similar a la de l’ajuntament faldut. No hi ha cap ajuntament que pugui presumir de tenir unes finances sanejades i de poder seguir reinvertint al ritme que ho van fer els anys de “vaques magres”.
En casos així és fàcil caure en un discurs populista (que no popular) i demagògic esperant treure un rendiment electoral. No té cap altra finalitat.      

DE MAL EN PITJOR

Està millor l’Iraq ara que quan governava Sadam Husein? O dit d’una altra manera, per a l’Iraq és millor la democràcia que un règim totalitari?
Unes preguntes força complicades de respondre.
A principis de novembre vaig estar a Sigüenza, província de Guadalajara. El darrer dia, abans de marxar, varem passar per una botiga de productes típics i “souvenirs” per a portar-los a la família. La dependenta era estrangera, però en cap moment em fa ver pensar que no era europea (vaig pensar que era romanesa) Parlant amb ella em va dir que era iraquiana i que havia marxat del país amb els seus fills i havia deixat allà a la resta de la seva família i que, de vegades, tenia problemes de consciència de pensar que aquí estaven bé i que allà no. Li vaig dir que pensava que amb Sadam Husein, malgrat tot, estaven millor que ara, que, al menys, garantia més estabilitat social y no hi havia atemptats. M’ho va confirmar.
Tot això bé pel tema dels països del N de l’Àfrica: primer Tunísia i ara Egipte.
Tots dos països eren destinacions turístiques de primera magnitud. Amb atractius diferents, però, països on s’hi podia anar amb tota tranquil·litat, tret de comptades ocasions arran d’algun atemptat terrorista.
Les actuals revoltes potser enderrocaran els cabdills (a Tunísia ja ha passat) A Egipte, Mubarak té molt més poder i, de moment està aguantant cop pot. Però després de les revoltes què? Pareix que ara per ara seran partits islamites moderats els que ocuparan el poder, però si al final arriben al poder islamites radicals con passa per exemple amb l’Iran?
Qui pot garantir estabilitat social en aquests països? L’exèrcit? Suposo que al final, les forces armades es posaran al costat dels guanyadors i tampoc pot descartar-se un cop d’estat militar que posi un general al poder.
Crec que els països occidentals (sobre tot Europa per la proximitat) poden estar preocupats seguint el desenllaç dels esdeveniments d’aquest països.
Després de Líbia om veia venir que podia produir-se un efecte dominó a la zona. Al final a l’únic país que va arrelar la revolta (o revolució, depèn de com es miri) ha estat Egipte, un país clau en les difícils relaciones entre els estats més radicals de l’Orient Mitjà i Occident i, sobre tot, Israel. Un país que també es mira en força preocupació tot el que està succeint a aquella zona.
Quin ha estat el detonant de la revolta? Sembla que la immolació d’un jove que va ser menyspreat per la policia de Tunísia, però al rerefons de la qüestió hi havia un descontentament general de la població pel preu dels aliments bàsics sobre tot.
A Europa en general i a Espanya en particular, la situació social tampoc és bona. Al nostre país tenim una taxa d’atur de més d’un 20 % de la població activa. El preu de la benzina cada dia que passa és més car degut a l’increment constant del barril de cru, la qual cosa fa que, també, molts de productes bàsics pugin de forma més o menys controlada.
Què passaria si a algun d’aquest països occidentals (per exemple Espanya) s’hi produís una revolta similar a la dels països del N de l’Àfrica? És factible?
Normalment aquest tipus de coses no passen fins que s’hi sumen una sèrie de factors que fan esclatar el poble de forma simultània i espontània. Precedents (salvant les distàncies), n’hi ha...

DILLUNS PLE

No tinc costum de parlar dels plens de l’ajuntament d’Amposta, tot i que, ens alguns casos, s’hi diuen i debaten coses interessants i sorprenents, com no pots ser d’una altra manera.

Tradicionalment els plens ordinaris de l’ajuntament ampostí s’han fet el darrer dilluns de cada més, excepte casos puntuals. No obstant a la passada legislatura, quan era alcalde el recentment reanomenant senador espanyol, es feien a les 9 de la nit i, des de principi d’aquesta legislatura es fan a la 1 del migdia.     

Així que avui, complint la tradició, a l’ajuntament d’Amposta, s’hi ha fet ple. Però per motius d’agenda de l’alcalde actual, en lloc de convocar-se a la 1, s’ha convocat a les 2. Pareix que l’alcalde tenia una reunió a Barcelona amb el conseller de Salut del govern de la Generalitat.

A l’hora prevista per a començar (recordo que avui, atípicament, a les 2 de la tarda), l’alcalde encara no havia arribat, així que el primer tinent d’alcalde ha estat la persona de suplir-lo per primera vegada en aquesta legislatura i, sinó recordo malament, en el temps que porto com a regidor, no havia passat mai una circumstància així.

La segona novetat del dia és que el saló de plens ja el “presidia” Arturo Mas. La foto del President de la Generalitat ja penjava de la paret quan només fa un mes i escaig que va prendre posició del seu càrrec. En canvi, quan Maragall va ser nomenat president, la seva foto va trigar uns quants mesos en ser penjada. Fins i tot, des del nostre grup, els hi varem tenir que recordar que calia penjar-la. No podien emprar l’argument de que no disposaven de la foto oficial, ja que a les delegacions territorials ja feia temps que en tenien.

No vull avorrir-vos explicant-vos el ple. El d’avui un ple sense massa transcendència. D’aquells que no passaran a la història pels acords adoptats. Ja dintre de l’apartat de precs i preguntes, el portaveu del PSC ha preguntat a l’alcalde accidental sobre la contractació per part de l’ajuntament de diverses pàgines web, com per exemple una sobre “destinació turística esportiva”. En tots els casos s’havia contractat per a la seva realització a una empresa informàtica de la nostra ciutat, sempre la mateixa. Curiosament, aquesta empresa informàtica pertany a dos afiliats a CDC i, un d’ells (millor dit, una) és la presidenta d’una associació musical que no va voler municipalitzar la seva escola de música, causant un greu perjudici a l’altra entitat.

Per acabar una cosa que, finalment, no ha passat. I sinó ha passat, perquè ho conto? Perquè se’n va parlar a la junta de portaveus que va fer-se el passat divendres. L’equip de govern va preguntar a la secretaria si ells podien fer preguntes a l’oposició. En aquells moments la secretaria va dir que “sí”, que no coneixia cap impediment per a no fer-se.

A la passada legislatura, l’actual senador espanyol també ens va “amenaçar” en fer-ho, però al final tot va quedar en res.

Les preguntes que s’inclouen dintre del darrer apartat, són preguntes que l’oposició pot dirigir a l’equip de govern municipal com a “control de l’acció de govern”. Fer preguntes als grups de l’oposició sobre “l’acció de govern a d’altres administracions” on hi siguin presents (posem per cas) o sobre les seves estratègies polítiques, em sona, si més no, una proposta ridícula.

ELS MILLORS ACUDITS GRÀFICS DE LA SETMANA

Acudit de JAP al diari el Punt.

De Vergara a Público.

Un altre de Vergara, evidentment a Público.

 

I el darrer de Ferreres al Periódico de Catalunya. 

TRACTE DE FAVOR

Els dies 18 i 19 de gener, Amposta va ser protagonista com mai als mitjans de comunicació. Les obres que s’estan fent a diversos carrers del centre, sumades a l’aparcament soterrat que s’està construint a la plaça del mercat, la més cèntrica de la nostra ciutat, comporten una paràlisi quasi total del comerç d’aquella zona.

Els comerciats, farts de tanta obra que dificulta i molt la circulació tant de cotxes com de vianants, en aquest cas hipotètics clients, van optar en recórrer a l’oposició del consistori ampostí per denunciar els fets. Així van contactar amb qui serà el cap de cartell a les properes municipals del mes de maig pel PSC Antoni Espanya.

Dimarts pel matí, dia de mercat setmanal, era un bon moment per a mostrar a la premsa les dificultats existents per accedir al centre de la ciutat, comercialment, el Triangle. Espanya va convocar la premsa comarcal para escenificar “in situ” el greu problema. Alguns carrers estan tallats fins i tot per al vianants i, a la majoria, al no poder entrar en cotxe, evidentment, tampoc hi poden entrar els camions i furgonetes per abastir de gènere les botigues que, en poca o molta quantitat, segur que alguna necessitat tenen. Al dia següent els diaris comarcals (Diari de Tarragona i el Punt) se’n feien ressò, així com, en arribar el divendres el setmanari de referència del nostre territori, la Veu de l’Ebre. Però el que no s’esperava és que el tema denunciat pogués arribar a tenir repercussió a nivell nacional.

Efectivament, dijous 19, al programa “España Directo” de la Primera de TVE, es va oferir un ampli reportatge on es mostrava de la ma d’alguns dels comerciants de la zona i recollint l’opinió de ciutadans del carrer, la gravetat de la situació. El realitzador va voler recavar l’opinió del propi alcalde de la ciutat i les càmeres de televisió van entrar al seu despatx de la casa consistorial. L’alcalde va dir que “entenia les queixes dels comerciats, però s’havia optat en fer les obres totes a l’hora per que d’aquesta manera, en 5 o 6 mesos quedarien enllestides i s’acabaria amb les molèsties més ràpidament, en lloc de fer-les escalonades i ‘eternitzar-les’ al llarg de la legislatura”. El que sobta és que, precisament, s’hagin fer al final de la legislatura i no al principi o a la meitat... Potser s’acabaran just abans de les eleccions i així es podran inaugurar i fer-se la foto? El lector és lliure de pensar el que cregui convenient.

Arribat en aquest punt, hom pot creure que la polèmica ja estaria tancada. Res més lluny.

Cap a la meitat del mes de desembre, tot just quan havia de començar la campanya de Nadal i Reis, es van inaugurar les noves galeries comercials del costat del cementiri, on també ha d’obrir un “Carrefour” que, segons les previsions, ho farà dintre del mes de febrer. “Més gran que el de Vinaròs!”, diuen algunes veus. La inauguració es va fer amb tota la pompa. A part de les màximes autoritats locals (l’alcalde i l’exalcalde, avui senador espanyol i un dels impulsors de la idea) hi havia representants dels propietaris, una empresa valenciana (potser per això el centre comercial es diu “Futuro Ciudad Amposta”, així, en castellà), altres regidors i una àmplia representació ciutadana. Hi van haver espectacles i un aperitiu per als assistents. La polèmica vindria després, en saber-se que les galeries que van obrir (no totes) ho van fer sense disposar del pertinent permís del departament de Comerç de la Generalitat de Catalunya. El motiu? No disposaven de connexió elèctrica per part de l’empresa subministradora i van haver de posar grups electrògens per a donar llum al recinte.

Com que l’aparcament soterrat del centre comercial tampoc està acabat, l’equip de govern de l’ajuntament ha habilitat zones d’aparcament per les rodalies. En alguns casos s’ha de pujar per sobre de les voreres per a poder deixar el cotxe. En canvi, mentre duren les obres d’urbanització dels carrers del centre de la ciutat, no s’ha pres cap mesura per a facilitar l’aparcament prop del comerços, com per exemple, suprimir una part de la zona blava.

Hi ha hagut o no tracte de favor? Una vegada més, que jutgi el lector.

UNA FILTRACIÓ INTERESSADA?

Una de les notícies polítiques d’aquesta setmana a les nostres comarques, més concretament a la comarca del Montsià ha estat l’informe que la Sindicatura de Comptes va emetre sobre els números del Consell Comarcal del Montsià.

Una vegada més va ser Debatmorenc qui ho publicava a la seva pàgina. Al dia seguen ho portaven altres diaris com el Punt.

Va ser una filtració interessada? Evidentment de CiU d’Amposta? Tot fa pensar que va ser així. La setmana abans la capital del Montsià va ser la protagonista negativa. Les obres al centre de la ciutat que provoquen el caos circulatori i l’escàs negoci dels comerços de la zona, així com també la construcció del carril bici a empreses de fora de la ciutat, van crear un cert “nerviosisme”, sobre tot, a l’equip de govern de la nostra ciutat. En privat van arribar a dir que els nous delegats territorials revisarien com s’havien gastat els diners en els darrers anys. “Mirarem fins el darrer cèntim”, pareix que van dir.

Més d’una vegada, als plens de l’ajuntament d’Amposta, en hem degut de sentir aquest tipus d’amenaces. Per tant, res de nou i tot és possible.

Davant d’aquesta informació segurament interessada, hem van fer el següent comentari: (el text que segueix ja no ha estat escrit per mi)

Els resultats de la sindicatura de comptes internament ja se sabien, segons intervenció (comentat d'una manera informal) amb mi, hi havien recomanacions de millora bàsicament per la forma, no tant per ser irregularitats greu.

Evidentment si llegeixes aquest article i no saps com funciona l'administració i la sindicatura pareix que al consell hi hagi hagut un desfalc de la hòstia. i no és així.

La sindicatura et demana la perfecció, i l'administració a vegades tira pel dret per intentar ser un pèl més operativa (sinó imaginat!!!!). per exemple jo ara mateix per contractar empreses del meu projecte, hagués tingut que fer un procés interminable però m'aprofito de la competència del president per fer decrets per contractes menors de 18.000 euros. Això la sindicatura no ho veu bé però és legal.

Ara bé, dit tot això crec que la vostra obligació com a partit es demanar comptes a la persona responsable de la gestió, que ja saps qui és.

I després va continuar dient:

1.- El Consell Comarcal és un entitat finalista, això significa que tots els fons que rep són per a gastar en projectes i accions que una vegada implementats s'han  de justificar correctament a l'administració superior que ens l'ha atorgat, per tan es casi impossible que hi hagi un desfalc econòmic. (tindrien que fer-ho molt bé, i sincerament no tenen tanta capacitat per fer  això). per cert el consell es finança de dues vies: les aportacions dels ajuntaments (crec que es diu fons de cooperació) i subvencions d'administracions superiors per tant com no recaptem estem bastant controlats.

2.- Temes de personal; el consell te una plantilla fixa de com a molt 10 treballadors, la resta som subvencions de la generalitat o diputació, per tant el dia 1 de gener el consell no sap mai com serà la seva plantilla al llarg de l'any, ja que s'aprofita de programes de la generalitat que permeten la contractació de personal per a contractar gent. Un exemple molt clar sóc jo si es fes el que diu la sindicatura segurament jo no podria treballar. I per tant és impossible publicar al DOGC la previsió de plantilla per aquell any. Ja veus l'administració fa que la pròpia administració faci les coses malament.

3.- La sindicatura en l'informe i jo l'he vist en cap moment parla de irregularitats, parla sempre d'incidències i recomanacions.

4.- Per tant opinió personal, o el periodista té molt mala folla o bé hi ha una filtració a fer mal, i jo opto per la segona. Que estrany que la setmana anterior és publiques al punt una notícia sobre irregularitats en l'adjudicació d'obres a Amposta, filtrada per ERC i mira per a on aquesta setmana es filtra aquesta notícia parlant d'irregularitats (falses) al Consell l'any que governava ERC al Consell. Que estrany que aquest informe està al consell des del mes de octubre - novembre i es filtra ara que s'ha canviat de govern. Aquí el PSC “prigueu” per estar al mig, “sé siente”....

Definitivament la meva opinió és que això és una venjança política de CIU per el soroll de la setmana passada en les obres, “España en directo”, noticies d'adjudicacions irregulars ...... i marca l'inici de campanya electoral, que me dona la sensació que serà bruta........ pot ser tenen temor si utilitzen aquestes armes.

EL CARREFOUR "EN NEGATIU"

Una cosa és la imatge de marca que es vol transmetre i l’altra ben diferent és el funcionament intern, el que es cou a la cuina, el que ja entre bastidors.

Avui us vull parlar de la marca Carrefour i dels anuncis que, les darreres setmanes estan passant per televisió. Cal reconèixer que els anuncis són força vistosos i mostren la cara més afable de la marca: aliments sense gluten per a celíacs, paper provinent d’arbres certificats, fruites i verdures ecològiques, etc. L’anuncia acaba dient: “Carrefour, com ... (per exemple Celia o Paco), en positiu”.

Però ahir em vaig sorprendre negativament quan vaig llegir al Triangle que el sindicat agrari Unió de Pagesos està en peu de guerra contra la cadena de supermercats francesos. El motiu és que, com fixen el preu de compra, estan pagant una misèria als pagesos catalans pels seus productes, sobre tot l’oli d’oliva verge i les taronges.

És freqüent que els grans distribuïdores fixin els preus de compra i, normalment, sempre solen ser molt baixos, com és el cas de Carrefour. De vegades, els pagesos prefereixen malvendre els seus productes abans de que la collita es pugui arribar a perdre. El preu que arriben aquests articles als consumidor, ja és una altra cosa. Normalment, el client, en el millor dels casos, no hi aprecia cap diferència substancial. I, en els pitjor dels casos, ni se’n assabenta d’aquestes pràctiques, legals, però del tot reprovables.

No és la primera vegada que tinc constància de fets semblants. Una vegada, Tomàs Collell un ampostí que ara està per Màlaga, treballava per a una determinada marca de productes derivats de la carn (fuets, mortadel·la, pernil dolç i salat, etc.) Òbviament no citaré la marca encara que la sé. Una cadena de distribució va voler fixar el preu (a la baixa, evidentment) del pernil dolç. Davant d’això, el fabricant li va posar més fècula i aigua. Qui hi va sortit perdent? El consumidor. Possiblement estava a més bon preu, però la qualitat havia baixat substancialment.

Una vegada, la meva dona, va testimoni involuntari de l’existència d’una remesa de producte de baixa qualitat. Estava a una botiga de poble i va entrar el repartidor d’una determinada marca de cafès. En veure que el lloc destinat al prestatge encara estava quasi ple, li va preguntar a la propietària de l’establiment el motiu de la poca venda. La senyora li va dir que perquè les clientes s’havien queixat de “no era tan bo”. El repartidor li va demanar disculpes i li va dir que, per error, li havia deixat part d’una repesa destinada a un súper i que li canviava sense més problemes.

També passa amb altres productes. Per exemple jo ho noto amb una marca de bitter sense alcohol: és més bo quan el faig al bar que no el que compro para casa al súper.

I no us heu “mosquejat” de perquè la diferència d’envàs (més prim i allargat) de la primera marca mundial de coles quan te la serveixen al bar. A què es degut? Segurament a una diferència de qualitat del producte.  

   

PLATAFORMA PER CATALUNYA A LES PROPERES MUNICIPALS

Primer ho vaig llegir al blog amic Debatmorenc. Després al diari el Punt. A tots dos llocs donaven la llista de ciutats i pobles de la província on té pensat presentar-se el partit xenòfob Plataforma per Catalunya (PxC) Tot i preocupar-me que un partit d’aquestes característiques pugui arribar a presentar llista a les properes municipals (encara em preocupa més que puguin treure representació), el que encara em produeix més enuig és que es que s’acabin presentat a la Galera, el meu poble natal.
Sóc conscient que la Galera és un poble que, tradicionalment, ha votat partits de dretes. Des del restabliment de la democràcia les esquerres han guanyat molt poques vegades (un parell de generals, sinó recordo malament) A més és un poble on pot passar un fet del tot inversemblant i digne de sortir a la premsa (de fet ha sortit diverses vegades): que hi pugui haver un pacte de govern entre ERC i PP! Ara bé, crec que estic en condicions d’assegurar que un pacte d’aquestes característiques, després de les eleccions de maig, no tornarà a passar. L’estada oficial d’Alejo Vidal-Quadras a la Fira de la Terrissa de l’any 2009, poc abans de les eleccions europees, quan hi era candidat, va fer trontollar el pacte. Evidentment, l’alcaldessa de torn era del PP el va convidar sense comunicar-ho a l’altre partit amb qui compartia govern municipal, amb el conseqüent malestar per part d’ERC.
Però una cosa és que guanyi CiU i el PP esdevingui la segona força més votada i l’altra és que es pugui presentar PxC. Al comentari que vaig deixar al blog Debatmorenc, deia que “esperava amb impaciència saber qui formarien la llista”. O dit d’una altra manera, qui són els post-franquistes que aniran a la llista. I que no s’ho prengui a mal si ho llegeix algú dels “implicats”, perquè les coses són com són i aquesta és així. Per molta disfressa catalanista que es vulguis posar.
Els darrers alcaldes “franquistes democràtics” (al menys que jo recordi) van ser el de Camarles, Primitivo Forastero, el de Godall, Aurelio Villalbí i el de Santa Bàrbara José Bertomeu. L’únic que queda en vida dels 3 és el darrer, el que a Santa Bàrbara sempre han conegut com D. Pepe.
Aquests alcaldes franquistes tardans (els darrers alcaldes no democràtics van prendre possessió una vegada mort el dictador, l’any 1976, sinó ho recordo malament), van aconseguir ser escollits com els primers alcaldes democràtics amb llistes independents. Després de la victòria de Pujol a les primeres eleccions autonòmiques que va governar amb l’ERC de l’Heribert Barrera, era prioritari per a CiU aconseguir alcaldes als territoris on menys implantació tenia. Així, van fitxar a “cop de talonari” si feia falta diversos alcaldes d’arreu de Catalunya. Forastero, Villalbí i Bertomeu, van ser alguns d’aquest noms que l’any 1983 van presentar-se com a caps de llista de la coalició nacionalista (la federació es va formar-se fa relativament poc) Després van repetir en diverses convocatòries on també van aconseguir ser elegits.