LES RELACIONS ENTRE CATALUNYA I ESPANYA DES DEL PUT DE VISTA DE MANUEL MILIÁN MESTRE, EXDIPUTAT DEL PP

Manuel Milián Mestre és un periodista que col·labora habitualment amb el programa “els Matins” que dirigeix i presenta Josep Cuní i el diari “el Periódico de Catalunya”. Va ser fundador d’Aliança Popular i diputat pel PP.
Originari de la comarca dels Ports, concretament del Forcall, va estudiar al seminari de Tortosa, ja que els seu oncle era el rector del Perelló. Allí va fer una gran amistat amb “calero” Joan Rebull Llambrich, que va ser capellà d’Alcanar. Rebull va ser molt conegut en l’etapa de “militant” antinuclear allà pels anys 70 i principis dels 80.
Per fires d’Amposta d’ara va fer dos anys, Rebull va fer una exposició de pintura a la sala de Caixa Tarragona d’Amposta. Per a l’esdeveniment fa convidar als més íntims familiars i amics, entre ells Manuel Milián. Rebull i jo ens varem conèixer l’any 1983, quan el PSC va fer el congrés extraordinari a Barcelona que va escollir Raimon Obiols com a primer secretari del partit.
Aquell dia, vespra de Fira Amposta, Rebull em va presentar a Manuel Milián amb qui vaig poder conversar una estona. Em va parlar molt malament de José María Aznar de qui em va dir: “Ell ha segut president del Partit Popular, però mai podrà dir que va ser fundador com ho vaig ser jo...”. També em va dir que “considerava un error històric el paper del PPC arran del Pla Hidrològic Nacional”.
El passat dilluns, Manuel Milián va escriure un article al Periódico de Catalunya on criticava l’actitud líder popular d’Andalusia Javier Arenas amb el títol de “Arenas, l’adversari”. D’aquest article se’n va fer ressò el diari digital progressista “el Plural” que dirigeix l’Enric Sopena.
Avui, Manuel Milián torna a publicar un nou article que, amb el títol de “De la lògica a la coherència” i parla de els relacions entre Espanya i Catalunya. Entre d’altres coses diu: “Mai he estat independentista, ni crec ser-ho, però les circumstàncies i la realitat porten a determinades conclusions” i també: “Em dol Espanya pel seu tracte amb Catalunya, perquè no aplica el principi de justícia distributiva”.

Pel seu interès, l’he volgut reproduir:

DE LA LÒGICA A LA COHERÈNCIA (Manuel Milián Mestre)

Segons Miguel de Unamuno, per comprendre la història sempre és aconsellable penetrar en la intrahistòria. A la meva vida ha estat sempre una màxima: conèixer la interioritat de les coses, els fets o els procediments. El periodisme, a més d'un compromís ètic amb la veritat, és un afany de penetrar analíticament en el ventre de la realitat. Per més cínic que es pugui ser, no comprenc que un periodista de pro pugui sobrevolar les causes dels fets, tal com abans-d'ahir va fer enraonadament -però no raonablement- Victor Mallet al justificar a Catalunya Ràdio el seu article inculpatori sobre el deute espanyol i Catalunya. La meva primera reacció va ser detestar la dialèctica que ignora el procediment de la lògica en el coneixement segons Aristòtil: «No hi ha efecte sense causa, i una causa proporcionada». L'efecte és l'actual penúria financera de Catalunya. La causa és l'estrangulament financer català en funció de les transferències fiscals a l'erari espanyol. Catalunya aporta a Espanya més del doble del que rep anualment, igual que les Balears i el País Valencià. ¿Això és intel·ligible o apreciable per a un periodista britànic que no admeti ser manipulat per la doctrina oficial de determinats governants o grups manipuladors del centralisme espanyol?
Aristòtil mateix reconeixia que «saber és recordar-se'n»; cosa que exigeix la seva pròpia coherència. Si al marge de la lògica resulta difícil el coneixement científic, l'oblit arrisca gairebé sempre la bona salut de la coherència, al capdavall font de l'autoritat i el crèdit personal. Jo he pogut cometre errors en el passat, però mai incoherències, malgrat maledicències, falsedats o calúmnies. Sempre he mirat de ser coherent, fins i tot quan creia en la unitat com a element axial d'Espanya. La meva unitat era la del mosaic, no la de la unicitat compacta. Espanya per mi, fa 35 anys, era un mosaic de diferències i no una univocitat. A partir de la meva experiència nord-americana als anys 80 vaig descobrir la unió formulada des de la voluntat integradora de les parts: el federalisme dels EUA. Ex Pluribus Unum (De moltes parts, un), segons el seu emblema. Al meu retorn es va convertir en axioma per mi el fet que només respectant la identitat de les parts es podia assolir l'autèntica unitat.
A partir d'aquesta convicció el meu discurs polític va avançar d'acord amb la conclusió final per la via de la lògica, no de l'emocionalitat ni de les conveniències com fan els polítics genuflexos. Maquiavel i la conveniència són la seva via binària cap al poder. Per un exprofessor d'Ètica a la universitat, com és el meu cas, Maquiavel té regust de pecat, i els seus consells són un paroxisme de cinisme portat a la governació dels pobles. Per això mateix mai em vaig adaptar als oportunismes de la via partidària, fins i tot del partit que amb Fraga vam fundar a les acaballes del franquisme. Per elemental escrúpol intel·lectual, no em vaig agenollar ni al PP ni al grup parlamentari entre el 1989 i el 2000. Un error polític, potser; per tant, era lògic que se m'exclogués per les incomoditats reiterades, tal com em va confessar al Congrés una ministra d'Aznar: «T'has convertit en un torracollons». ¿Amb el meu caràcter de fundador del partit original del qual procedeix el PP, m'havia de sotmetre a conveniències amb la direcció si discrepava en el meu interior? Lògica va ser la meva exclusió del PP mitjançant un intent de càstig a les llistes del 2000, gràcies a intrigues de gent com Arenas i Piqué, advinguts al PP d'altres deveses polítics de màxima ambició de poder.
Vaig tornar als meus orígens: reflexionar, escriure i guanyar-me la vida amb la meva feina. Deu anys han bastat per focalitzar la meva coherència amb la realitat. La lògica d'alguna manera m'ha conduït a reconèixer la tremenda injustícia amb què es tracta Catalunya, a la qual s'esprem fiscalment, amb la qual s'excedeixen els que no li reconeixen l'esforç, la solidaritat extrema des del punt de vista fiscal, el dret a la seva cultura i a la seva llengua, que alguns tracten d'instrumentar per obtenir vots espanyols. És a dir, Catalunya com l'ase dels cops. Aquest és el punt d'arribada de la meva reflexió intrahistòrica, que d'alguna manera es va manifestar -o es va excedir- aquest dimarts a la tertúlia de Catalunya Ràdio al sorprendre'm l'estranya manera britànica del corresponsal del Financial Times. La lògica de l'anàlisi em va arrossegar a la conclusió de la independència com a única sortida a tanta demolidora incomprensió. La coherència personal, per altra part, em va abocar a la sincera transparència. Jo no he estat mai independentista, ni crec que ho sigui ara; no obstant, les circumstàncies empenyen a determinades conclusions de la mà de l'anàlisi de la realitat, que diria Marx. No em surt el que vull, em surt el que és, el que es percep al marge de gustos, conviccions o volences. Em dol Espanya pel seu tracte a Catalunya, perquè no aplica el raonable principi de la justícia distributiva que en la meva formació tomista em van ensenyar. Probablement, una vegada més, al meu admirat Ciceró li sobren motius per asseverar que «no hi ha cosa que els humans tractin de conservar tant ni que administrin tan malament com la seva pròpia vida». ¿Potser vaig desaprofitar 30 anys de la meva vida en la política?
Exdiputat del PP.