Voldria en la darrera entrada de l’any felicitar a tots els blocaires i a tots els lectors que de tant en tant llegeixen els continguts dels nostres blogs. Per a tots ells un bon anys 2008 i només un desig: Que cadascú de nosaltres vegi complides totes les seves il·lusions.
Espero retrobar-me amb tots vosaltres l’any nou. A ser bons!!
Sóc conscient que l’adjectiu empleat al títol pot portar alguna confusió. La lliçó que us donaré serà gratuïta però si hagués volgut dir això ho hauria posat a l’inrevés: “Lliçó barata d’economia”. Com que economista no ho sóc i d’economia tampoc n’entenc gaire, encara que de tant en tant alguna cosa escric, allò que vull dir és que la lliçó d’avui és bastant elemental.
Feta la introducció us diré que he llegit als meus diaris de referència (el Periódico i el Punt) dues notícies molt relacionades amb la pujada de preus per a l’any 2008. Pujada, per altra part, totalment previsible, ja que la majoria de preus “oficials” s’apugen a partir de l’1 de gener. Ahir portava el Periódico en portada algunes d’aquestes alces. El cànon de l’aigua un 7,2%, la tarifa del gas natural, 4,73%, la bombona de butà, 5,29%. Tots els anteriors amb pujades per sobre de la previsió de l’IPC del 2007. També n’hi havia d’altres que pujaven per sota de dita previsió com el rebut de la llum: un 3,3%. Però aquests eren el menys. Avui llegeixo al Punt el següent titular: “Any nou i a pagar més”; amb el subtitular: “La majoria dels preus regulats per les administracions públiques s’apujaran el doble que l’IPC previst”. Llavors, és que l’IPC no és una eina útil per a calcular la pujada de preus? I amb els salaris públics i pensions, perquè no es té en compte el mateix criteri?
Si voleu us donaré la meva opinió. L’índex de l’Increment de Preus al Consum és irreal i no s’ajusta a la realitat de la pujada de preus. El preus del mercat (ja siguin de la cistella de la compra o els altres valors que es tenen en compte per al càlcul –transports, subministraments, etc.-) s’incrementen per sobre del que ens diu el govern mitjançant el seu Institut Nacional d’Estadística. Per aquest motiu, a l’hora de fixar els nous preus per a l’any proper, les apujades són superiors a les apujades “oficials”.
Us deia diumenge 11 de novembre que el Periódico de Catalunya feia una gran enquesta per a elegir les 10 meravelles de Catalunya i us incitava a votar per les 8 “ebrenques”. El cert és que jo no hi vaig participar. I no ho vaig fer-ho per dues raons principalment: Per les escasses possibilitats que tenien de sortir les del territori i perquè em se feia difícil decantar-me cap a una o l’altra de les altres d’arreu del territori català. Ahir diumenge, finalment, van sortir les 10 guanyadores: 1.- La muntanya de Montserrat. 2.- La Sagrada Família. 3.- El Pantocràtor de Taüll. 4.- Els Encants, estany de Sant Maurici. 5.- El Palau de la Música Catalana. 6.- El Massís de Pedraforca. 7.- Recinte emmurallat de Bessalú. 8.- “Persistència de la memòria” de Salvador Dalí. 9.- La Casa Milà (la Pedrera) 10.- L’amfiteatre de Tarragona.
Personalment em sembla una llista prou encertada. No ho conec tot (per exemple Bessalú o el massís de Pedraforca l’he vist de lluny) però de les altres, llevat algun matís, poc hi ha que dir. M’agrada sobre tot el paratge d’Aiguestortes i el Palau de la Música Catalana. Sobre la Sagrada Família hi ha que dir que encara no està acabada i no se si serà aquest el motiu pel qual no ha sortit guanyadora. Gaudí ha estat el campió a l’haver “col·locat” dues obres seves entre les 10 millors. Sobre Montserrat opino que és un símbol, però està massa explotat turística i comercialment. I que la meravella que tenim més propera és l’amfiteatre romà de Tarragona. Crec que ai a Bessalú se l’ha valorat en tot el seu conjunt, el mateix hauria hagut de fer-se amb Tarragona. D’aquesta manera s’han quedat fora el pont del diable (aqüeducte romà), el teatre, el fòrum, etc.
I les nostres, les d’aquí, com el castell de la Suda, el pot penjant d’Amposta o el celler del Pinell de Brai, tot i se obres, per nosaltres molt significatives, encara queden molt lluny de les guanyadores...
Llegeixo al Punt d’avui que la concentració d’ahir a Madrid, convocada pels bisbes espanyols per donar suport a la família tradicional es va convertir en un míting contra Zapatero. Res de nou. Ja us ho deia ahir mateix. A qui li hagi sorprès la notícia que s’ho faci mirar. El Partit Popular surt al carrer disfressat d’Associació de Víctimes del Terrorisme, de bisbe o de que faci falta. És la fórmula que ha trobat Rajoy de desestabilitzar el govern. Aznar, fent pinça amb Anguita, feia servir allò de: “Váyase señor González” Però al final és la mateixa cara de la mateixa moneda. És la dreta més rància i reaccionaria. És la dreta que mai no ha volgut condemnar el franquisme ni ha volgut demanar perdó per la seva forma d’actuar durant la dictadura amb estreta col·laboració amb el règim. I si ara es donés el cas, ho tornaria a fer. Vaga, que contradient el seu propi missatge, ni se’n penedeixen, ni fan cap acte de constricció, ni res de res. Així, nosaltres, tampoc els podem perdonar per tot el mal que van fer i que estant fent...
