La polèmica ja està servida. Mentre el Consell de Defensa de la Competència acusa a les patronals del sector alimentari de pactar per apujar preus, aquestes es defensen donant-ne la culpa al govern per la seva ineficàcia per controlar l’IPC. Però a l’hora de pagar, sempre paguen els mateixos: els consumidors.
A hores d’ara tot indica que, efectivament, entre l’empresariat de diversos sectors agroalimentaris (llet, carn de pollastre, etc.) es van posar d’acord per apujar tots junts els peus de manera progressiva, donant-li la culpa a l’apujada de la matèria primera que faria de nexe d’unió entre aquest sectors: els cereals. O sigui els pagesos! I els pagesos, tots ho sabem, poc o res poden influir amb els preus, per una raó molt senzilla: ho prens o ho deixes! Els pagesos han de vendre al preu que sovint els marquen els grans compradors: majoristes, cadenes de supermercats i d’hosteleria, etc.
És veritat i seria lògic, que donessin la culpa al petroli i a la seva elevada pujada en els darrers mesos. Bé, ja fa molts anys que l’ascens dels preus és quasi imparable. I el petroli sí que el trobem a quasi tots els llocs: calefacció a les granges, transport...
Però evidentment a l’hora de fixar el preu final, la despesa en energia o carburant no és només que una part del total. No sé si més gran o menys, però només una part.
Ahir escoltava per la ràdio venedors de mercats municipals i pareixien estar tots d’acord en dir que hi havia hagut pacte entre els empresaris dels sectors per apujar els preus dels aliments.
Potser aquests empresaris només miraven per ells, segur, però la repercussió ha estat enorme. Aquest productes incideixen molt a l’hora de calcular l’IPC i ja saben la quantitat de coses que depenen de l’IPC: salaris, pensions, etc.
Ara com s’arreglarà? Acabarà el govern sancionant-los? De moment ha obert un expedient informatiu per estudiar cas per cas, però dubto molt, de veritat, que acabi complint l’amenaça de posar-los una sanció que hauria de ser exemplar!
Però el més greu de tot, sense dubte, és per aquelles famílies de poc recursos que han de fer mans i mànegues per poder arribar a final de més. D’acord que si no mengen carn poden menjar patates, però és indigne que per culpa d’uns pocs, tinguin que sobreviure com poden un ampli sector de la nostra societat! I normalment són els més febles!!
divendres, 4 d’abril del 2008
dijous, 3 d’abril del 2008
GESTIÓ
La paraula gestió té forts lligams amb la política. Sense anar més lluny podríem parlar d’un tema que va a la portada de tots els diaris i a les capçaleres dels noticiaris de televisió: la sequera! Y aquesta té dos "models" de gestió: la gestió política de la crisi i la pròpia gestió de l’aigua.
Com ha estat la gestió política de la crisi? Sense dubte, deficient! El Govern de la Generalitat pareix que estigui improvisant solucions i canviant cada dos per tres, depenent de les crítiques i oposicions que tenen a cada instant. La primera solució apuntada, la de portar l’aigua amb vaixells a Barcelona, és, per a molts, la millor. Una vegada passada l’extrema sequera que, pareix, tenim, el vaixells, deixen de transportar l’aigua i llestos! La solució del transvasament del Segre és una de les més dolenta, per no dir la que més. Es capta l’aigua quasi en l’origen (per tant és aigua de una qualitat molt bona) i per mig d’un aqüeducte de pocs quilòmetres es transporta fins un altre riu i d’aquí fa el seu procés fins arribar als ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona. El problema és l'elevat cost del aqüeducte per al temps que s’ha d’utilitzar... o deixaran la infraestructura i s’utilitzarà en el futur? Afortunadament, aquesta solució va perdent força cada dia que passa, degut a l’oposició del Govern Central i per l’escassetat d’aigua que baixa pel riu. Un altra solució apuntada és la interconnexió de xarxes entre les aigües del CAT i les del ATLL. No és una solució immediata, ja que trigaria més de dos anys per a construir uns 60 Km. d’infraestructura, així que hauria de pal•liar una altra sequera, no aquesta. Compta amb el rebuig de la PDE i, sense dubte, serà una qüestió que s’abordarà properament. En l’actualitat és un tema mort, però no enterrat.
Una altra solució és utilitzar la totalitat de la concessió del minitransvasament (aproximadament 1 m3/sg.) Però només seria com a complement d’una altra solució, ja que la quantitat és del tot insuficient. Pareix que les dues comunitats del Delta: la del marge dret i la de l’esquerra no s’hi posen d’acord.
La última que va apuntar Francesc Baltasar és portar aigua amb trens, però a l’igual que el transport amb vaixell, d’algun lloc s’ha d’extraure. Del Camp de Tarragona? És una solució acceptada per uns i rebutjada per altres. Hi ha molt poca solidaritat del Camp cap a les Terres de l’Ebre. Accepten l’aigua del minitransvasament i no gasten la seva (la deuen tenir com una reserva estratègica) Això a permès regenerar els aqüífers al llarg dels anys, però sense renunciar a l’aigua de l’Ebre. De totes formes qui fa negoci són el regants, els ciutadans de les comarques del sud, no hi tenen cap tipus de benefici.
L’altre cas seria la gestió de l’aigua. S’ha gestionat bé fins ara? No!, amb rotunditat! No fa gaires setmanes es parlava de la gran fuita d’aigua de les canonades de Badalona. Barcelona i les altres ciutats, amb més o menys mesura, també les pateixen. Les xarxes de transport estan obsoletes per velles i durant molts anys, coneixedors del problema, no se li ha sabut donar una resposta adient.
Duran els anys de la lluita contra el transvasament de l’Ebre es parlava i molt de la nova cultura de l’aigua. S’han començat a aplicar mesures quan han vist les orelles al llop! Mentre, van fer orelles sordes, tot pensant que el recurs de l’aigua era inesgotable i molt barat. Ara caldrà pagar per totes aquestes mancances.
En el futur s’hauran d’aplicar solucions noves i imaginatives. Els transvasaments no han de ser la solució. Ni del Roina ni de cap altre riu. Les dessaladores no són la panacea. El sistema actual de creixement demogràfic, també és insostenible. Però les polítiques de concentrar treballa i serveis al costat de les grans urbs han fet que sigui així. Potser també caldrà canviar aquest sistema i dispersar més la població al llarg i ample del territori, tot portant industria on no la hi ha i millorant totes les comunicacions, sobre tot les ferroviàries.
L’estalvi de l’aigua, la depuració i posterior reutilització i una gestió més eficaç del recurs, han de ser una solució per a llarg termini.
Mentre, esperem que plogui prou i que del desglaç de les neus dels Pirineus permetin que els pantans s’omplin el suficient per a no tenir que recorre a cap de les mesures urgents que es volen prendre. Tots i sortiríem guanyant! Si més no en tranquil•litat!
Com ha estat la gestió política de la crisi? Sense dubte, deficient! El Govern de la Generalitat pareix que estigui improvisant solucions i canviant cada dos per tres, depenent de les crítiques i oposicions que tenen a cada instant. La primera solució apuntada, la de portar l’aigua amb vaixells a Barcelona, és, per a molts, la millor. Una vegada passada l’extrema sequera que, pareix, tenim, el vaixells, deixen de transportar l’aigua i llestos! La solució del transvasament del Segre és una de les més dolenta, per no dir la que més. Es capta l’aigua quasi en l’origen (per tant és aigua de una qualitat molt bona) i per mig d’un aqüeducte de pocs quilòmetres es transporta fins un altre riu i d’aquí fa el seu procés fins arribar als ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona. El problema és l'elevat cost del aqüeducte per al temps que s’ha d’utilitzar... o deixaran la infraestructura i s’utilitzarà en el futur? Afortunadament, aquesta solució va perdent força cada dia que passa, degut a l’oposició del Govern Central i per l’escassetat d’aigua que baixa pel riu. Un altra solució apuntada és la interconnexió de xarxes entre les aigües del CAT i les del ATLL. No és una solució immediata, ja que trigaria més de dos anys per a construir uns 60 Km. d’infraestructura, així que hauria de pal•liar una altra sequera, no aquesta. Compta amb el rebuig de la PDE i, sense dubte, serà una qüestió que s’abordarà properament. En l’actualitat és un tema mort, però no enterrat.
Una altra solució és utilitzar la totalitat de la concessió del minitransvasament (aproximadament 1 m3/sg.) Però només seria com a complement d’una altra solució, ja que la quantitat és del tot insuficient. Pareix que les dues comunitats del Delta: la del marge dret i la de l’esquerra no s’hi posen d’acord.
La última que va apuntar Francesc Baltasar és portar aigua amb trens, però a l’igual que el transport amb vaixell, d’algun lloc s’ha d’extraure. Del Camp de Tarragona? És una solució acceptada per uns i rebutjada per altres. Hi ha molt poca solidaritat del Camp cap a les Terres de l’Ebre. Accepten l’aigua del minitransvasament i no gasten la seva (la deuen tenir com una reserva estratègica) Això a permès regenerar els aqüífers al llarg dels anys, però sense renunciar a l’aigua de l’Ebre. De totes formes qui fa negoci són el regants, els ciutadans de les comarques del sud, no hi tenen cap tipus de benefici.
L’altre cas seria la gestió de l’aigua. S’ha gestionat bé fins ara? No!, amb rotunditat! No fa gaires setmanes es parlava de la gran fuita d’aigua de les canonades de Badalona. Barcelona i les altres ciutats, amb més o menys mesura, també les pateixen. Les xarxes de transport estan obsoletes per velles i durant molts anys, coneixedors del problema, no se li ha sabut donar una resposta adient.
Duran els anys de la lluita contra el transvasament de l’Ebre es parlava i molt de la nova cultura de l’aigua. S’han començat a aplicar mesures quan han vist les orelles al llop! Mentre, van fer orelles sordes, tot pensant que el recurs de l’aigua era inesgotable i molt barat. Ara caldrà pagar per totes aquestes mancances.
En el futur s’hauran d’aplicar solucions noves i imaginatives. Els transvasaments no han de ser la solució. Ni del Roina ni de cap altre riu. Les dessaladores no són la panacea. El sistema actual de creixement demogràfic, també és insostenible. Però les polítiques de concentrar treballa i serveis al costat de les grans urbs han fet que sigui així. Potser també caldrà canviar aquest sistema i dispersar més la població al llarg i ample del territori, tot portant industria on no la hi ha i millorant totes les comunicacions, sobre tot les ferroviàries.
L’estalvi de l’aigua, la depuració i posterior reutilització i una gestió més eficaç del recurs, han de ser una solució per a llarg termini.
Mentre, esperem que plogui prou i que del desglaç de les neus dels Pirineus permetin que els pantans s’omplin el suficient per a no tenir que recorre a cap de les mesures urgents que es volen prendre. Tots i sortiríem guanyant! Si més no en tranquil•litat!
L'HUMOR NEGRE DE L'OM
Avui, al començament del Club, l’Albert Om s’ha permès fer broma d'una cosa tan seriosa com la sequera que pateix el país i les diverses solucions per portar aigua a Barcelona. Si el que pretenia Om era alleugerà tensions, s’accepta, però dubto molt que, realment, fos aquesta la seva pretensió. Per a mi ha estat una mena d’humor negre.
El tema polític que envolta l'afer està prou enredat amb peticions i amenaces de dimissió, amb presentació de mocions al Parlament, amb declaracions, contra-declaracions, anuncis, etc., com pretendre “distreure” al públic de Catalunya amb actuacions com la d’avui, per a mi del tot desafortunada.
I l’eterna pregunta: d’estar CiU al govern, faria les mateixes bromes? Crec que no...
El tema polític que envolta l'afer està prou enredat amb peticions i amenaces de dimissió, amb presentació de mocions al Parlament, amb declaracions, contra-declaracions, anuncis, etc., com pretendre “distreure” al públic de Catalunya amb actuacions com la d’avui, per a mi del tot desafortunada.
I l’eterna pregunta: d’estar CiU al govern, faria les mateixes bromes? Crec que no...
DE PROTAGONISTA AL OSTRACISME TOTAL
Recordeu que abans de la campanya electoral Mariano Rajoy va “fitxar” Manuel Pizarro com la gran esperança pepera de cara les eleccions que havien de fer-se.
Va tenir un protagonisme inusual per a un candidat novell. Va debatre l’estat de l’economia espanyola ni més ni menys que amb el màxim responsable del PSOE i dues vegades ministre. Se’l va arribar a vendre com la persona que sabia més d’economia d’aquest país o quasi...
Però vet aquí la diferència que hi ha entre governar i estar a l’oposició. Ara, Mariano Rajoy, no sap que fer amb ell. I es clar, una home acostumat a ser protagonista de totes les “pel•lícules” que ha fet com és Pizarro, ara no té ni un simple paper de secundari (als secundaris poden guanyar l’Óscar), ara té un paper d’extra i potser que ni això. Així que Manuel Pizarro no sap el que ha de fer; no sap si, finalment, Rajoy li donara un xic de protagonisme, encara que només sigui dient quatre paraules a us escena d’escassa importància... En fi, es troba en un estat d’ostracisme total. Quan de temps li manca per deixar la política i tornar al món de l’empresa? Crec que molt poc. Ah! I que Mariano, de cara les properes eleccions dintre de quatre anys, que comenci a buscar un responsable d’economia entre la gent del seu partit. Pizarro ha estat un candidat d’usar i tirar!
Va tenir un protagonisme inusual per a un candidat novell. Va debatre l’estat de l’economia espanyola ni més ni menys que amb el màxim responsable del PSOE i dues vegades ministre. Se’l va arribar a vendre com la persona que sabia més d’economia d’aquest país o quasi...
Però vet aquí la diferència que hi ha entre governar i estar a l’oposició. Ara, Mariano Rajoy, no sap que fer amb ell. I es clar, una home acostumat a ser protagonista de totes les “pel•lícules” que ha fet com és Pizarro, ara no té ni un simple paper de secundari (als secundaris poden guanyar l’Óscar), ara té un paper d’extra i potser que ni això. Així que Manuel Pizarro no sap el que ha de fer; no sap si, finalment, Rajoy li donara un xic de protagonisme, encara que només sigui dient quatre paraules a us escena d’escassa importància... En fi, es troba en un estat d’ostracisme total. Quan de temps li manca per deixar la política i tornar al món de l’empresa? Crec que molt poc. Ah! I que Mariano, de cara les properes eleccions dintre de quatre anys, que comenci a buscar un responsable d’economia entre la gent del seu partit. Pizarro ha estat un candidat d’usar i tirar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)