divendres, 27 de febrer del 2009

VOCABULARI POLÍTIC


Sempre he pensat que en política s’hi val tot (o quasi tot) Evidentment quan s’arriba a l’insult o la desqualificació, sense tenir-ne proves (i no parlessin d’arribar a les mans), ja ens aniríem a un terreny més propi de la delinqüència i la marginalitat.
Ahir va ser un dia prolífic amb insults. El primer “camp de batalla” cal situar-lo a Galícia. D’acord que estem en campanya electoral que és quan es produeixen més “excessos verbals” (només al recordar el que va dir Alfonso Guerra a un míting dels socialistes gallecs: “Per a saber qui està implicat en les trames de corrupció del PP, només cal mirar-se les fotos de la filla d’Aznar”) El que passa és que Alfonso ho diu amb gràcia. Com a bon sevillà sempre n’ha tingut. És una persona ocurrent i culta, malgrat que de vegades no ens agradi el que diu (sobre tot quan toca qüestions properes a un mateix) Però la ironia fina, no sé li pot negar... Tornant a Galícia, ahir, en un altre acte electoral del PP, el president del PP d’Orense José Luis Baltar, un històric del PP (suposo que quan se’ls anomena històrics vol dir que ja han passat més anys que no els hi queden) I afegeix la notícia: “El darrer supervivent del clan de la boina”. Aquí encara ens fem més a la idea de la longevitat dintre del partit que fa fundar Fraga. El que no sé i, per tant, no us puc explicar és això del “clan de la boina” (ho buscaré) Bé, com deia, aquest senyor, al parlar de Manuel Vázquez (no sé si té res a veure amb Jesús Vázquez, que també és gallec), que és el número 2 de la llista del PSG-PSOE per Orense (o Ourense) i, fins ara el conseller de Medi Ambient, el va qualificar de “maricón, miserable i pufero”. Després, al referir-se al candidat del BNG Anxo Quintana, li va dir “maltractador”, ja que es veu que està en un procés de separació de la seva muller. Encara que no tots els que es separen ho fan per aquests motius... Però el senyor Baltar extreu les seves pròpies conclusions (o sap alguna cosa que no ha transcendit)
L’altre escenari caldria buscar-lo molt més prop. Per els que m’esteu seguint des de Tortosa, “l’acció” va passar a la vostra mateixa ciutat. En aquest cas va tenir dos protagonistes: l’alcalde Ferran Bel i l’exalcalde Joan Sabaté. El primer va qualificar el segon de “trànsfuga”. Segurament per la militància anterior del senyor Sabaté. Ahir mateix, al comentar-ho em van donar una informació que, segurament, molts pocs coneixent. Sabaté, al complimentar la fixa de senador, en la primera vegada que va ser al Senat i quan encara era militant d’ICV, a l’hora de posar el partit polític al que pertanyia, va posar PSC: segurament, pensant en donar ja el salt a l’altra formació. Mentre que aquest va qualificar a Bel “d’ultradretà”, ja què, segons Sabaté, “no accepta les formes i el seu objectiu és exterminar l’enemic”.
Per acabar-ho d’arrodonir, avui mateix, l’eurodiputat Luis Herrero, aquell que fa uns dies va ser expulsat de Veneçuela per dir-li “dictador” a Chavez, ha qualificat al jutge Garzón de “cabrón con pintas” i “mufón”. Mentre Carlos Fabra, el totpoderós president de la Diputació de Castelló, va titllar de “pallassos” als membres de l’oposició. Però ja sé sap que “pallasso”, segons els Suprem, no és insult.
Queda demostrat així la “bona collita” d’ahir que caldria posar-li una marca (al dia) per a recordar-nos d’ell en el futur com a exemple de, al menys, el que no s’ha de dir en públic. Si els polítics són de les persones que més surten a la televisió, de seguir així, potser caldria posar-los en una franja horària de protecció del menor.

dijous, 26 de febrer del 2009

HAVER DE MARXAR DE CASA


Valent o inconscient? El cas d’Emilio Gutiérrez, fins ara veí de Lazkao (Guipúscoa) és un d’aquells casos que no passen amb freqüència i per tant, quan passen, criden l’atenció. Per aquells que desconeguin els fets, tot va començar quan el passat dimarts van col•locar una bomba a una casa del poble (o seu del Partit Socialista d’Euskadi) i, com a efectes col•laterals, van fer destrosses a la seva vivenda. El Sr. Gutiérrez, “ni corto, ni perezoso”, va agafar una maça de ferro, va anar fins una herriko taverna i la va empedre a cops amb el local fins destruir-lo.
Segurament no va avaluar les conseqüències que li portaria haver pres una decisió així i executat l’acció posterior. Jo me’n vaig assabentar per la ràdio i, com jo, molta gent. Un dels que ho va escolar (crec que en aquest cas per la tele), em va dir de seguida: “A aquest el pelen...”.
No sé si s’ha confirmat l’autoria dels fets, però si va passar al País Basc, de dubtes no n’hi ha molts. I si tenim en compte la reacció d’un sector determinat de la societat basca, identificats com a simpatitzants de Batasuna, de dubte ja no n’hi ha cap! Ahir per la tarda, els manifestants, li deien feixista... Possiblement ignorant el sentit exacte d’aquesta paraula.
La reacció des Sr. Gutiérrez és més fruit d’un impuls momentani degut a les circumstàncies d’haver-li destruït de forma accidental i violenta la seva casa (segons pareix acabava de fer obres i gastar-se un pico...), que d’un odi cap a un determinat col•lectiu. Què, fins i tot, poso en dubte que n’hi tingui. És això un comportament feixista? Evidentment que no!
En canvi sortir un grup organitzat de gent al carrer, amb pancartes, per a protestar contra la seva actitud, està molt més proper a una conducta feixista i violenta (ja sé sap que violència engendra violència) A més, em sorprèn la rapidesa amb la que han confeccionat les pancartes. Això vol dir disposar de la maquinària i el material suficient per a fer-ho en casos com aquest. Una infrastructura que, naturalment, no està a l’abast de tothom!
Però el més greu de tot és que un altre ciutadà amenaçat, tindrà que canviar de poble i allunyar-se del País Basc. No és ni el primer, ni serà l’últim ciutadà que ho té que fer. Els uns perquè estan amenaçats directament per la ETA i els altres perquè es senten amenaçats pel seu entorn (què si fa o no fa és el mateix) Pels radicals que prefereixen la violència que viure amb pau! I la violència no té cap mena de justificació. Ni tant sols la il•legalització de determinats partits o formacions. Amb l’actitud que es pot tenir sobre el tema...
Bona prova de l’exili sofert per molts de bascos la tenim a Benidorm. Al començar la campanya electoral, els líders d’algunes formacions polítiques van desplaçar-se fins allí per demanar el vot d’uns ciutadans que segueixen empadronats al seu país. La pròpia Loira Parin, secretària d’Organització del PSOE, és un cas així.
Diverses vegades us he parlat de mon tió Leonardo. Ell solia dir. “De dictadures n’hi ha de negres i de roges, però al final tot són dictadures”. Això seria aplicable als feixismes. També, al meu entendre n’hi ha per la dreta i per l’esquerra, però tot són feixismes. És veritat que els extrems es toquen!

dimecres, 25 de febrer del 2009

RAJOY I QUI L'ENVOLTA

Quan ja ha fet més d’un mes des de que es va donar a conèixer la trama de l’espionatge del PP a Madrid, el degoteig de casos i persones implicades no han parat. Avui mateix el jutge Garzón ha implicat a dos aforats més: Luis Barcenas, senador per Cantàbria i tresorer del partit i també Gerardo Galeote, eurodiputat. I també està en el punt de mira Esteban González Pons, diputat i vice-secretari de comunicació.
Cada vegada pareix més clar que mentre el president del PP Mariano Rajoy pareix que no s’assabentava del que estava passat al seu partit (i el que encara deu d’estar passant...) hi ha dos focus importants de corrupció política: Madrid i València. Precisament allí on el PP és més important. A Madrid, a part dels pesos pesats que són per si sols Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón, hi ha tota una sèrie de protagonistes de rang inferior, però no per això amb menys protagonisme dintre de les diferents trames. No cal remarca que mots dels prohoms del PP o són de Madrid o estàn directament vinculats amb la capital d’Espanya. Com l’exministre Michavila (encara que el seu cognom indica una clara ascendència valenciana.
A València, tal i com explicava l’altre dia amb el títol de “El Búnquer Barraqueta”, l’anti-catalanisme ferotge que ha representat el PP sumat a un model de creixement d’aparador, però que ha repartit molts milions entre els que s’han trobar a l’entorn del PP, començant per la Generalitat, seguint per les diputacions i acabant amb els ajuntament, ha fet créixer, quasi de forma desmesurada un vot que ha atorgat al partit els principals governs de la comunitat i va col•laborar moltíssim amb les victòries d’Aznar duran dues legislatures (la segona amb majoria absoluta)
S’ha parlat molt de les declaracions d’Alfonso Guerra de l’altre dia en un míting a Galícia on va dir que si es vol conèixer tots els implicats en la trama, només cal mirar el vídeo de la bona de la filla d’Aznar amb Alejandro Agag. Evidentment, no va tant equivocat. Això dóna a pensar que l’entorn de l’expresident està implicat a fons amb, al menys, la trama de Madrid.
Una altra notícia sorprenent són les declaracions de Mariano Rajoy que declarava que no prendria cap mesura en contra dels implicats fins que la Justícia no els declarés culpables. Això vol dir que “no vol fer més sang” que la que s’està fent des dels jutjats (i què no és poca!) Sap que prendre mesures disciplinàries com l’expulsió del partit, seria enfrontar-se amb la majoria de “barons” i acte seguit hauria que dimitir. Encara que la dimissió de Rajoy pot estar cantada. Diumenge vinent són les eleccions autonòmiques del País Basc i Galícia i dels resultats electorals dependrà molt “la mort política de l’actual president”. Cal pensar que a Euskadi no governaran. Per malament que li vagin les coses al PSE, crec més factible un govern del PNV amb els socialistes que una altra cosa. I a Galícia només governaran si aconsegueixen la majoria absoluta.
Amb les imputacions d’avui s’ha demostrat que l’entramat polític del PP, a part d’aconseguir guanys personals (com el cas de Francisco Granados), també servia per a finançar al partit. És el segon cop en que s’ha descobert una trama de finançament il•legal, l’altra va ser l’anomenat “cas Naseiro”.
Podria acabar dient que “qui es cregui lliure de pecat, que tiri la primera pedra...”, però qualsevol cosa pareix “pecata minuta” comparada amb el sarau muntat pel PP.
I parlant de saraus, no és d’estranyar que, a part d’aquest, el xivarri el vulguin fer cada dia contra velles trames del PSOE, contra un ministre o contra un jutge. Tot s’hi val per mirar de desviar l’atenció. I, com sempre la última paraula, no la tindran els magistrats, sinó la ciutadania. Encara que penso que els “cost electoral” del PP no serà tant com la dimensió de tot l’entramat!

dimarts, 24 de febrer del 2009

CIUTADANS PEL CANVI PROMOU UNA LLEI ELECTORAL CATALANA

Carme Valls, presidenta de Ciutadans pel Canvi, va anunciar que des de la plataforma que un dia es va crear per a donar suport al President Maragall, es promouria una recollida de signatures per a demanar al Parlament de Catalunya una llei electoral catalana. Per a que el Parlament debati la proposta manquen al menys 50.000 signatures vàlides. La nova proposta, segons anuncia el Periódico d’ahir dilluns, ja estaria redactada pels professors Joan Botella i Jordi Campo. La notícia la donava ahir el Periódico de Catalunya.
És evident que una llei electoral catalana és una de les grans mancances (per no dir la més gran) que fins ara hem tingut a Catalunya, políticament parlant, es clar. Segons la mateixa informació, l’article més innovador seria el 55 en el que es preveuria un hemicicle format d’entre 120 a 150 diputats. Cal recordar que en la actualitat el Parlament de Catalunya que, en aquesta legislatura presideix Ernest Benach, està format per 135 diputats.
A l’espera de conèixer totes les novetats, caldria pensar, al meu parer, que haurien d’estar representades totes i cada una de les comarques catalanes, independentment del seu nombre d’habitants. Però com la circumscripció electoral és la província això seria impossible. Haurien de ser els propis partits polítics el que inclogueren correlativament els candidats representant les distintes comarques i, amb això, el resultat tampoc no garantiria la representació, ja que, en cada una de les candidatures (suposant que tots acabessin tenint representació, cosa que no passa), només entrarien els primers.
Així que cal pensar en una altra fórmula. Sense cap mena de dubte, la nova llei (amb permís del Constitucional), hauria de contemplar la vegueria com a circumscripció electoral catalana i després buscar una forma de repartiment a cavall dels vots totals aconseguits i el nombre assolit en cada una de les comarques que composarien la vegueria. Una proposta semblant a com es constitueixen ara els consells comarcals.
És evident que les vegueries amb més població seguirien tenint un pes predominant en la composició parlamentària, però segurament, la representació territorial seria més equànime. Amb tot això, possiblement, el nombre total de diputats, hauria d’estar més proper als 150 que als 135 d’ara, amb l’increment de despesa que això significaria. Però ja sé sap que no sempre tot podent ser avantatges; en tota solució sempre hi cap algun inconvenient.
Carme Valls, pel que jo sé, no ha vingut gaire per les terres de l’Ebre. Però jo si que recordo una visita que va fer a Gandesa l’any 2003, dies abans de la cita electoral de les municipals, en una trobada que va fer-se d’antics aviadors de la II República. I entre altres càrrecs, ha estat vice-presidenta del Parlament de Catalunya.
No voldria acabar sense dir que jo mateix vaig participar en les reunions prèvies per implantar-se a les Terres de l’Ebre de la ma d’Ansem Cano. Recordo particularment una reunió a Marsà on també hi va assistir la diputada del PSC, la vallenca Núria Segú. Era una nit d’hivern amb molt de fred. La trobada va tenir lloc a una sala de l’ajuntament. Devia de ser l’any 1998 o potser abans i tot.