dimecres, 29 d’abril del 2009

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (VIII)


Ahir llegia que Caixa Barcelona (pertany a la Diputació de Barcelona) llogarà pisos amb preu adaptat al sou dels seus llogaters.
Recordo que fa uns anys, la Caixa (la “gran”, la de Pensions) era la primera propietària de Catalunya en nombre d’immobles per a llogar i vendre. Així, cal pensar que en menor mesura, també les altres entitats de crèdit tenen una borsa d’habitatges més o menys gran.
La majoria d’aquest patrimoni immobiliari el formen habitatges que els seus compradors no han pogut fer front als pagaments de les hipoteques que mantenien amb aquestes entitats i que s’han acabat executant ordres d’embargament.
Com la venda, en aquests temps, resulta una mica difícil (encara que, tot s’ha de dir, hi ha entitat que “facilita” els crèdits que són per a comprar les seves pròpies vivendes), hi ha que recorre als lloguers.
Quan es diu que a Espanya hi ha més de 4 milions d’aturats, cal pensar que són moltes les famílies amb dificultats no tan sols en arribar a final de mes, sinó, fins i tot, en poder menjar.
En la majoria dels casos, els col•lectius més atacats per la crisi són els joves que tot just acaben d’arribar al mercat de treballi també la gent gran afectats pels expedients de regulació d’ocupació per part de les empreses on, segurament, portaven treballant tota una vida...
Abaratir els lloguers i posar-los a un preu assequible segons els ingressos familiars, és una bona mesura per par de Caixa de Barcelona. Llàstima que això no es faci més sovint i que hagin tingut que arribar temps com els que estem vivint per adonar-se’n.
En èpoques “normals” són molts els que tenen problemes per arribar a final de mes i no poden disposar d’aquestes condicions.
L’avarícia humana és així de cruel. L’altre dia passava per davant d’una botiga de fruita i verdura, al costat d’on viuen mons pares. Aquest comerç fa poc temps que s’ha llogat. Abans el portava la mateixa ama del local. Ma mare em va dir “Aviat tancaran, tenen poca clientela”. Segurament que el preu del lloguer és desproporcionat sobre el benefici empresarial de l’anterior propietària. Però a l’hora de llogar-lo volen guanyar el mateix. I el llogater, que s’espavili!

dimarts, 28 d’abril del 2009

ANDORRA: EL LLARG PROCÉS CAP A UN ESTAT MODERN


Sembla impossible que a les acaballes del segle XX, a Europa, encara hi haguessin països amb estructures quasi medievals. Andorra, l’estat del Pirineus, entre Catalunya i França, tenia aquesta peculiaritat. Es debatia entre la modernitat de la seva societat (comerç, infrastructures turístiques, etc.) i l’arcaisme dels seus estaments.
Només per posar un exemple, la divisió territorial d’Andorra era (i crec que encara és) en 7 parròquies) No en comarques, ni pobles, sinó una divisió “clerical”.
Encara que, de fet, hi havia un president del govern andorrà, tenia (i manté) la figura dels coprínceps: el president de França (una altra mostra del centralisme del país veí del N) i el bisbe de la Seu d’Urgell (un altre cop ens troben amb un càrrec eclesiàstic) La quan cosa em porta a pensar que fins el moment en que Andorra esdevé un estat intendent, el seu territori devia d’estar sota el domini del bisbe de l’Alt Urgell, que li va acabar donant la independència.
Com tot estat que esdevé democràtic després d’un llarg procés, en els primers 16 anys (4 legislatures des de 1993), Andorra va estar governada pels liberals. Els partits liberals són tradicionalment de centre dreta i seria difícil trobar similituds en els partits espanyols actuals.
La història ens diu que quan a Espanya el Partit Liberal era fort i amb possibilitats de governar (va arribar a governar), l’altre gran partit era el conservador. El primer estava format per la petita burgesia i les classes mitjanes altes, mentre que els conservadors eren dels més alts estaments i també militars i clergues. Per això és quasi impensable trobar avui partits amb una ideologia semblant.
El següent pas que havia de donar Andorra com a país era sortir de la “llista negra” de la OCDE dels països que tenien la consideració de paradisos fiscals. Un paradís fiscal és un sistema bancari que guarda un estricte secretisme sobre els seus dipòsits. Això permet que arribin capitals procedents de tot tipus de transaccions: diner negre del blanqueig de capitals provenints del tràfic de droga, armes i tot tipus de negocis “opacs”.
Era el pas que li mancava per convertir-se en un estat modern, encara que, només que sigui d’una manera “romàntica”, segueixi tenint la vella divisió territorial i conservi els actuals “caps d’estat”.
Igual com va passar amb Espanya, després d’un temps de “transició política” on governa un partit “moderar”, els procés electoral dóna la victòria a un partit de caire més esquerrà, en aquest cas del Partit Socialdemócrata.
El citat partit té davant seu el repte d’acabar per modernitzar l’estat i dotar-lo d’un sistema tributari àgil, modern i adequat. No serà per manca de models, ja que, si mira cap a Europa (cap a on, sinó?) en trobarà de prou diversos. Fins no fa gaires anys, a Andorra no existien pràcticament els impostos i aquest era un dels motius de trobar els productes que es venien a les botigues a uns preus tan baixos.
De totes formes, el final de tot procés de modernització d’un país, seria l’eliminació de qualsevol estructura arcaica. La qual cosa la considero una utopia difícil d’assolir. Evidentment estic parlant, en el cas d’Espanya, de la monarquia.

dilluns, 27 d’abril del 2009

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (VII)


El Periódico d’ahir diumenge, portava a dues pàgines, tot un reportatge sobre les zones comercials de Barcelona amb el títol de “Els eixos comercials de BCN es bolquen en accions anticrisi”. Amb dos subtítols: “El col•lectiu que aglutina unes 11.500 botigues, llançarà una targeta amb promocions” i “La fundació pretén que la ciutat sigui un referent de les compres de Nadal”. Potser és precisament això el que més crida l’atenció. Què ja es preparen per a la campanya de Nadal quan encara queda més de mig any! I és que les coses fetes a corre cuita no solen donar bons resultats i les botigues de Barcelona, que és el primer centre comercial de Catalunya i potser de l’estat espanyol, dona un bon exemple i una bona mostra del seu saber fer prenent mesures per fomentar el comerç en general en temps de crisi.
Està clar que tret del comerç d’alimentació i productes de primera necessitat que, també han pres mesures “correctores” per mirar de mantenir les seves vendes (foment de les marques blanques, compra de més productes del territori, etc.), els altres establiments (regals i complements, roba (sobre tot de marca), parament de la llar, decoració, etc.) han de fer grans esforços imaginatius per contenir el cop que suposa la crisi.
Però una idea com és una “targeta de promocions”, no cal que sigui exclusiva de les grans àrees comercials de ciutats importants. També a l’àmbit de les nostres ciutats petites i, fins i tot, pobles, es podrien adoptar propostes, sinó iguals, similars.
A la majoria de les nostres poblacions hi ha federacions de comerç, unions de botiguers, etc., el nom és igual. Més grans o més petites, amb més incidència d’un sector o d’un altre, però d’existir, existeixen. Així que estaria bé de cara el consumidor prendre mesures per a que comprar fos molt més “atractiu”. Jo en donaré unes quantes (potser moltes d’elles ja s’apliquen a segons quins llocs): facilitar l’aparcament amb copagament de la zona blava, portar les compres a domicili sense cost per al client, oferir productes de qualitat a bon preu i que no es puguin torbar a altres tipus de centres comercials (diguem-li súpers o hípers), carnet client per a obtenir descomptes progressius en futures compres, assessorament i atenció per part del personal, etc.
Tot això ho podríem resumir en poques paraules: bon preu i millor servei.

diumenge, 26 d’abril del 2009

LES ALTRES MIGRACIONS


(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Al quadern de diumenge del Periódico de Catalunya del passat 5 d’abril, es podia llegir un petit reportatge amb el títol de “L’invent del monstre” de José María Perceval i que parlava de l’expulsió dels moriscos d’Espanya l’abril de 1609. De fet el que es commemora el 19 d’abril és el 4t centenari de la promulgació del decret del rei Felip III que ordenava l’expulsió dels moriscos no conversos. Segurament serà una evocació sense gaires actes que ho recordin i què, per a la gran majoria de la gent, passarà totalment desapercebuda, però en el seu temps va tenir una importància enorme: 300.000 persones foren arrancades per la força de les seves cases i obligades a marxar a l’altre costat de la Mediterrània (sobre tot a Algèria i Tunísia) i a França, en una mesura que no es tornaria a veure en aquest país fins la guerra civil espanyola (1936-1939)
A l’entrada del port de la Ràpita (també conegut com a port dels Alfacs) s’hi pot trobar un monument de pedra i ferro, amb una placa on s’expliquen els fets, obra de l’artista local Agustí Vizcarro. És tot el que recorda l’expulsió de 41.952 moriscos deportats de tota Catalunya i també de l’Aragó, per aquell lloc entre el 15 de juny i 15 de setembre de 1510.
Els avantpassats dels moriscos expulsats van entrar a la Península Ibèrica durant l’etapa de dominació àrab, la que es coneix als llibres de història com la Reconquesta espanyola, però també hi havia catalans i castellans conversos, tal i com ho recorda Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica catalana en el article “Els moriscos de Catalunya”, també publicat al Periódico del dia 9. Evidentment, els 800 anys de “reconquesta” no va ser un seguit de batalles, sinó que hi va haver èpoques de pau i prosperitat. Els musulmans (magrebins en la seva majoria i també àrabs) ens van aportar valuosos coneixements en camps com la medicina, l’agricultura, l’arquitectura, etc. Potser una de les aportacions de la que més testimonis han quedat (encara que ens els darrers anys s’han anat abandonant progressivament) són les sénies, aquestes rodes metàl•liques que s’acoblaven als pous i gràcies a un sistema de cadubs que anaven voltant degut a la força d’un animal (mul, ase, etc.) pujaven l’aigua per a regar els horts. També és molt conegut l’assut que hi ha a l’Ebre entre Xerta i Tivenys.

Més d’un segle abans, el 1492 (recordat per ser l’any de la conquesta de Granada pels Reis Catòlics i també pel descobriment d’Amèrica), ho havien estat els jueus. Després d’acabada la reconquesta, la població autòctona mira amb mals ulls aquests dos grups de gent. I l’excusa que tenen per a perseguir-los és que no professen la religió catòlica. Però el rerafons de la qüestió és apropiar-se del seu patrimoni personal, sobre el dels jueus que tenien una posició social i econòmica important. Entre ells, hi havia molts d’artesans, però també hi havia banques, polítics, etc. Al contrari que els moriscos, els jueus van marxar, majoritàriament, a l’Àsia Menor (la majoria Turquia), on van seguir conservant la cultura, els costums, la parla i també la il•lusió de retornar un dia a casa.
A mitjans de la darrera dècada del segle passat, vaig conèixer un jueu sefardita (que era com se’ls coneixia) Pel que vaig saber després, era descendent d’una de les millors famílies jueves. Elías Kohen, després de tenir diversos negocis, es va dedicar a fer de guia turístic pel soc o mercat d’Istanbul, aprofitant que, amb el “seu castellà” s’entenia amb els turistes espanyols. Ens va dir que la seva família encara conservava la clau de la seva casa de Toledo... Malgrat ser turc, Elías, va fer el servei militar a Israel per poder obtenir la doble nacionalitat. Com deia ell, “no és el mateix anar pel món amb un passaport turc que amb un d’Israel”.

Abans de ser expulsats, el jueus vivien en els seus propis barris anomenats calls (en castellà se’ls anomenava juderías) Encara avui en dia es poden trobar calls ens algunes ciutats espanyoles. A Tortosa per exemple l’identifiquem amb el barri de Remolins, una zona de carrers estrets on el sol entrava amb dificultat. Però també a Alcanyís, Barcelona, Girona, Tarragona, Valls, l’Aleixar, Montblanc, etc. A Remolins, a tocar de les muralles i del barranc del Célio i la torre rodona del mateix nom, hi ha una plaça anomenada de Menahem ben Saruq, un poeta jueu nascut a Tortosa al segle X. La remodelació d’aquesta plaça va ser inaugurada per l’ambaixador d’Israel a Espanya.
La companyia teatral catalana Dagoll Dagom va portar als escenaris el musical Mar i Cel (estrenada el 7 de d’octubre de 1988) amb lletra d’Àngel Guimerà i Xavier Bru de Sala i música de Albert Ginovart que, precisament anava sobre l’expulsió dels moriscos de Catalunya.
També el grup folklòric ebrenc Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries va escriure una cançó sobre el mateix tema: “El fandango dels adéus”, inclosa en el seu disc “Si no fos” (1996) El principi de la cançó, que resumeix molt bé els sentiments d’algú que ha de deixar la casa a la força, diu així: ‘M’han obligat a deixar / la meva pàtria petita, / lo lloc a on me vaig fer gran, / a on vaig començar a estimar. / Sense haver pogut triar, / ho he tingut que abandonar / i anar més enllà del mar / a una terra tan llunyana. / Se’m fa difícil parlar, / començar-ho tot de nou,/ tindre treball i una casa, / sentir-me d’esta ciutat. / Ara torno a ser estranger / a l’altra banda del mar. / A on cantaran les sirenes? / A on estaran los amics’.
Vull acabar adherint-me a la petició que fa Abdennur Prado en nom dels musulmans catalans: demanar al govern de la Generalitat que faci un homenatge a aquells catalans que van tenir que abandonar obligats la seva terra i mai més van poder retornar.