LES ALTRES MIGRACIONS

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Al quadern de diumenge del Periódico de Catalunya del passat 5 d’abril, es podia llegir un petit reportatge amb el títol de “L’invent del monstre” de José María Perceval i que parlava de l’expulsió dels moriscos d’Espanya l’abril de 1609. De fet el que es commemora el 19 d’abril és el 4t centenari de la promulgació del decret del rei Felip III que ordenava l’expulsió dels moriscos no conversos. Segurament serà una evocació sense gaires actes que ho recordin i què, per a la gran majoria de la gent, passarà totalment desapercebuda, però en el seu temps va tenir una importància enorme: 300.000 persones foren arrancades per la força de les seves cases i obligades a marxar a l’altre costat de la Mediterrània (sobre tot a Algèria i Tunísia) i a França, en una mesura que no es tornaria a veure en aquest país fins la guerra civil espanyola (1936-1939)
A l’entrada del port de la Ràpita (també conegut com a port dels Alfacs) s’hi pot trobar un monument de pedra i ferro, amb una placa on s’expliquen els fets, obra de l’artista local Agustí Vizcarro. És tot el que recorda l’expulsió de 41.952 moriscos deportats de tota Catalunya i també de l’Aragó, per aquell lloc entre el 15 de juny i 15 de setembre de 1510.
Els avantpassats dels moriscos expulsats van entrar a la Península Ibèrica durant l’etapa de dominació àrab, la que es coneix als llibres de història com la Reconquesta espanyola, però també hi havia catalans i castellans conversos, tal i com ho recorda Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica catalana en el article “Els moriscos de Catalunya”, també publicat al Periódico del dia 9. Evidentment, els 800 anys de “reconquesta” no va ser un seguit de batalles, sinó que hi va haver èpoques de pau i prosperitat. Els musulmans (magrebins en la seva majoria i també àrabs) ens van aportar valuosos coneixements en camps com la medicina, l’agricultura, l’arquitectura, etc. Potser una de les aportacions de la que més testimonis han quedat (encara que ens els darrers anys s’han anat abandonant progressivament) són les sénies, aquestes rodes metàl•liques que s’acoblaven als pous i gràcies a un sistema de cadubs que anaven voltant degut a la força d’un animal (mul, ase, etc.) pujaven l’aigua per a regar els horts. També és molt conegut l’assut que hi ha a l’Ebre entre Xerta i Tivenys.

Més d’un segle abans, el 1492 (recordat per ser l’any de la conquesta de Granada pels Reis Catòlics i també pel descobriment d’Amèrica), ho havien estat els jueus. Després d’acabada la reconquesta, la població autòctona mira amb mals ulls aquests dos grups de gent. I l’excusa que tenen per a perseguir-los és que no professen la religió catòlica. Però el rerafons de la qüestió és apropiar-se del seu patrimoni personal, sobre el dels jueus que tenien una posició social i econòmica important. Entre ells, hi havia molts d’artesans, però també hi havia banques, polítics, etc. Al contrari que els moriscos, els jueus van marxar, majoritàriament, a l’Àsia Menor (la majoria Turquia), on van seguir conservant la cultura, els costums, la parla i també la il•lusió de retornar un dia a casa.
A mitjans de la darrera dècada del segle passat, vaig conèixer un jueu sefardita (que era com se’ls coneixia) Pel que vaig saber després, era descendent d’una de les millors famílies jueves. Elías Kohen, després de tenir diversos negocis, es va dedicar a fer de guia turístic pel soc o mercat d’Istanbul, aprofitant que, amb el “seu castellà” s’entenia amb els turistes espanyols. Ens va dir que la seva família encara conservava la clau de la seva casa de Toledo... Malgrat ser turc, Elías, va fer el servei militar a Israel per poder obtenir la doble nacionalitat. Com deia ell, “no és el mateix anar pel món amb un passaport turc que amb un d’Israel”.

Abans de ser expulsats, el jueus vivien en els seus propis barris anomenats calls (en castellà se’ls anomenava juderías) Encara avui en dia es poden trobar calls ens algunes ciutats espanyoles. A Tortosa per exemple l’identifiquem amb el barri de Remolins, una zona de carrers estrets on el sol entrava amb dificultat. Però també a Alcanyís, Barcelona, Girona, Tarragona, Valls, l’Aleixar, Montblanc, etc. A Remolins, a tocar de les muralles i del barranc del Célio i la torre rodona del mateix nom, hi ha una plaça anomenada de Menahem ben Saruq, un poeta jueu nascut a Tortosa al segle X. La remodelació d’aquesta plaça va ser inaugurada per l’ambaixador d’Israel a Espanya.
La companyia teatral catalana Dagoll Dagom va portar als escenaris el musical Mar i Cel (estrenada el 7 de d’octubre de 1988) amb lletra d’Àngel Guimerà i Xavier Bru de Sala i música de Albert Ginovart que, precisament anava sobre l’expulsió dels moriscos de Catalunya.
També el grup folklòric ebrenc Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries va escriure una cançó sobre el mateix tema: “El fandango dels adéus”, inclosa en el seu disc “Si no fos” (1996) El principi de la cançó, que resumeix molt bé els sentiments d’algú que ha de deixar la casa a la força, diu així: ‘M’han obligat a deixar / la meva pàtria petita, / lo lloc a on me vaig fer gran, / a on vaig començar a estimar. / Sense haver pogut triar, / ho he tingut que abandonar / i anar més enllà del mar / a una terra tan llunyana. / Se’m fa difícil parlar, / començar-ho tot de nou,/ tindre treball i una casa, / sentir-me d’esta ciutat. / Ara torno a ser estranger / a l’altra banda del mar. / A on cantaran les sirenes? / A on estaran los amics’.
Vull acabar adherint-me a la petició que fa Abdennur Prado en nom dels musulmans catalans: demanar al govern de la Generalitat que faci un homenatge a aquells catalans que van tenir que abandonar obligats la seva terra i mai més van poder retornar.