dilluns, 22 de juny del 2009

PROPOSTA DE LLEI ELECTORAL I FINANÇAMENT


Divendres passat, el conseller de Governació de la Generalitat i Administracions Públiques de Catalunya Jordi Ausàs (ERC) va remetre un document sobre el nou sistema electoral de Catalunya als diferents partits que conformen la cambra catalana. Quasi que immediatament va ser contestat per Arturo Mas i Duran i Lleida. Des de CiU entenen que Ausàs pretén desviar l’atenció i preparar el terreny de cara al tancament, segons CiU, d’un mal pacte de finançament, més enllà de la xifra final que es pugui acordar.
I ara és quan formulo les dues grans preguntes (quasi que existencials): Han fet els governs tripartits alguna cosa bé als ulls de CiU? I encara millor: Fa ver alguna cosa malament CiU duran els 23 anys de governs de Pujol?
Des del punt de vista convergent, sembla que no. Ni els governs de Maragall primer i Montilla segon amb els suports d’ICV-EUA i ERC han fet res bé (ni ho faran) Ni CiU va fer res malament en el període de 23 anys que va governar Catalunya en solitari. Al menys això és el que es desprèn si escoltes als convergents. Bé, si no recordo malament, Pujol va acabar acceptant que “provablement” amb el tema del seu suport al transvasament de l’Ebre es van equivocar. Però després de tot el que s’ha vist i la insistència dels seu successor en demanar el del riu francès Roine, crec que ho diu de boca cap a fora, ja que segueix pensant que va actuar bé!
Des del PSC tampoc no es que s’hagi rebut massa bé la iniciativa d’Ausàs. Ahir, el portaveu parlamentari Miquel Iceta, a l’entrevista de Catalunya Ràdio (entre les 12 i 2/4 d’1 del migdia) deia que el debat s’ha de començar a principis de legislatura, no quan manca 1 anys i mig per al final. I que diu ICV-EUA? Que si no es porta a terme des del Parlament, “pegaran ma” de la iniciativa legislativa popular (ILP) i ho portaran fins el parlament de Catalunya. Recordem que Ciutadans pel Canvi (integrats dintre del propi PSC, avalaven la ILP.
El que queda clar és que alguna vegada s’ha de començar. Sigui ara o sigui a l’inici de la novena legislatura. De manar CiU, l’abordarà? Tinc els meus dubtes.
Fixeu-vos bé que els dos grans temes de les dues darreres legislatures han estat l’Estatut amb Maragall i el finançament amb Montilla. I queda la llei electoral com a tercer sense saber qui serà el pròxim president.
Tots tres temes que CiU, en el seu moment, no va saber (o no va voler resoldre) Mai ho sabrem si va ser perquè sabia que eren temes que els podia desgastar electoralment (com els hi està passant ara i també li va passar factura a Maragall) o simplement va ser perquè ja els hi anava bé com estaven.
Al final de l’etapa de Pujol, CiU sabia que calia abordar una reforma de l’Estatut i no ho va fer. Si s’hagués tancat amb Madrid un sistema de transferències adequat, no estaríem parlant ara d’això ni discutint els tres socis de govern. Potser un sistema com el del País Basc o Navarra no podia ser (concert econòmic) però alguna cosa que s’hi assemblés. CiU mai va saber negociar amb Madrid un bon sistema de finançament. Cada vegada mirava de millorar una mica respecte l’anterior, però mai va arribar ni a un model ideal ni a res que s’hi assemblés.
La prova d’això ens la dóna avui el Periódico de Catalunya. A la pàgina 20 hi podem llegir: “Catalunya hauria de retornar diners a l’Estat l’any 2010”. I segueix: “Serà el primer cop que els avançaments de Madrid superen la recaptació real” i “La fórmula va aportar el 2008 un 2 % menys d’ingressos a les arques catalanes”.
Però ells ho feien tot bé i la resta no tenen ni idea de governar... Tantes vegades ho repetiran que al final la gent s’ho acabarà creient!

diumenge, 21 de juny del 2009

PERSONATGES SINISTRES DE L’AMPOSTA ACTUAL

Avui vull començar una nova secció. El que encara no tinc clar és si tindrà o no continuïtat i, si la té, la freqüència de les publicacions. Evidentment, no em fixo terminis, sinó més bé anirà en funció de diverses circumstàncies.
Té l’honor d’inaugurar aquesta secció el “senyor” Ernest Gil Pech. Suposo que els més avispats ja us heu adonat que la paraula “senyor” l’he posat entre cometes, ja que, en principi i, per la meva part, no mereix cap tractament honorable.
Aquest “il•lustre” ha tingut durant molts d’anys un aparador a la Revista Amposta on, sovint, l’ha fet servir per a criticar els socialistes ampostins aprofitant la més mínima ocasió que ha trobat. Però no només els ha criticat (fins i tot seria és ben normal que ho facin els “palmeros” de CiU d’Amposta) sinó que arriba a la desconsideració i l’insult.
El “senyor” Ernest Gil Pech figura com a col•laborador de la Revista Amposta i disposa (sempre que ho cregui convenient) d’un espai anomenat “El dir a l’ull”.
Al final, el portaveu del PSC de l’ajuntament va adreçar un prec al ple per a que no “gaudís de la impunitat que té a l’hora de parlar de l’oposició a l’ajuntament” (majoritàriament del PSC) Des de llavors va estar un temps silenciat.
Però en aquest darrer número de la revista (no ho podreu llegir a Internet, perquè des de fa mesos i mesos, la pàgina està en “obres”) i en una columna amb el mateix nom (recordem-ho “El dit a l’ull), ara bé, sense signatura, es pot llegir el següent: “... En l’espai reservat al PSC local va aparèixer un article amb el títol De pons i passarel•les. Si no fos que l’autor o els autors de l’article menteixen a la descarada quan a l’autèntica història del nostre Pont Penjant...” i continua: “... I és aquella on s’afirma amb aquella barra que solament els imbècils fan servir...”.
Cal ressenyar una cosa important. L’article en cap moment volia ser un article de rigor històric, sinó que parlava dels incompliments dels equips de govern de CiU i com critiquen quan creuen que son les altres administracions les que s’han endarrerit en l’execució de les obres”.
L’article també parlava que des de la Guerra Civil fins als nostres dies no hi havia hagut reparacions importants i, tal i com es pot llegir a la revista La Veu de l’Ebre”, l’any 1957 (l’any que jo vaig néixer), en va haver una en profunditat, la qual cosa no em corregeix el “senyor” Ernest Gil. No crec que sigui per ignorància, ja que, pel que llegeixo d’ell, el considero un “erudit”, sinó per manca d’espai...
A la mateixa columna explica una història que em va fer recordar un escrit que, un altre Ernest, en aquest cas Hemingway, va escriure sobre el pas de la població civil a l’altre costat de l’Ebre. Llàstima que el “nostre” Ernest no hagi aprofitat la seva vida per escriure narracions sobre les seves vivències i anècdotes.
És cert que el pont penjant el van destruir dos avions alemanys que lluitaven al costa de Franco i també és cert que foren milicians ampostins afins a la II República els que cremaren l’església de Sant Llorenç de la Galera. I és que “d’imbècils” n’hi van haver a tots dos costats. Fins i tot en els temps que corren...

LA CULMINACIÓ DE LA FESTA DEL CENTENARI


(Publicat avui a la revista digital Vinaròs News)
Tal i com ja us havia anunciat, l’acte final de la festa del centenari d’Amposta es va celebrar el cap de setmana del 23 i 24 de maig.
En arribar a la plaça de l’ajuntament moments abans de començar els actes, ja es podia veure la recreació de com era el mercat que es celebrava allí mateix tot just fa un segle. La documentació trobada fruit de un exhaustiu treball fet des del Museu del Montsià i altres entitats locals, feia que la reproducció fos prou fidedigna. Al seu voltant els artesans es disposaven a començar les demostracions dels vells oficis, alguns d’ells, desgraciadament desapareguts: llauner, terrissaire, fuster, ferrer... A alguns d’aquests oficis, fins i tot, els hi es difícil de posar un nom. Com per exemple els qui treballen la llata, una fibra vegetal treta de les fulles del margalló i que, en el passat tenia una gran utilitat, com per exemple per a fer cabassos, sàries per als muls, ventadors per atiar el foc, etc. D’això en son mestres a la veïna població de Mas de Barberans situada a les primeres elevacions dels massís del Port, entre la Sénia i Roquetes.
Si donaves un cop d’ull pel carrer major, podies observar un seguit de parades. Des de la recreació d’una taverna, que havia instal•lat la banda de música de la Unió Filharmònica, a una rellotgeria, passant per diferents botigues de roba i fruita i verdura o un altre artesà que venia l’esforç del seu treball: les gaites típiques de la nostra terra (també dita dolçaina) i com quasi tothom sap, un dels instruments bàsics per a tocar la jota.
Davant de la pastisseria, el mestre artesà feia una demostració d’elaboració del nostre dolç més tradicional: el pastisset.
Després, ja dintre de la seu consistorial, arribaren els actes més institucionals amb els parlaments de les autoritats i el lliurament d’obsequis. Mentre, a les escales que donen a la plaça d’Espanya, mirant cap a l’església arxiprestal de la Mare de Déu de l’Assumpció, les dues corals (Aquae de la Filha i el Cor de la Lira) esperaven la baixada de les autoritats i el públic assistent. També, la banda de música de la Unió Filharmònica, que estrenava un vestit blanc per a l’ocasió (la reproducció d’un dels primers uniformes que va lluir sobre la dècada dels anys 20) estaven preparats esperant que el seu mestre director Carles Royo els hi donés l’entrada.
Una vegada ja les autoritats van ocupar el seu lloc, els sons de la gaita i el tambor interpretaven una peça popular que donava inici a la celebració més popular. Després, els músics de la Filha interpretaven l’himne oficial de ciutat: “Oh Amposta”, composada pel mestre Joan Sunyer. Fou el moment més emotiu.
Arribada la nit, el mercat de la plaça va prendre vida. Els “placers” miraven de vendre els seus productes a les dones que s’hi havia apropat amb l’intenció d’omplir el seus cistells amb els millors productes que es podien trobar en aquell temps davant la dura setmana de treball que els esperava. Un grup de “nimfes de l’Ebre” acompanyaven al públic fins als diferents llocs on hi havia actuacions. El primer de tots tenia lloc a la plaça de l’Aube, també coneguda com de Fidel, on, tradicionalment, es feia el ball de la festa major. Després de pujar pel carrer Sant Pere, s’arribava a una petita plaça al costat del Carrer Corsini (més conegut com Cara-sol) Allí cinc dones recreaven el que podia ser un taller de confecció. Mentre cosien i feien punt de calça, anaven parlant de tafaneries i criticant a tothom. Una mica més amunt, al final del carrer, a la cantonada amb el carrer Felip II es revivia la terrassa d’una taverna, Els joves, mentre bevien l’aiguardent, tal vegada fet a la Galera, cantaven i ballaven les típiques jotes de rondalla.
Però la festa del centenari no va acabar aquí. L’acte de cloenda va tenir lloc el passat cap de setmana amb la inauguració de les obres de remodelació del pont penjant.
Com no podia ser d’una altra manera, les ampostines i ampostins van tornar a vestir-se d’època. L’acte culminant va ser l’escenificació de la prova de resistència que va tenir lloc l’any 1920, quan es va inaugurar el pont. Llavors hi van participar 44 carros que, en total, carregaven 66.000 quilos de sorra i grava. Ahir n’eren una trentena. Entre els participants, molts d’ells d’Amposta, també s’hi van poder veure d’altres poblacions de les Terres de l’Ebre com per exemple de Santa Bàrbara i Jesús.
Un altre cop es va tornar a entonar l’himne de la nostra ciutat, però les corals de la Lira y la Filha no estaven soles. Una multitud de nenes i nenes dels diferents col•legis van ajudar a que les notes de “Oh Amposta”, sonessin com mai!
Per a finalitzar l’acte i després dels parlaments de les autoritats, un castell de focs artificials i l’encesa de la nova il•luminació del pont.
Les ampostines i ampostins ja estan esperant l’any que ve per tornar a reviure la que va ser, segurament, l’època més representativa de la nostra ciutat. Il•lusió no en falta i ganes de festa i passar-ho bé, tampoc.

dissabte, 20 de juny del 2009

EL BARÇA I EL MADRID DELS ANYS 50 O KUBALA I DI STÉFANO


Llegit al plural. Encara que l'escrit sigui en castellà, crec que val la pena llegir-lo:

La última de Losantos: el Barça respondió al fichaje de la Saeta Rubia con el de Kubala… ¡que llevaba tres años en el club blaugrana!

Franco obligó al fichaje de Di Stéfano para “impedir que un club periférico ganara la partida año tras año al Madrid”

MARISU MORENO

Federico Jiménez Losantos es un maestro de la manipulación y lo demuestra cada día en el púlpito matinal que la han facilitado los obispos (hasta el próximo 31 de agosto). Con su verborrea agresiva y facilidad para la metáfora, acusa de todo tipo de barbaridades a todos aquellos que no opinan como él. Sus opiniones parecen incontestables pero no siempre se corresponden con la verdad, tal y como quedó acreditado el pasado jueves, cuando lanzó toda su artillería contra Zapatero, el cardenal arzobispo de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, y el presidente del Barça, Joan Laporta. ¿Su pecado? Haber criticado el multimillonario fichaje de Cristiano Ronaldo. Para argumentar sus ataques, el predicador copeliano no dudó en apoyarse en una mentira. “Cuando el Madrid fichó a Di Stéfano, mejor dicho, cuando se lo birló al Barcelona que lo quería fichar, ficharon a Kubala, ¿qué pasa, que era gratis, Kubala?”, subrayó con ira. Losantos, que presume de ser un gran entendido en fútbol, debería saber que Kubala llevaba tresa años en el Barça cuando el Madrid le "birló" (efectivamente, Federico, ahí tenía razón), por orden de Franco, a la llamada Saeta Rubia. Para ilustrar al célebre locutor hemos hablado con el periodista Jordi Finestres, colaborador de La Vanguardia y especialista en historia del deporte. Él y el también periodista del diario catalán, Xavier García Luque, son los autores del libro “El caso Di Stefano. Toda la verdad sobre el caso que marcó una época”.

-¿Hubo un complot para impedir que Di Stéfano jugara en el Barça? ¿Cómo se organizó?
Sí, se puede hablar del complot porque se producen una serie de situaciones y actuaciones que lo confirman. En primer lugar, hoy en día sería impensable el “conflicto” de intereses Barça-Madrid con el “caso Di Stéfano” porque la FIFA hubiera intervenido a favor del Barça ya que tenía firmado un contrato con el club propietario legítimo del jugador, River Plate, y contaba con el deseo, la voluntad y el compromiso del jugador, que se había comprometido con Samitier, secretario técnico del Barcelona. Además, con Di Stéfano ya en Barcelona, la Federación Española de Fútbol se sacó de la manga una ley que prohibía participar en el campeonato de Liga a los jugadores extranjeros. Bien, cuando fue fichado por el Madrid, se denegó dicha ley…Y, para el colmo, se amenazó al presidente del FC Barcelona, Enric Martí Carreto, industrial del textil con cortarle las alas a sus negocios amenazándole en el asunto de la importación de algodón. En aquellos momentos se requería la autorización del Instituto de la Moneda Extranjera para realizar transacciones con países extranjeros. Se vulneró cualquier ética y se penetró en lo personal y profesional del presidente del Barça para que aceptara un pacto ridículo: que Di Stéfano jugara alternativamente en el Barça y en el Madrid durante 4 temporadas (un caso sin precedentes en la historia del deporte profesional). Su sobrino nos admitió que en Madrid a Martí Carreto le dijeron: “Martí, sea sensato, que usted tiene familia…”

-¿Qué razones impulsaron al régimen franquista para intervenir en una cuestión como ésta?
El Barcelona era el auténtico dominador del fútbol español desde el inicio de la década de los cincuenta. Contaba con un formidable equipo, con Kubala como máxima estrella. Ganó la Copa 1951; Liga y Copa de la temporada 1951-52, y de nuevo Liga y Copa en la 1952-53. Era un equipo imparable. También ganó dos copas Latinas (precedente de la Copa de Europa) en 1949 y 1952. Toda Cataluña salió a la calle, el Barça era más que un club. Y el régimen franquista, con la dicha que el fútbol podía servir de conducto de distracción de la población ante los problemas reales del país (que eran muchos), vio que la balanza, el equilibrio del fútbol español, estaba completamente desnivelado hacia Barcelona. Aquél equipo de Kubala y Di Stéfano sería realmente imparable. Y fue entonces cuando Bernabeu entró en acción y halló todas las facilidades en el aparato del Estado para salir airoso con sus propósitos.

-¿Se podría decir que fue más bien un fichaje “político”? ¿Por qué?
Sí, para impedir que un club de una región “periférica” ganara la partida, año tras año, al gran club de la capital. En las juntas directivas de Bernabéu había militares, personas muy próximas a ministros de Franco, gente de negocios con influencias en el Pardo… Y aquella situación futbolística molestaba, humillaba. Bernabéu movio a su favor los hilos del Estado en el caso Di Stéfano. Consiguió que se presionara al presidente de Barça y al mismo jugador. Contaba con el apoyo de la Federación Española de Fútbol, formada mayoritariamente por socios del Real Madrid. Y convirtieron lo que era un fichaje “de facto” del Barcelona en un asunto de Estado. Se inventaron la estrategia de “un año para mí, otro para ti” cuando el Madrid -siendo muy generosos- sólo podía aspirar a los derechos de Di Stéfano para la temporada 1953-54 aunque saltándose la potestad que River Plate tenía sobre el jugador.

-¿Qué pesó más y por qué: desfavorecer al Barça o favorecer al Madrid?
Yo creo que favorecer al Madrid. Evidentemente, se privó al Barcelona de formar una pareja con el mejor jugador europeo del momento (Kubala) y el mejor suramericano (Di Stéfano) pero quién dio un gran salto de calidad fue el Madrid con la Saeta Rubia: hasta el momento el Madrid sólo había conseguido 2 ligas desde la puesta en marcha del campeonato (1929). En los 11 años de Di Stéfano en el Madrid (1953-1964) el Madrid conquistó 8 ligas y las 5 primeras Copas de Europa. Y el franquismo hizo bandera de los nuevos héroes de Flandes, la dictadura se aprovechó del Madrid. Bien, este binomio empezó con la incoporación de Di Stéfano en el club blanco. Y sin olvidar que el Madrid había inaugurado un fabuloso estadio (Chamartín) en 1947, tenía grandeza patrimonial pero no éxitos deportivos. Santiago Bernabéu, presidente del Madrid (y militar voluntario a los 43 años en la guerra civil al lado del bando faccioso), siempre dijo que ellos tenían que haber fichado a Kubala, que no fueron hábiles en su momento y prometió que jamás le volvería a ocurrir tal situación.

-Medio siglo después, la emisora de los obispos juega a la confusión en torno al fichaje del futbolista y todo con el objetivo de replicar a las críticas de Laporta al multimillonario fichaje de Cristiano Ronaldo… ¿qué le parece?
-El Barça fichó a Kubala en 1950, tres años antes del asunto Di Stéfano. En fin… nadie duda que pagar lo que ha pagado el Madrid por Cristiano Ronaldo es una exageración, una muestra de imperalismo económico, de comprar sin molestarse a negociar, al precio que sea para ganar al precio que sea. Laporta ha dicho una frase brillante: “El Barça fabrica jugadores FIFA World Player (Romario, Ronaldo, Ronaldinho, Stoichkov…) y el Madrid los compra cuando ya han recibido el premio (Kaká, Cristiano…). No sé para qué invierten tanto dinero en secretario técnicos, directores deportivos… cuando no hay política de cantera y los fichajes son a golpe de talonario con sueldos astronómicos. Como decía La Gazzetta dello Sport hace unos días ”’Cosi' non vale" (Así no vale). Pero esto ya no viene de ahora: cabe recordar que cuando el Madrid incorporó a Di Stéfano, había una normativa federativa que limitaba los sueldos de los futbolistas y que el Madrid superó ampliamente con Di Stéfano, sin el menor rubor.

(No us perdeu els comentaris dels lectors. No tenen desperdici)