UNA SITUACIÓ SURREALISTA

Ahir per la nit començaven oficialment les festes del Poble Nou del Delta amb la proclamació de les pubilles.
Per primer cop ens vàrem ajuntar amb el companys d’Esquerra i sopàrem plegats a un conegut restaurant del “passeig”. En acabar i després d’esperar-nos una estona a la plaça on s’anaven congregant autoritats, pubilles i públic en general, sortirem cap al recinte del ball per a formalitzar l’acte. Com tenia sed, vaig anar a buscar-me una aigua. Vaig comprar in tiket per 1 € i em vaig adonar que posava “aigua” I que els colors eren diferents segons la comsumició que demanaves. I ara ve la part surrealista.
En arribar a la barra que tenia forma rectangular d’unes dimensions aproximades de 10 x 5, hi havia un únic “barman”. De seguida em vaig adonar que era sort, ja que normalment, els clients li tenien que repetir el que volien. Però també perquè portava un audífon. I no només això, a un l’altre costat de barra tenia les begudes alcooliques: rom, ginebra, wodka, etc. i també el gel. I a la part per on atenia, els sortidors de la cola, la llimonada, etc. i una mica més enllà el de cervesa. Cada vegada que li demanaven un combinat tenia que desplaçar-se a l’altre costat a posar el gel i el licor i després, de tornada, el refresc.
Vaig esperar el meu torn amb una mica de ressignació i en tocar-me, mostrant-li el tiket pel costat escrit, li vaig demanar l’aigua. I ell em preguntar: “Una cervesa, no? Li vaig a tornar a demanar “l’aigua”. Ell es va dirigir al dispensador de cervesa i va començar a omplir el got. Mentre jo li cridava: “No, no...”. Res, ni cas. Al portar-me la cervesa li vaig dir: “T’havia demanat una aigua”. Va fer cara de “mosqueig” i em va servir l’aigua.

CAS GÜRTEL VALÈNCIA (II PART)

La trama Gürtel valenciana està lluny d’haver acabat. La decisió del Tribunal Superior de Justícia de València d’arxivar la causa que imputava al president de la comunitat Francisco Camps per un suposat suborn, només significa un punt i seguit. A partir d’ara generarà una altra mena d’informació, però en seguirà generant! Serà con la segona part.
De moment avui es parla de la cara d’alegria de molts dirigents del PP, a part del propi Camps, també de Mariano Rajoy (el seu gran valedor) i dels recursos de cassació que s’interposaran davant el Tribunal Suprem per mirar de reobrir la causa.
Com demòcrates hem de tenir confiança amb l’estat de dret i respectar les decisions dels tribunals, però és cert que, amb tot això, se sent cert tuf.
La primera cosa que diuen els que no estan gens ni mica d’acord amb la decisió de l’alt tribunal valencià, és que reconeix que hi van haver regals a Camps i als antres imputats. Recordem-ho: Camps ho havia negat. Això, de per si, ja és perjuri (mentir al tribunal: com va fer Bill Clinton en el cas de la Mònica Levinskin) Però els més greu és no reconèixer que si Camps acceptava regals, aquest eren per aconseguir alguna cosa. Qui regala no ho fa de forma gratuïta, és que espera alguna cosa a canvi.

I això ho sabem bé els funcionaris. Evidentment, la mena de regals que ens poden fer (torró o bombons per Nadal) res té que veure amb els que li van fer a Camps, però les “contraprestacions” que esperen de nosaltres, tampoc tenen res a veure. Com a molt poden esperar més agilitat a l’hora de resoldre un expedient o més “tolerància” quan presenten algun imprès carregat d’anomalies. Dels govern valencià s’esperaven suculents i milionaris contractes per a organitzar esdeveniments!
No fa gaires dies, un sindicat agrari estava d’aniversari. Un des seus representants va aturar-se pel carrer per a convidar-me a l’acte o hi assistia el Conseller d’Agricultura Joaquim Llena i al posterior sopar. Li vaig donar diverses excuses per a no assistir, però el que no li vaig dir és que “no acceptar era no sentir-se obligat a ‘tornar-los el favor’”
Tornant al cas Gürtel, socialistes i ‘peperos’ s’acusen mútuament de haver volgut incidir amb el tribunal. Rajoy, fins i tot, va parlar ahir “inquisició”. Però el tribunal tenia presa la decisió al marge de qualsevol pressió externa ja vingués d’un partit concret o de determinada premsa. Sé sabia que el seu president era “alguna cosa més que amic” de Camps. Això hauria degut de ser prou motiu per a que es desinhibís del cas. La decisió d’arxivar el cas de la trama valenciana de Gürtel, recordem-ho, va ser presa per tres magistrats i el resultat de la votació va ser de 2 a 1. És evident que un dels tres no ho tenia gens clar. Massa sovint grans decisions (com la constitucionalitat o no de l’Estatut de Catalunya) depenen del vot d’un magistrat i, normalment, serà en un u altre sentit segons la tendència política del mateix. I a la Justícia, no ens enganyem, solen haver-me de color polític proper al PP que de progressistes!

L’ESTIMA PER UNA TERRA PRÒXIMA

El titular està tret precisament d’un peu de foto d’un reportatge que porta avui el Periódico sobre el català de la Franja. Suposo que quan parlo de Franja tothom sap de que parlo, però un des principis de qui escriu és no donar res per fet. La Franja és aquella porció de terra de l’Aragó que va de N a S i en la que es parla català. Inclou les comarques de: la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca, el Baix Aragó. Casp i el Matarranya, la més propera a les nostres terres; una terra que em sedueix i que l’estimo com ho faig a les Terres de l’Ebre o el Maestrat valencià.
El títol del reportatge és prou eloqüent: “Aragó redueix a ‘llengua històrica’ la condició del català a la Franja”.
El mateix president del Govern d’Aragó, Marcelino Iglesias és d’un poble situat a la Franja (Bonansa-Ribagorça-Osca, 1951) i la seva llengua materna és el català (o el “chapurreao”, com diuen per allí) No obstant ha tingut que cedir davant les pressions del PP i del PAR. Que voleu que us digui: és molt fort! O al menys em sembla a mi. Després parlaran de la discriminació que pateix el castellà a Catalunya!
Sempre he segut de l’opinió que cal protegir les llengües i, sobre tot les minoritàries. A l’Aragó ja es van carregar la parla aragonesa que, evidentment no és el castellà. Fa uns mesos ja us en vaig parlar. Només cal buscar a la Wikipèdia. Ara estaria bé que digués allò de “qui perd els seus orígens, perd la seva identitat”.
Pareix com si els partits de la dreta volguessin un idioma únic per a tota Espanya! I aquí vull sortir en defensa de Marcelino. M’imagino que si tingués la majoria suficient a les Corts de l’Aragó, reconeixeria com a cooficial el català a la Franja, però és el preu que s’ha de pagar per a poder governar...
Afortunadament, em consta que per tota la franja hi ha grups molt actius que defensen la “seva” llengua. Molts d’ells com a centres d’estudis o com a simples associacions.
Voldria fer una menció especial a la Llibreria Serret de Vall-de-Roures. Podeu entrar a la seva pàgina a Internet. Segurament us emportareu una agradable sorpresa: una pàgina en català per a llibres en català! Fantàstic! És com les petites editorials (la Onada de Benicarló, Cossetània de Valls, etc.) que, gràcies a elles, molts d'autors de les nostres terres poden veure publicades les seves obres. Si no fos així, en la actualitat només publicariena Gerard Vergés l’Andreu Carranza, l’Emili Rosales i pocs més... Els que tenen “interès” per a les grans editorials. Interès econòmic, es clar!

NOU INCIDENT A AMPOSTA?

Aquests dies he quedat una mica sorprès al veure com diaris com el Punt (als del Periódico els agafa més lluny!) res no deien de l’incendi de la nau de l’empresa de billars i futbolins ni de l’ensurt que es van emportar les dos noies al canal. En canvi si que van parlar de l’incendi de l’empresa Fustes Domènec de Tortosa (potser també per que els agafa més prop!)
Avui, sobre ¾ de 7 (ara fa menys d’una hora) he vist dos cotxes més de bombers no molt lluny de casa meva: al carrer Sebastià Juan i Arbó, a l’alçada del carrer Canadà. Quan m’he apropat no he vist res que en fes pensar que havia passat alguna cosa greu. No he vist pànic, ni activitats ens els professionals que s’hi havia desplaçat. Però aquí queda...
De vegades són falses alarmes, os ho puc assegurar.