dilluns, 31 d’agost del 2009

LA PUJADA D’IMPOSTOS



No fa gaires dies, el govern d’Espanya va anunciar una pujada “limitada i temporal” d’impostos i Rajoy va anunciar “fer-ne bandera” i va qualificar al president del govern Rodríguez Zapatero de “maquina de gastar diners” (?)
La veritat és que l’opinió del cap de l’oposició i líder del PP m’importa ben poc. Personalment li desitjo que, per molts d’any, pugui seguir representant el paper que està fent ara! Manifestacions com aquestes són les que té que fer l’oposició, encara que, per a mi entra en contradicció, la qual cosa és ben propi del Sr. Mariano.
Recordem que, a principis de mes, quan el govern va anunciar la mesura d’una prestació extraordinària als aturats que havien acabat qualsevol tipus de prestació de 420 euros, el PP va qualificar-ho de “pedaç” i “’enganyar als aturats”. S’entén que el que demanava el partit de Rajoy era incrementar la prestació a un col•lectiu més gran (només hi tenien drets els qui acabaven la prestació a partir del 31 de juliol) i també una major quantitat.
Si un govern d’esquerres és sensible a alguna cosa, aquesta és, precisament, la millora de la qualitat de vida dels seus administrats i, sobre tot, dels col•lectius més desafavorits. I d’això n’han donat bona mostra tant el govern de l’estat com el govern que presideix a Catalunya el Sr. Montilla, encara que sovint s’hagin trobat en dificultats a l’hora de poder tirar endavant les mesures aprovades.
O sigui, si s’han de cobrir les necessitats que demanda la població calen diners i no per això, el Sr. Zapatero és “una màquina de gastar”.
I l’Estat, els diners, només els pot recaptar via impostos. Una altra cosa és si la mesura s’ha d’aplicar o no o com s’hauria de fer.
En aquests moments penso que va ser un error la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni. Per l’exercici passat de 2008, els qui declaraven per “Patrimoni” (tenia el mateix període de temps que la Renda per a presentar les declaracions) ja no ho van tenir que fer. L’Impost sobre el Patrimoni va ser introduït a Espanya per primera vegada pel govern de la UCD presidit per Adolfo Suárez. Per aquell temps va néixer com a “Impost ‘extraordinari’ sobre el Patrimoni”. Per aquells anys, el país, també passava per una etapa de crisi i calia aconseguir diners per a fer front a les necessitats dels ciutadans (les prestacions de l’època que no eren, ni de bon tros, les que avui són) Així que un fet “extraordinari” va durar 30 anys!
També cal recordar que el tipus marginal de la declaració de la renda va arribar, si la memòria no em falla al 54 %. Això vol dir que, a partir d’una quantitat (al voltant dels 10 o 12 milions de pessetes) s’havia de contribuir amb un 54 % sobre els ingressos (els primers 10 o 12 milions o feien a un percentatge més baix. Ara, en aquest moments, el tipus marginal és d’un 43 % (o sigui, més de 10 punts per sota del màxim històric)
Això que vol dir? Que l’Impost sobre la Renda a Espanya ha anat baixant amb independència de qui hagi governat PP o PSOE. També s’han suprimit a moltes comunitats autònomes l’Impost sobre successions i donacions (el que es paga per herències u altres tipus d’actes jurídics) No obstant això, no vol dir que la recaptació d’impostos hagi abaixat, sinó tot el contrari. L’Administració Tributària d’avui disposa de molts més mecanismes per a perseguir el frau i obligar als ciutadans a complir cada cop més amb la seva obligació de declarar.
Per acabar diré que “la pujada d’impostos” sempre s’ha considerat una mesura “progressista”, és a dir, pròpia d’un govern d’esquerres. En principi, degut al temps que corre, estic en contra de qualsevol pujada. No obstant, em sembla bé que, a mitjà termini es puguin apujar els impostos a aquelles persones que més guanyen.
Per a finalitzar diré que el procediment seguit per l’executiu tampoc m’ha agradat. Una altra vegada se li han donat arguments a l’oposició per atacar-los i com vaig dir no fa gaires dies, és una cosa que s’ha d’evitar...

diumenge, 30 d’agost del 2009

MÉS SOBRE EL CRITÒFOL COLOM “TORTOSÍ”


(Aquest article ha estat publicat avui a "Vinaròs News")

Encara no s’havia publicat el meu article a Vinaròs News sobre la possibilitat de que Cristòfol Colom, el descobridor d’Amèrica, hagués nascut a Tortosa, que ja em van explicar un altra teoria. De fet, l’interlocutor me la donava com a certa.
Sense revelar-ne la font, us diré que vaig conversar del tema amb un tortosí “de tota la vida”. Aquest m’assegurava que Colom no va néixer a Tortosa, però que sí que havia tingut forts lligams amb la ciutat de l’Ebre.
El meu informant m’assegurava que Colom havia estat el fruit d’una relació entre un canonge de la Seu de Barcelona i una dama de la cort. Per l’escàndol que podia comportar, aquell fill natural, va ser donar en adopció a un oncle seu que, efectivament, vivia a la illa de Gènova de Tortosa i que era mariner de professió. Aquest oncle a més de “donar-li” el seu cognom, li va ensenyar l’art de la navegació.
Em va seguir explicant que després del primer viatge que va fer Colom, els Reis Catòlics el van rebre a Barcelona (la qual cosa és un fet provat) i li van demanar al navegant que arribés allí per terra, per a que així, el poble, se’n adonés dels magnífics resultats de l’expedició. Indis nadius, productes agraris i el que era més important, or i plata formaven part del botí que Colom havia de “presentar” davant dels Reis. Però Colom va recelar d’una llarga marxa a través de tota la península, ja que per aquell temps els camins estaven plens de malfactors i en qualsevol moment s’hagués pogut produir un assalt a la comitiva. Va ser així com Colom va decidir desembarcar a Tortosa, port que coneixia a la perfecció y marxar des d’allí per terra fins Barcelona.
La calçada més important d’aquell temps i que unia Tortosa amb la Ciutat Comtal era la Via Augusta. Aquesta carretera pujava pel que avui es coneix pel nom de carretera Simpàtica fins el santuari de Mig Camí i, més tard, l’ermita del Coll de l’Alba, abans de dirigir-se cap al Perelló (on s’han trobat restes de la calçada d’origen romà)
El santuari de Mig Camí està consagrat a la Mare de Déu de la Providència, segons ell, patrona dels mariners de Tortosa. La devoció “mariana” de Colom ja és coneguda. Així que, al passar pel lloc, després de parar-se per a resar una estona a la Verge, va deixar com exvots unes miniatures en fusta de la nau Santa Maria i les caravel•les Pinta i “Niña”.
Aquesta ofrena va crear un precedent i, a partir de llavors, molts mariners de Tortosa van seguir portant com exvots representacions de les seves embarcacions per agrair-li a la Mare de Déu fets puntuals relacionats amb la marineria. Duran la guerra civil espanyola van desaparèixer totes les figures, retrats, etc. què, els ciutadans, majoritàriament de Tortosa, havien ofert a la M D de la Providència. Però, pel que es veu, els claus d’on estaven penjades, encara hi són. Aquesta informació li va donar un dels fills del darrer matrimoni que va estar a càrrec del santuari.
Un altra versió, tal vegada més estesa, és que Colom va ser fill bastard del príncep de Viana i una dama de les Illes Balears de nom Margalida, tal com defensa Gabriel Verd, secretari general de l’associació cultural Cristòfol Colom de les Illes. El príncep de Viana era fill de Joan II i de la seva primera dona, Blanca de Navarra. Però es va enfrontar al seu pare i aquest va nomenar hereu del Regne d’Aragó al seu altre fill, Ferran, nascut de la seva segona dona, Joana Enríquez, futur Rei Catòlic...
Així, segons aquesta altra teoria, Ferran II d’Aragó hauria estat oncle de Colom. I a partir d’aquí m’entren els dubtes. Ferran II va ajudar el seu nebot coneixent la seva condició? I si va ser així, tal vegada com a prova de bona voluntat i per a donar-li uns privilegis què li corresponent per naixement? O desconeixia el rei la condició de familiar seu i potser, Colom, sabent-ho, va voler amagar la seva procedència i d’aquí que siguin tant foscos els seus orígens?
Es clar que també hi ha que rebaten aquesta teoria de forma contundent relacionant l’arribada del Príncep de Viana a Mallorca (1459) i l’edat que devia tenir Colom quan va morir (1505), on segons les còniques “quasi no podia caminar”. Per vell o per malalt? Ves-ho a saber...
Al meu parer, si al morir Colom tenia uns 60 anys, era, per aquell temps ja era tot un ancià. Així l’any del descobriment en devia de tenir (segons aquesta teoria) més de 45. Em sembla que massa edat per ficar-se en aventures incertes més pròpies de persones joves, de caràcter molt més aventurer que no de persones d’edat més madura.
Sigui com sigui, els orígens de Cristòfol Colom seguiran sent una incògnita que, tal vegada, es començaran a aclarir quan es faci públic l’estudi de l’ADN que es va encarregar a un laboratori especialitat després de prendre mostres a diverses persones que porten el cognom Colom de diversos llocs d’Espanya, majoritàriament de Catalunya i les Illes Balears.

(La fotografia que il•lustra aquest article d’opinió l’he trobada a Internet. És la rèplica de les naus del primer viatge de Colom a Amèrica. Estan ancorades al “Moll de les Caravel•les” de Palos de la Frontera (Huelva) Fixeu-vos amb les insígnies catalanes d’una d’elles; en canvi cap porta senyes d’identitat del Regne de Castella)

dissabte, 29 d’agost del 2009

DIARI D’UNA SETMANA A PARÍS

Primer que res vull agrair la fidelitat dels meus “lectors” que, tot i estar una setmana sense escriure res als meus blogs, han seguit entrant, encara, amb una major assiduïtat. A més d’un, aquells que no són tant propers a mi, els haurà estranyat aquest, per mi, llarg silenci. El motiu no es un altre que haver passat unes vacances familiars amb la meva dona, els meus dos fills i la nora a París, Heu aquí un petit resum de la nostra estada:


Dia 1, divendres 21.- Presa de contacte amb la ciutat. Ajuntament i Notre Dame. Vàrem sortir de Barcelona en un vol de la companyia Vuelig. L’avió un dels dos que van ser decorats per Custo Barcelona (ho veuríem al viatge de tornada) Estiguérem al cèntric barri del Temple, allí on van establir els seus dominis els cavallers de la mateixa ordre religiosa-militar, a un quart aproximadament caminant de l’ajuntament, del riu Sena i de Notre Dame i del centre d’art modern Georges Pompidou. Enseguida ens en adonarem de que era un barri “d’ambient” gai i lèsbic. També on es concentraven un major nombre de botigues especialitzades en venda a l’engròs d’articles de bijuteria i marroquineria.


Dia 2, dissabte 22.- Place de la République, barri indi-paquistanès i magrebí, Sacré Coeur, Montmartre, Pigalle, plaça Vendôme, jardins de les Tulleries i Opéra.
Tot ho férem caminant. És la millor forma de veure la ciutat, però, evidentment, la més cansada. Passarem per un dels barris més marginals de París, allí on es concentra la major part de la població de l’Índia i el Pakistan i també magrebí (suposo que, majoritàriament de l’Algèria) A l’arribar a Montmartre, el barri “bohemi” de la ciutat, d’on el principal símbol és l’església del Sacré Coeur. Després d’haver dinat passarem pel “barri roig” parisenc (Pigalle), on es trobar el conegut cabaret Molin Rouge. De retorn cap a casa passarem per la plaça Vendôme, on es troba l’hotel Ritz. A la porta de l’hotel hi havia un Hammer d’un xeic àrab que cridava l’atenció al estar molt “tunejat”.


Dia 3, diumenge 23.- Plaça de la Concorde, Champs Elysées, Arc de Triomf de l’Étolile y Tour Eiffel.
L’anada també la férem a peu. A l’arribar a la place de la Concorde ens trobarem amb un paisatge conegut, ja que l’edifici del Louvre i els jardins de les Tulleries ja els havíem vist el dia anterior. Des de la Concorde es veu l’Arc de Triomf perfectament, però cal recórrer uns 5 quilòmetres pels Champs Elysées per arribar-hi. Passarem per davant d’una tenda Citroën on hi havia una mostra dels 90 anys d’història de la marca automobilística i hi destacava un prototip de cotxe. Després de pujar a l’Arc de Triomf per les escales enfilarem cap a la Tour Eiffel, on se’ns va fer de nit. La tornada cap a casa la férem amb autobús.


Dia 4, dilluns 24.- Musée du Louvre.
Hi passarem tot el dia i, com és natural passant a tota pressa per les diferents seccions. No cal ni dir que vàrem veure els seus dos principals atractius: la Gioconda de Leonard da Vinci i la Venus de Milo.


Dia 5, dimarts 25.- L’Hôtel des Invalides, palau i jardins de Luxembourg, barri llatí, el Pantehon dels homes il•lustres i la universitat de la Sorbonne.
Els Invalides és on es troba la tomba de Napoleó Bonaparte, què és el seu gran atractiu. Després el museu de l’armada on es poden veure diferents estances amb vestits, armes i d’altres objectes de diverses èpoques de la història de l’exercit francès i de les guerres mundials. Per la tarda passarem pel palau de Luxembourg, seu del Senat i els jardins que l’envolten i també pel barri llatí, el Panteó de les celebritats franceses i la famosa universitat de la Sorbonne.


Dia 6, dimecres 26.- Chateau de Versailles.
Després de visitar-ne les principals estances, férem una passejada pels inacabables jardins, la major part de la qual amb bicicleta. Així poguérem arribar als Partenons (gran i petit), que venen a ser com a palaus dintre del propi palau.


Dia 7, dijous 27.- Place de la Bastille, Montparnasse (place de la Catalogne, place de Pablo Picasso, cementiri...)
Va ser el dia del remat final. La place de la Bastille, coneguda per haver-hi començat la Revolució francesa amb l’assalt de la presó que s’hi trobava en aquell lloc, o era a molta distància de casa. El barri de Montparnasse era on hi vivia la intel•lectualitat parissina, per això calia visitar el cementiri, un atractiu turístic més de la capital de França. Abans de que ens fessin fora a les 6 de la tarda encara vàrem tenir temps de veure les tombes del filòsof Jean Paul Sartre i la seva dona Simone de Beauvoir i també de l’autor teatral Samuel Beckett. Cal remarcar que cap de les dues tenia cap símbol religiós. A les principals tombes, els visitants, he deixen missatges, alguns d’ells escrits en els propis bitllets de metro. Abans havíem passat per la plaça de Catalogne (no ho cal traduir, veritat?) on hi havia un bloc d’habitatges projectat per Ricard Bofill. Més tard ens trobarem amb la plaça Pablo Picasso, el centre neuràlgic del barri. Bona part del viatge d’anada i tornada el férem en metro.


Dia 8, dijous 28.- Tornada a casa.
Pareix mentida però fins el dia abans no havíem visitat el petit parc situat enfront d’on anàvem a dormir i el darrer matí vaig aprofitar per fer les darreres fotos de paris. Des d’allí a Orly amb transport públic per agafar un altre vol de Vuelig que, puntualment ens va aterrar a Barcelona.

dijous, 20 d’agost del 2009

EL BARÇA DE LAPORTA


Un antic i ja difunt professor meu, repetia sovint: “D’heroi a traïdor només hi ha un pas: guanyar o perdre la guerra”. Una cosa així li ha passat a Joan (Jan) Laporta. Qüestionat només fa un any, l’assembla general d’ahir va ser, segurament, la més plàcida del seu mandat. I és que guanyar els tres títols més importants que jugues, no està a l’abast de tothom. Bé, de ningú, ja que ha estat el Barça el primer equip de la història que ha aconseguit guanyar la copa, la lliga i la Champions. Ara tothom el vol emular. A “can Madrid” hi ha moltes veus que ho reclamen... Això és bo, per una vegada a “can Madrid” tenen “barcelonitis” i s’han gastat una fortuna per a reforçar un equip que, encara o sé sap com, l’any passat es va estar tota una volta sense perdre...
Per a mi Laporta no ha estat ni un gran president ni un president dolent. Ha estat, sense adjectius, un president del Barça. Si l’equip de futbol va guanyar 3 títols en una sola temporada va ser gràcies a Pep Guardiola i al seu equip, molts d’ells formats a la pedrera del Barça i això, és el que té més mèrit de tot!
I tot fa pensar que si d’aquí al 31 d’aquest mes no arriben nous fitxatges, al Barça 2009-2010 encara en nodriran dos o tres jugadors més formats a la pedrera i preparats a donar el grans salt per a quan digui Guardiola.
Mentre (i com fan la majoria de mandataris) Laporta va preparar el camí dels seu successor a l’assemblea d’ahir. Tot apunta que serà Xavier Sala Martín, l’home de les “americanes”. Laporta vol una successió tranquil•la i amb la continuïtat d’un dels membres de l’actual junta se la garanteix.
Però no cal oblidar el que deia abans. Laporta, ara fa un any, no vivia tant feliç. Bona part de la seva junta directiva havien dimitit. Es pot dir que la majoria de qui l’acompanyaven quan accedia per primer cop a la presidència fa uns 6 anys, ara mateix no queda ningú. Molts d’aquest, per a mi, entenent més de futbol que Sala Martí i no li posaran fàcil al “candidat oficial”. Entre ells cal recordar d’una manera especial a Sandro Rossell. Hauria guanyat Laporta les eleccions si o hagués format tàndem amb Rossell? Segurament que no...
Sandro Rossell és un home de futbol que viu per al futbol i, sense tenir ni cap interès personal ni ser-ne soci d’aquest gran club, crec que es mereix ser-ne el president. És qüestió de predileccions, com ho era fa uns anys Lluís Bassat, simplement perquè la primera vegada portava a la seva candidatura a Ernest Lluch. Una persona amb qui hauria anat on ell hauria volgut i que sempre tindré al meu record com un des meus personatges favorits de la història.
Bé, després d’aquesta mica de romanticisme, tornem a centrar el tema. L’important sempre ha estat i estarà que el nostra Barça guanyi títols. No importa qui estigui de president si Sala Martín, Sandro Rossell o qualsevol d’altre.
Dintre d’uns 9 mesos, quan la temporada “futbolera” hagi acabat, tornarà a ser temps de fer balanços. Llavors es sabrà si l’estratègia de fitxatges del Madrid ha funcionat o el Barça a estat capaç de guanyar una part dels títols que s’hi jugava (l’any que ve amb la lliga o la Champions en tinc prou), la qual cosa voldrà dir que el Madrid no ho haurà pogut guanyar tot i no hauran rendibilitzat la milionada gastada en aquest principi de temporada.
De totes formes, per acabar diré que el model del Barça és, a llarg termini, molt més sostenible que el del Madrid (o el Manchester City, guanyador a nit del trofeu Joan Gamper) Que duri...