Un antic i ja difunt professor meu, repetia sovint: “D’heroi a traïdor només hi ha un pas: guanyar o perdre la guerra”. Una cosa així li ha passat a Joan (Jan) Laporta. Qüestionat només fa un any, l’assembla general d’ahir va ser, segurament, la més plàcida del seu mandat. I és que guanyar els tres títols més importants que jugues, no està a l’abast de tothom. Bé, de ningú, ja que ha estat el Barça el primer equip de la història que ha aconseguit guanyar la copa, la lliga i la Champions. Ara tothom el vol emular. A “can Madrid” hi ha moltes veus que ho reclamen... Això és bo, per una vegada a “can Madrid” tenen “barcelonitis” i s’han gastat una fortuna per a reforçar un equip que, encara o sé sap com, l’any passat es va estar tota una volta sense perdre...
Per a mi Laporta no ha estat ni un gran president ni un president dolent. Ha estat, sense adjectius, un president del Barça. Si l’equip de futbol va guanyar 3 títols en una sola temporada va ser gràcies a Pep Guardiola i al seu equip, molts d’ells formats a la pedrera del Barça i això, és el que té més mèrit de tot!
I tot fa pensar que si d’aquí al 31 d’aquest mes no arriben nous fitxatges, al Barça 2009-2010 encara en nodriran dos o tres jugadors més formats a la pedrera i preparats a donar el grans salt per a quan digui Guardiola.
Mentre (i com fan la majoria de mandataris) Laporta va preparar el camí dels seu successor a l’assemblea d’ahir. Tot apunta que serà Xavier Sala Martín, l’home de les “americanes”. Laporta vol una successió tranquil•la i amb la continuïtat d’un dels membres de l’actual junta se la garanteix.
Però no cal oblidar el que deia abans. Laporta, ara fa un any, no vivia tant feliç. Bona part de la seva junta directiva havien dimitit. Es pot dir que la majoria de qui l’acompanyaven quan accedia per primer cop a la presidència fa uns 6 anys, ara mateix no queda ningú. Molts d’aquest, per a mi, entenent més de futbol que Sala Martí i no li posaran fàcil al “candidat oficial”. Entre ells cal recordar d’una manera especial a Sandro Rossell. Hauria guanyat Laporta les eleccions si o hagués format tàndem amb Rossell? Segurament que no...
Sandro Rossell és un home de futbol que viu per al futbol i, sense tenir ni cap interès personal ni ser-ne soci d’aquest gran club, crec que es mereix ser-ne el president. És qüestió de predileccions, com ho era fa uns anys Lluís Bassat, simplement perquè la primera vegada portava a la seva candidatura a Ernest Lluch. Una persona amb qui hauria anat on ell hauria volgut i que sempre tindré al meu record com un des meus personatges favorits de la història.
Bé, després d’aquesta mica de romanticisme, tornem a centrar el tema. L’important sempre ha estat i estarà que el nostra Barça guanyi títols. No importa qui estigui de president si Sala Martín, Sandro Rossell o qualsevol d’altre.
Dintre d’uns 9 mesos, quan la temporada “futbolera” hagi acabat, tornarà a ser temps de fer balanços. Llavors es sabrà si l’estratègia de fitxatges del Madrid ha funcionat o el Barça a estat capaç de guanyar una part dels títols que s’hi jugava (l’any que ve amb la lliga o la Champions en tinc prou), la qual cosa voldrà dir que el Madrid no ho haurà pogut guanyar tot i no hauran rendibilitzat la milionada gastada en aquest principi de temporada.
De totes formes, per acabar diré que el model del Barça és, a llarg termini, molt més sostenible que el del Madrid (o el Manchester City, guanyador a nit del trofeu Joan Gamper) Que duri...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada