divendres, 29 de gener del 2010

ENS JUBILAREM MÉS VELLS


La més que provable jubilació als 67 anys (ja ha estat aprovada pel Consell de Ministres d’avui) ha estat el tema del dia de les tertúlies de cafè d’avui. I em sembla que seguirà sent-ho per molts dies, al menys de que surti alguna notícia molt important.
D’entrada us he de dir que la proposta no m’agrada. Abans que polític sóc sindicalista de la UGT i, des d’un sindicat progressista i de classe, aquesta mena de mesures ens sembla “fer dues o tres passes enrere”. Només una mostra. Les organitzacions empresarials hi estan d’acord. La qual cosa vol dir que és una mesura més aviat de dretes que progressista.
Segurament el PP té raó (jo, quasi donant la raó al PP!) quan diu que manquen una sèrie de mesures concretes i no anar traient-ne una de nova de tant en tant, però cal reconèixer (això sí), que anunciar la jubilació als 67 anys és una mesura valenta.
Ara només cal esperar la confirmació de que s'augmentarà el periode per al càlcul de les pensions que està en 15 anys. Això suposarà, d'entrada, una baixada implícita de les retribucions dels qui es jubilin a partir de l'entrada en vigor.
I ho és perquè és una mesura antipopular i que, segurament, farà perdre molts de vots al PSOE de cara a les properes eleccions d’aquí a dos anys. També potser que l’estratègia sigui aquesta i, esperar que dintre de dos anys, si, al final hem aconseguit sortir de la crisi, “ningú” se’n recordi... La qual cosa és molt difícil que passi.
Tornant a centrar el tema, ara, només queda que el “Pacte de Toledo” ho aprovi. Però que és el Pacte de Toledo. Cal remuntar-se a 1995 per a trobar els orígens del Pacte de Toledo. És una comissió d’experts que, preveient un futur no massa bo per a les pensions, van decidir adoptar una sèrie de mesures per a garantir-les en el futur, més enllà de 2020. De totes formes cal dir que, l’enllaç de la Wikipedia que parlava del Pacte de Toledo ha estat esborrat avui mateix. No sé si perquè li faran modificacions (per això no calia esborrar-lo) o per algú emprenyat en el tema de les jubilacions que ho ha fet pagar a la informació d’Internet.
Analitzant per damunt el que suposa jubilar-se als 67, em venen al cap un grapat de coses. La primera ja l’he dit, és una pèrdua de drets per part dels treballadors que només poden beneficiar a l’empresari.
És evident que si a un treballador en actiu el fas jubilar dos anys més tard, el que estàs fent és impedir que aquesta plaça pugui ser ocupada per un jove per un període igual de temps, al menys que acabis amortitzant la plaça, la qual cosa encara és pitjor. Tampoc rendeix tant un jove que s’acabi d’incorporar que un vell que estigui pensant més amb la jubilació que una altra cosa. Més experiència per part del vell, sí, més rendiment, probablement, no.
Amb la situació actual on, el ser humà, tant la dona com l’home, cada any que passa l’esperança de vida creix, penso que el que pretén el retard de dos anys de l’edat de jubilació és que els jubilats acabin cobrant dos anys menys. El jove, que encara no s’hagi incorporat al món laboral, com no haurà cotitzat, no cobrarà cap mena de subsidi i si ara s’emancipa tard (respecte a quan nosaltres, els que tenim més de quaranta cinc anys, ens varem emancipa), encarà ho faran més tard.
Però fixeu-vos en una altra cosa. Com se’ns ha donat la notícia. Ahir hi va haver una mena d’avançament quan es va dir que “dintre de 40 anys, els majors de 64 anys es duplicaran a Espanya respecte a la xifra actual”. Però ahir res ens feia pensar que avui s’acabaria donant “la gran notícia”. O sigui, ahir, d’alguna manera, se’ns va alertar sobre l’increment de la població més gran de 64 anys (envelliment de la població)
Però també ahir se’ns va donar una altra notícia també sorprenent: aquesta setmana, la natalitat a Catalunya, ha crescut de forma mai vista fins ara. I tot pareix indicar que va ser gràcies a la victòria del Barça sobre el Madrid per 2 a 6 i l’empat contra el Chelsea, amb el gol d’Iniesta, la qual cosa va passar farà uns 9 mesos!
O sigui, la millor recepta (al menys per a Catalunya) per a que ens puguem seguir jubilant als 65 anys és que el Barça vagi guanyant partits i títols de la manera que ho va fer l’any passat.
La llàstima és que la recepta no serveixi per als que no siguin del Barça i, es clar, si guanya “l’altre equip”, no tindrem la “trempera” de l’any passat i ja sé sap, a partir de certa edat el millor remei a la manca de trempera és la Viagra.
O sigui, la jubilació de demà als 70 i amb Viagra i avui, molt probablement amb vaselina!

dijous, 28 de gener del 2010

EL FRAU DE LA VIDA


De vegades, després de llegir notícies com la que porta avui el Periódico a la portada com el titular més important del dia, acabes creient que la vida, en general, és un gran frau. I no vull parlar de coses immaterials i intangibles, que segur que també podríem fer tot una tesi, sinó de coses materials i quotidianes.
Si no ho he vist el titular del Periódico, diu així. “Multa milionària a tres fabricants de gels”, “Competència sanciona amb 8 milions els grups Sara Lee, Puig i Colgate”, “La multinacional Henkel se salva del càstig per haver denunciat la resta del càrtel”.
I devant d’una notícia com aquesta que cal pensar? I tot per pactar preus l’any 2005. Primer que res, que, segurament, els sector dels cosmètics (o de la higiene personal) no és l’únic sector on les grans marques (potser no sigui el mateix que parlar de grans fabricants) pacten preus per no fer-se mal entre elles, la quals cosa, com sempre, acaba perjudicant el comprador.
El Tribunal per a la Defensa de la Competència ha multat altres cops a companyies de telefonia, per exemple, també per haver fet el mateix. Quasi sempre, al darrera d’aquestes denuncies s’hi troba alguna associació en defensa els consumidors (la OCU per exemple) Però crec que aquest paper el tindria que fer la pròpia administració que hauria de tenir els mecanismes suficients per a detectar les irregularitats quasi tan aviat com es produïssin.
És evident que alguna cosa està fallant durant tot el procés: des de la fabricació del producte, passant per la distribució i fins arribar a l’establiment.
Perquè els fraus són tant i tant variats que la nostra ment ho té molt difícil a l’hora de poder-los imaginar.
Avui en dia, qui sol fixar el preu dels productes, són les grans cadenes de distribució, o sigui, els grans hipermercats. Per a que t’acabin comprant, cal que tu venguis el producte al preu que ells te diuen i, si no hi estàs d’acord, ja saps...
Davant d’això els fabricants solen abaixar la qualitat del producte, però el distribuïdor no abaixa el preu. Una vegada en van donar un exemple. Un representant d’una marca d’embotits em va dir que a l’hora de fabricar el pernil dolç, per abaixar el preu fins el que volien els supermercats, hi posaven més fècula i aigua. Així de senzill!
També hi ha qui nota la diferència en una determinada marca de bitter sense alcohol d’aquelles ampolletes que et serveixen al bar i de les que es compren als súpers. I això també passa amb el cafè, etc.
Ja per anar acabant, un dia em va arribar un correu i recordo, fins i tot que el vaig penjar aquí al blog, on parlava del frau que suposa pagar el preu que es paga per l’aigua mineral envasada i que és una “burrada” de cara respecte a la que baixa per l’aixeta de casa. Però el frau no és aquest, és que si l’aigua és un bé públic i està considerat així dintre de la llei d’aigües, com permeten els nostres polítics que es pugui comercialitzar?
Una pregunta difícil de comprendre i d’una resposta, segurament, encara més difícil. Al final acabes pensant que hi ha tota mena d’interessos econòmics al darrera. I els diners, quasi sempre, acaben donant molt poder. De vegades fins i tot massa...

dimecres, 27 de gener del 2010

L’ECONOMIA ESPANYOLA (I TAMBÉ LA D'AQUÍ)


Un dia de ja fa uns anys, li vaig dir a un economista que havia parlat d’economia i em va dir que no calia ser un expert per a fer-ho, ja que es poden formular diferents teories econòmiques i totes poden arribar a ser veritat.
Abans d’entrar en matèria, voldria fer una consideració: “Els millors economistes solen les dones a l’hora d’administrar els comptes familiars”. Només elles poden parlar de la pujada de la “cistella de la compra” i des les dificultats que tenen per arribar a final de més en èpoques de crisi domèstica, no sempre coincidents amb les crisis mundials.
Diu la OCDE que Espanya serà la darrera “gran economia” europea que sortirà de la crisi. La ministra del ram, Elena Salgado, ja ha sortit dient que no és veritat, que l’any pasta les previsions de l’organisme europeu també havien estat molt més pessimistes i que al final, les dades han donat la raó al govern.
Sigui veritat la una o l’altra posició, el que es cert és que, aquest anys, els qui s’ho passen malament, seguiran passant-ho malament (en general) i la resta anirem “tirant”.
Els mals de l’economia espanyola són endèmics i per causes diverses, encara que penso que, històricament, des dels diferents governs, no s’han fet mai els deures.
Tret del sector serveis (també dit terciari) els altres tenen greus mancances estructurals. I aquest sector es salva, principalment, pel turisme. Però no ens enganyem: si els turista bé és per la bona climatologia del país, ja que l’estat de conservació de molts dels monuments deixa molt que desitjar. També trobo a falta la imaginació suficient per part dels empresaris del sector a l’hora d’innovar amb la creació de noves ofertes. He visitat sovint el S de França i sento enveja de com tenen cura dels monuments, dels espais naturals, etc. Només una pregunta : Qui van ser els precursors del turisme rural, tan de moda avui a Catalunya i a l’estat espanyol?
En quan al sector primari (agricultura), tot acceptant que s’està treballant molt i bé, encara ens queda molt per a posar-nos a un nivell competitiu.
El problema del nostre territori són les petites explotacions agràries i la diversitat de cultius. Degut a això els preus en origen són més alts i es molt difícil poder exportar als grans mercats europeus i mundials on hi ha molta competència amb preus més baixo. Aquí només ens queda el valor “afegit” de la qualitat. Un producte de qualitat sempre tindrà sortida, però amb una bona promoció per part de les administracions.
Però el sector que, al meu entendre, està pitjor, és la indústria (secundari) És el sector que ha de crear ocupació i convertir-se en el motor de l’economia.
Tradicionalment, la indústria de casa nostra ha depès massa de les inversions estrangeres: Lear, Rehau, Kanase, Toar, Ykk, Mapei, etc. (I de nacionalitats ben diferents: EE.UU, Perú, Japó...) Encara recordo una visita que vaig fer a Kanase on la retolació estava tota en japonès.
Bona part d’aquestes empreses han tancat, tenen previst tancar o han fet reestructuració de plantilla degut a la crisi. Però el seu lloc no l’ha ocupat ningú. A Catalunya, només fa unes dècades tenia una indústria potent que era la tèxtil, però ara quasi tot el teixit ens arriba dels països asiàtics on la ma d’obra és molt més barata.
La poca indústria autòctona que ens queda és la del moble de la Sénia (que tampoc és aliena a la crisi) o la conservera i envasadora derivada del sector primari que és, al meu entendre, una de les que s’ha de potenciar.
Però el pitjor mal que tenim avui i que per alguns economistes és un sector diferenciat i per a altres estaria dintre del secundari, és la construcció.
La culpa de sortir més tard que ningú de la crisi el té, en bona part, la construcció. Aquesta dècada el món del ciment va viure els seus anys “daurats”. Les grues formaven part del nostre paisatge urbà. Avui encara se’n veuen, però les obres estan parades i no les han tret per manca de liquiditivitat. Només cal passar pels carrers per veure la quantitat d’obres parades o pisos que es venen. Fins que el sector no es recuperi una mica, els índex d’ocupació no es recuperaran.
Ara hi ha una “guerra” entre les immobiliàries i les entitats financeres, ja que aquestes ofereixen habitatges barats embargats als propietaris que no podien pagar les hipoteques, la qual cosa ha provocat el malestar del sector immobiliari.
Un darrer detall. L’altre dia, un regidor de Roda de Barà que té una germana que treballa a una entitat financera, em va preguntar: Què passa a Amposta que hi ha tants pisos per a vendre?
És el “miracle” econòmic ampostí de l’era de CiU!!

dimarts, 26 de gener del 2010

PAGAR ALS BONS CONDUCTORS, ÉS LA SOLUCIÓ?


El debat l’acaba d’encetar l’ajuntament de Puigcerdà (comarca de la Cerdanya) quan ha decidit “pagar” a tots aquells que l’any passat no van cometre cap infracció de trànsit amb els diners que es van recaptar en multes.
Segons es diu, els infractors solen ser un grup més aviat reduït respecte a tot el col•lectiu de bons conductors, però, sovint, reincidents. És a dir, uns pocs cometen la majoria de les infraccions.
Això vol dir, primer que res, que la quantitat que tocarà a cada un dels bons conductors serà petita, tal i com ho reconeixia el seu regidor de governació (si no ho recordo malament) Per tant, la gratificació per conduir bé no compensa. La compensació és una altra, la que apliquem la majoria dels conductors: una conducta cívica per evitar accidents i molèsties a molts de ciutadans, molts d’ells vianants.
Qui em coneix sap la sensibilitat que tinc jo de cara a evitar qualsevol situació incorrecta. És evident que, com tots (i qui digui el contrari, menteix) cometo infraccions, la majoria degut a distraccions. Però evito altres situacions com aparcar malament, fer maniobres temeràries, etc.
L’altre dia anant pel carrer vaig veure a un conciutadà que conec i vaig estar mirant-lo per a saludar-lo. Finalment, qui em va veure va ser la seva dona i ens varem saludar amb ella. Al cap de pocs dies ens trobarem en una situació totalment diferent i se’m va disculpar dient-me que ells quan va a peu igual que quan va amb el cotxe, només mira al davant. Li vaig respondre que, quan va amb cotxe, mirar sempre al davant “és una virtut”.
Darrerament m’estic fixant que molts de conductors no solen posar els intermitents per avisar de les seves maniobres. Crec que resulta del tot xocant que ara que els cotxes van equipats amb la darrera tecnologia, no “portin intermitents”! Fixeu-vos i veurem com el que dic és veritat. Una acció tant senzilla com aquesta podria evitar molts accidents.
Con a conductor experimentat (fa 32 anys que tinc el carnet de conduir i porto més de 600.000 quilòmetres fets) penso que la solució idònia per evitar accidents és castigar al màxim als infractors reincidents per conductes temeràries. Un exemple. Una cruïlla amb intensitat alta de circulació. Una sèrie de cotxes venen per aquell carrer i en arribar-hi poden optar en girar a l’esquerra, la situació més habitual, seguir cap avant i, finalment girar a la dreta (la qual cosa fan els menys) mentre la majoria de conductors esperaven pacients que els de davant anessin sortint tenint en compte els que circulaven per l’altre carrer, un cotxe es va posar a la dreta de tots i no per girar a l’esquerra ni tant sols per seguir pel mateix carrer. Quan va poder va girar a l’esquerra passant de forma totalment temerària per davant del primer que estava aturat! Afortunadament no va passar res perquè la majoria dels conductors tenen una mica més de seny. Una altra maniobra que, normalment no es fa bé, és girar per una rotonda. Són pocs els que saben fer-ho. A la del pont del Mil•lenari de Tortosa, per la part de Ferreries, vaig veure no fa molt una altra acció digna de ser citada com exemple d’allò que no s’ha de fer. Un cotxe hi circulava en direcció a “València” i anava canviant de carril i avançant els altres vehicles. Quan finalment es va posar al davant meu, vaig pensar que continuaria per la C-12 (cap a Amposta o Santa Bàrbara), però no, va enfilar-se pel pont! Un bon grapat de conductors encara no saben que quan hi ha dos carrils, el de l’esquerra és pe girar cap a l’esquerra. Seguir cap avant pot significar creuar-se amb algú que circula pel de la dreta i gira cap a l’esquerra, que també els hi ha!
Dintre de la ciutat hi ha molts que deixen el cotxe en doble fila o davant d’un gual perquè “entren un moment a comprar”. Aquesta situació es produeix constantment a la botiga que tinc als baixos del bloc on visc. Ahir abans de 2/4 de cinc, anava a l’església perquè hi havia un enterrament. Plovia. A un dels carrers de la xarxa principal d’Amposta hi havia una furgoneta aparcada sobre la vorera amb els quatre intermitents posats (per això si que en tenen), la qual cosa obligava als vianants a tenir que baixar de la vorera i tenir que trepitjar l’aigua de la pluja, ja que en aquell lloc és molt estreta. Quan tornava cap a casa i ja feia més d’una hora que hi havia passat, encara seguia al mateix lloc, immòbil... Vaig trucar a la policia local. No sé si van acudir o no, però la situació crec que era per això.

(La foto és d'un aparcament a l'avinguda de la Ràpita -el principal carrer d'Amposta-, cruIlla amb el carrer Fortuny)