Un dia de ja fa uns anys, li vaig dir a un economista que havia parlat d’economia i em va dir que no calia ser un expert per a fer-ho, ja que es poden formular diferents teories econòmiques i totes poden arribar a ser veritat.
Abans d’entrar en matèria, voldria fer una consideració: “Els millors economistes solen les dones a l’hora d’administrar els comptes familiars”. Només elles poden parlar de la pujada de la “cistella de la compra” i des les dificultats que tenen per arribar a final de més en èpoques de crisi domèstica, no sempre coincidents amb les crisis mundials.
Diu la OCDE que Espanya serà la darrera “gran economia” europea que sortirà de la crisi. La ministra del ram, Elena Salgado, ja ha sortit dient que no és veritat, que l’any pasta les previsions de l’organisme europeu també havien estat molt més pessimistes i que al final, les dades han donat la raó al govern.
Sigui veritat la una o l’altra posició, el que es cert és que, aquest anys, els qui s’ho passen malament, seguiran passant-ho malament (en general) i la resta anirem “tirant”.
Els mals de l’economia espanyola són endèmics i per causes diverses, encara que penso que, històricament, des dels diferents governs, no s’han fet mai els deures.
Tret del sector serveis (també dit terciari) els altres tenen greus mancances estructurals. I aquest sector es salva, principalment, pel turisme. Però no ens enganyem: si els turista bé és per la bona climatologia del país, ja que l’estat de conservació de molts dels monuments deixa molt que desitjar. També trobo a falta la imaginació suficient per part dels empresaris del sector a l’hora d’innovar amb la creació de noves ofertes. He visitat sovint el S de França i sento enveja de com tenen cura dels monuments, dels espais naturals, etc. Només una pregunta : Qui van ser els precursors del turisme rural, tan de moda avui a Catalunya i a l’estat espanyol?
En quan al sector primari (agricultura), tot acceptant que s’està treballant molt i bé, encara ens queda molt per a posar-nos a un nivell competitiu.
El problema del nostre territori són les petites explotacions agràries i la diversitat de cultius. Degut a això els preus en origen són més alts i es molt difícil poder exportar als grans mercats europeus i mundials on hi ha molta competència amb preus més baixo. Aquí només ens queda el valor “afegit” de la qualitat. Un producte de qualitat sempre tindrà sortida, però amb una bona promoció per part de les administracions.
Però el sector que, al meu entendre, està pitjor, és la indústria (secundari) És el sector que ha de crear ocupació i convertir-se en el motor de l’economia.
Tradicionalment, la indústria de casa nostra ha depès massa de les inversions estrangeres: Lear, Rehau, Kanase, Toar, Ykk, Mapei, etc. (I de nacionalitats ben diferents: EE.UU, Perú, Japó...) Encara recordo una visita que vaig fer a Kanase on la retolació estava tota en japonès.
Bona part d’aquestes empreses han tancat, tenen previst tancar o han fet reestructuració de plantilla degut a la crisi. Però el seu lloc no l’ha ocupat ningú. A Catalunya, només fa unes dècades tenia una indústria potent que era la tèxtil, però ara quasi tot el teixit ens arriba dels països asiàtics on la ma d’obra és molt més barata.
La poca indústria autòctona que ens queda és la del moble de la Sénia (que tampoc és aliena a la crisi) o la conservera i envasadora derivada del sector primari que és, al meu entendre, una de les que s’ha de potenciar.
Però el pitjor mal que tenim avui i que per alguns economistes és un sector diferenciat i per a altres estaria dintre del secundari, és la construcció.
La culpa de sortir més tard que ningú de la crisi el té, en bona part, la construcció. Aquesta dècada el món del ciment va viure els seus anys “daurats”. Les grues formaven part del nostre paisatge urbà. Avui encara se’n veuen, però les obres estan parades i no les han tret per manca de liquiditivitat. Només cal passar pels carrers per veure la quantitat d’obres parades o pisos que es venen. Fins que el sector no es recuperi una mica, els índex d’ocupació no es recuperaran.
Ara hi ha una “guerra” entre les immobiliàries i les entitats financeres, ja que aquestes ofereixen habitatges barats embargats als propietaris que no podien pagar les hipoteques, la qual cosa ha provocat el malestar del sector immobiliari.
Un darrer detall. L’altre dia, un regidor de Roda de Barà que té una germana que treballa a una entitat financera, em va preguntar: Què passa a Amposta que hi ha tants pisos per a vendre?
És el “miracle” econòmic ampostí de l’era de CiU!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada