NO HI HA COLOR!!

Avui li estava donant voltes per veure com enfocar el tema del que parlar-vos. Tenia bastant clar que volia fer-ho sobre el Partit Popular, però posats a pensar n’hi havia un parell: la censura per part de la Diputació de València a l’exposició organitzada per la Unió de Periodistes amb el títol de Fragments d'un any i les manifestacions ahir en contra y a favor de l’avortament.
Però quan he vist avui la portada del Periódico, he exclamat: “No hi ha color!!”.
Al centre de la portada hi ha una foto de cadascuna. A la de l’esquerra s’hi veu un grup de noies amb els pits nus i amb eslògans a favor del dret a decidir. A la foto de la dreta (com no podia ser d’una altra manera) s’hi veu un grup de manifestants en contra de l’avortament entre els quals hi destaquen dues monges d’alguna de les congregacions més ortodoxes ja que van totes tapades fins les orelles i el cap.
Mentre col•lectius “pro vida” es manifestaven en contra de Zapatero més que d’una altra cosa, encara que ho disfressen en contra de l’avortament, altres col•lectius feministes es manifestaven a favor del lliure dret a avortar.
Vull recordar una vegada més que la llei de l’avortament no OBLIGA ningú a interrompre l’embaràs. L’única cosa que fa és ampliar els supòsits que hi havia fins ara i afegir-hi quan es tracti de determinades situacions socials.
Hi van haver dues manifestacions: una a Madrid i l’altra a Barcelona. La de Madrid va ser la més nombrosa i va congregar uns 10.000 participants (a la de Móra d’Ebre en contra del cementiri nuclear en va aplegar 5.000 i la primera era pràcticament de nivell nacional i l’altra purament territorial) Segons les fonts periodístiques, entre els assistents de Madrid hi havia dues cares conegudes del PP: l’eurodiputat Mayor Oreja i la regidora de Madrid i esposa de l’expresident Aznar Ana Botella. Totes dues persones representen la versió més ultradreta dintre del PP. l’Ana Botella és membre de los “Legionarios de Cristo”. Mayor Oreja dia que la llei d’avortament no era progressista, sinó més pròpia dels temps dels bolxevics”.
Mentre, divendres passat, a València, el diputat de Cultura Salvador Enguix inaugurava una exposició fotogràfica on hi havia una petita part que mostrava les relacions dels conservadors valencians amb la trama Gürtel que, com tothom sap, es tracta d’operacions fraudulentes on hi ha implicats diversos càrrecs del PP valencià, entre els que es troba el propi President Camps.
És evident que es tracta d’una flagrant vulneració de les llibertats d’expressió i d’informació. Per aquest fet els periodistes van decidir cancel·lar-la.
Situacions com aquesta, a València, no sobten gens ni mica tractant-se del PP i, sobre tot de Camps. Encara que a la llunyania tots coneixem la manipulació existent al País Valencià (perdó Comunitat Valenciana, no sigui que s’empipin) i sobre tot al primer canal de la seva televisió pública (Canal 9)
Avui, el director del museu (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), Alfonso Rus, ha presentat la dimissió.
Què passarà si dintre de dos anys guanya el PP amb Rajoy al cap davant?
Segurament que l’Espanya que veure’m no tindrà res a veure amb l’actual i no em refereixo a l’economia precisament.
Mentre, em quedo amb la foto del Periódico. Aquest matí un company meu ja preguntava si tenen prevista fer alguna manifestació per aquí. L’assistència de públic sobre les voreres, seria notable.

LA "MANI" DE MÓRA D'EBRE

Aquest matí, en arribar a Mora d’Ebre, la primera persona coneguda que m‘he trobat ha estat Antonio Recio, d’Amposta, membre de la Plataforma Anti-cementiri Nuclear de Catalunya. Hem parlat principalment de dues coses: de la participació prevista y de la climatologia.
Li he dit que pujant, per la ràdio deien que els organitzadors de la manifestació de Móra d’Ebre d’avui en contra del Magatzem Temporal Centralitzat (Cementiri Nuclear9 esperaven una participació de unes 5.000 persones. Recio m’ha respost que “era un desig i “una crida” a la participació i que pareixia que el temps acompanyaria”. També m’ha dit que hi havia un 60 % de possibilitats que plogués i això calia tenir-ho en compte a l’hora de convocar la manifestació per avui i no per un altre dia, però que d’altres dies encara era pitjor”.


Cal dir que el temps s’ha aguantat mentre ha durat la manifestació u que, la participació d’avui ha superat les expectatives de la organització.
Com sempre hi ha hagut ball de xifres i, mentre Josep Sabaté, des de la tribuna d’oradors deia que érem 10.000 persones, els Mossos d’Esquadra rebaixaven la xifra a 3.000. Com sempre i, segurament, la xifra exacta estaria entre aquestes dues quantitats. Si a Ascó en varem ser 2.000, avui, us ho asseguro, n’erem bastants més, força més. Aquell dia, sobre tot en arribar a la plaça de l’Església es podia veure a quasi que tota la gent que hi havia participat. Avui, durant el trajecte entre el por vell de l’Ebre fins arribar a la plaça de Dalt, era impossible arribar a veure tota la manifestació. I quan s’ha arribat a la plaça, encara menys, ja que aquesta s’ha quedat petita.


Com sempre passa moltes cares conegudes. Aviat he vist a l’alcalde de Batea i diputat al Parlament Joaquim Paladella acompanyat per la seva esposa i quasi que immediatament a “l’altre” Joaquín, el que va ser alcalde de Vilalba dels Arca i també membre de l’UPTA. Mentre em retrobava amb companys, a pocs metres es col•locaven els membres de la PDE am Manolo Tomàs i Joan Antoni Panisello al cap davant, però també altres membres destacats com els amics Paco Curto de l’Aldea i Joan Panisello de Jesús. I així he anat robat amics i familiars amb qui “fer-la petar” una mica.


Entre tanta gent també he pogut veure al pintor Joan Rebull, al periodista i escriptor Xavier Garcia, al també escriptor i professor de la Rovira i Virgili Josep Sánchez Cervelló i, al començar els parlaments al novel•lista Andreu Carranza, fill d’un alcalde antinuclear d’Ascó.
Mentre parlava Carranza he decidit marxar. El viatge de retorn fins a casa era d’una hora aproximadament i, com que la manifestació ha començat amb més de mitja de retard, ja eren ¾ de dues de la tarda. Però encara em trobaria amb 2 coneguts més: Toni Borrell, alcalde de Miravet i Joan Ferrando portaveu de la Plataforma en defensa de les Terres del Sénia.


Encara he pogut fer algunes fotos pel poble.
Quan ja me’n anava cap a Móra la Nova (per cert no he vist al seu alcalde a la manifestació ni tampoc a cap convergent) on havia deixat el cotxe i caminava pel pas de vianants del pont vell, he trucat a la meva dona i m’ha dit que a Amposta plovia.
Per finalitzar vull repetir un dels crits que he escoltat avui: “L’alcalde d’Ascó, de cap al reactor”.

LES DUES ESPANYES

La història d’Espanya està plena de referències a les “dues Espanyes”. Hi ha qui parla que el “mite de les dues Espanyes” apareix per primer cop l’any 1808 quan s’inicià la guerra del Francès, també anomenada la Guerra de la Independència Espanyola on el poble es va alçar en armes contra Napoleó. En aquell moment hi havia partidaris de Carles IV, però també del seu fill Ferran VII.
I aquesta situació s’ha anat vivint, com he dit abans, al llarg de la nostra història: monàrquics i lliberals, monàrquics i republicans, dretes i esquerres, etc. Hem podríem posar més d’exemples, però ja aniran sortit en el transcurs de l’escrit.
En aquests darrers temps hi tornem a trobar exemples d’aquesta divisió interna. Aquesta mateixa setmana, al parlament de Catalunya s’està debatent si cal suspendre les corrides de toros o bé mantenir-les. La reacció immediata (allò que se’n diu “ efecte acció-reacció” va estar a càrrec de Dña. Esperanza Aguirre que va declarar la “fiesta nacional” bé d’interès cultura i, per tant, que cal protegir. Sense esperar gaire temps, de fet el dia següent, van ser els presidents de València i Múrcia que van imitar a la presidenta de Madrid i van fer el mateix. Curiosament les tres comunitats autònomes governades pel Partit Popular.
Sé de la gran tradició taurina que hi ha a Madrid (Feria de San Isidro) i també conec la valenciana, sense anar més lluny a Vinaròs n’hi ha una plaça i, al menys una penya “Pan y toros”. Però també hi ha afició a Catalunya amb diverses places: la Monumental de Barcelona, i les de Tarragona, Girona, Figueres, Lloret de Mar, etc. Algunes d’elles convertides més en un espectacle turístic que no una altra cosa.
Amb aquesta posició, el PP es torna a desmarcar a la manera d’entendre de molts cap a l’Espanya més “cañí” i casposa.
Ja sé que molts del que podeu llegir aquest escrit pensareu que “Catalunya no és Espanya...”. Molt bé, però a l’hora d’anar a votar a unes generals i dipositar el vostre vot, segurament ho feu per algun partit nacionalista o que fins i tot demana la independència de Catalunya i que també es presenta a les eleccions encara que “no hi cregui”. I de vegades aquestes situacions hi ha que tenir-les en compte per articular, si més no, un discurs coherent.
L’altre exemple clar és l’atac frontal que està fent el PP al jutge Garzón. Quan Baltasar Garzón va començar a destacar, Felipe González ja portada diverses legislatures al cap davant del govern espanyol. En aquells moments jo vaig arribar a afirmar: “Si Garzón es presentés de cap de llista, segurament guanyaria les eleccions”. Felipe va ser viu i va ficar-lo de número dos per Madrid, just pel darrera seu. Però Garzón no va ser Ministre Justícia (contra tots els pronòstics) i al cap de poc temps va abandonar de forma definitiva la carrera política. Una mica com li va passar a Pizarro dintre del PP que, de ganxo electoral als ostracisme total, hi ha menys passos del que un de vegades es pensa.
Garzón va tornar a la carrera judicial i va ser una mena de “valedor” de causes perdudes: va voler jutjar a Pinochet pel cop d’estat a Xile, també a d’altres militars de dictadures sud-americanes, etc. Però finalment Garzón va “tocar” coses que a l’Espanya dels segle XXI, quan ja fa està a punt de fer 35 anys des de la mort del dictador Franco, encara no es poden tocar i menys remoure.
Els casos Gürtel que afecta alts càrrecs del Partit Popular (hereus fins que es demostri el contrari del regim dictatorial de Franco) y voler obrir les fosses comunes dels ajusticiats republicans de la Guerra Civil Espanyola, li han comportat querelles criminals que ara el Tribunal Suprem té la responsabilitat de dictaminar. Serà, a la meva manera de veure les coses, si finalment s’acaba jutjant i condemnant a Garzón, una de les vergonyes més grans que haurà patit la democràcia espanyola.
Per cert, una idea per a Dña. Espe. Aa que ja ha declarat el “toros” com a bé d’interès cultura, el proper pas que podria fer és declarar també bé d’interès cultural el Real Madrid CF. La majoria de catalans no podem ni veure’ls ni en pintura (posats sobre una bàscula, crec que hi ha més anti-madridistes que no detractors de les corrides de toros)
i després de que el Barça ve de guanyar 6 (+1) títols la passada temporada i el Madrid fer un ridícul espantós i per mirar-nos de posar-se a la nostra alçada s’ha gastat més de 300 milions d’euros, la idea de “protegir-los” faria feliços a molts dels seus seguidors. Fins i tots a alguns d’aquí que no els agraden les corrides de toros.

TOROS I BOUS

Aquests darrers dies, al Parlament de Catalunya s’ha fet una roda de compareixences. Si tenim en compte les professions dels compareixents, amb prou feines, hi trobarem un nexe comú que ens acabi per revelar el motiu. Hi ha de diverses professions : filòsofs, polítics, empresaris, etc. Però si d’entre tots ells en seleccionem uns quants, llavors potser si podrem descobrir-ne el motiu. També hi han passat veterinaris, ramaders i gent relacionada molt directament amb el món de la tauromàquia. Evidentment, tots ells estan d’una manera o d’altra relacionats amb els braus.
Dimecres va venir a “veure’m” el ramader “santjaumero” Pedro Fumadó, “mundialment conegut com “lo Xarnego”. Abans que res va dir que el dia següent havia d’acudir al Parlament de Catalunya a defensar els toros. Jo li vaig dir que entenia que a la gent de l’Ebre (en general) ens agradessin els bous i que havia de conservar les tradicions, però en el cas dels toros braus no pensava el mateix. Llavors ell va aprofitar l’avinentesa per a fer una defensa aferrissada de la “festa nacional”. Fins i tot va suggerir que “si el que molestava era el nom, el podrien canviar”. A partir d’aquí ens va dir el nombre d’hectàrees dedicades a la cria de braus i el nombre exacte de caps de bestiar censats i el paper que feien aquest a l’hora d’ajudar a la prevenir incendis forestals ja que, sempre segons el Xarnego, després de la cabra és l’animal que millor s’enfila per la muntanya.
També va dir que hi ha molta gent que viu gràcies als toros i, fins i tot va exaltar la figura de l’alcalde d’Arles que havia de venir de França per a defensar la “festa nacional espanyola”.
Cadascú defensa les seves “garrofes” i també les seves aficions. Fumadó ens deia que dimecres que la seva política eren els mesos de “juliol i agost” (la majoria de festes majors es concentren en aquests dos mesos) i que “no guanyava diners i ho feia per afició”.
Fent un parèntesi i per aquell que no ho sap, la finca on té la ramaderia està la partida del barranc de Lloret, entre el Mas de Barberans i Roquetes. I allí hi ha fins i tot una plaça de toros. Recordo que a principis dels anys 80, quan Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona, els socialistes d’aquí van convidar-lo i van fer una festa. Els meus pares hi van anar. No tinc constància que, actualment, s’hi faci res. Al costat de la plaça hi ha una estàtua amb un avantpassat seu (no sé si l’avi o el rebesavi) i que va ser l’iniciador de la nissaga de ramaders.
Després del parèntesi, vull explicar que des de menut, jo sempre havia sentit parlar dels “bous”. La paraula “toro” em pareixia una “castellanada”, fins que vaig saber que era correcta en català. Ambdues paraules són tant diferents com la diferència que hi ha entre els nostres « bous » i les « corrides de toros ». En el segon cas hi ha tortura i mort i tot (i això és el que és més greu) davant d’un públic enfervorit i de vegades (com ha pasta a Tarragona i han denunciat les associacions en defensa dels animals), fins i tot menors d’edat.
De totes formes, jo seria una mica més tolerable i con deia un dels compareixents, el filòsof Francis Wolf, “Les corrides desapareixeran quan no despertin cap passió. Fins aquell moment és prudent deixar cadascú amb la seva passió i fer valer el principi de llibertat”. Penso que té tota la raó. Sinó se’n parla, els toros, com passa amb quasi tot, poc a poc anirà perdent l’interès de la gent i les places aniran tancant irremeiablement.
Llavors tots aquest que viuen del món de toro s’hauran de reciclar i fer altres activitats. La “el pla de reconversió” no seria cap invent, ja que fa molts d’anys que, desgraciadament per a molts, s’està emprat al nostre país i, malgrat tots els sotracs, segueix endavant.