LES DUES ESPANYES

La història d’Espanya està plena de referències a les “dues Espanyes”. Hi ha qui parla que el “mite de les dues Espanyes” apareix per primer cop l’any 1808 quan s’inicià la guerra del Francès, també anomenada la Guerra de la Independència Espanyola on el poble es va alçar en armes contra Napoleó. En aquell moment hi havia partidaris de Carles IV, però també del seu fill Ferran VII.
I aquesta situació s’ha anat vivint, com he dit abans, al llarg de la nostra història: monàrquics i lliberals, monàrquics i republicans, dretes i esquerres, etc. Hem podríem posar més d’exemples, però ja aniran sortit en el transcurs de l’escrit.
En aquests darrers temps hi tornem a trobar exemples d’aquesta divisió interna. Aquesta mateixa setmana, al parlament de Catalunya s’està debatent si cal suspendre les corrides de toros o bé mantenir-les. La reacció immediata (allò que se’n diu “ efecte acció-reacció” va estar a càrrec de Dña. Esperanza Aguirre que va declarar la “fiesta nacional” bé d’interès cultura i, per tant, que cal protegir. Sense esperar gaire temps, de fet el dia següent, van ser els presidents de València i Múrcia que van imitar a la presidenta de Madrid i van fer el mateix. Curiosament les tres comunitats autònomes governades pel Partit Popular.
Sé de la gran tradició taurina que hi ha a Madrid (Feria de San Isidro) i també conec la valenciana, sense anar més lluny a Vinaròs n’hi ha una plaça i, al menys una penya “Pan y toros”. Però també hi ha afició a Catalunya amb diverses places: la Monumental de Barcelona, i les de Tarragona, Girona, Figueres, Lloret de Mar, etc. Algunes d’elles convertides més en un espectacle turístic que no una altra cosa.
Amb aquesta posició, el PP es torna a desmarcar a la manera d’entendre de molts cap a l’Espanya més “cañí” i casposa.
Ja sé que molts del que podeu llegir aquest escrit pensareu que “Catalunya no és Espanya...”. Molt bé, però a l’hora d’anar a votar a unes generals i dipositar el vostre vot, segurament ho feu per algun partit nacionalista o que fins i tot demana la independència de Catalunya i que també es presenta a les eleccions encara que “no hi cregui”. I de vegades aquestes situacions hi ha que tenir-les en compte per articular, si més no, un discurs coherent.
L’altre exemple clar és l’atac frontal que està fent el PP al jutge Garzón. Quan Baltasar Garzón va començar a destacar, Felipe González ja portada diverses legislatures al cap davant del govern espanyol. En aquells moments jo vaig arribar a afirmar: “Si Garzón es presentés de cap de llista, segurament guanyaria les eleccions”. Felipe va ser viu i va ficar-lo de número dos per Madrid, just pel darrera seu. Però Garzón no va ser Ministre Justícia (contra tots els pronòstics) i al cap de poc temps va abandonar de forma definitiva la carrera política. Una mica com li va passar a Pizarro dintre del PP que, de ganxo electoral als ostracisme total, hi ha menys passos del que un de vegades es pensa.
Garzón va tornar a la carrera judicial i va ser una mena de “valedor” de causes perdudes: va voler jutjar a Pinochet pel cop d’estat a Xile, també a d’altres militars de dictadures sud-americanes, etc. Però finalment Garzón va “tocar” coses que a l’Espanya dels segle XXI, quan ja fa està a punt de fer 35 anys des de la mort del dictador Franco, encara no es poden tocar i menys remoure.
Els casos Gürtel que afecta alts càrrecs del Partit Popular (hereus fins que es demostri el contrari del regim dictatorial de Franco) y voler obrir les fosses comunes dels ajusticiats republicans de la Guerra Civil Espanyola, li han comportat querelles criminals que ara el Tribunal Suprem té la responsabilitat de dictaminar. Serà, a la meva manera de veure les coses, si finalment s’acaba jutjant i condemnant a Garzón, una de les vergonyes més grans que haurà patit la democràcia espanyola.
Per cert, una idea per a Dña. Espe. Aa que ja ha declarat el “toros” com a bé d’interès cultura, el proper pas que podria fer és declarar també bé d’interès cultural el Real Madrid CF. La majoria de catalans no podem ni veure’ls ni en pintura (posats sobre una bàscula, crec que hi ha més anti-madridistes que no detractors de les corrides de toros)
i després de que el Barça ve de guanyar 6 (+1) títols la passada temporada i el Madrid fer un ridícul espantós i per mirar-nos de posar-se a la nostra alçada s’ha gastat més de 300 milions d’euros, la idea de “protegir-los” faria feliços a molts dels seus seguidors. Fins i tots a alguns d’aquí que no els agraden les corrides de toros.