PEP GUARDIOLA, CATALÀ DE L’ANY 2009

Estava cantat. El títol honorífic de Català de l’any que promou el Periódico de Catalunya amb participació de TV3 ha recaigut aquest any en l’entrenador del Barça Josep Guardiola.
En la primera fase del concurs, quan els lectors del Periódico y els espectadors dels Matins de TV3, el programa de dirigeix i presenta Josep Cuní, van proposar el candidat que, per ells, era mereixedor del reconeixement, jo ja vaig proposar-lo. Després i quasi que diàriament, l’he anat votat des de la pàgina del Periódico a Internet.
No cal ni dir-ho que els 10 candidats que van accedir a la fase final tenien tots i totes les condicions i els arguments necessària per a ser-ho i que, segur, s’ho mereixien. Però els arguments del Pep, des del meu punt de vista, eren els més irrefutables.
El que va aconseguir Guardiola al cap davant del Barça l’any passat, no es pot superar. Es podrà igualar, la qual cosa ja és de per si molt difícil, però mai superar-se, si no és que “s’inventin” un altre trofeu. Com ja és sabut el Barça va guanyar 6 trofeus oficials dels 7 que va jugar (l’altre, el menor, era la copa Catalunya, un trofeu que, evidentment no jugaran mai cap dels equips punters d’Europa i que, difícilment té altres similituds arreu del continent.
I, a sobre, de la dificultat que té la fita, en Pep era el primer any que entrenava a un equip de la primera divisió i al primer del Barça, evidentment. Això encara fa que la proesa tingui molt més mèrit.
Ara bé, jo li diria a Pep: “Quina sort que vas tenir “punyetero”? Sort d’haver comptat amb uns jugadors extraordinaris. Tant per la qualitat futbolística com humana. És molt difícil d’ajuntar en un mateix equip jugadors tant bons com : Messi, Xavi, Iniesta, Etoo, Henry, Valdés, Piqué, Puyol, Alves, Keita, Touré Yaya, Busquetes, Abidal, Bojan, Pedro, etc. I el que encara és més important: molts d’ells catalans o formats a la Masia de can Barça.
Com he dit abans no vaig dubtar en cap moment que aquest any seria Pep el triat. Bé, sí. A nit, durant la gal•la quan anaven presentant els finalistes (el Tricicle i la Roser Capdevila, dibuixant de les Tres Bessones –ses filles-) el Pep no hi era. TV3 va connectar amb l’hotel de concentració del Barça on era el seu entrenador. Va ser llavors quan vaig pensar que si no hi era present al Palau de Congressos de Barcelona, no li donarien el premi. No va ser així. En Pep va voler donar exemple de professionalitat.
Si que hi eren presents els seus pares, germana i germà. Per un instant vaig pensar com es sentirien d’orgullosos de tenir un fill i un germà com el Pep. Segurament no serà el millor títol del món, però un català, per força se’n ha de sentir orgullós.
Mentre, en Pep, a l’hotel, pràcticament ni es va immutar. Molt a veure amb la seva manera de ser.

PRESIDENT MONTILLA. El president de la Generalitat José Montilla va ser allà, a sobre de l’escenari lliurant el premi català de l’any a Pep guardiola, més ben dit, al seu pare i al president del Barça Jan Laporta. Per uns moments els vaig veure “descol•locat”. Davant seu estaven els dos presentadors (Josep Cuní i l’Helena Garcia Melero) i al darrera el president de Grup Z (editora del Periódico) Antonio Asensio. I a Montilla quasi no se’l veia. Algú li hauria de dir que es col•loqués bé. Encara que, possiblement “l’errada” ja venia del realitzador del programa.

PER ÈTICA

Per ètica democràtica, Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona, hauria de dimitir del seu càrrec i donar pas a algun dels seus company de grup.
Poblet, des del seu càrrec, institucionalment parlant el més important que té CiU a Tarragona, es fa un fart d’inaugurar equipaments, infraestructures i també fires per tot el territori. A Amposta, sense anar més lluny, en poc més d’un any va ser el pregoner de la festa major de 2008 i va inaugurar la fira de mostres del 2009.
Però és que a més, Poblet, quan acudeix a aquests actes, es porta el propi fotògraf para després sortir (sé suposa que pagant) als diferents diaris del territori.
Dita publicitat, pagada pels ciutadans (no per ell ni pel seu partit) i de la que només ell se’n beneficial, sempre m’ha donat que pensar. Entre altres coses. “Com agrada als convergents sortir a la foto...”. Pareix que sigui un precepte que tinguin encomanat quan arriben al poder!
La situació podia ser admissible. Una mica just, però admissible, Però des de fa algunes setmanes Josep Poblet ha estat escollit per a ser-ne el cap de llista de CiU a les properes eleccions autonòmiques d’aquesta propera tardor.
Evidentment la situació ha canviat. Ara conflueixen en la mateixa persona el càrrec institucional de president de la Diputació i candidat de CiU per la província de Tarragona.
De continuar sortint a les publicacions tindrà una posició d’avantatge respecte als candidats dels altres partits polítics.
De totes formes, al final haurà d’acabar dimitint. Suposo que la seva intenció serà fer-ho al començar la campanya electoral, quan ja no podrà exercir plenament el seu càrrec al estar constantment de viatge per assistir als actes que requerirà la campanya electoral.
Llavors (i pel que quedarà de legislatura, uns 6 mesos, aproximadament) si que haurà de dimitir i donar pas al diputat escollit per la federació nacionalista.
Per tant, què priva Poblet de propiciar ara el relleu? A priori només una cosa. El poder seguir viatjant pels “confins” de la província i presentar-se com a candidat de CiU davant un bon grapat de gent. També electors que el coneixeran per primer cop.

PREMSA I MUNICIPALS

Divendres passat, mentre a la biblioteca Sebastià Juan i Arbó es feia la presentació del darrer llibre de Teresa Bertran “La missió secreta”, l’agrupació local d’ERC feia una assemblea per escollir qui serà el proper cap de files de la formació a les municipals de l’any que ve.
Victor Conesa, amic personal de l’escriptora va passar un moment per a saludar-la i ràpidament se’n va anar cap a l’assemblea.
En sortir ho anava comentant amb Antoni Espanya i em recordava la poca repercussió mediàtica que havia tingut l’anunci de l’excosellera Marta Cid d’abandonar la política municipal i deixar pas a Adam Tomàs. L’acte de divendres era un pur formulisme per oficialitzar la candidatura de Tomàs.
Però si la renuncia de Marta Cid, ara fa aproximadament un mes, va tenir poca repercussió, el nomenament de Adam Tomàs, n’ha tingut igualment poc. No sé si atrevir-me a dir gens, ja que, per exemple, el diari el Punt, encara no s’ha fet ressò de la notícia.
Possiblement, si no estès en política aquest fet em podria sorprendre. Però he viscut directament la manca interès que han tingut bona part dels mitjans de comunicació del territori en nombroses ocasions quan des d'Amposta s'ha volgut comunicar algun tema que hem cregut important.
Molts d’aquests mitjans tenen seu a Tortosa i pareix que els hi costa molt recórrer els 20 Km que hi entre les dues poblacions.
I això no només passa als partits polítics. També tinc constància que ha passat amb rodes de premsa convocades des del Consell Comarcal del Montsià. Prefereixen que se'ls hi envie un comunicat abans d'apropar-se ells i fer les preguntes pertinents.
Sense saber-ho de forma oficial, segurament que des de divendres passat, com us explicava, Adam Tomàs és oficialment el cap de llista per a les properes eleccions municipals de 2011.
El que està per veure és si s’acaba reeditant o no el pacte que, històricament, havien mantingut ERC i Esquerra d’Amposta (EA)
Des de fa diverses legislatures (no sabria dir exactament quantes, però segur que al menys 5 o 6), les dues formacions s’han presentat conjuntament a les municipals d’Amposta.
EA és una formació política d’àmbit municipal formada per persones amb tendències d’esquerres (sobre tot per militants i simpatitzants d’Esquerra Unida i Alternativa), però també d’afiliats a ERC (tindrien la condició de doble militància) i d’altres no afiliats a cap altre partit.
Però aquesta coalició electoral pot trencar-se de cara les properes eleccions. Segons em va dir un afiliat d’EA, de cara les properes municipals, estarien mirant de presentar-se juntament amb ICV. Una coalició que a priori, pareix molt més “natural” que no la que es mantenia fins ara a Amposta.

HANNS

Dimecres 17 de febrer, a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa, ingressava un nou pacient amb la cama dreta trencada que s’havia operar dimarts següent.
Ja era prop de la 1 de la matinada quan em comunicaven que havia ingressat el que seria, durant uns dies, el company del meu pare a l’habitació 123. Era, en termes hospitalaris, el pacient de la 123-2. Quan va arribar anava acompanyat, suposadament, del seu fill, una mica més gran que jo.
En Hanns, com el seu nom indica, era un senyor alemany i no parlava ni entenia res de castellà ni de català.
Les infermeres li van posar una espècie de llitera petita per mantenir la seva cama en alt. Però en Hanns, no podia estar aturat ni un moment i movia constantment l’altra cama. La qual cosa feia que les infermeres (i de tant en tant també algun infermer i zelador) tinguessin que acudir a col•locar-li bé un altre cop. I així durant tot el dia i bona part de la nit.


Encara que en Hanns era un home vell (el veia bastant més gran que mon pare) no pensava que pogués tenir 92 anys. Ràpidament vaig fer càlculs. Si mon pare en farà 82 aquest mateix any (va néixer el 1928), ell, en Hanns, devia d’haver nascut entre el 1917 i el 1918. O sigui que, en esclatar la Segona Guerra Mundial, l’any 1939, en Hanns tenia entre 21 i 22 anys. La qual cosa pressuposa que va haver de fer la guerra defensant la causa de Hitler i el nazisme alemany.


Evidentment res vaig poder esbrinar, ja que, com he dit, no parlava cap de les dues llengües que jo domino amb fluïdesa: el català i el castellà. I, en les poques visites que li va fer el seu fill, tampoc n’hi havia per establir certa relació que em donés la confiança necessària per a preguntar-li el que penso podia ser una situació força angoixant per a ells. Així que em vaig quedar amb el dubte...
De totes formes m’imagino en Hanns vestint l’uniforme de soldat ras de l’exercit alemany, aquell uniforme que hem vist centenars de vegades a les pel•lícules ambientades en la Segona Guerra Mundial com per exemple La batalla d’Anglaterra, Niu d’ Àligues o, la millor, Els canyons de Navarone o bé a les il•lustracions dels tebeos de Hazañas Bélicas que llegíem de menuts. Per sobre d’ell hi havia d’haver tot una escala de comandaments des de generals fins a sergents i caporals.


Si fa o no fa, ara fa un any, amb el meu amic Paco Itarte, d’Ulldecona i les nostres respectives esposes, varem visitar l’hotel Cal Naudí, a tocar del camí dels Sants Jaumes, que, encara que sigui terme d’Ulldecona, està a l’altre costat de la serralada del Montsià i s’ha d’entrar per un entrador que hi ha prop de les Cases. M’explicava Paco que l’edifici principal de l’hotel era, fins no fa gaires anys, la casa d’una finca força gran (la Revertera) que prenia el nom de la família Reverté o Reverter i que el darrer propietari, abans de convertir-se en hotel, havia estat un senyor alemany. S’explica d’ell que tenia la casa plena d’obres d’art i antiguitats. També que si havia estat un antic cap nazi. Sovint era visitat per altres homes alemanys. Quan va morir tenia 107 anys i els que el visitaven edats similars. Fins el darrer moment havien estat plens de vitalitat. També es deia que “si havien estat capaços de trobar ‘l’elixir’ de l’eterna joventut” o, al menys, alguna cosa que els perllongués la vida més enllà dels cent anys. És de tots conegut que els científics nazis feien tot tipus d’experiments i, perquè no, algun d’ells, no podria haver donat els fruits esperats?


Com no podia ser d’una altra manera, li vaig fer arribar a Paco el primer esborrany d’aquest escrit. La seva resposta, a part de mostrar-se encantat per la història, encara pretenia ficar una mica més de misteri sobre la figura d’en Hanns. “¿I si hagués estat un aviador alemany de la Legió Còndor que hagués estat al camp d’aviació que hi havia a la Sénia?”, em va suggerir. “Massa casualitats” li vaig dir jo. “Si, potser si”,em va respondre Paco. Però coses més inversemblants han passat al llarg de la història... No és cert?

NOTA DE L’AUTOR. El nom, així com el número de l’habitació de l’hospital i les dates, han estat canviades per preservar la identitat real del protagonista.