EL CABANYAL: DRECERA O DESVIAMENT?

Coincidint amb l’aixecament del secret de sumari del cas Gürtel, l’alcaldessa de València va ordenar l’enderroc de les primeres cases del barri del Cabanyal. Un barri on, una part de les seves vivendes, estan declarades bé d’interès cultural i que té una forta oposició a l’enderroc per part de la majoria de veïns, diferents partits polítics de l’oposició i, fins i tot, el Ministeri de Cultura que va presentar un recurs per evitar-ho.
El motiu d’enderrocar les cases és perquè es vol obrir l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la mar. Si bé d’obres d’aquest tipus se’n han fet sempre, cal, primer, respectar les normes urbanístiques que puguin afectar les obres i, en aquest cas, va ser el propi ajuntament valencià qui va qualificar de bens d’interès cultural les mateixes cases que ara volen tirar per terra.
Coincidència de tots dos fets? Evidentment, no.
Com es sabut, la Comunitat Valenciana pepera, és on la incidència de la trama corrupta ha afectat més. Amb l’obertura del sumari s’ha sabut que la dona i els fills de Camps i d’altres càrrecs de la Generalitat Valenciana i l’ajuntament de València agraïen el regals oferts per Francisco Correa i Álvaro Pérez.
Per això, ahir, si es parlava de l’enderroc del barri del Cabanyal, ja no es parlava del sumari Gürtel, una estratègia tan vella com els propis cacics. I ja sabem, ja que és ben conegut, que Canal 9 és, juntament amb Tele Madrid, les dues cadenes de televisió públiques de l’estat més partidistes i parcials. Una vegada més vull recordar que del cas Gürtel se’n va parlar el dia que es va saber que el Tribunal Superior de Justícia de València va absoldre el president Camps.
Digueu-li cortina de fum, desviar l’atenció o com vulgueu, però va ser una estratègia perfectament orquestrada dels de els centres de poder de la Generalitat i l’ajuntament valencians.
El passat diumenge vaig veure per la “Sexta” el programa de Jordi Evole “Salvados”. Amb l’ajuda de dues còmplices, “el Follonero” volia lliurar tant a Francisco Camps com a la Rita Barberà dos vídeos de la pel•lícula del cineasta valencià Luis García Berlanga amb un suggerent títol: “Todos a la carcel”.
Camps i la Rita, estaven fent un acte d’aquells que tant els hi agrada, populiste i amb gran participació de seguidors incondicionals. Les noies es van apropar primer a la Rita i tot afalagant-la del “guapa” que anava, li van oferir el regal que ella, abans d’obrir-lo va acceptar encantada. Al veure el vídeo de “Todos a la carcel”, el va rebutjar de males maneres. Després van provar sort amb Camps. Aquest va ser molt més diplomàtic i, després d’agafar-los el regal i parlar de la qualitat de la pel•lícula i del seu director, el va entregar a un dels membres de la seva comitiva.
Tornant al barri del Cabanyal, sempre m’ha sonat per una cançó que en van ensenyar quan tenia 16 anys: “Allà al Cabanyal, hi ha una casa que fa cantonet. La xica d’allí festejava amb un xic foraster. Prompte s’ha sabut que la xica molt grossa s’ha fet. I això n’és degut a tastar sense sucre la llet... (Amb ritme de vals)

(L'acudit és de Nando i el publica avui el Periódico de Catalunya)

I EL SR. CARLOS FABRA QUÈ?, SR. RAJOY

Des de fa mesos, el PP baladreja d’aplicar un codi ètic als seus càrrecs electes i amb responsabilitats dintre del partit.
Després dels casos Gürtel, Palma Arena, etc. que esquitxen a un bon grapat d’aquests càrrecs, el PP vol rentar la seva malmesa imatge de corrupteles, tràfic d’influències, frau, finançament irregular del partit, etc.
Aquests dies els dos màxims responsables del partit, Mariano Rajoy i la María Teresa de Cospedal, parlen d’aplicar a partir d’ara aquest codi ètic a qualsevol membre del partit susceptible d’haver comès un delicte d’aquest tipus.
I jo pregunto (i també s’ho preguntava aquest matí el Carles Francino a la SER): I què passa amb el "senyor" Carlos Fabra, el tot poderós president de la Diputació de Castelló?
Aquest senyor ha comès la majoria d’irregularitats que figurarien a “qualsevol catàleg”, té gran quantitat de denúncies per via judicial que, fins ara, ha sabut trampejar a la perfecció.
Per la seva residència, les causes contra Fabra es porten als Jutjats de Nules. Durant un bon grapat d’anys, les jutges (i jutgesses) que passaven per Nules tenien una vida laboral efímera i cap d’ells (o d’elles) tenia el temps suficient per a jutjar al càrrec del PP per qualsevol dels seus delictes (perdó, de presumptes delictes)
Però al PP ningú s’atreveix amb Fabra. El president de la Diputació de Castelló és l’innomenable i l’actitud de l’actual direcció és mirar cap a un altre costat, fer com si no passes res i deixar-lo fer.
Rajoy, amb aquests antecedents, moralment, no pot aspirar a governar el país.
L’altre dia, el diari digital el Plural, comparava l’actitud de Rajoy amb la del Papa. Tots dos personatges neguen les evidències sobre les actuacions que han fet els seus subordinats.
Suposo que al Cel hi aniran tots dos junts, perquè aquesta mena de coses, confessant-se i penedint-se (o al menys fent-ho veure) es perdonen!
Per acabar, estaria d’acord amb les opinions d’alguns polítics, com Joan Puigcercós d’ERC que diu que el cas Gürtel no li passarà factura al PP, ja que molts dels seus votants pensen que si ells tinguessin poder, acabarien fent el mateix...

L'EBRE DE PEDRA I FANG (revista Sàpiens)

A l’entrada d’ahir, l’amic Manel Zaera, feia referència a la revista Descobrir Catalunya i del reportatge d’Ares del Maestrat fet per l’ampostí Santi Valldepérez i Guillermo Barberà.
Precisament vaig estar a Ares el passat Divendres Sant. Des d’uns anys cap aquí, ens reunim una colla d’amics procedents d’Amposta i Ulldecona y sempre en Divendres Sant fem una sortida turístico-gastonòmica. El primer anys varem dinar al restaurant la Venta d’en Pubill, al terme de Cornudella del Montsant (el Priorat) i per la tarde visitàrem el nucli de Siurana de Prades. L’any següent l’excursió la fèiem a Arnes (la Terra Alta) i el dinar a Can Barrina. Per la tarda, ja fosquejant, arribarem fins el Toll de Vidre, un indret magnífic dels Ports.
L’any passat (amb un dia espantós) estiguérem a Culla (l’Alt Maestrat), però el dinar l’havíem encarregat al restaurant Novella de Benassal.
Finalment, aquest any varem escollir Ares (Alt Maestrat) i dinarem al Mesón el Coll, a la carretera que va de Benicarló a Morella, a la mateixa entrada del poble.

La revista Sàpiens (germana de Descobrir Catalunya), cap el final del número del mes d’abril, també porta un reportatge de les nostres terres. A l’apartat “Un cap de setmana a...”. Amb el títol de “L’Ebre de pedra i fang” i amb il•lustracions diverses entre les que destaca el castell d’Ulldecona, dividit en 5 apartats, fa una breu ressenya de: “La pedra en sec de la Fatarella”, “El raval dels Canterers” de Miravet, “De sarraïns a Templers”, tot parlant de Tivenys, “El Centre d’interpretació de la Terrissa”, de la Galera i “La pedra d’Ulldecona”. L'article està signat pel periodista paulsenc Oriol Gracià, col·laborador habitual de la revista i també de Descubirir Catalunya.

Els ponts de l'Ebre (Un article de Josep Bayerri Raga)

Publicat avui al Punt

El pont en construcció entre Deltebre i Sant Jaume d'Enveja és la infraestructura viària més important del Delta i integrarà dues poblacions fins ara separades pel riu
04/04/10 02:00 - josep bayerri raga email protegit Sant Jaume d'Enveja i Deltebre podran compartir equipaments i serveis. El nou pont obligarà a establir formules de col·laboració per al Delta avui partit entre dues comarques.

Sant Jaume d'Enveja Deltebre Benifallet Tortosa Amposta Ascó Flix Fa uns dies, el conseller d'Obres Públiques de la Generalitat va visitar les obres del nou pont sobre el riu Ebre (projectat per Diego Cobo i Jiri Strasky) que unirà Deltebre i Sant Jaume d'Enveja, obrint una dinàmica nova en la vida econòmica i social del Delta. Quan falten set mesos per les eleccions, és hora de projectes, primeres pedres, visites d'obres o inauguracions, tot i que no estiguin acabades del tot. Les coses són com són; però la passejada de Joaquim Nadal permet parlar de l'obra que, a més de la seva importància i qualitat estètica, té el valor singular de ser l'últim pont del riu abans de la desembocadura.

Fins a l'any 1868 no hi va haver cap viaducte per travessar l'Ebre entre Saragossa i la mar. Aquell any es va acabar el pont ferroviari de Tortosa, ampliat l'any 1912; per cert que un dels autors del projecte fou José de Echegaray, conegut no pas com a tècnic sinó per haver estat guanyador del Premi Nobel de Literatura. Pel que fa al trànsit viari, des de l'edat mitjana hi havia un pont de fusta, sostingut per vuit barques que feien de suports flotants. L'any 1892 es va cremar. El 1894, la iniciativa privada construí al mateix lloc, en un any i mig, una passarel·la metàl·lica de peatge que la gent anomenava el pont pagant. Paral·lelament, començaren les obres d'un altre pont de més envergadura amb recursos públics, popularment conegut amb el nom de pont de l'Estat, que per raons burocràtiques, l'oposició a l'enderrocament d'una església i, diuen els periòdics de l'època, la mà negra dels amos de l'altre pont, no quedà del tot acabat fins al 1911. Justament el mateix any 1892 havia entrat en servei la línea fèrria entre Saragossa i Tarragona, amb un altre pont per al tren a l'alçada de Garcia. El bellíssim pont penjant d'Amposta (José Eugenio Ribera, 1920) culminà els esforços de l'alcalde Joan Palau Miralles (1905-1923) i els seus per convertir la vila, esdevinguda ciutat el 1908, en la gran capital del Delta; el 1922 fou el pont entre Móra d'Ebre i Móra la Nova. El 1938, amb la guerra, tots els ponts es van esfondrar i després es van reconstruir amb més o menys encert. El pont de l'Estat, de Tortosa, es reconstruí d'acord amb l'elegant projecte (Eduardo Torroja, 1941) essent el primer que es féu a l'Estat espanyol amb tècniques de soldadura autògena, aportada per la col·laboració d'Alemanya. La passarel·la privada no es va refer i a la pilastra que la sostenia s'aixecà el monument que l'escultor Lluís Maria Saumells dedicà a la batalla de l'Ebre. A partir del 1945 va haver-hi un altre pas sobre l'Ebre per a la coronació de la presa hidroelèctrica de Flix.

A la segona meitat del segle XX les tècniques constructives amb formigó armat van avançar molt, fins al punt que bastir ponts nous ja no eren comeses faraòniques sinó projectes assumibles dintre la normalitat. Aquests últims anys han estat fructífers pel que respecta a la construcció de ponts que anessin sargint una riba amb l'altra trencant la frontera que representava el riu. En pocs anys es construïren tres viaductes nous al corredor costaner a l'alçada d'Amposta: el de la carretera N-340 (1970), el de l'autopista (1977) i el ferroviari (1996); tots tres amb una finalitat estrictament funcional i sense cap qualitat arquitectònica.

Més acurat ha estat el disseny dels ponts d'Ascó (José María Alonso Biarge, 1974), de Benifallet (Santiago Pérez Fandón, 1990) i Riba-roja (Juan Zaballos, 1997); i especialment el pont nou de Tortosa (Juan A. Fernández Ordóñez i Julio Martínez Calzón, 1988), que en el seu moment va tenir l'arc de formigó més gran de l'Estat espanyol (180 metres); i també el pont sobre l'N-420 per desviar el trànsit per fora de Móra d'Ebre (1992).

El primer pont sobre l'Ebre va esperar dos mil anys, i en els últims quaranta anys se n'han fet vuit; es construeix el del Delta i se'n projectarà un altre a l'autovia A-7, a Font de Quinto. És el signe dels temps.