dissabte, 29 de maig del 2010

MAS ENS DONARÀ MÉS


No és cap eslògan electoral, encara que bé ho podria ser. Ni tampoc seria el primer cop que CiU “jugués” amb cognom del seu líder i l’adverbi “més”.
La frase “El Montilla no ens dóna res. És millor que guanyi el Mas aquest i ens donaran més coses” la va dir Bartomeu Muñoz exalcalde de Santa Coloma de Gramanet del PSC a Luis Garcia, “Luigi” exdiputat del PSC al Parlament de Catalunya.
L’únic dubte que pots tenir és que si pot ser veritat o no que amb un govern de CiU també es pogués “institucionalitzar” la corrupció.
Jo sóc partidari de que “qui l’ha fet que la pagui”. Me és ben bé igual que ostenti un càrrec important. Vet aquí la diferència que em separa de molts dels meus i sobre tot dels militants de CiU que tenen una especial veneració pels seus líders: primer Pujol i ara Mas.
De tot el que ha anat sortint per la premsa aquests dies, tot apunta que CiU es va finançar il•lícitament per mig d’una trama perfectament dissenyada que acabava passant pel “Palau de la Música”. Des d’allí i per mig de la fundació Trias Fargas, els diner servien per sufragar les despeses de campanya i d’altres de CDC. D’aquesta manera s’escapaven del control de la sindicatura de comptes. “L’home” dintre del partit per on passava tota aquesta informació seria Felip Fuig, precisament el convidat d’honor en la passada festa del Mercat a la Plaça d’Amposta. És normal que sempre es vulgui protegir al cap, però Mas, a l’igual que Mariano Rajoy en la trama Gürtel, pot arribar a sortir-ne esquitxat.
No fa gaires dies, Mas, en seu parlamentaria, quan es va demanar fer una comissió d’investigació per esbrinar la relació existent entre Fèlix Millet i Convergència, demanava pel seu compte que també es fes una comissió d’investigació sobre el cas Pretòria que afecta a diversos ajuntaments governats per alcaldes del PSC.
Personalment aplaudeixo la iniciativa, encara que no sé que en pensarà Pujol de tot això. Si Luis Garcia (Luigi) era el cervell de la trama, està per veure’s. Veig a Premafeta i Alavedra, al seu dia “les dues mans de Pujol” massa intel•ligents per deixar-se portar per un xoriço de segona fila. Què se’n va aprofitar? Segur! Què ja els anava bé que fos Luigi qui fes i desfés i mantenir-se ells a l’ombra? També. A Aquests, en anar parant la ma cada vegada que hi havia diners per a repartir, ja en tenien prou. El mateix dic per a Muñoz i per a d’altres implicats.
Finalment s’ha volgut relacionar consellers de la Generalitat amb la trama corrupta. Penso que tots (i vull subratllat tots) es van saber mantenir al seu lloc i no van deixar-se temptar pels grapat de diners que se’ls hi van arribar a oferir. Segur que la xifra marejava.
Què facin la comissió d’investigació del cas Pretòria, què la facin! A veure què o qui hi ha al darrera.
Parlant de “darrera”, sabeu quina és la darrera informació que ha aparegut a la premsa sobre aquest cas? Parla de Alavedra. Diu d’ell que l’any passat va demanar una devolució de 32.550 euros de devolució de l’IRPF. A l’Agència Tributària aquestes xifres li criden l’atenció, així que li va demanar més informació. Al final va acabar pagant 92.000 euros. Suposo que a més a més de les retencions que ja sé li havien aplicat anteriorment.
S’han de guanyar molts diners para tenir que pagar un IRPF tan elevat. I aquests són en “blanc”, ja que els de les comissions il•legals, ningú els declara a les seves declaracions.
Tant guanya un exconseller?
Perquè no se’ls hi fan retornar tots aquests diners (a tots)? Potser així no s’haurien hagut d’adoptar les mesures que s’han acabat prenent finalment...

divendres, 28 de maig del 2010

UN CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA DEL BARÇA ANOMENAT SANDRO ROSSELL


Què tindrà Sandro Rossell per a que bona part dels candidats i el propi president sortint, intentin desprestigiar-lo?
Des de fora, des d’on un no soci del Barça pot fer-ho, l’actitud de Jan Laporta, Jaume Ferrer, Marc Ingla, etc, em sembla del tot inversemblant.
El candidat Alexandre Rossell, tal i com volen que es digui de forma oficial el candidat a president, era, de sortida, el millor posicionat per guanyar les eleccions a can Barça. Tenia més del 50 % dels enquestats amb dret a vot a favor d’ell. I això diu molt, ja que, si no recordo malament, son 7 els precandidats que aspiren a poder optar per la presidència del club més prestigiós de casa nostra, però també del món.
Quan Jan Laporta va voler deixar enrere el grup opositor del president Josep Lluís Núñez, l’elefant Blau i optar a la presidència del Barça on ha estat finalment 7 anys, va pensar amb Sandro Rossell per a que l’acompanyés en el seu projecte.
Segons la majoria de les opinions que he escoltat, bona part de l’èxit de Laporta va ser gràcies a Rossell. Rossell, a part de ser un home de negocis reconegut a molts països arreu del món i amb infinitat de bons contactes, té el do d’arribar amb facilitat al gran públic i, pareix ser, que també té les idees molt clares.
Aviat Rossell i Laporta xoquen. Ben mirat era lògic que una cosa així pogués passar, ja que es tractava de dos personatges amb dots de lideratge i ja sé sap que dos “galls dintre del mateix galliner no tenen cabuda”. Quan Rossell va abandonar la junta directiva del Barça, els seus homes de confiança el van seguir i van deixar escapçada la directiva del Barça. Suposo que Laporta no li ha perdonat mai tots aquests fets.
Qui em segueix ja sap l’opinió que tinc de Laporta. Si en el terreny esportiu penso que ha estat el millor president de la història i bona prova son els èxits assolits, sobre tot en el terreny del futbol en aquests darrers dos anys, en el terreny personal, m’ha deixat del tot insatisfet, sobre tot quan, aprofitant-se del càrrec que ocupa, va voler posicionar-se políticament i “festejar” amb diversos partits per mirar d’encapçalar una llista a les properes eleccions autonòmiques. Ho vaig trobar del tot fora de lloc.
Però ara que el seu mandat ja s’esgota, Laporta hauria d’haver optat per la neutralitat. D’acord que, personalment, hagi volgut impulsar una candidatura, però cal recordar que primer el seu “home de confiança” va ser l’Alfons godall, fins que aquest (sense saber-ne massa el motiu) va decidir abandonar-lo per a integrar-se a una nova llista. Llavors, de marginat, Jaume Ferrer, va passar a ser-ne el “candidat oficial”. Amb aquest recolzament hauria d’acabar tot el protagonisme de Laporta. Però no, amb això no en té prou i està mirat de buscar les “pessigolles” a Rossell, tirant-li “merda” per sobre.
No sé si Rossell se’n acabarà sortint o no. Si tot quedarà com un simple rumor (em temo que sí, perquè de ser cert que està implicat en assumptes tèrbols al Brasil, ja no crec que s’hagués presentat de candidat) o la cosa seguirà endavant. Com he dit no sóc soci del Barça, però ara més que mai, de poder votar, votaria per Rossell.
Dissabte a les 7 de la tarda estarà al Casal d’Amposta on recollirà signatures de suport. També a Sports Fevi de Tortosa, a la cantonada d’on treballo, s’hi por deixar el recolzament, sempre, clar està que un sigui soci amb dret a vot.
M’empipa moltíssim aquesta manera d’actuar d’alguns mirant de treure rendibilitat a costa de desprestigiar al rival.

dijous, 27 de maig del 2010

Funcionarios


Pedro Fernández Vicente

Como inicio de mi reflexión, tengo que decir que no soy funcionario. Me dedico al periodismo como profesión y no estoy en situación de excedencia de ningún ministerio, pero me parece indigno lo que 'algunos', y lo digo en tono despectivo, están haciendo en contra de una profesión como la de funcionario, aprovechando la propaganda de ZP, para crear ese escenario necesario que le permita bajarlos el sueldo sin adhesiones populares, ni solidaridad. Una buena fórmula para no perder votos, que es lo que realmente le interesa.

Funcionario no se es por casualidad, como trabajador del Corte Inglés, de Philips, de Seat o de MoviStar. No. Trabajar en estas empresa, puede ser el resultado de una coincidencia o de una oportunidad. El trabajador funcionario, como los jueces, los médicos de la SS, Inspectores de Sanidad, de Hacienda, policías o bomberos, lo elije, espera a que se convoquen las plazas, las prepara en largas jornadas de estudios durante 2, 3, 4……o vaya vd. a saber cuantos años, y finalmente se enfrenta a unos exámenes duros, donde lo haya y en competencia con unos cuantos miles de candidatos. No es, por tanto, un trabajo casual. Es elegido y, por cierto, los españoles que quieran, ahí tienen las oposiciones. No es preciso envidiar a nadie, todos podemos ser funcionarios.

Esos que tanto gritan en contra de quienes mueven la administración, y a quienes debemos agradecer los progresos demostrados en los últimos años y el nivel de engrase en que la mantienen y consiguen que funcione, a pesar de algunos gobiernos, alcaldes, responsables de comunidades autónomas y políticos en general, no chillaban, hace unos años, cuando empresarios; pequeños, medianos y grandes, mantenían ingresos que se incrementaban hasta en un 20% cada año; estudios de arquitectos que no podían atender tantas peticiones como llegaban a sus despachos; vendedores de distintos sectores, que invertían en apartamentos en las playas; autónomos atentos a las bolsas, donde metían esos dineros extras que llegaban a sus cuentas, y todo gracias al momento económico que vivíamos. Un momento de alegrías de las que los funcionarios no han disfrutado, y que este Presidente del Gobierno se ha encargado de situar tan cerca del precipicio que es preciso rebajar el sueldo a unos trabajadores, como son los de la administración. Y todo, porque el responsable de proteger sus intereses, como empresario que es el Estado, se lo ha gastado en subvenciones, más o menos necesarias. Un Presidente que siendo candidato negó las necesidades que se avecinaban y no dudó en regalar aquellos 400 Euros, que le ayudaron a ganar unas elecciones y que, visto lo visto, se los estaba quitando al sagrado sueldo de unos cuantos miles de trabajadores contribuyentes. ¿Qué pasaría si lo hubiese hecho el Corte Inglés y no pudiera pagar a sus trabajadores? o ¿Sony?, o fuesen los empleados del Banco Santander los que tuvieran que aceptar, como trágala, un descenso de los sueldos.

Recordemos que mientras la economía se mantuvo en aquellos niveles que tuvimos y que ahora han dilapidado, para los funcionarios, no hubo incrementos del 10%, ni del 7, ni siquiera de ese 5 de media, que ahora les quitan. Si hubo quien lo ganó, pero no los funcionarios. ¿por qué alguno de esos que tanto jalean la medida no devuelven algo de lo mucho que han ganado?. Se trata de solidaridad ¿no?. Pues eso afecta a todos.

Y lo dicho: si alguien quiere ser funcionario, por los altos sueldos que ganan, no tiene más que apuntarse y estudiar las oposiciones, pero, creo, que muchos de los chillones de ahora, no podrían aprobar jamás esos exámenes. Quizá esa es la cuestión.

dimecres, 26 de maig del 2010

QUÈ HE FET JO PER A MERÈIXER AIXÒ?


Aquest matí quan marxava cap el treball, he posat la ser tot just quan toquen les 8 per escoltar la reflexió d’en Carles Francino després d’haver escoltat els esports per Catalunya Ràdio.
Ha parlat de la rectificació del govern després de dir que “els ajuntaments no es podrien endeutar més”, però també de la més que lamentable situació que es va viure ahir durant la visita de Zapatero al Senat. A posat èmfasi a l’improvisació constant del govern a l’hora d’enunciar les mesures (jo també ja fa molt de temps que ho estic dient) i del poc sentit d’estat que té el PP després d’armar el sarau que va armar demanant-li la dimissió a Zapatero per “dignitat política”. I ha acabat amb una frase per a mi lapidària i que resumeix molt bé els sentiment de molts ciutadans: “Què he fet jo per a merèixer això?”, com el títol de la pel•lícula d’Almodóvar.
I és cert que detecto en bona part de la ciutadania sensacions com aquesta. Avui mateix, un company de treball, dels que solen votar partits d’esquerres i majoritàriament “vota socialista”, em deia que “estava orfe de vot”, que “no sabia a qui votar”.
Aquesta sensació la veig en gran part del “meu” col•lectiu: els funcionaris. De sobte ens trobem que el nostre empresari (l’administració de l’Estat9 ens retalla el sou a partir del mes de juliol... I què no en vinguin de més grosses!
Ahir parlava amb un manobre. D’aquells que ja ho eren abans del bum de la construcció. Portava molts d’anys treballant a la construcció i ara està a l’atur. I és que la crisi ha afectat sobre tot als treballadors de la construcció vinguts de fora: romanesos, magrebins, equatorians. Però també els d’aquí. Quina culpa tenen tots plegats d’aquesta situació.
Personalment tinc un dubte des de fa temps: On son els diners? No fa gaire un altre company de treball en deia que s’han volatilitzat. La resposta no em va deixar satisfet, ja que els “bitllets” no poden desaparèixer així com així. Avui he tingut l’ocasió de tornar-ho a preguntar a gent que puc considerar experta, ja que eren dos economistes i un d’ells té una consultoria financera i fiscal. Els dos m’han respost el mateix. “Els hem ‘cremat’; Espanya els ha ‘cremat’”. He interpretat que “cremat”, es la manera de dir-ho en l’argot econòmic. Després m’ho han aclarit: “Primer ens varem gastar els diners que teníem i més tard els que no teníem. És evident que els diners els té algú, com la Xina per exemple”. També he pensat que en deuen d’haver molts a paradisos fiscals...
Però tornant al principi, vull formular una pregunta: On s’acaba la dignitat i on comença la corrupció?
El PP vol que Zapatero dimiteixi “per dignitat”. Potser la perdut, però no perquè ha “robat”, sinó per la sensació d’improvisació en les mesures que anat aplicant. També perquè no ho va fer quan tocava. O sigui, ho ha fet tard. Però fins el que jo sé, no ha “robat” ni ha fet cap cosa il•lícita.
En canvi, aquells que li demanen la dimissió, intenten amb el sarau que van muntar ahir, o el que d’una manera u altra munten sovint, amagar el que és el cas més gran de corrupció de la Història d’Espanya: el cas Gürtel.
I cada dia se’n destapen d’altres que esquitxen a quasi tots els partits. No es d’estranyar que en l’última enquesta donada a conèixer per la Generalitat, el quart millor resultat se l’emporti l’abstenció. I de seguir així és previsible que encara es faci més gran en lloc de disminuir una vegada els partits entren en campanya.
El que deia el meu amic: “orfes de vot”.