QUÈ HE FET JO PER A MERÈIXER AIXÒ?

Aquest matí quan marxava cap el treball, he posat la ser tot just quan toquen les 8 per escoltar la reflexió d’en Carles Francino després d’haver escoltat els esports per Catalunya Ràdio.
Ha parlat de la rectificació del govern després de dir que “els ajuntaments no es podrien endeutar més”, però també de la més que lamentable situació que es va viure ahir durant la visita de Zapatero al Senat. A posat èmfasi a l’improvisació constant del govern a l’hora d’enunciar les mesures (jo també ja fa molt de temps que ho estic dient) i del poc sentit d’estat que té el PP després d’armar el sarau que va armar demanant-li la dimissió a Zapatero per “dignitat política”. I ha acabat amb una frase per a mi lapidària i que resumeix molt bé els sentiment de molts ciutadans: “Què he fet jo per a merèixer això?”, com el títol de la pel•lícula d’Almodóvar.
I és cert que detecto en bona part de la ciutadania sensacions com aquesta. Avui mateix, un company de treball, dels que solen votar partits d’esquerres i majoritàriament “vota socialista”, em deia que “estava orfe de vot”, que “no sabia a qui votar”.
Aquesta sensació la veig en gran part del “meu” col•lectiu: els funcionaris. De sobte ens trobem que el nostre empresari (l’administració de l’Estat9 ens retalla el sou a partir del mes de juliol... I què no en vinguin de més grosses!
Ahir parlava amb un manobre. D’aquells que ja ho eren abans del bum de la construcció. Portava molts d’anys treballant a la construcció i ara està a l’atur. I és que la crisi ha afectat sobre tot als treballadors de la construcció vinguts de fora: romanesos, magrebins, equatorians. Però també els d’aquí. Quina culpa tenen tots plegats d’aquesta situació.
Personalment tinc un dubte des de fa temps: On son els diners? No fa gaire un altre company de treball en deia que s’han volatilitzat. La resposta no em va deixar satisfet, ja que els “bitllets” no poden desaparèixer així com així. Avui he tingut l’ocasió de tornar-ho a preguntar a gent que puc considerar experta, ja que eren dos economistes i un d’ells té una consultoria financera i fiscal. Els dos m’han respost el mateix. “Els hem ‘cremat’; Espanya els ha ‘cremat’”. He interpretat que “cremat”, es la manera de dir-ho en l’argot econòmic. Després m’ho han aclarit: “Primer ens varem gastar els diners que teníem i més tard els que no teníem. És evident que els diners els té algú, com la Xina per exemple”. També he pensat que en deuen d’haver molts a paradisos fiscals...
Però tornant al principi, vull formular una pregunta: On s’acaba la dignitat i on comença la corrupció?
El PP vol que Zapatero dimiteixi “per dignitat”. Potser la perdut, però no perquè ha “robat”, sinó per la sensació d’improvisació en les mesures que anat aplicant. També perquè no ho va fer quan tocava. O sigui, ho ha fet tard. Però fins el que jo sé, no ha “robat” ni ha fet cap cosa il•lícita.
En canvi, aquells que li demanen la dimissió, intenten amb el sarau que van muntar ahir, o el que d’una manera u altra munten sovint, amagar el que és el cas més gran de corrupció de la Història d’Espanya: el cas Gürtel.
I cada dia se’n destapen d’altres que esquitxen a quasi tots els partits. No es d’estranyar que en l’última enquesta donada a conèixer per la Generalitat, el quart millor resultat se l’emporti l’abstenció. I de seguir així és previsible que encara es faci més gran en lloc de disminuir una vegada els partits entren en campanya.
El que deia el meu amic: “orfes de vot”.