QUI S’HO CREU?

A la compareixença d’ahir davant la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya del Cas Palau (o Millet, o ‘Pillet’ o ‘Bitllet ‘, digueu-li con vulgueu a aquest home) de Àngel Colom, exlíder de la Crida per la Solidaritat, exfundador i espresident del Partit per a la Independència i, actualment, militant de Convergència Democràtica de Catalunya, no va aclarir qui va ser el “seu avalador” davant l’expresident del Palau de la Música Catalana Félix Millet. En un moment, i davant la insistència dels diputats que l’interrogaven, va dir “H vaig avalar jo amb el meu patrimoni”. No senyor! No era això el que sé li preguntava i ell ho tenia clar. Si Colom no coneixia de res a Millet, algú els va haver de presentar i algú el va d’haver d’avalar per a que li deixés els diners per a poder liquidar el PI. Llavors, Colom, ja era militant de CDC. No ho va dir, ni crec que ho arribi a dir mai. Però tots ens ho pensem. Això sí, va exculpar Convergència i va voler “linxar” la comissió d’investigació fins al punt que el seu president el va tenir que cridar a l’ordre. Sorprèn l’evolució de certa gent...
Reitero. Ja va dir el president Maragall que CiU tenia un problema: el 3 %. L’altre dia dia, crec que Ridao, que es va quedar curt, ja que era el 4 %. En alguns casos segurament que més.
CDC, després del PP és qui més diners rep de donatius anònims i això està comprovat i publicat. Si volen evadir dubtes, que diguin qui són els seus “donants”, potser tindrem alguna sorpresa...
El problema de DCD es que es creuen “amos” de les institucions que governen. Només fa uns dies l’expresident Pujol, en un acte de partit, va visitar Amposta. Va presentar un llibre a la seu de la Comunitat de Regants de la Dreta i se’l va rebre a l’ajuntament. També es va organitzar un dinar amb diferents empresaris locals. Al ple de dilluns, un regidor d’ERC va preguntar a l’alcalde si la visita d’en Pujol havia estat organitzada per l’ajuntament o bé es tractava d’un acte de partit. L’alcalde li va confirmar que va ser un “acte de partit”. Llavors el regidor d’Esquerra li va dir que “a alguns empresaris se’ls havia trucat des d’un telèfon de l’ajuntament, en horari d’oficina i per un càrrec de confiança”. Mentre l’alcalde deia que ho esbrinaria (no sé que hi ha que esbrinar, si des de que governa CiU sempre s’ha fet així), donava per acabat el ple. Al mateix tems, el portaveu de CiU recriminava (acceptant implícitament que era cert) a ERC de fer els mateix ells des de les delegacions territorials que governen.

SOBRE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

Ahir va ser dia de declaracions. Suposo que també d’alguna reflexió. Però sobre tot molt d’empipament per part d’una bona part de la ciutadania de Catalunya. I no només de polítics confessos.
Les declaracions (o valoracions si voleu) fetes per la classe política de casa nostra van estar en la línia d’allò que s’esperava. El govern de la Generalitat, els partits que li donen suport (PSC, ERC, ICV-EUA) i el principal partit de l’oposició (CiU), es mostraven molt disgustats amb la sentència. Mentre, per l’altre costat, i com no podia ser d’una altra manera, el PP (sucursal de Catalunya) i C’s (Ciutadans Partit per la Ciutadania) es mostraven satisfets o molt satisfets (tal i com sé sol preguntar a les enquestes)
Però també a la “Villa y Corte” hi van haver declaracions per a tots els gustos. Mentre Alfredo Pérez Rubalcaba, Ministre d’Interior del govern declarava que la sentencia “havia estat contraria als interessos del PP”, ho dia de tal manera que costava entendre si n’estava o no satisfet. I mira que parla bé l’home! Finalment va dir que sí, que estava content amb la sentència, la qual cosa, no s’acaba d’entendre en un diputat que va votar al Congrés un altre text molt diferent al “retallable” que ha estat finalment l’Estatut català.
Però les declaracions de Mariano Rajoy van estar per a mi, força sorprenents. Més pròpies d’un polític mediocre ancorat al passat que no d’un líder polític que vol representar a un partit de dretes europeu.
Va dir “no voler fer més sang després de la sentència” i també que “es tenia que tornar al consens de la transició, un consens que mai s’hauria d’haver trencat” (???!!!) Certament reitero la meva sorpresa i em pregunto que volia dir exactament. Bé, el que volia dia ja ho sé, en aquest cas el vaig entendre perfectament. La transició democràtica va ser (ho dic per aquells joves que no la van viure o per als desmemoriats) un període de temps indeterminat (podria dir-se que des de 1976 a 1982, encara que hi ha qui fixa la data d’acabament encara uns anys després) fins que la democràcia espanyola va estar consolidada (i jo afegiria: “i normalitzada”, encara que sigui molt dir, perquè ja es veu que no!)
Després d’una dictadura de quaranta anys era més que evident que la jova democràcia espanyola necessitava d’uns anys de transició per anar canviant sense massa sobresalts les enquistades normes de l’època anterior. I calia fer-ho amb molt de diàleg i consens... Però 30 anys després, no! Malament anem sí en tot aquest temps no em avançat res o quasi que res! Però, realment, i vistos els resultats (i no puc de deixar de recordar com es va produir l’elecció de l’Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunidad de Madrid), sospito que tot aquests anys no han servit de res... O de ben poc...
Ara ERC demana la independència més que mai. L’actual president, Joan Puigcercós, reconeix, però, que si amb l’Estatut ha passat el que ha passat, des de Madrid no ens ho ficaran gens fàcil quan vulguem fer un referèndum independentista.
Finalment, aquest matí, l’expresident d’ERC, Carod-Rovira, quasi que posava al mateix sac les reaccions dels líders socialistes d’aquí i els “d’allí”. Mentre que el Periódico, pel contrari, titulava: “El ‘pla de rescat’ per a l’Estatut allunya PSC i PSOE”.
Afegia Carod: “El federalisme –què promulguen el socialistes catalans- comença amb Pi i Maragall i acaba amb Maragall. Més enllà no hi ha res... Quina comunitat d’Espanya vol federar-se amb Catalunya?” Preguntem-ho d’una altra manera: Quina comunitat d’Espanya vol la independència de Catalunya? Euskadi, segurament. Però n’hi ha alguna més. Voldrà “el centre de poder” donar-nos la independència. Tornant a Puigcercós. “No ens ho posaran fàcil”.

VOLEM UN ESTATUT SENSE RETALLADES

Al Vaticà, quan s’elegeix finalment Papa, es diu que hi ha “fumata blanca”.
Ahir, després de 4 anys, el Tribunal Constitucional del Regne de les Espanyes, finalment, va emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, però la “fumata”, que hauria pogut ser blanca, va resultar negra, força negra per als interessos de Catalunya i els catalans. Aquí, a casa nostra, només el PP se’n ha alegrat per la sentència.
Finalment “l’alt Tribunal” anul•la 14 articles i en reinterpreta 23 més! Com si estiguessin legitimats per a rectificar allò que havia aprovat el poble de Catalunya en referèndum i les Corts Espanyoles (Congrés dels Diputats i Senat) en sessions plenàries i solemnes!
Els magistrats que han acordat la sentència i tots aquells que s’han alegrat de que hagi estat en aquest sentit i no en altre (sobre tot els que van presentar recurs, es a dir PP per un costat i el Defensor del Pueblo Enrique Mújica, per l’altre), a part d’estar equivocats (segurament ells no se’n adonen, però és així), han comés un flac favor a l’estat de dret que representa, avui per avui, la democràcia espanyola.
Aquest matí, als Matins de TV3, en Josep Cuní ha entrevistat a l’Arturo Mas. En altres circumstàncies no l’hauria escoltat, però avui sí que ho he fet. A l’entrevista no ha dit res que no es vingués dient des de fa tems (jo tampoc aportaré res de nou, segur, però és una manera de desfogar-me del pa “part més rància de la societat espanyola”, d’aquells que els desaparegut Pepe Rubianes i també Labordeta, van enviar, literalment, “a la merda”) Tornant a Mas, i com no podia ser d’una altra manera, ha criticat el recurs presentat pel socialista Mújica i ha dit que “els socialistes volien l’Estatut com un formatge de ‘gruyere’: ple de forats per tots els costats”.
Mira per on, no li discutiré. Estic segur que entre aquests “espanyols rancis” n’hi ha molts de socialistes. Però també cal recordar (hi ha de quedar per a la història) que el propi Mas va acordar amb Rodríguez Zapatero una retallada (ja considerable!) de l’Estatut que havia aprovat per una àmplia majoria el Parlament de Catalunya. D’això no n’ha parlat, al menys, l’estona que l’he estat escoltat (que tot sigui dit, tampoc és que m’hagi estat massa temps escoltant-lo)
De la conversa mantinguda amb el Cuní, hi ha hagut una cosa que m’ha posat els pèls de punta: sinó recordo malament diu que han ficat, fins 14 vegades “la indisolube unidad de la nación española”. I en Mas ha dit que li recordava (sense especificar) altre èpoques. Jo ho diré més clar: A L’ÈPOCA DEL FRANQUISME!!
I ara què? A mesura que vagin passant els dies ens anirem assabentant de les iniciatives legals que prendran els partits polítics. De moment, el President Montilla ha convocat els catalans a una “multitudinària manifestació” per al (segurament) el dissabte 10 de juliol.
A falta de concretar-ho, jo ja us puc avançar que, si no hi ha cap impediment que m’ho impedeixi, hi assistiré. Com també ho farà la meva dona i, espero que els meus fills.
Davant de la injustícia cal una acció contundent de la societat catalana.
No ens podem quedar de braços creuats! De moment el dia 10 a manifestar-nos i, després, a donar tot el nostre suport a les nostres institucions per a que puguin esmenar (o fer recapacitar a qui sigui, si això és possible) un error “històric” derivat d’un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, ranci i amb tuf de podrit!!

BUSCAR CULPABLES

Quan l’altre dia vaig llegir al diari el Punt que l’empresa tortosina que explota els multicinemes Roquetes havia denunciat el ajuntament d’Amposta per “permetre que els cinemes Amposta estiguessin 7 anys i mig sense llicència d’establiments”, de seguida vaig pensar en diverses coses.
La primera d’elles el temps que ha passat des de que es va produir aquella situació fins ara: quasi dos anys!
I la segona i més important la reacció que tindrà l’equip de govern i la federació que li dóna suport, CiU.
A un gran nombre de gent d’Amposta (sobre tot els votants de CiU, però també a d’altres partits i abstencionistes), poc els importa si les coses que es fan a la nostra ciutat es fan malament, mentre se’n facin... A més, mai la culpa serà dels d’aquí i sí, en bona part, de Tortosa.
Així que, si a sobre, se’ls hi dóna arguments com el que parlava al principi, encarà amb més raó pensaran que “la culpa de tot el dolent que passa a Amposta és dels tortosins”.
Però a l’hora de buscar culpables també en trobaran dintre de la seva pròpia ciutat: els socialistes ampostins.
Aquests “dos mals” d’Amposta, Tortosa per un constat i els socialistes de casa per un altre, han estat des de fa un bon grapat d’anys un dels principals arguments de CiU per anar revalidant successives majories absolutes. El discurs victimista que sovint han emprat el líders locals de CiU sempre els ha donat un bon resultat electoral. Possiblement algun dels seus electors ja no s’arriba a plantejar si estan governant bé la ciutat o si, a part de la rendibilitat política, al darrera també hi ha una rendibilitat personal, simplement estan encantats amb el discurs populista que s’usa des de fa dècades pel líders locals de la formació que governa.
Possiblement, els “portaveus oficiosos” de CiU, es a dir, aquells militants que fan córrer falsos rumors entre la població i difamacions contra els socialistes locals, no trigaran gaire en dir que la culpa de la denúncia és dels dirigents del PSC, sobre tot del seu cap de cartell electoral o de qui tingui les més mínimes possibilitats de ser-ho.
Tenen l’estranya habilitat de convertir tot allò que els desfavorable en un arma “d’anar i tornar” contra qui han denunciat irregularitats o mala gestió de l’executiu local. Ja ha passat diverses vegades i, de ben segur, que encara en passaran més d’aquí al final de legislatura.
No vull arribar a pensar que diran si un dia (que segur que arribarà tard o d’hora) perden l’alcaldia d’Amposta. La frase que va dir la Marta Ferrusola quan Maragall va ser nomenat president de la Generalitat (En han furtat la Generalitat”), a Amposta pot quedar molt curta. I és que si a un poble s’ha seguit fil per randa (i tal vegada corregit i augmentat) aquest ha estat, sense dubtar-ho, Amposta.

DARRERA HORA. Al ple d’avui, el portaveu socialista, ha preguntat a l’alcalde si l’empresa Multicinemes Tortosa, SL reclamava alguna quantitat a l’ajuntament en concepte de “danys i perjudicis”. Sense arribar-ho a concretar, l’alcalde ha parlat que “li sonava que entre 3 i 4 milions d’euros...” (altres fonts parlen de quasi 5!) Si això se li hagués de sumar el deute generat per l’empresa (o empreses) que van gestionar l’escorxador, es podria parlar “d’una suspensió de pagaments tècnica per part del nostre ajuntament”.