SOBRE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

Ahir va ser dia de declaracions. Suposo que també d’alguna reflexió. Però sobre tot molt d’empipament per part d’una bona part de la ciutadania de Catalunya. I no només de polítics confessos.
Les declaracions (o valoracions si voleu) fetes per la classe política de casa nostra van estar en la línia d’allò que s’esperava. El govern de la Generalitat, els partits que li donen suport (PSC, ERC, ICV-EUA) i el principal partit de l’oposició (CiU), es mostraven molt disgustats amb la sentència. Mentre, per l’altre costat, i com no podia ser d’una altra manera, el PP (sucursal de Catalunya) i C’s (Ciutadans Partit per la Ciutadania) es mostraven satisfets o molt satisfets (tal i com sé sol preguntar a les enquestes)
Però també a la “Villa y Corte” hi van haver declaracions per a tots els gustos. Mentre Alfredo Pérez Rubalcaba, Ministre d’Interior del govern declarava que la sentencia “havia estat contraria als interessos del PP”, ho dia de tal manera que costava entendre si n’estava o no satisfet. I mira que parla bé l’home! Finalment va dir que sí, que estava content amb la sentència, la qual cosa, no s’acaba d’entendre en un diputat que va votar al Congrés un altre text molt diferent al “retallable” que ha estat finalment l’Estatut català.
Però les declaracions de Mariano Rajoy van estar per a mi, força sorprenents. Més pròpies d’un polític mediocre ancorat al passat que no d’un líder polític que vol representar a un partit de dretes europeu.
Va dir “no voler fer més sang després de la sentència” i també que “es tenia que tornar al consens de la transició, un consens que mai s’hauria d’haver trencat” (???!!!) Certament reitero la meva sorpresa i em pregunto que volia dir exactament. Bé, el que volia dia ja ho sé, en aquest cas el vaig entendre perfectament. La transició democràtica va ser (ho dic per aquells joves que no la van viure o per als desmemoriats) un període de temps indeterminat (podria dir-se que des de 1976 a 1982, encara que hi ha qui fixa la data d’acabament encara uns anys després) fins que la democràcia espanyola va estar consolidada (i jo afegiria: “i normalitzada”, encara que sigui molt dir, perquè ja es veu que no!)
Després d’una dictadura de quaranta anys era més que evident que la jova democràcia espanyola necessitava d’uns anys de transició per anar canviant sense massa sobresalts les enquistades normes de l’època anterior. I calia fer-ho amb molt de diàleg i consens... Però 30 anys després, no! Malament anem sí en tot aquest temps no em avançat res o quasi que res! Però, realment, i vistos els resultats (i no puc de deixar de recordar com es va produir l’elecció de l’Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunidad de Madrid), sospito que tot aquests anys no han servit de res... O de ben poc...
Ara ERC demana la independència més que mai. L’actual president, Joan Puigcercós, reconeix, però, que si amb l’Estatut ha passat el que ha passat, des de Madrid no ens ho ficaran gens fàcil quan vulguem fer un referèndum independentista.
Finalment, aquest matí, l’expresident d’ERC, Carod-Rovira, quasi que posava al mateix sac les reaccions dels líders socialistes d’aquí i els “d’allí”. Mentre que el Periódico, pel contrari, titulava: “El ‘pla de rescat’ per a l’Estatut allunya PSC i PSOE”.
Afegia Carod: “El federalisme –què promulguen el socialistes catalans- comença amb Pi i Maragall i acaba amb Maragall. Més enllà no hi ha res... Quina comunitat d’Espanya vol federar-se amb Catalunya?” Preguntem-ho d’una altra manera: Quina comunitat d’Espanya vol la independència de Catalunya? Euskadi, segurament. Però n’hi ha alguna més. Voldrà “el centre de poder” donar-nos la independència. Tornant a Puigcercós. “No ens ho posaran fàcil”.