divendres, 28 de gener del 2011

EL CARREFOUR "EN NEGATIU"


Una cosa és la imatge de marca que es vol transmetre i l’altra ben diferent és el funcionament intern, el que es cou a la cuina, el que ja entre bastidors.
Avui us vull parlar de la marca Carrefour i dels anuncis que, les darreres setmanes estan passant per televisió. Cal reconèixer que els anuncis són força vistosos i mostren la cara més afable de la marca: aliments sense gluten per a celíacs, paper provinent d’arbres certificats, fruites i verdures ecològiques, etc. L’anuncia acaba dient: “Carrefour, com ... (per exemple Celia o Paco), en positiu”.
Però ahir em vaig sorprendre negativament quan vaig llegir al Triangle que el sindicat agrari Unió de Pagesos està en peu de guerra contra la cadena de supermercats francesos. El motiu és que, com fixen el preu de compra, estan pagant una misèria als pagesos catalans pels seus productes, sobre tot l’oli d’oliva verge i les taronges.
És freqüent que els grans distribuïdores fixin els preus de compra i, normalment, sempre solen ser molt baixos, com és el cas de Carrefour. De vegades, els pagesos prefereixen malvendre els seus productes abans de que la collita es pugui arribar a perdre. El preu que arriben aquests articles als consumidor, ja és una altra cosa. Normalment, el client, en el millor dels casos, no hi aprecia cap diferència substancial. I, en els pitjor dels casos, ni se’n assabenta d’aquestes pràctiques, legals, però del tot reprovables.
No és la primera vegada que tinc constància de fets semblants. Una vegada, Tomàs Collell un ampostí que ara està per Màlaga, treballava per a una determinada marca de productes derivats de la carn (fuets, mortadel·la, pernil dolç i salat, etc.) Òbviament no citaré la marca encara que la sé. Una cadena de distribució va voler fixar el preu (a la baixa, evidentment) del pernil dolç. Davant d’això, el fabricant li va posar més fècula i aigua. Qui hi va sortit perdent? El consumidor. Possiblement estava a més bon preu, però la qualitat havia baixat substancialment.
Una vegada, la meva dona, va testimoni involuntari de l’existència d’una remesa de producte de baixa qualitat. Estava a una botiga de poble i va entrar el repartidor d’una determinada marca de cafès. En veure que el lloc destinat al prestatge encara estava quasi ple, li va preguntar a la propietària de l’establiment el motiu de la poca venda. La senyora li va dir que perquè les clientes s’havien queixat de “no era tan bo”. El repartidor li va demanar disculpes i li va dir que, per error, li havia deixat part d’una repesa destinada a un súper i que li canviava sense més problemes.
També passa amb altres productes. Per exemple jo ho noto amb una marca de bitter sense alcohol: és més bo quan el faig al bar que no el que compro para casa al súper.
I no us heu “mosquejat” de perquè la diferència d’envàs (més prim i allargat) de la primera marca mundial de coles quan te la serveixen al bar. A què es degut? Segurament a una diferència de qualitat del producte.  

   

dijous, 27 de gener del 2011

PLATAFORMA PER CATALUNYA A LES PROPERES MUNICIPALS


Primer ho vaig llegir al blog amic Debatmorenc. Després al diari el Punt. A tots dos llocs donaven la llista de ciutats i pobles de la província on té pensat presentar-se el partit xenòfob Plataforma per Catalunya (PxC) Tot i preocupar-me que un partit d’aquestes característiques pugui arribar a presentar llista a les properes municipals (encara em preocupa més que puguin treure representació), el que encara em produeix més enuig és que es que s’acabin presentat a la Galera, el meu poble natal.
Sóc conscient que la Galera és un poble que, tradicionalment, ha votat partits de dretes. Des del restabliment de la democràcia les esquerres han guanyat molt poques vegades (un parell de generals, sinó recordo malament) A més és un poble on pot passar un fet del tot inversemblant i digne de sortir a la premsa (de fet ha sortit diverses vegades): que hi pugui haver un pacte de govern entre ERC i PP! Ara bé, crec que estic en condicions d’assegurar que un pacte d’aquestes característiques, després de les eleccions de maig, no tornarà a passar. L’estada oficial d’Alejo Vidal-Quadras a la Fira de la Terrissa de l’any 2009, poc abans de les eleccions europees, quan hi era candidat, va fer trontollar el pacte. Evidentment, l’alcaldessa de torn era del PP el va convidar sense comunicar-ho a l’altre partit amb qui compartia govern municipal, amb el conseqüent malestar per part d’ERC.
Però una cosa és que guanyi CiU i el PP esdevingui la segona força més votada i l’altra és que es pugui presentar PxC. Al comentari que vaig deixar al blog Debatmorenc, deia que “esperava amb impaciència saber qui formarien la llista”. O dit d’una altra manera, qui són els post-franquistes que aniran a la llista. I que no s’ho prengui a mal si ho llegeix algú dels “implicats”, perquè les coses són com són i aquesta és així. Per molta disfressa catalanista que es vulguis posar.
Els darrers alcaldes “franquistes democràtics” (al menys que jo recordi) van ser el de Camarles, Primitivo Forastero, el de Godall, Aurelio Villalbí i el de Santa Bàrbara José Bertomeu. L’únic que queda en vida dels 3 és el darrer, el que a Santa Bàrbara sempre han conegut com D. Pepe.
Aquests alcaldes franquistes tardans (els darrers alcaldes no democràtics van prendre possessió una vegada mort el dictador, l’any 1976, sinó ho recordo malament), van aconseguir ser escollits com els primers alcaldes democràtics amb llistes independents. Després de la victòria de Pujol a les primeres eleccions autonòmiques que va governar amb l’ERC de l’Heribert Barrera, era prioritari per a CiU aconseguir alcaldes als territoris on menys implantació tenia. Així, van fitxar a “cop de talonari” si feia falta diversos alcaldes d’arreu de Catalunya. Forastero, Villalbí i Bertomeu, van ser alguns d’aquest noms que l’any 1983 van presentar-se com a caps de llista de la coalició nacionalista (la federació es va formar-se fa relativament poc) Després van repetir en diverses convocatòries on també van aconseguir ser elegits.    

dimecres, 26 de gener del 2011

DE CAIXES A BANCS


L’estat central ja ha advertit a les caixes que, tot i la fusió “freda” segueixen en estat de “fallida tècnica” (no estic segur d’haver usat bé aquest concepte), a partir del mes de setembre hauran de convertir-se en bancs.
Només anunciar-ho, el dia següent a l’entrar a esmorzar al bar on acostumo a fer-ho, el seu propietari em va dir:”Has escoltat la notícia, ara les caixes hauran de convertir-se en bancs”. Li vaig dir que, personalment, m’importava molt poc aquest tema. Li vaig explicar el que fa, aproximadament un mes ja vaig escriure en aquest mateix blog, que una determinada caixa (a l’única que tinc els meus pocs estalvis i els pla de pensions) m’havia cobrat 24 euros per haver-me retornat dos xecs que havia ingressat per finestreta al no haver fondos al compte de qui me’ls havia lliurat. No sé si un banc m’hauria cobrat el mateix, més o menys, però tenia (i tinc) molt clar que el que va fer aquella entitat va ser un abús en tota regla, per molt que la normativa li permeti fer-ho.
De jovenet vaig anar a “perdre el temps” a l’Acadèmia Cots de Tortosa que dirigia Ramón Cinca Piqué. Quan t’explicaven la diferència que hi havia entre les caixes i els bancs, la primera diferència era que els bancs tenien accionistes, es a dir, propietaris, ja que les accions són petites participacions al capital social de les societats i les caixes, no. Això permetia a aquestes entitats (les caixes) a poder fer el que anomenen “obra social”.
Evidentment, al llarg de la història, les caixes han acabat perdent part de la seva pròpia identitat. Quan van néixer ho van fer per ajudar als més humils. Moltes ho van fer com a “monts de pietat”, és a dir, llocs on el poble pla anava a empenyorar bens de la seva propietat i rebia, a canvi, diners a un interès molt més baix que no el que deixaven els bancs. Amb el temps, els “monts de pietat” van deixar d’existir i avui en dia, l’interès que cobren les caixes i els bancs és, si fa o no fa, el mateix. Els “beneficis” (targetes de crèdit de franc, préstecs a un interès una mica més baix, etc.), has de mirar de treure’ls d’una altra manera, de vegades negociant molt amb l’oficina. Tampoc m’estendré en explica-ho.
Però de que parlem quan diem “obra social”. Què és l’obra social? De vegades m’ho pregunto fins i tot jo. A un amic que va ser director de diverses oficines de una gran caixa, li deia que “l’obra social” la feien pagant als empleats un bon sou. Perquè ara que es qüestiona tant el sou dels polítics, algú sap el que cobren els directors d’algunes sucursals de caixes, sobre tot els més veterans? Jo no ho diré, però us ho podeu imaginar...
Parlem de la Caixa que és la que és conec. Encara recordo quan tenia biblioteques a diverses ciutats. I quan van anunciar que les tancaven deixant sense feina a aquelles persones que havien estat treballant tant de temps. A Tarragona, al mateix edifici de la seu central de la província, per exemple, n’hi havia una. I a la Ràpita, quan deixes enrere l’ajuntament i t’enfiles per agafar el carrer Sant Isidre, allí on ara hi ha una joieria, també n’hi havia una altra.
De les poques coses que queden, tenim els esplais de la gent gran: el Sant Jordi de Caixa de Catalunya (suposo que ara hauria de dir de Catalunya Caixa, però és que encara no els hi ha canviat els rètols) i l’Esplai de la Caixa. A Amposta conviuen tot dos. Si aquestes caixes s’acabessin convertint en bancs, tancarien els esplais? La Caixa, per la seva solvència, no crec que l’obliguen a reconvertir-se, però és que els seu consell d’administració ja s’ho està plantejant. Així que no seria res d’estranyar que la primera Caixa de Catalunya, d’aquella que s’han valgut els governs de la Generalitat per a donar ajuts als països més necessitats, podria desaparèixer com a tal.
El dubte que em queda és quin nom escolliria. Banc Caixa (Bancaixa, Bancaja) ja està agafat, ja que el té una caixa valenciana fusionada “en fred” (això sí) amb Cajamadird) i Caixa Banc (o Caixabank) ja va ser l’entitat financera que la pròpia Caixa tenia per operar a Andorra quan no li van permetre usar el seu propi nom. Ara, la majoria de les accions les va vendre a Crèdit Andorrà.
De totes formes, passi el que passi, el pobre, el que no té diners, el que haurà d’anar a fer una hipoteca per a la casa o un préstec per al cotxe, haurà de continuar patint. Tan em dóna si és una caixa o un banc.    

      

dimarts, 25 de gener del 2011

FOC, FUM I CENDRA CALENTA


Cal dir que he fet una variació sobre una frase feta que sovint em repetia ma mare quan era menut. Ella em deia “Ni foc, ni fum, ni cendra calenta”. Això volia dir que “no hi havia res de res”.
Els de CiU van “encendre” l’electorat català de promeses i, sobre tot, de demèrits del govern d’Entesa. Com han fet sempre els “populars” (i segueixen fen) la crítica al rival, va ser la millor arma que van emprar els del “rei Arturo” durant els 7 anys de la seva peculiar travessia pel desert. El govern d’entesa o Tripartit, no l’encertava mai per molt que s’hi esforcés.
Les expectatives que va crear CiU amb l’optimisme que irradiava la careta del logo van fer que molts que feia anys que no els votaven, tornessin a votar-los els passat 28 de novembre. Però poc a poc totes aquelles promeses de “màxims”, “la fum” que vendre, es van esvaint i sembla que, de tot allò que van prometre en campanya ben poca cosa. I d’allò que no van prometre, encara menys. Un bon exemple de la “fum” de la que estic parlant és el promès “concert econòmic”. Ni ara per ara ni després, de concert, res de res... I la limitació de la velocitat de 80 km hora que volien fer desaparèixer? Com està en l’actualitat, sí, però s’aplicarà una velocitat variable, segurament més raonable de com estava abans. Però del que s’havia dic, també han hagut de rectificar. O al menys, això pareix avui. Demà encara no sé sap...     
Aquest passats dies es va parlar i molt del projectat hospital de Tortosa. Del no res del comissari polític del govern, a una sèrie de mocions que presentarà el PSC en aquells ajuntaments on hi tingui representació.
On pareix que no hi haurà ni “cendra calenta” és en el tema de les vegueries. Quan CiU era a l’oposició i el parlament va aprovar la llei de vegueries, la van criticar tot els que els hi va donar la gana. Els partits del govern i els que, de una u d’altra manera formem part dels partits que li donàvem suport, sabien i dèiem que CiU no volia les vegueries. Ells sé limitaven a dir que no els agradava la llei. Ara, quan governen, ja han dit que en aquesta legislatura no hi haurà vegueries. I això que tot just acaba de començar! Prova evident i contundent, al menys per a mi, que CiU no ha volgut ni vol les vegueries, per tant, la desitjada vegueria de l’Ebre haurà d’esperar. I com es diu normalment “sine die”, ja que avui per avui el retorn de les esquerres al govern de la Generalitat, tot indica que trigarà algunes legislatures...
Des d’Amposta, el govern municipal reclamava al govern de la Generalitat presidit per Montilla dos infraestructures bàsiques per a la població: un estació de busos i el segon ambulatori. Al menys de l’estació d’autobusos, l’ajuntament ja disposa fins i tot dels plànols i, per suposat, sé sap on anirien ubicades.
Quatre anys té per davant d’insistir i mirar d’aconseguir-les. Seran capaços d’aconseguir-ho? No ho tinc gens clar.
L’excusa de l’executiu català és que han deixat la “caixa buida”. El primer govern de Maragall, sense passar per una època de crisi com l’actual (eren tems de “vaques magres”), tampoc van trobar l’economia molt més sanejada. O és que ningú se’n recorda que mentre el govern de Pujol estava en funcions encara donaven subvencions a 25 i 30 anys?
Per a “fer caixa” caldrà fer una segona emissió de bons. Recordeu les crítiques a Antoni Castells quan va anunciar la mesura. I ara, una mesura “tant dolenta”, resulta que l’acabaran aplicant.
Finalment, “molt de foc”, “molta més” fum i al final no hi haurà “ni cendra calenta”! I és que una cosa és fer oposició i una altra ben diferent tenir responsabilitats de govern.