Perquè són més “intolerants” amb la fum del tabac els exfumadors que els qui no hem fumat mai? He posat “intolerants” entre cometes perquè, de fet, no penso que ho siguin, simplement reivindiquen el seu dret a no “tenir fum”.
Els exfumadors saben el que significa fumar. Molts d’ells ho han deixat per “prescripció facultativa” o perquè han tingut un ensurt en el seu estat de salut. Per tant, actuen amb “coneixement de causa”.
Els que no hem estat mai fumadors, suposo que estem molt més acostumats a conviure amb la fum en un clima de “certa normalitat”. Efectivament, de vegades, hem tingut les nostres diferències amb algun fumador, però degut a la seva intransigent postura, sempre he considerat que la nostra, era una “batalla perduda”. Només les successives normatives restrictives amb el tabac han aconseguit fer respectar els drets dels no fumadors.
Fins no fa gaires anys, la societat era “fumadora”. Fumar era un “hàbit social ben vist”. A la televisió, la ràdio i els diaris, eren constants els anuncis de cigarrets i altres productes del tabac, com ara els cigars purs.
Qui no se’n recorda quan a les bodes es repartia tabac entre els convidats? En aquests esdeveniments era on bona part de la mainada feien les primeres pipades amb el consentiment dels pares.
Els actors i actrius de cinema, sovint, sortien a la pantalla recreant-se amb els cigarrets i fent mirades suggerents per mirar de cridar l’atenció de la noia o el noi a qui volien conquerir amorosament.
I qui no se’n recorda d’aquella famosa fotografia on apareixia el líder del PSOE Felipe González “donant foc” al llavors president del govern espanyol Adolfo Suárez?
Totes aquestes seqüències, avui són impensables.
Les “autoritats sanitàries” fa anys que adverteixen dels riscs de fumar i han anar endurint les lleis per tan de reduir al màxim el consum de tabac. I és que la despesa sanitària i les prestacions derivades de les morts i invalideses produïdes per càncers de pulmó suposen una càrrega a la societat, ja de per si força castigada.
Els fumadors apel·len al seu dret de fumar i diuen sentir-se com a “bitxos rars” dintre de la societat actual. L’altre dia, em van deixar un comentari al meu blog “la Via Augusta” on em venia a dir un suposat fumador que havia que haver “tolerància”. Tolerància de qui?
Segons les experiències que he tingut al llarg de la meva vida, el fumador pretén fumar allí on li apeteixi fer-ho, sense reparar amb les molèsties i perjudicis que ocasiona als no fumadors del seu entorn.
Un altre comentari anava en el sentit de que, difícilment, un no fumador, trobava amb un bar on no es permetés fumar, ja que a la immensa majoria estava premés fer-ho. Si abans no hi havia cap “tolerància” per part dels no fumadors (poques vegades m’han demanat permís per a fumar prop de mi, com a molt m’han preguntat: “No et molesta que fumi, oi?”) per què ara, de sobte, ens demanen als no fumadors una consideració que mai ens havien tingut?
Al principi van poder establir-se zones de fumadors i no fumadors dintre dels restaurants i bars i, alguns establiments hotelers, van decidir fer obres i optar per habilitar zones de fumadors diferenciades. Però no tots i, al final, en molts de llocs es va acabar per incomplir la normativa. També és cert que, qui va decidir fer obres de condicionament, ara, al cap de pocs anys, es troba amb una instal·lació inútil. La llei, per aquests casos, no preveu cap tipus d’indemnització. Els propietaris d’aquests establiments si que tenen raó per estar empipats.
Els exfumadors saben el que significa fumar. Molts d’ells ho han deixat per “prescripció facultativa” o perquè han tingut un ensurt en el seu estat de salut. Per tant, actuen amb “coneixement de causa”.
Els que no hem estat mai fumadors, suposo que estem molt més acostumats a conviure amb la fum en un clima de “certa normalitat”. Efectivament, de vegades, hem tingut les nostres diferències amb algun fumador, però degut a la seva intransigent postura, sempre he considerat que la nostra, era una “batalla perduda”. Només les successives normatives restrictives amb el tabac han aconseguit fer respectar els drets dels no fumadors.
Fins no fa gaires anys, la societat era “fumadora”. Fumar era un “hàbit social ben vist”. A la televisió, la ràdio i els diaris, eren constants els anuncis de cigarrets i altres productes del tabac, com ara els cigars purs.
Qui no se’n recorda quan a les bodes es repartia tabac entre els convidats? En aquests esdeveniments era on bona part de la mainada feien les primeres pipades amb el consentiment dels pares.
Els actors i actrius de cinema, sovint, sortien a la pantalla recreant-se amb els cigarrets i fent mirades suggerents per mirar de cridar l’atenció de la noia o el noi a qui volien conquerir amorosament.
I qui no se’n recorda d’aquella famosa fotografia on apareixia el líder del PSOE Felipe González “donant foc” al llavors president del govern espanyol Adolfo Suárez?
Totes aquestes seqüències, avui són impensables.
Les “autoritats sanitàries” fa anys que adverteixen dels riscs de fumar i han anar endurint les lleis per tan de reduir al màxim el consum de tabac. I és que la despesa sanitària i les prestacions derivades de les morts i invalideses produïdes per càncers de pulmó suposen una càrrega a la societat, ja de per si força castigada.
Els fumadors apel·len al seu dret de fumar i diuen sentir-se com a “bitxos rars” dintre de la societat actual. L’altre dia, em van deixar un comentari al meu blog “la Via Augusta” on em venia a dir un suposat fumador que havia que haver “tolerància”. Tolerància de qui?
Segons les experiències que he tingut al llarg de la meva vida, el fumador pretén fumar allí on li apeteixi fer-ho, sense reparar amb les molèsties i perjudicis que ocasiona als no fumadors del seu entorn.
Un altre comentari anava en el sentit de que, difícilment, un no fumador, trobava amb un bar on no es permetés fumar, ja que a la immensa majoria estava premés fer-ho. Si abans no hi havia cap “tolerància” per part dels no fumadors (poques vegades m’han demanat permís per a fumar prop de mi, com a molt m’han preguntat: “No et molesta que fumi, oi?”) per què ara, de sobte, ens demanen als no fumadors una consideració que mai ens havien tingut?
Al principi van poder establir-se zones de fumadors i no fumadors dintre dels restaurants i bars i, alguns establiments hotelers, van decidir fer obres i optar per habilitar zones de fumadors diferenciades. Però no tots i, al final, en molts de llocs es va acabar per incomplir la normativa. També és cert que, qui va decidir fer obres de condicionament, ara, al cap de pocs anys, es troba amb una instal·lació inútil. La llei, per aquests casos, no preveu cap tipus d’indemnització. Els propietaris d’aquests establiments si que tenen raó per estar empipats.
