FOTO DENÚNCIA AL PERIÓDICO

Avui el Periódico de Catalunya em publica un foto denúncia. Qui coneix Amposta sap que el que surt a la foto és el col·legi públic Miquel Granell i la grua que, durant 3 anys ha seguit instal·lada davant mateix, en una obra que mai es va començar a construir. Els veïns van mostrar diverses vegades les seves queixes col·locant cartells a la tanca que s’hi va posar per tot el voltant.

La foto de la grua va ser presa dilluns i, pareix que dimarts mateix ja l’estaven desinstal·lat.

Encara que paregui que quan el Periódico publica la foto, aquesta ja no és d’actualitat, penso que és casualitat que, precisament el dia després es comenci a desmuntar i 3 anys no són pocs. I més si tenim en compte que està situada al davant mateix d’un col·legi (sense oblidar, evidentment, els veïns de les cases contigües) i els forts vents que solen bufar al nostre territori, com el de la setmana passada on, alguna ràfega va arribar a més de 120 km/h. 

CLASSES DE VAGUES

(Arran de la vaga convocada pels treballadors d’AENA)

Entenc que de vagues n’hi ha de 4 classes:

1.- La que perjudica a l’empresari.
2.- La que no perjudica a l’empresari.
3.- La que no perjudica a l’empresari però sí a l’usuari.
4.- La vaga general.

1.- El primer tipus de vaga és la que fan els treballadors d’una empresa productiva o de serveis que tenen com a objectiu demanar o reivindicar drets laborals i salarials i que afecten directament l’empresari, ja que per cada dia que està l’empresa sense funcionar, significa un greuge econòmic per a l’empresari. Per tant, afecta de forma directa l’empresari que vol que acabi quan abans millor.

2.- Aquests tipus de vagues són les que es fan contra un empresari “intangible”. M’explicaré. Normalment són les vagues de funcionaris en contra de l’Administració. Qui és aquí l’empresari? Aquestes vagues poden repercutir al ciutadà, però normalment l’afecten ben poc. Algun company de treball m’ha suggerit alguna vegada fer vaga quan s’acaba un termini important, per exemple el 30 de juny, el darrer dia per a presentar les declaracions de la renda. Jo sempre els hi he dit el mateix: “El govern traurà un decret i allargarà el termini fins al dia 5 o 10 de juliol i ja està! I ara, amb la possibilitat d’enviar les rendes per Internet, el grau d’afectació és del tot intranscendent. A “l’empresari”, representat pels directius dels diferents centres administratius, la vaga no els afecta en res. No té pèrdues econòmiques de cap tipus. Encara que les mesures que pren són les habituals en aquests casos: donar-te de baixa de la Seguretat Social els dies de vaga, descomptar-te les retribucions salarials, etc.

4.- La que ara volen fer els treballadors d’AENA, un ens públic estatal que gestiona els aeroports espanyols. Com l’empresari és l’administració, tampoc l’afecta d’una forma directa. En canvi, a l’usuari que tingui que viatjar aquell dia, el perjudici que li crea és gran.
Els treballadors d’AENA ja han establert el calendari de mobilitzacions coincidint amb les dates clau de vacances de la Setmana Santa i l’estiu. A part del greuge que pot comportar als ciutadans que vulguin volar cap a alguna destinació turística durant aquest dies, també el creen als estats receptors de turisme. Sense dubte, l’estat espanyol sofrirà les conseqüències si no s’arriba a un acord durant els propers dies.

5.- Tal com el seu nom indica, la vaga general és la “generalitzada”, la que afecta a tots els sectors. Són vagues polítiques, pugnes entre els principals sindicats i el govern quan estan en joc interessos col·lectius de la ciutadania. Normalment tots els governs tenen la seva vaga general. Una altra cosa és esbrinar les xifres reals de participació entre la guerra de números que hi sol haver en aquest casos. Per una part els sindicats parlen d’èxit de convocatòria, mentre que els governs minimitzen els efectes de la mateixa.  

MALGRAT TOT, DIFÍCIL D’ENTENDRE...

El ple de l’ajuntament d’Amposta del passat 28 de febrer va donar prou de si. Algunes de les coses ja us les he anat contant aquí. Però encara n’hi ha d’altres que, realment, no sabria com qualificar-les. Segurament d’aquí el títol.

Resulta que a Amposta s’ha de fer un pavelló poliesportiu vinculat al centre de tecnificació esportiva. L’ajuntament va treure a licitació el “projecte bàsic” i va convidar a 3 despatxos d’arquitectes a que hi participessin. A l’hora de la veritat només se’n hi van presentar dos.

Com passa en aquest casos, l’ajuntament, a través dels seus tècnics, posen un preu de partida del que no s’hi pot passar. A partir d’aquí i sempre a la baixa, els que participen al concurs, posen els seus preus. El preu inicial era d’uns 40.000 euros. El primer despatx, va licitar uns 30.000 i el segon 3.900!

El primer que penses és que, per algun lloc s’han deixat un zero. Així ho van entendre els responsables municipals que els hi van demanar la ratificació del preu. Era correcte.

Tret el tema al ple, l’alcalde va respondre que, en aquest cas, no hi ha el que es denomina “baixa temerària” i, per tant, se’ls hi va adjudicar el projecte.

Mentre, l’altre despatx, al no veure-ho clar, hi van presentar un recurs que se’ls va desestimar. Davant d’això, l’alcalde va actuar com han acostumat fer-ho durant molts d’anys. Per a “fer-los callar”, els hi va dir que els hi assignarien un altre projecte. “Dit i fet” i ja ho han fet...

Consultats a professionals el sector, com és el cas de l’arquitecte i exalcalde Josep Maria Simó, aquest ens va dir que “amb 3.900 euros no paguen ni les fotocòpies” (!) I que una concessió així només s’entén si, a part, se’ls hi dóna alguna cosa més, com seria l’execució de l’obra.

Al teu poble (per als que no siguin d’Amposta), passen coses així?    

DESLOCALITZACIONS I “DESCOL·LOCATS”

La darrera és Piaggio, una empresa italiana que fabrica motocicletes Derbi, una marca catalana de “tota la vida” i que ara pretén traslladar la producció a Itàlia.
Piaggio, com altres moltes multinacionals, ve al nostre país, compra la marca i la fàbrica i al cap d’uns anys, se’n va.
En altres casos, simplement instal·len aquí la fàbrica i quan diuen que no els resulta productiva se’n van.
Dels dos casos, segurament el primer és més greu.
I perquè venien les multinacionals a Espanya? Primer que res per rendibilitat. Fa uns anys Espanya reunia una sèrie de requisits que la feia òptima per atraure indústria de capital estranger. Tal com s’ha fet gran la Unió Europea hi ha d’altres països on, fabricar, resulta més barat pels baixos costos laborals. Però hi ha altres tipus d’indústria que els és ben bé igual fabricar a la UE o a un altre lloc. Llavors munten les fàbriques a qualsevol país asiàtic: la Xina, Corea del S, Vietnam, l’Índia, etc. També empreses de capital espanyol decideixen fabricar allí.
Quan empreses de capital estranger venen aquí, normalment és fruit de negociacions entre els governs (estatal i també autonòmics) i gaudeixen de privilegis i avantatges, com ara subvencions, preus avantatjosos a l’hora d’adquirir els terrenys, exempció o reducció de determinats impostos i taxes, etc.
Però a l’hora d’anar-se’n se’n obliden de tot això deixant “descol·locats” treballadors (ingressen a les llistes d’atur), però també a les administracions, que després de tota la benevolència amb la que els han tractat, els queda molt poca cosa més que mirar-s’ho impotents i frustrats.
La llista de multinacionals que han abandonat Catalunya en els darrers anys és prou significativa: Hawlett Packard, Philips, Samsung, Braun, Panasonic, Sanyo, Levi Strauss, Valeo, Bayer, Lear, etc.
Precisament el tancament d’aquesta darrera empresa, de capital nord-americà, ens va afectar molt directament les Terres de l’Ebre on en tancar la fàbrica de Roquetes, va deixar al carrer 520 treballadores i treballadors.
Però al territori no ha estat l’única. Recordo la fàbrica de botons de poliester situada a Santa Bàrbara, Kanase, de capital japonès i que, en una visita que vaig ver una vegada, em va sobtar que tots els cartells de les oficines estiguessin en aquell idioma. Quan Pujol va ser president de la Generalitat la va visitar, ja que era fruit d’una d’aquelles negociacions per atraure inversions estrangeres.
Una de les primeres empreses que es va deslocalitzar, quan llavors aquest terme encara no devia d’existir, va ser la fàbrica de fulles d’afaitar Gillette, que ho va fer a mitjans dels anys 90. La multinacional tenia (si no recordo malament) la seva seu a Sevilla. Com qualsevol jove, gastava els seus productes, fins i tot recordo que participava en un concurs que patrocinava i em va tocar una bossa de viatge.
Sense tenir-ne la consciència que tinc ara sobre el tema, senzillament, vaig deixar de comprar els seus productes.
No sé quina seria la solució al problema espanyol per a crear ocupació i abaixar les taxes d’atur. Si els experts no ho saben, jo tampoc tinc una vareta màgica. Certament penso que ha de passar, sobre tot per la indústria i en menor part, pel sector serveis, sobre tot del turisme.
En quan a la indústria, ha de ser competitiva i de majoria de capital espanyol. Quan es parla de l’r+d+i (recerca, desenvolupament i innovació), no puc estar-hi més d’acord. Però per això fa falta un gran recolzament institucional i dotar a investigadors i indústries dels mecanismes necessaris. I una cosa imprescindible: personal format adequadament per a cada cosa. I això vol dir que s'ha de començar per la base, o sigui, de que els joves tinguin la formació necessària.