La darrera és Piaggio, una empresa italiana que fabrica motocicletes Derbi, una marca catalana de “tota la vida” i que ara pretén traslladar la producció a Itàlia.
Piaggio, com altres moltes multinacionals, ve al nostre país, compra la marca i la fàbrica i al cap d’uns anys, se’n va.
En altres casos, simplement instal·len aquí la fàbrica i quan diuen que no els resulta productiva se’n van.
Dels dos casos, segurament el primer és més greu.
I perquè venien les multinacionals a Espanya? Primer que res per rendibilitat. Fa uns anys Espanya reunia una sèrie de requisits que la feia òptima per atraure indústria de capital estranger. Tal com s’ha fet gran la Unió Europea hi ha d’altres països on, fabricar, resulta més barat pels baixos costos laborals. Però hi ha altres tipus d’indústria que els és ben bé igual fabricar a la UE o a un altre lloc. Llavors munten les fàbriques a qualsevol país asiàtic: la Xina, Corea del S, Vietnam, l’Índia, etc. També empreses de capital espanyol decideixen fabricar allí.
Quan empreses de capital estranger venen aquí, normalment és fruit de negociacions entre els governs (estatal i també autonòmics) i gaudeixen de privilegis i avantatges, com ara subvencions, preus avantatjosos a l’hora d’adquirir els terrenys, exempció o reducció de determinats impostos i taxes, etc.
Però a l’hora d’anar-se’n se’n obliden de tot això deixant “descol·locats” treballadors (ingressen a les llistes d’atur), però també a les administracions, que després de tota la benevolència amb la que els han tractat, els queda molt poca cosa més que mirar-s’ho impotents i frustrats.
La llista de multinacionals que han abandonat Catalunya en els darrers anys és prou significativa: Hawlett Packard, Philips, Samsung, Braun, Panasonic, Sanyo, Levi Strauss, Valeo, Bayer, Lear, etc.
Precisament el tancament d’aquesta darrera empresa, de capital nord-americà, ens va afectar molt directament les Terres de l’Ebre on en tancar la fàbrica de Roquetes, va deixar al carrer 520 treballadores i treballadors.
Però al territori no ha estat l’única. Recordo la fàbrica de botons de poliester situada a Santa Bàrbara, Kanase, de capital japonès i que, en una visita que vaig ver una vegada, em va sobtar que tots els cartells de les oficines estiguessin en aquell idioma. Quan Pujol va ser president de la Generalitat la va visitar, ja que era fruit d’una d’aquelles negociacions per atraure inversions estrangeres.
Una de les primeres empreses que es va deslocalitzar, quan llavors aquest terme encara no devia d’existir, va ser la fàbrica de fulles d’afaitar Gillette, que ho va fer a mitjans dels anys 90. La multinacional tenia (si no recordo malament) la seva seu a Sevilla. Com qualsevol jove, gastava els seus productes, fins i tot recordo que participava en un concurs que patrocinava i em va tocar una bossa de viatge.
Sense tenir-ne la consciència que tinc ara sobre el tema, senzillament, vaig deixar de comprar els seus productes.
No sé quina seria la solució al problema espanyol per a crear ocupació i abaixar les taxes d’atur. Si els experts no ho saben, jo tampoc tinc una vareta màgica. Certament penso que ha de passar, sobre tot per la indústria i en menor part, pel sector serveis, sobre tot del turisme.
En quan a la indústria, ha de ser competitiva i de majoria de capital espanyol. Quan es parla de l’r+d+i (recerca, desenvolupament i innovació), no puc estar-hi més d’acord. Però per això fa falta un gran recolzament institucional i dotar a investigadors i indústries dels mecanismes necessaris. I una cosa imprescindible: personal format adequadament per a cada cosa. I això vol dir que s'ha de començar per la base, o sigui, de que els joves tinguin la formació necessària.
Piaggio, com altres moltes multinacionals, ve al nostre país, compra la marca i la fàbrica i al cap d’uns anys, se’n va.
En altres casos, simplement instal·len aquí la fàbrica i quan diuen que no els resulta productiva se’n van.
Dels dos casos, segurament el primer és més greu.
I perquè venien les multinacionals a Espanya? Primer que res per rendibilitat. Fa uns anys Espanya reunia una sèrie de requisits que la feia òptima per atraure indústria de capital estranger. Tal com s’ha fet gran la Unió Europea hi ha d’altres països on, fabricar, resulta més barat pels baixos costos laborals. Però hi ha altres tipus d’indústria que els és ben bé igual fabricar a la UE o a un altre lloc. Llavors munten les fàbriques a qualsevol país asiàtic: la Xina, Corea del S, Vietnam, l’Índia, etc. També empreses de capital espanyol decideixen fabricar allí.
Quan empreses de capital estranger venen aquí, normalment és fruit de negociacions entre els governs (estatal i també autonòmics) i gaudeixen de privilegis i avantatges, com ara subvencions, preus avantatjosos a l’hora d’adquirir els terrenys, exempció o reducció de determinats impostos i taxes, etc.
Però a l’hora d’anar-se’n se’n obliden de tot això deixant “descol·locats” treballadors (ingressen a les llistes d’atur), però també a les administracions, que després de tota la benevolència amb la que els han tractat, els queda molt poca cosa més que mirar-s’ho impotents i frustrats.
La llista de multinacionals que han abandonat Catalunya en els darrers anys és prou significativa: Hawlett Packard, Philips, Samsung, Braun, Panasonic, Sanyo, Levi Strauss, Valeo, Bayer, Lear, etc.
Precisament el tancament d’aquesta darrera empresa, de capital nord-americà, ens va afectar molt directament les Terres de l’Ebre on en tancar la fàbrica de Roquetes, va deixar al carrer 520 treballadores i treballadors.
Però al territori no ha estat l’única. Recordo la fàbrica de botons de poliester situada a Santa Bàrbara, Kanase, de capital japonès i que, en una visita que vaig ver una vegada, em va sobtar que tots els cartells de les oficines estiguessin en aquell idioma. Quan Pujol va ser president de la Generalitat la va visitar, ja que era fruit d’una d’aquelles negociacions per atraure inversions estrangeres.
Una de les primeres empreses que es va deslocalitzar, quan llavors aquest terme encara no devia d’existir, va ser la fàbrica de fulles d’afaitar Gillette, que ho va fer a mitjans dels anys 90. La multinacional tenia (si no recordo malament) la seva seu a Sevilla. Com qualsevol jove, gastava els seus productes, fins i tot recordo que participava en un concurs que patrocinava i em va tocar una bossa de viatge.
Sense tenir-ne la consciència que tinc ara sobre el tema, senzillament, vaig deixar de comprar els seus productes.
No sé quina seria la solució al problema espanyol per a crear ocupació i abaixar les taxes d’atur. Si els experts no ho saben, jo tampoc tinc una vareta màgica. Certament penso que ha de passar, sobre tot per la indústria i en menor part, pel sector serveis, sobre tot del turisme.
En quan a la indústria, ha de ser competitiva i de majoria de capital espanyol. Quan es parla de l’r+d+i (recerca, desenvolupament i innovació), no puc estar-hi més d’acord. Però per això fa falta un gran recolzament institucional i dotar a investigadors i indústries dels mecanismes necessaris. I una cosa imprescindible: personal format adequadament per a cada cosa. I això vol dir que s'ha de començar per la base, o sigui, de que els joves tinguin la formació necessària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada